diumenge, 19 de juliol de 2020

Desigualtat i pobresa: combatre'n les causes, mitigar-ne les conseqüències.


Una sabata amb la sola foradada. Poques imatges representen tan bé la pobresa invisible, la que es viu en silenci i d'amagat de tothom. Una pobresa no comptabilitzada que es manifesta, com escrivia en el meu primer escrit de 2011, en moltes altres situacions que afecten a milers dels nostres veïns i veïnes, a milions i milions d’europeus:
  • haver de portar sabates foradades, roba de fa sis o vuit temporades, abrics que ja fa temps que no escalfen, 
  • patir pensant què fer per ajornar un altre rebut del lloguer o de la hipoteca, tornar a ajornar, negociar o fraccionar el pagament de rebuts de tota mena,
  • no poder posar ortodòncia als infants, tornar a deixar les plantilles o les ulleres per a l'any que ve si es pot,
  • treballar per sous indignes i callar per por de perdre una feina a què agafar-se com a un ferro roent, 
  • viure amb pensions misèrrimes de viduetat, viure tement la data del darrer subsidi, viure patint perquè no mori el pare, 
  • excusar-se o trobar-se malament quan algú et convida a sortir o a sopar, no recordar la darrera vegada que vas anar a un concert, al teatre o al cine,
  • comprar el mínim, comptar cada euro, deixar menjar a la caixa de la botiga fins arribar allà on els diners ja no es poden estirar ni un cèntim més, 
  • no recordar el darrer estiu que vas poder anar ni al poble, no tenir més expectativa a l'estiu que mirar la tele i prendre la fresca a la plaça del barri...
Hi ha, per descomptat, una pobresa més visible i que sí que es comptabilitza. En el nostre entorn europeu, la pobresa es mesura en relació al nivell mig de vida en una societat. Més en concret, el llindar de pobresa se situa en el 60 per cent de la mediana dels ingressos disponibles anuals de les persones. Per a Catalunya i Espanya i per a l'any 2019, i segons les característiques de les famílies, aquests són els ingressos anuals per sota dels quals es viu en situació de pobresa: una de cada cinc persones que viuen a Catalunya, a Espanya.

Una de cada cinc persones: una pobresa silenciada però molt estesa. Com una sabata llargament foradada. Una pobresa que es viu amb cruesa extrema a centenars de milions de "llars" de l'únic món que tenim, centenars de milions de persones sense accés a una alimentació regular i suficient, aigua potable, xarxes de sanejament, sanitat ni educació.

Totes les formes de la pobresa, tant si és la relativa en el món "desenvolupat" i l'extrema en el món "subdesenvolupat" no són un fet natural inevitable, una condició social històricament ineludible. Són conseqüència de decisions humanes, del model econòmic en què vivim. Són conseqüència de decisions conscients preses per "responsables" econòmics de les grans corporacions que controlen la major part dels recursos naturals i dels grans moviments especulatius de capital, i són conseqüència també de la incapacitat de la democràcia de limitar, regular i controlar l'economia basada en l'enriquiment sense límits de qui ja és ric. La pobresa no és una llei natural, és una conseqüència de la desigualtat que comporta el capitalisme. La desigualtat capitalista no és una llei natural, és una conseqüència de la incapacitat de construir i fer hegemònic un projecte polític, econòmic i social alternatiu al lucre sense límits d'una petitíssim a minoria i que molts identifiquem encara amb la Utopia socialista.

La pobresa té una causa fonamental: la desigualtat.
Altres vegades he parlat del bisbe brasiler Helder Cámara (1909-1999), del qual cito sovint aquesta frase:
Foto de l'article “Helder Cámara y la vigencia del ecumenismo transformador"

És evident que la pobresa té causes. Per a algunes persones, les causes són merament individuals i sobretot tenen a veure amb la mala sort o el mal cap, i en cap cas s'ha de qüestionar el model econòmic i social en què vivim. Els pobres ho són perquè són uns "losers" (perdedors, en anglès) i perquè són uns irresponsables que viuen per sobre de les seves possibilitats. No era aquesta l'explicació "oficial" que repetien les televisions després de la crisi del 2008? Són els arguments clàssics de la dreta:  "són pobres perquè són ganduls", "els passa per estirar més el braç que la màniga", "n'hi ha molts que prefereixen viure dels ajuts que treballar", "no s'han esforçat prou a la vida"... Des d’aquesta visió dretana de la pobresa com a resultat de la manca d'esforç personal, el que cal fer i promoure per mitigar-la és la caritat, és la beneficència. Qui no ha vist pel.lícules americanes amb sopars de gala benèfics per ajudar pobres, malalts o el que sigui? Fins i tot, un any, a la nostra televisió pública van tenir la "idea" de fer una "marató contra la pobresa". Tant culpables són els pobres de la seva pobresa i tant se'n volen aprofitar, que una de les primeres retallades del govern "dels millors" del president Mas va ser la revisió de les anomenades PIRMI a l'estiu de 2011, amb un mètode matusser per detectar "aprofitats" entre els pobres més pobres que cobraven aquesta renda mínima. Patètic discurs de dretes del govern d'un partit exigent i dur amb els pobres i tolerant i amable amb millets i pujols... per més que canviïn de nom i de líders.

