Plena accessibilitat de tots els espais, plena autonomia de totes les persones.

Servei de Premsa de l'ÀMB: amb Jaume Collboni, vicepresident de Desenvolupament Social i Econòmic de l'Àrea Metropolitana, i amb Pilar Díaz, presidenta de COCEMFE. 

Les persones amb una discapacitat reconeguda representen el 8% de la població de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. A Sant Feliu, un dels 36 municipis que formem l'Àrea, vol dir que entorn de 3.600 persones tenen algun tipus de discapacitat reconeguda, ja sigui física, psíquica, cognitiva o sensorial. Fer una ciutat per a tothom, absolutament per a tothom, vol dir fer una ciutat que tingui present i incorpori a totes i cadascuna d'aquestes 3.600 persones que són, en la legislació, iguals en drets, deures i oportunitats a qualsevol altra persona però que, en la pràctica, veuen permanentment limitats els seus drets de ciutadania.

El dimecres 6 de juny va tenir lloc a Sant Feliu una jornada metropolitana que tractava justament d'això: l'accessibilitat de totes les persones al món del comerç, la restauració i, en general, les activitats econòmiques privades. L'objectiu de la jornada era acabar de completar una guia de recomanacions que, elaborada per les entitats que agrupen les persones amb discapacitat, vol orientar als establiments comercials sobre els aspectes a incorporar per garantir-ne la plena accessibilitat. Aquesta guia, elaborada amb el suport de l'ÀMB,  es lliurarà a comerços, empreses, agrupacions professionals, entitats, ajuntaments i altres sectors implicats al llarg de la propera tardor.

En la meva benvinguda a les persones assistents i presentació de la jornada, vaig insistir en una idea que considero fonamental en qualsevol programa i acció de govern: garantir la plena accessibilitat de tots els espais públics, i facilitar la plena autonomia de totes les persones. Vaig posar com a exemple el fet que, a nivell local, tots els espais públics de Sant Feliu són plenament accessibles a persones amb mobilitat reduïda i el fet que, a nivell metropolità, s'està fent un esforç enorme en la plena accessibilitat dels transports públics, amb un nivell d'accessibilitat en metro, trens i autobusos molt superiors a moltes de les grans ciutats del nostre entorn.

Aquesta idea va ser recollida i desenvolupada per Jaume Collboni, vicepresident de Desenvolupament Social i Econòmic de l'Àrea Metropolitana, i amb el qual hi compartim les responsabilitats de govern. En Jaume Collboni va detallar la relació intrínseca que hi ha d'haver entre desenvolupament econòmic i reducció de les desigualtats socials, especialment de les persones inicialment en situació més desafavorida. En aquest sentit, va remarcar la importància que la lluita per la cohesió social i pels drets de ciutadania no hauria d'implicar només les institucions públiques, sinó incorporar activament al sector privat. D'aquí la raó de ser de la jornada organitzada conjuntament per l'Àrea i per COCEMFE, d'aquí la importància de la guia de recomanacions elaborada.

Justament, la presidenta de COCEMFE, Pilar Díaz López, va agrair aquesta voluntat de fer el possible perquè el sector privat assoleixi progressivament l'accessibilitat de l'espai públic, i va reivindicar la importància de dos factors: a) es tracta de justícia social i de drets de ciutadania, i b) qualsevol avanç s'ha de fer incorporant a les entitats que agrupen les persones amb discapacitat. Va insistir en una idea fonamental per a aquest col·lectiu: "nada para nosotros sin nosotros". Justament a l'endemà, el dijous 7 de juny, Pilar Díaz va ser nomenada Secretaria d'Estat de Serveis Socials, on serà la mà dreta de la nova ministra de Sanitat, Carme Montón, provinent de la Generalitat Valenciana i clara defensora de la sanitat pública i de la universalitat dels drets de les persones. Pilar Díaz és la primera secretària d'Estat (segon nivell de govern, per sota de les i dels ministres) amb discapacitat, i és també una especialista reconeguda en la plena universalitat de drets de les persones. Considero que és una notícia òptima, i és un senyal positiu (potser no tan destacat com altres, però enormement important) de com estan canviant les coses al Govern de l'Estat en els darrers dies.

