22/07/1993: 25 anys de la municipalització de les Escoles Bressol.

Foto de l'Escola Bressol Fàbregas a 1993. Gràcies per la foto, Josep Maria Pi!!!
No puc mirar aquesta foto sense pensar en Pilar Nicolás, i l'enorme amor que posava en cada plat que va cuinar per a centenars i centenars d'infants. T'estimem i et recordem, Pilar!!!
Eren finals de 1972. Sant Feliu havia crescut desmesuradament en la dècada anterior i els seus barris, plens de gent acabada d'arribar i de carrers sense arbres ni asfalt, estaven també buits de serveis. Faltaven escoles: els nens i nenes que acabaven d'arribar anaven cada dia en autobús a la Zona Franca, a l'escola Isaac Peral i els infants més petits omplien nou guarderies en espais sovint amb poques condicions. Només hi havia dues escoles públiques (Lahoz Burgos i Modelo, inaugurada justament l'any anterior) i no hi havia cap escola bressol pública... quan Sant Feliu vessava de gent treballadora a fàbriques que llavors treballaven a ple rendiment.

Un grup de cinc noies (Glòria Bonell, Dolors Carvajal, Rosa Garcia, Àngels Prats i Montse Prats), convençudes que l'educació és un dret de les persones i que és la clau de la transformació social, es plantegen crear una cooperativa d'educació infantil. Feia quatre anys, una cooperativa de pares havia creat l'Escola Mestral. Eren temps d'ebullició i de creativitat. Aquelles cinc noies que volien oferir un servei educatiu tenien clar que havia de ser accessible sobretot a les famílies treballadores dels barris. La cooperativa va trobar la millor forma per obtenir subvencions de l'Estat (ja als finals de la dictadura) convertint-se en "guarderías laborales" i, amb unes ganes enormes, al setembre de 1973, l'Escola Bressol Patufet, en una planta baixa del carrer Agustí Domingo, entre la Font del Cuento i Francisco Sáez. L'any següent, a 1974, obre l'Escola Bressol Fàbregas en una casa vella de la cantonada de la Riera de la Salut amb Pere Álvarez, plena d'escales interiors i amb un pati preciós i enorme, Al mateix temps, van oferir a les altres escoles bressol de la ciutat treballar de manera coordinada per consolidar el seu caràcter públic i plantejar, a la llarga, la seva municipalització. Només l'escola bressol Tambor, que també era cooperativa i s'havia creat el 1973 en una casa vella a la carretera, va atendre aquesta oferta i, des dels primers anys vuitanta,  la seva directora, Montse Baleta, es va incorporar a la comissió que després negociaria la municipalització. Patufet, Fàbregas i Tambor treballaven amb un projecte educatiu compartit. Totes tres tenien comissions de pares que van ajudar molt en aquells moments. Conec bé les escoles: els meus dos primers fills, en Marc i la Laura, van anar a Fábregas (vaig formar part de la comissió de pares a primers dels vuitanta) i el meu fill petit, en Jordi, a Tambor.

Des de la recuperació de la democràcia local a l'abril de 1979, les tres escoles bressol van rebre el suport de l'Ajuntament, que hi tenia un conveni anual de cooperació. Amb la recuperació de la Generalitat al 1980, el sistema educatiu públic català va rebre un impuls decisiu, que va anar des de la incorporació a la xarxa pública de les escoles cooperatives que ho van decidir (agrupades en el CEPEPC, Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana) fins a la generalització dels P4 i P5 primer... i dels P3 després. Amb la generalització d'aules de 3 anys a les escoles de Primària, les escoles bressol van perdre una bona part de famílies usuàries i van entrar en una crisi profunda. Moltes van tancar, però a Sant Feliu les tres escoles bressol i l'Ajuntament van decidir plantejar-se un acord, una decisió, que salvés un servei que tots coincidíem que era fonamental: l'atenció educativa als infants de 0 a 3 anys, mitjançant la municipalització de les tres escoles bressol que eren "guarderies laborals" i tenien, des de feia anys, convenis amb l'Ajuntament. Aquest compromís es va recollir en el programa electoral d'Iniciativa per Catalunya a les eleccions de maig de 1991.

En aquelles eleccions em vaig presentar per primer cop (fa 27 anys!). Hi vaig entrar com a regidor d'Educació a mitja dedicació (treballava al Consorci per a la Normalització Lingüística i al 93 em vaig presentar a oposicions a professor de Secundària). En Cesc em va dir que voldria complir amb el compromís de la municipalització amb el màxim consens i com més aviat millor. De seguida vaig posar fil a l'agulla, buscant tres coses des del primer moment: l'acord i la implicació de "les bressoleres", un expedient administratiu impecable i el màxim consens polític. Vaig treballar molt a fons amb els equips directius de les tres escoles, moltes reunions/assemblees amb tot el professorat dels tres centres, moltes explicacions als dos grups municipals de l'oposició (llavors nosaltres teníem 11 regidors, 5 el PSC i 5 CDC) i un treball molt acurat amb els dos secretaris amb què vaig treballar (el Sr. Rosés fins a la seva jubilació a finals del 92, i el Sr. Agustín Recio amb posterioritat), amb l'interventor, Sr. Edo, i amb els tècnics municipals d'Educació i Recursos Humans, que llavors dirigien Assumpta Lecha i Santi Barreras, respectivament. Vaig vetllar molt també per la informació a les famílies, als partits, etc. La determinació i el suport en tot moment d'en Cesc Baltasar i de l'Àngel Merino van resultar decisius. El resultat va ser que, al ple de 22 de juliol de 1993, la municipalització de les escoles bressol Patufet, Fábregas i Tambor, i la contractació de tot el seu personal es va aprovar per unanimitat. 