Però l'explicació de les causes de la pobresa no pot ser tan simplista, tan simplona. Algú de debò pot creure que centenars de milions de persones, des de la  pobresa relativa de qui ha de portar sabates foradades fins a la indigència absoluta de les persones que arrisquen la seva vida travessant el Sàhara i el Mediterrani, viuen en la pobresa per ganduleria, per manca d'esforç personal??? Clar que hi pot haver persones que viuen en la pobresa per males decisions personals  o per no haver sabut o pogut fer front a diverses adversitats de la vida, però la primera i principal causa de la pobresa és la desigualtat d'oportunitats al néixer. Fa un temps vaig veure aquest vídeo en què, representant la vida en una cursa de velocitat, la posició de sortida de cada participant depèn de les seves condicions familiars, econòmiques i socials. Molt bon resum, però cap com aquesta imatge capturada a Facebook i que en desconec l'autor o autora:

I la desigualtat no es combat amb caritat, sinó amb igualtat d'oportunitats, amb justícia.
Per a les persones que creiem que la pobresa es deu a la desigualtat, l'única manera d'abordar el problema de la pobresa és abordar el problema de la desigualtat. I l'única manera d'abordar el problema de la desigualtat és abordar el problema de la distribució de la riquesa. 

diumenge, 5 de juliol de 2020

1/2. El béisbol.


Dóna imatges certament precioses. Genera passions en milions de persones,  en moltes altres latituds. Les agendes esportives de grans ciutats, les programacions de moltes televisions, les reunions i sopars familiars davant la tele... es mouen a molts llocs segons el calendari de competicions del béisbol, sobretot les seves grans finals. Per a les persones a qui apassiona, el béisbol està clar que els és un gran al·licient o un motor important en alguns moments del seu dia a dia. Entenc que hi hagi grans discussions a les famílies entre les persones que vibren amb el béisbol i les que s'ho miren més de lluny. Em puc imaginar com s'estira els cabells algú per a qui el sistema de comptar punts és obvi... quan l’intenta explicar a qui no pot entendre de cap manera com es guanyen i perden els partits.

A mi, que tot just segueixo les classificacions dels equips principals de futbol (hi incloc el meu equip, l'Espanyol, malgrat tenir un peu a Segona...) i de bàsquet, i dels locals de fútbol, bàsquet, handbol i waterpolo, que fan una enorme tasca social, esportiva i educativa a Sant Feliu, que no tinc cap tradició familiar o esportiva amb l'esport del bat i la pilota, el béisbol em cau lluny. És evident que és un gran esport de masses i que té un gran poder d'atracció i de convocatòria en altres cultures esportives. Reconec el mèrit de les persones que treballen també aquí per fer-ne una opció esportiva més important, més destacada. Però em deixa fred. Respecto absolutament aquest esport i els seus i les seves incondicionals, sempre i quan no tinguin la pretensió de ser LA gran i única opció esportiva dels temps que ens han tocat viure. Tampoc segueixo amb massa interès les lluites entre els principals equips de béisbol i menys encara les cuites dels seus dirigents i jugadors. N'hi ha que admiro perquè fa anys i panys que practiquen aquesta opció esportiva... però desconfio instintivament dels polls ressuscitats recents: té raó la dita quan afirma que piquen més que els altres.

Doncs això... que em deixa fred... que no sé..... que no m'acaba de fer el pes...... que hi ha tantes altres i tan bones opcions esportives.....

Què voleu que us digui.... Doncs que amb l'independentisme em passa com amb el béisbol: fredor, però respecte.

divendres, 26 de juny de 2020

Política per a adolescents: per què aquí hi va un equipament per a la gent gran i no una altra cosa?



Coneixeu el lloc: és l'aparcament provisional que hi ha darrera l'Institut Olorda. Quan heu vingut a visitar l'Ajuntament (tots a 3r de Primària i molts a 3r d'ESO), heu simulat un ple municipal on vam votar i decidir algun tema proposat a la visita. Tothom va ser regidor o regidora de Sant Feliu i un/a alumne/a de cada classe va ser alcalde o alcaldessa de Sant Feliu per tres quarts d'hora. Més de cinc mil nens i nenes, nois i noies en vuit anys! Segur que us en recordeu! 

