Això va de... Can Calders! #LidiaMuñozAlcaldessa



Can Calders és el barri que, més amunt de la via, s'estén entre el passeig Comte de Vilardaga i la Riera de la Salut. Les primeres cases del barri es van fer a primers dels anys vint del segle passat, quan Sant Feliu es planteja el primer creixement i modernització, amb la construcció de la Rambla i del passeig Comte de Vilardaga, culminat amb la Font del Cuento. Però, aprofitant la facilitat per desaiguar a la riera, ja hi havia les dues principals fàbriques del futur barri, les dues dedicades al tèxtil: Can Güell, a l'entorn del que avui és la plaça de les Roses i de la qual només queda el testimoni dels centenars de dones vingudes de tota Espanya que hi van treballar fins que va tancar a primers dels seixanta, i la fàbrica de les Tovalloles, on avui hi ha el centre cívic dels barris de Can Calders i la Salut, que encara va estar en actiu fins a mitjans dels setanta. A l'any 1962, es van construir els blocs d'Agustín Domingo (carrer que porta el nom de l'arquitecte que els va construir) i del tram final de la Rambla. Quin contrast amb la torre de cal Pep de les Oques, l'única edificació que es veia, muntanya amunt, quan miraves cap a la Creu des del pas a nivell...

(Ho recordo perfectament. Jo era un nen de cinc anys. Vivíem de lloguer a la casa on vaig néixer: una planta baixa al carrer General Moscardó, 22 (actual Pi i Margall, on ara hi ha un agent de la propietat), els meus avis, els meus tiets i els meus pares amb els meus germans. La meva família dormíem tots en una petita habitació que donava al celobert, i els meus pares van valorar traslladar-se als nous pisos que es feien a Sant Feliu. Però quan els anàvem a veure, em feia un fart de plorar: vivíem en una planta baixa, amb una eixida on podia sortir a jugar. amb coloms i conills... i que tinguéssim cuina econòmica sense llum ni ventilació, safareig i lavabo a l'eixida i un terra de rajola vermella que mai s'acabava de fer net, pares i fills comprimits en una petita habitació no eren, per a mi, un nen de cinc anys, motius per anar a aquells petits pisos que sí, tenien de tot i serien només per a nosaltres... però no podíem anar a l'eixida! Finalment, una circumstància afortunada ens va fer possible un trasllat a un pis al mateix carrer dos anys després. No és que el canvi m'entusiasmés... però passar de dormir tots cinc en una habitació a compartir-ne una només amb el meu germà em va fer oblidar ràpidament l'eixida amb els coloms, els conills, els rosers i els lliris que portàvem a l'escola quan arribava el mes de Maria... Quins temps!)

La dècada dels seixanta i els setanta va ser un continu de blocs i més blocs. Es van obrir primer els carrers de Santa Creu i de Francesc Mestres, i la Rambla es va urbanitzar fins a la plaça Dot. A finals dels seixanta primers dels setanta tots els enormes blocs de la plaça de les Roses, el carrer de Can Calders (llavors, del capitán Ruiz de Alda) i el carrer Francesc Sáez, en una pujada impossible, sense asfaltar, sense voreres. Amb una mica més d'ordre, a finals dels setanta, el carrer Joaquim Monmany. A primers dels vuitanta, ja en democràcia, ja amb espais lliures i amb una urbanització com cal, el barri va arribar fins al seu límit amb el Mas Lluí, al carrer Carles Buigas, amb tres grans blocs de nom planetari on vaig viure entre 1982 i 2000, i on des de fa cinc anys torno a viure. Can Calders és, per tant, el meu barri,

Com Falguera i la Salut, Can Calders va lluitar decididament i ràpidament per un espai públic de qualitat, contra l'especulació i a favor d'equipaments públics. A la cantonada de Santa Creu amb Agustín Domingo, s'hi havia de construir un altre bloc de pisos. A l'any 1976, una mobilització de l'AVV Can Calders va convocar una xocolatada contra més blocs en un barri dens i sense places. La Guàrdia Civil va disoldre la concentració... però al barri avui hi ha una Plaça de la Xocolatada!

En aquell barri dens i ple de dèficits, un grup de noies va decidir obrir un servei educatiu que, amb el temps, seria orgull de la ciutat: l'Escola Bressol Patufet, al setembre de 1973. Al curs següent, al setembre de 1974, es va inaugurar l'Escola Josep Monmany, en la qual vaig treballar 4 anys, i que s'encamina ja al seu 50è aniversari. Vuit anys després, construïda pel primer ajuntament democràtic després de la dictadura, encara s'obriria l'Escola Pau Vila, en què hi vaig treballar un any. L'altre equipament pel qual Sant Feliu es va mobilitzar de manera continuada durant la Transició va ser per l'ambulatori de la Rambla, finalment obert a principis dels anys vuitanta. El mapa d'equipaments del barri es completa amb centre de serveis socials de la zona nord de la ciutat, la Torre Can Calders, al vell casalot del Pep de les Oques, inaugurat al 2013 i el Centre Cívic Tovalloles, inaugurat al 2014.

El Centre Cívic Tovalloles és la culminació del gran procés de transformació urbanística de Can Calders en els 40 anys d'ajuntament democràtic, que ha tingut tres grans moments: 1) la canalització de la Riera de la Salut, 2) el llarg procés de conflicte i negociació per a la compra de la fàbrica de les Tovalloles i 3) la Llei de Barris. Justament, en el mandat que comença, els Comuns ens proposem completar l'únic tram de carrer que la Llei de Barris no va poder incloure: el tram d'Agustín Domingo entre el carrer Francesc Sáez i la Font del Cuento. Tot i que la quarta i darrera gran transformació que viurà el barri vindrà amb el soterrament, que redefinirà el paper de la Riera de la Salut, del carrer Santa Creu i del passeig Comte Vilardaga, les grans artèries de comunicació i de comerç del barri. Un barri exemplar pel que fa a la convivència, a la cohesió social, a la recuperació de l'espai públic, al patrimoni en equipaments. Com m'agrada el meu barri!!!
M'agrada moltíssim aquesta foto, de juliol de 2017, quan els cinc alcaldes democràtics de Sant Feliu vam homenatjar el President Pasqual Maragall, creador i impulsor de la Llei de Barris, que va millorar profundament Can Calders.




















Annex:
En entrades anteriors....

Comentaris

Gloria ha dit…
M´agrada aquest barri. Quina història!