Vam salvar així un servei educatiu fonamental i el vam preservar de totes les dificultats a què després vam haver de fer front. A meitat dels 90, van aparèixer esquerdes molt preocupants a l'escola bressol Fàbregas i ho vam resoldre amb un trasllat d'urgència a l'Escola Gaudí (quin agraïment tan gran es mereixen per aquell suport tan ràpid quan el problema hauria pogut ser tan gran!) i, finalment, al 2011, a la seva ubicació a l'actual edifici de la carretera de la Sànson. També en aquella època, l'edifici de l'escola bressol Tambor se'ns va quedar petit i la propietat el necessitava: vam construir una nova escola al barri Falguera al 1997, on s'ubica actualment. Una cosa similar va passar amb l'escola bressol Patufet. Se'ns va quedar petita de seguida, i arran d'un incendi que hi va haver a l'antic aulari del Gegant del Pi a l'any 1993, aquell mateix estiu vam traslladar Patufet a l'antic aulari. Uns anys més tard, arran de la reforma de l'Escola Pau Vila, vam traslladar també el Patufet a la seva ubicació actual, al barri de Can Bertrand, al costat de la Riera Pahissa. A més a més, a l'inici del curs escolar 2005-06, vam inaugurar la quarta escola bressol municipal, Ginesta, al barri del Mas Lluí.

Personalment, el procés de municipalització de les escoles bressol possiblement em va canviar la vida. Al 1993, em vaig incorporar com a professor de Ciències i Matemàtiques al llavors Institut de Formació Professional Esteve Terradas, a Cornellà (allà hi vaig coincidir amb en Joan Tardà, i mantenim una molt bona relació des de llavors). Al 1995, havíem de fer el canvi a la nova ordenació educativa de la LOGSE, i jo era un dels professors responsables de trànsit de IFP a IES. Jo mateix, m'havia proposat dedicar-me només vuit anys a la política municipal combinant-ho amb la docència. Però després de les eleccions de 1995, en Cesc em va cridar a alcaldia. "M'ha agradat com has portat el tema de les escoles bressol, i et voldria proposar que tinguis plena dedicació a l'Ajuntament". A mitjans de juny de 1995, tenia davant meu una bifurcació amb les meves dues passions: l'educació i la política, incorporar-me a l'equip de coordinació pedagògica de l'institut en el curs que s'implantava la LOGSE, o incorporar-me a l'Ajuntament a plena dedicació. Em vaig decantar per aquesta segona opció... y aquí estoy.

La incorporació de les escoles bressol a l'Ajuntament va tenir derivades molt positives: l'impuls del programa d'Infància, la Xarxa d'Atenció a la Infància, la posada en funcionament dels espais familiars, la coordinació amb els serveis socials per a la detecció i la correcció de les situacions de risc en nadons, i un llarg etcètera. El treball que aquells anys vaig poder fer, sobretot, amb l'Àngels Prats, la Rosa Reina i en Josep Maria Pi va tenir un valor enorme. La feina de les desenes de persones que, des que van crear el 1993 la cooperativa fins avui, estan prestant un servei públic educatiu d'una gran qualitat mereix tot el meu gran i sincer agraïment. Hem acabat de reblar el clau fa cinc anys, amb la incorporació de la tarifació social a les nostres escoles, cosa que ha estès la qualitat del nostre servei educatiu a totes les famílies, sense cap necessitat de demostrar precarietat econòmica o demanar ajut als serveis socials.

Mai hauria pensat, aquell juliol de 1993, que vint-i-cinc anys després, continuaria sent regidor de la meva ciutat i, molt menys, alcalde de Sant Feliu. Llavors, jo tenia 36 anys, i tres fills de 12, 10 i 7 anys. Avui en tinc 61, tres fills de 37, 35 i 32 anys, i dues nétes de gairebé 4 anys i d'1 any. Aquella manera de fer de la municipalització he intentat aplicar-la en tots els temes de què he estat responsable: de manera molt especial en els tres temes que prioritzo en la meva recta final, que són el soterrament de les vies, l'habitatge de lloguer social i la reorganització de l'Ajuntament.

Sant Feliu li deu molt a aquelles cinc joves que ho van començar tot a finals de 1972, i a les desenes de dones i dos homes que van saber "enredar". I jo, personalment, també. GRÀCIES MIL!!!

Comentaris

David ha dit…
No coneixia tota la història, jo era molt jove en aquells temps, gràcies per compartir-la. Em sumo als agraïments a totes les persones que van formar part d'aquests projectes. Salutacions jordi