Pensant en vosaltres, reprodueixo amb detall i des d'una perspectiva alhora concreta i alhora general com hem arribat a aquesta decisió: aquí s'hi farà a la tardor un edifici amb 90 pisos assistits i una planta baixa amb serveis per als nostres avis i àvies. Per què això i no una altra cosa? Qui ho ha decidit? En base a què? Tothom hi estava d'acord? Tenim prou diners? I tantes altres preguntes....!

Una introducció general: política i democràcia.

1. Decidir és una paraula clau. En la vida privada de cadascú, de manera creixent amb l'edat, cada persona té tot el dret de decidir sobre la seva vida, de prendre'n el timó (o el volant o el comandament, com vulgueu!), en peu d'igualtat amb tithom, sigui quina sigui la seva circumstància. Però és evident que ningú viu sol. Vivim en família, en barris, pobles o ciutats. Hi ha una vida col.lectiva, social, comuna, compartida, pública. Una vida que no podem ni hem d'ignorar, de deixar de banda. I en la vida pública es decideixen contínuament coses que ens afecten a tots. I sorgeixen dues preguntes claus: 1) quines persones decideixen sobre els assumptes públics?, i 2) qui decideix que siguin aquestes persones les que decideixen sobre els digerents aspectes de la vida pública?

2. Organitzar és l'altra paraula clau. Fins i tot quan fa milers d'anys vivíem a les coves de la Creu o a la Penya del Moro, o les escasses tribus que encara viuen en la prehistòria (recorda: sense llengua escrita) hi ha organització social: tasques assignades, exercici de poder, normes compartides,... En societats complexes com les del segle XXI, encara més. I en un món globalitzat, doncs més i més. Ja no és (si ho ha estat alguna vegada...) només la família o el poble: ja és l'Àrea Metropolitana, Catalunya, Espanya, Europa o el món mundial: no ho acabem de veure amb el coronavirus? I sorgeixen les mateixes preguntes: 1) quines persones organitzen la vida pública?, i 2) qui decideix que siguin aquestes persones les que organitzin avui o hagin organitzat en el passat la vida pública?

3. La política és, bàsicament, principalment, organitzar i decidir. Com que vivim junts, com que convivim, com que d'alguna manera ens hem d'organitzar, com que cal prendre decisions que van molt més enllà de les vides privades de totes i de tots nosaltres, ens cal una forma de fer coneguda i compartida que ens permeti organitzar-nos i decidir de manera col.lectiva. Això, bàsicament, principalment, la política.

4. Democràcia o dictadura: no hi ha altra manera de decidir i organitzar. Tornem a les preguntes finals dels punts 1 i 2. Qui decideix o organitza els afers públics, la vida pública? Qui decideix o escull a les persones que decideixen? La resposta és relativament fàcil, tot i que entendreu que té matisos: si tothom major de 18 anys pot votar i ser votat per accedir als llocs de decisió, és una democràcia; si només poden votar i ser votats els membres d'una part de la societat (partit, gènere, cultura,...), llavors és una dictadura. Insisteixo que tot té matisos, però això va de... política per principiants. A Espanya sabem bé el que ha costat tenir i viure en democràcia: en el segle XX, vam viure gairebé 50 anys de dictadura (Primo de Ribera (1923-1930) i Franco (1939-1977)), 23 anys de democràcia limitada a principis de segle, 3 duríssima anys de Guerra Incivil (1936-1939) i només 28 anys de democràcia plena (II República (1931-1936) i la democràcia sorgida de la Constitució de 1978. Només un quart del segle XX en democràcia plena! Qualsevol familiar vostre de més de 60 anys va néixer i va ser educat en dictadura, i coneix l'enorme valor de la democràcia.

5. Una mica d'història de la democràcia: la separació dels tres poders. No hi ha mai un responsable o un moment únic en cap moment de la història. Qui no s'ha emocionat veient la pel·lícula “Espartac" en la lluita dels oprimits contra els opressors? Des del començament de la història, la major part de les cultures del món s'han basat en la concentració de tot el poder en les mans dels poderosos, que tenien sempre el suport del seu exèrcit, i en la lluita d'un sector més o menys important dels oprimits contra l'opressió. Com sabeu, fins fa només tres-cents anys (un sospir en la història...), les grans nacions del món vivien en "monarquia absoluta". Aquells temps van acabar amb la important Declaració d'Independència dels Estats Units (1774) i la més important encara Revolució Francesa (1789). Al 1789 es van començar a aplicar les idees que el baró de Montesquieu va escriure el 1748, i que són la base de la democràcia actual. La democràcia es basa en tres poders: legislatiu, executiu i judicial, que han de ser independents. El "poder legislatiu" és el de fer les lleis que ens afecten a tots: són els parlaments (actualment votem al Parlament Europeu, el Congrés dels Diputats, el Senat i el Parlament de Catalunya i, en certa manera, els plens dels ajuntaments). El "poder executiu" és el d'organitzar, administrar i decidir que tenen els governs en aplicació de les lleis aprovades pel poder legislatiu (els governs que ens afecten són la Comissió Europea (presidida avui per Úrsula bon ser Leyen), el Govern d'Espanya (presidit avui per Pedro Sánchez), el Govern de Catalunya (presidit avui per Quim Torra) i l'alcaldia de Sant Feliu (actualment en mans de Lídia Muñoz). El "poder judicial" és el de jutjar si el comportament de la ciutadania, les institucions, les empreses, els mitjans de comunicació i el conjunt de les societats s'ajusta a les lleis aprovades pel poder legislatiu i aplicades pel poder executiu. És l'únic dels tres poders que no deriva del vot popular. És un poder molt jeràrquic, que es fonamenta en els jutjats de primera instància repartits per tot arreu (a Sant Feliu n'hi ha set) i acaba, a Espanya, en els Tribunals Suprem i Constitucional, per sobre dels quals encara hi ha els tribunals europeus (de jsutícia, de drets humans, de comptes,...). Els tres poders i els quatre nivells en què s’organitzen (Europa, estats, comunitats autònomes i ajuntaments) formen un sistema democràtic complex, sens dubte, però ben estructurat.

6. El bon funcionament de la democràcia es basa en el respecte a les lleis aprovades i de les competències que les lleis estableixen. Les lleis no són immutables i, quan són injustes, cal canviar-les. Fins fa pocs anys, les lleis no permetien que cada persona estimés a qui vulgués, i quan hem estat majoria les hem pogut canviar. Encara avui, les lleis permeten l’acumulació il·limitada de riquesa en poques mans, i moltes persones lluitem per canviar les lleis que ho permeten. I ho farem quan tinguem majoria! En un estat descentralitzat com Espanya, les lleis estableixen les competències de cada nivell de govern: allò que és responsabilitat i li correspon a l'Estat, allò que és responsabilitat i li correspon a les comunitats autònomes (la Generalitat en el nostre cas) i allò que li correspon als ajuntaments. Aquesta divisió no sempre és clara (ho hem pogut veure amb la gestió de la sanitat o les residències de la gent gran ara que estem patint el coronavirus) i genera molts conflictes que caldria resoldre... millorant les lleis i no saltant-se-les, respectant les institucions i les persones i no desprestigiar-les.

7. El principal risc per a la democràcia és la seva incapacitat per controlar l'economia. En els sis punts anteriors, he intentat resumir què és la democràcia i el poder polític... però en el nostre món pesa moltíssim un poder que escapa a tot el que he explicat: el poder econòmic de les grans empreses multinacionals. Sota el nom de la "llibertat de mercat" o la "llibertat d'empresa", la immensa minoria més immensament rica de cada país o del món controla molt més que els tres poders polítics la creació i la distribució de la riquesa, l'explotació dels recursos naturals i el seu impacte en l’emergència climàtica, els grans mitjans de comunicació, etc. A Espanya, les tres persones més riques tenen tants diners com les 14 milions de persones més pobres. A Estats Units 130.000 famílies tenen tanta riquesa com 110.000.000 de famiílies.  La desigualtat social i el desastre climàtic estan causats per una economia capitalista fora del control democràtic de la ciutadania. Aquest és el principal problema de la democràcia al món i el principal repte dels partits polítics que, tornant a la Revolució Francesa, aspiren a la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

8. I sí, és cert: hi ha mals polítics i polítics corruptes... però no podem viure en societat sense la política. Una minoria de polítics o polítiques corruptes usen o han usat haver el seu càrrec democràtic per treballar en benefici propi i no en benefici de l'electorat a què representen. Se'ls ha de jutjar i apartar de la política, és clar que sí. Però això no invalida ni la política ni la democràcia: sempre caldrà organitzar la vida en comú i sempre caldrà prendre decisions que ens afecten a totes i a tots. I sempre serà millor que siguem tu i jo, totes les persones, les que de ídem, les que escollim i votem a les persones que decidiran en nom i representació nostres. Només hem d'aprendre a triar i a votar bé!

Una introducció més concreta: com funciona l'Ajuntament.

9. Les santfeliuenques i els santfeliuencs votem els 21 regidors i regidores del ple (poder legislatiu) i el ple vota l'alcalde i el govern municipal (poder executiu). Cada quatre anys, des de 1979, a les eleccions municipals, totes les persones censades a Sant Feliu i majors de 18 anys votem els nostres 21 regidors i regidores. Són els que corresponen a tots els municipis espanyols d'entre 20.001 i 50.000 habitants. Com que la majoria simple és la meitat més un, la majoria s'assoleix amb el vot d'11 dels 21 membres del ple municipal. Tres setmanes després del dia de les eleccions municipals, els 21 regidors i regidores voten a l'alcalde o alcaldessa, que ha de tenir majoria suficient. A Sant Feliu, el 25 de maig de 2019, la ciutadania va votar: 6 regidors/es del PSC, 5 de Sant Feliu en Comú Podem, 5 d’ERC, 2 de Ciutadans, 2 de Tots Som Sant Feliu i 1 de Veïns per Sant Feliu. El 15 de juny de 2019, aquestes 21 persones van votar a Lídia Muñoz com a alcaldessa (11 vots), per davant de Lourdes Borrell (6 vots) i Xavier Alegre (2 vots). Dos regidors es van abstenir.

10. El ple municipal, l'equip de govern i l'alcaldessa s'han de cenyir sempre a les competències municipals i al pressupost anual.  De la Constitució Espanyola de 1978 i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979, se’n va derivar la Llei Municipal i de Règim local de Catalunya, que concreta les competències obligatòries dels ajuntaments catalans. Les podeu consultar directament aquí. Evidentment, cap ajuntament pot canviar ni es pot saltar aquesta llei ni cap norma catalana, espanyola o europea que sigui d’obligar compliment. Però no només les lleis marquen el terreny de joc dels ajuntaments: el pressupost anual delimita el que l'Ajuntament pot gastar amb els ingressos que pot tenir. Aquí vaig explicar d'on vénen els ingressos municipals, i aquí vaig explicar a què es destinen les despeses municipals

11. En matèria d’Urbanisme, Sant Feliu està sotmès al Pla General Metropolità (PGM) de 1976.    Com saps, l'urbanisme és la ciència de l'ordenació de les ciutats i el territori. De manera molt concreta, el PGM estableix com s'han de debatre en ple i s'han d'informar a la ciutadania totes les figures del planejament urbanístic. Com vaig explicar amb detall aquí, l'aprovació definitiva del planejament li correspon a la Generalitat: és una doble garantia de prevenció de la corrupció i de desenvolupament equilibrat del territori. No se t'escapa que en les qualificacions dels terrenys sense construir i en la compra i venda de terrenys es mouen molts diners i cal assegurar que tot es fa d'acord amb les lleis.

Per fi: com es va decidir que aquí hi va un equipament per a la gent gran i no una altra cosa???
Foto aèria de 1977, del geoportal de l'Àrea Metropolitana. La fletxa senyala l'Olorda.



12. Aquest solar és de propietat municipal des de 1996, quan es va aprovar definitivament el pla urbanístic del Mas Lluí. I des de 1996 es va preveure per a equipament públic. Com es veu a la foto de 1977, tot el que avui és Mas Lluí eren camps de secà (cereals, vinyes, ametllers, garrofers i oliveres), propietats particulars de pagesos. L'any 1989, Generalitat i Ajuntament van impulsar, mitjançant el Consorci del Mas Lluí, el pla urbanístic per construir els actuals barris de Sant Feliu i Sant Just. Van decidir requalificar sòl agrícola a urbà, de manera transparent i ben planificada. Es van identificar els grans elements de l'urbanisme: els carrers, les zones verdes, els edificis privats i les reserves de sòl per a equipaments públics. En aquest escrit vaig explicar tots els solars per a equipaments públics del Mas Lluí de Sant Feliu, entre els quals l'actual aparcament privisional.

13. Per concretar el destí de cada equipament, s'ha de fer una anàlisi de necessitats, una avaluació d'alternatives i una anàlisi de costos, tenint en compte si és un equipament municipal o no. A finals dels noranta, era evident que Mas Lluí seria un barri jove de població jove, per la qual cosa hi serien necessaris equipaments escolars. La primera previsió d'ús va ser per a una escola de Primària, per a la qual el ple va preveure fins i tot el nom: Escola Marta Mata. Com que l'ensenyament és una competència de la Generalitat, i no de l'Ajuntament, el que va decidir el ple és destinar el solar a escola i cedir-lo a la Generalitat perquè la construís. Fa quinze anys, hi havia aquest cartell al solar:
És evident que la Generalitat no la va construir. A finals de 2008, va canviar el plantejament: fer nou el Pau Vila i ampliar-lo a tres línies, i dedicar aquest solar a Escola d'Hosteleria del Baix Llobregat. Essent jo ja alcalde, al 2014 es va aprovar ubicar aquesta Escola a l'emblemàtica Nau de les Sedes, al barri de Can Bertrand, amb la qual cosa, l'Ajuntament va recuperar el solar del Mas Lluí que havia cedit a la Generalitat. Paral·lelament, estàvem treballant en el Pla Director d'Equipaments 2016-2022, que es va aprovar, sense ni un sol vot en contra, al gener de 2015. Aquest pla va analitzar les necessitats de Sant Feliu en equipaments culturals, educatius, esportius, administratius, sanitaris i socials, arribant a la conclusió  que, atenent a l'envelliment de la població i amb la voluntat d'afavorir la qualitat de vida i l'autonomia de la gent gran, calia prioritzar els habitatges amb serveis per als nostres avis i àvies. Així ho vam recollir al programa electoral d'ICV-EUiA per a les municipals de 2015... i vam guanyar-les. La ciutadania hi va donar suport: la decisió estava presa!

14. Un cop presa la decisió, cal fer el projecte d'obres i de gestió, concretar costos, finançament i calendari i informar de tot plegat a la ciutadania. Com he explicat als primers punts, les decisions en democràcia les pren el ple de l'Ajuntament. Però un cop preses, immediatament entren els tècnics municipals: treballadores/s socials per començar a imaginar com han de ser els serveis, les activitats i la vida dels avis i àvies al nou equipament, arquitectes per començar a traduir això en plànols, economistes per començar a fer números, juristes per començar a valorar procediments de contractació,,... Per situar-nos tots plegats, vam fer un seguit de visites molt interessants a un equipament igual que ja existeix a Sant Just: el Mil·lenari. Quan en vam informar als veïns, a la primavera de 2017, hi va haver una certa oposició, segurament perquè no ens vam explicar prou bé a l'inici. Alhora que parlàvem amb els veïns i veïnes, anàvem perfilant el tipus de gestió futura del servei, tenint clar que si cedíem a la Generalitat podíem trigar anys i panys, i alhora les limitacions del pressupost municipal. Els tècnics de l'Ajuntament van elaborar una proposta, que finalment es va acabar imposant: buscar una entitat social sense afany de lucre, a qui cedir el sòl municipal de manera gratuïta per un període de 75 anys, per tal que l'entitat construeixi primer i gestioni després l'equipament, que serà de titularitat municipal i per a avis i àvies de Sant Feliu  Fent la corresponent cerca de mercat i d'acord en tot moment amb les lleis vigents de transparència i contractes públics, vam arribar a una entesa mútuament molt satisfactòria amb la Fundació Benestar i Família.

i 15. Finalment, el ple municipal aprova el projecte del servei i el seu procediment administratiu i dóna llum verda a què es faci realitat. Va ser en l'últim ple que jo presidia com alcalde, el 25 d'abril de 2019, amb 20 vots a favor i 1 en contra. Culminava així un treball de molts anys, d'anar resolent problemes, convencent contraris o indecisos, perfilant el millor projecte possible per als nostres avis i àvies. Fixeu-vos que els temps en política, des que tens una idea fins que es fa realitat, són molt llargs... però permeten alhora que les decisions i les tramitacions públiques es facin molt bè i amb totes les garanties. I, a partir d'aquí, ja tot ha d'anar rodat (si el coronavirus no ho endarrereix tot més del que ja ha fet...): signatura de documents als registres, aprovació de projectes, aprovació de la llicència d'obres, inici de les obres (aquesta tardor!!!), aprovació de les bases perquè la gent gran pugui accedir-hi, comunicació a la ciutadania, inscripció i baremació de les persones que ho sol·licitin, etc. I, a mitjan 2022, unes 150 persones començaran una etapa molt positiva de la seva vida i inauguraran un equipament que, sens dubte, serà un dels millors valorats de la nostra ciutat i al qual, dècades a venir, n’hauran de seguir altres.

Volia fer un escrit d'introducció a la política general i a la política local per a adolescents o, en termes mès generals, per a "principiants". M'ha sortit llarg, molt llarg, però crec que exemplifica de manera molt clara i completa com es prenen les decisions, qui les pren i què passa en el camí, llarg però interessant, entre les idees i la seva conversió en realitat. Moltíssimes gràcies de tot cor a tota persona que hagi tingut la voluntat d'arribar fins aquí!


dissabte, 20 de juny de 2020

"Este gobierno puede, y debe, ir para largo". Juan Tortosa, Público. 15/06/2020.

Foto de l’article publicat a Público.






La oposición y sus palmeros se están empleando a fondo para impedir como sea que este Gobierno de coalición se consolide, dado que la crisis del coronavirus y el veneno inoculado a diario para desacreditar la gestión de Salvador Illa y Fernando Simón no ha sido suficiente. Hasta "un pequeño 23-F" ha llegado a insinuar el pequeño Jiménez Losantos. Pedrojota, la cabra siempre tira al monte, ha vuelto también a las andadas sugiriendo caras, nombres y apellidos para supuestos gobiernos de salvación nacional. La ultraderecha y la ultra ultraderecha han gastado demasiada pólvora en causas perdidas, confundiendo España con Brasil o países así.

"Deprisa, deprisa que si se consolidan lo vamos a tener crudo unos cuantos años", deben pensar. Y llevan razón: el tiempo juega en contra de estos folloneros amorales y frentistas: van a empezar a salir los juicios por corrupción contra muchos de sus correligionarios, uno detrás de otro. En instituciones y foros antaño intocables cada vez quedan menos impunidades, sus patrañas no calan y su mentiras no cuelan. Han disparado por tierra, mar y aire, en muchos casos obuses de enorme calibre y, como en el juego de los barquitos, todos han caído al agua.

Al mismo tiempo, cada día que pasaba, tacita a tacita, el Gobierno de coalición ha ido aprobando leyes que ayudarán a mejorar las condiciones de vida de los más desfavorecidos. No las de su electorado solamente, como algún que otro tertuliano de pesebre se empeña en repetir como un mantra, sino las de todo el mundo, hayan o no votado a este Gobierno.

Leyes incluso que nadie se ha atrevido a votar en contra, como el Ingreso Mínimo Vital; también la del aumento del salario mínimo, la de la infancia, decisiones trascendentes, históricas, aunque los Telediarios las cuenten en el minuto 26 y los responsables de informativos se defiendan argumentando que ni El País ni La Vanguardia las dan en primera página.

Si el Gobierno de coalición consigue aprobar los presupuestos, durará. Como escriben mis compañeros Manu Sánchez y Alejandro López de Miguel, "han logrado que asiente la idea de que la austeridad no es una salida, y se respira optimismo en las filas del Ejecutivo en cuanto a las posibilidades de desterrar por fin las cuentas aprobadas por el PP en 2018" por las que aún nos regimos.

A pesar del antipático ruido que arma esta oposición revoltosa y excitada, la ciudadanía asume con normalidad asuntos que, hace solo unos años, resultaba difícil imaginar que llegarían a contar con la digestión social que ahora tienen. Hay una generación que viene empujando y a la que ya no le vale que le hablen todo el tiempo de los logros de la Transición y demás gaitas. Ellos piensan en un futuro moderno, con idiomas, emprendedor, ecologista, diverso, feminista, plural, anti maltrato animal y con la violencia de género erradicada. Un mundo sin tanta pamplina, sin tanta batallita de abueletes, aunque no por eso dejan de apoyar la necesaria reparación de agravios e injusticias que saben se cerraron en falso tras la muerte de Franco.

Esa juventud está emergiendo y se está formando mejor de lo que muchos se creen, y aunque no lea periódicos está más al día, y con mayor rapidez y solvencia, que quienes presumimos de no perdernos un boletín informativo. Les interesa la vida en colores, lo sustancial, lo que afecta a sus vidas, su futuro y sus bolsillos, y no ese discurso circular de la mayoría de los medios donde los políticos hablan para los periodistas y los periodistas para los políticos. ¡Pesados somos!

No les gusta que estemos alejados de la realidad, y eso es algo que me da en la nariz que ha sabido leer el actual Gobierno de coalición. Los parlamentarios chillan, los tertulianos desaforan, las portadas escupen mentiras y esconden informaciones de suma trascendencia, pero el ciudadano de a pie percibe otra cosa y no les hace caso. Ve que durante la pandemia a los autónomos le han llegado sus cobros, a los trabajadores sus Ertes, que los bancos están ofreciendo créditos a bajo interés; que han ofrecido, a quienes lo necesitaban, moratorias en el pago de hipotecas y gastos corrientes del hogar…

Y lo más importante, muchos de los beneficiarios de estas medidas, como decía más arriba, no son votantes de ninguna de las opciones que han ayudado a formar este Gobierno de coalición. Sacarán sus conclusiones, porque en estas lides el ciudadano común se mueve con mayor clarividencia que el político, que insiste en sus provocaciones recurriendo al insulto y usando mantras trasnochados como el terrorismo, Venezuela, Cuba y demás lugares comunes. Ya no cuela.

El ciudadano corriente valora el trabajo de Fernando Simón y de Salvador Illa, y no entiende que se les pueda llamar asesinos ni en broma. Empiezan a darse cuenta, quienes no lo tuvieran claro desde el principio, que ha sido una suerte contar con este Gobierno en un momento tan fatídico como el que hemos vivido, y que habría sido una verdadera desgracia que nos hubiera tocado un Casado, un Egea, un Abascal o una Cayetana gestionando la pandemia. Más vale ni imaginarse lo que podría haber llegado a ocurrir.

Han hecho mucho ruido, han aumentado el dolor que ya de por sí soportábamos, han buscado a diario sacar de sus casillas a quienes, para gestionar lo que ocurría, estaban sometidos a un enorme estrés. Pero afortunadamente, los responsables sanitarios, mando único, no lo olvidemos, han sabido mantener la calma y hacer valer su autoridad con discreción y modestia.

¡Chapeau por ellos! Porque, si nos ponemos en su lugar, con tanta diatriba, tanta salida de tono y tanta ofensa gratuita, no sé ustedes, pero a mí me hubiera costado mucho mantener la calma. Por eso desde aquí quiero hacerles llegar todo mi reconocimiento.

A menos que las cosas se compliquen, este Gobierno de coalición puede ir para largo. Más bien debe, porque queda por delante mucha faena.

Juan Tortosa.

(I jo ho subscric al mil per mil)

divendres, 12 de juny de 2020

Guinea. Lampedusa. Sant Feliu.




Al Centre Mirabolà, canvien vides. 24 nois que van fugir de la misèria al seu país, han trobat a Sant Feliu l'oportunitat d'una vida millor. Per primer cop, dos nois han aprovat l'ESO i al curs que ve començaran Cicles Formatius (Formació Professional). Sis han aprovat el seu curs de PFI a Aula Sant Feliu o a altres centres similars de la comarca. Quatre estan fent ESO. Tres nois han sortit amb contracte de treball i comencen la seva vida adulta, amb acompanyament dels professionals del centre. La resta, continuarà el curs que ve el seu procés formatiu. Professorat dels nostres instituts, d'Aula Sant Feliu (un servei municipal importantíssim!) i treballadors socials de Mirabolà (gestionat per Suara Cooperativa) són la base perquè nois amb una gran determinació personal i amb moltes ganes prenguin el timó de la seva vida i es preparin per a un futur entre nosaltres, formant part de nosaltres.

Des que em vaig jubilar fa un any, hi faig de voluntari, conjuntament amb l'Escola Gaudí. I avui, un noi de Guinea Conakry amb qui he treballat tot l'any, m'ha escrit aquesta nit per dir-me que ha aprovat l'ESO i al setembre comença Cicles. El seu escrit m'ha emocionat moltíssim! Un noi que, amb 15 anys, va travessar el desert, l’infern de Líbia, la Mediterrània, que va estar sis mesos a Lampedusa i va acabar a Sant Feliu, és un noi enormement valent i conscient del valor i el sentit del seu esforç. M'agrada haver-lo ajudat, coordinadament amb Mirabolà i l'Institut Martí Dot. Parla vuit idiomes (quatre africans i quatre europeus (francès, italià, català i castellà) i moltes ganes d'aprendre i de tornar a la societat que l'ha acollit tot el que n'ha rebut. Aquest primer curs, també he donat suport en castellà, català i matemàtiques a cinc nois més (del Marroc i de Gàmbia) que faran de cuiners, electricistes i pintors entre nosaltres, quan completin el seu procés formatiu, que inclou moltes hores de pràctiques.

Els qui em coneixen, saben que sovint dic un refrany que m’encanta i amb el qual m'identifico plenament: "fa més soroll un arbre que cau que cent que creixen". Doncs bé, vull reivindicar amb veu alta i amb legítim orgull la feina dels qui fan créixer arbres i més arbres entre nosaltres:
  • els professionals de l'ensenyament (gràcies, companyes i companys del Martí Dot, Olorda, Mercedàries i Aula Sant Feliu), 
  • els treballadors i treballadores socials de Suara Cooperativa, 
  • els responsables polítics de la Generalitat i l'Ajuntament que vetllen pel bon funcionament de Mirabolà, 
  • les famílies que fan de mentores d'alguns dels nois del Centre,  
  • les famílies de la comunitat musulmana que els fan de coixí i de suport, 
  • les entitats (com els agrada l'esport!) on entrenen i juguen.
No som una ciutat ni una societat perfecta, no existeixen les ciutats ni les societats perfectes... però no em cap cap dubte que Sant Feliu és una gran ciutat i que, mirades en conjunt, Catalunya, Espanya i Europa són societats globalment dignes on, tot i que amb minories que ens avergonyeixen, moltíssima gent, la majoria de gent, treballa per cuidar arbres que creixin, per construir un futur on hi capiguem tots.

I tenim a Sant Feliu una petita joia que m'ha fet sentir com a casa, que és un lloc on es canvien vides: sapiguem-ho, diguem-ho, valorem-ho. Gràcies especialment, jardineres i jardiners de tants arbres que creixen, amigues i amics de Mirabolà!