Vull acabar amb la idea que vaig dir a la meva benvinguda i amb què he titulat aquest escrit: plena accessibilitat dels espais, plena autonomia de les persones. A Sant Feliu, aquesta ha estat una constant en els governs d'Iniciativa i Esquerra Unida, primer amb CiU i després amb el PSC. Un compromís polític clar d'Iniciativa i personal meu, des que el 1999, amb l'Eni Novell com a regidora, vam aprovar el primer Pla d'Accessibilitat de Sant Feliu. Sobre accessibilitat he escrit sovint al meu blog:

• Més sobre cruïlles, escales, pujades i voreres.
• Ella diu: "corre!", i ell respon: "no puc!". Hem d'evitar-ho!
• Prioritat política: Sant Feliu pràcticament 100% accessible abans que acabi 2018.
• Sant Feliu: Mobilitat 2020.
• Obres d'estiu 2017: a un pas de la plena accessibilitat de les nostres places i carrers!, article que no va de criteris (com els quatre anteriors), sinó de les obres concretes en què s'han aplicat aquests criteris en les obres d'estiu de 2017... i dels cinc anys anteriors.

Ens queda, com a ciutat, el repte de l'accessibilitat als habitatges (un tema en què l'Àrea Metropolitana i la Generalitat, a través del Consorci Metropolità de l'Habitatge, tenen un important programa d'ajudes a les comunitats de veïns) i el repte de l'accessibilitat als establiments privats, justament l'objectiu en què s'emmarca la jornada que va tenir lloc a Sant Feliu a primers de juny.

I no abaixar mai la guàrdia en els temes d'accessibilitat en l'espai públic, han de permetre l'autonomia de totes les persones que, en peu d'igualtat, vivim a Sant Feliu. Com he dit, estem completant els aspectes més fonamentals de l'accessibilitat (supressió de barreres arquitectòniques en cruïlles i passos zebra, garantir pas lliure de 120 cm en voreres, bancs davant de tots els equipaments públics i parades de transport públic, rampes complementàries en escales d'alt ús veïnal, etc.). De fet, em sembla que aquesta cruïlla, al carrer Josep Ricart, és la darrera sense adaptar que queda a la ciutat (excloent polígons industrials):

Però caldrà continuar amatents a continuar en aquesta línia. I no només en les grans obres, sinó també en les petites reformes del dia a dia. Em refereixo, per exemple, a:

• completar el desplegament de bancs en trams de 50 metres en carrers en pujades,
• desplegar progressivament els encaminaments per a persones cegues i resoldre, amb les seves entitats, els problemes de seguretat en els carrers amb plataforma única,
• facilitar l'orientació i la seguretat a les persones que comencen a tenir problemes a causa de la pèrdua de la seva capacitat cognitiva (inicis d'Alzheimer, etc
• facilitar als homes més grans informació sobre urinaris al seu abast, donat com afecta aquest factor a la seva lliure mobilitat
• i tots aquells aspectes que permetin avançar contínuament en el dret a la mobilitat, i que es vagin plantejant en el treball conjunt amb les entitats que els agrupen.

Sempre amb aquest principi indefugible, irrenunciable: plena accessibilitat dels espais, plena autonomia de les persones. De tots els espais. De totes les persones.

Aquest juny, quatre actes públics per al soterrament. Avui, el primer.

Aquest mes de juny tindran lloc quatre actes públics en relació al soterrament, completant el que hi va haver fa un mes a la Sala Ibèria, i precedint al procés participatiu que tindrà lloc a la nostra ciutat a partir del setembre.

Consulteu-ne els continguts i reserveu-vos les dates:

2 Diàlegs per al soterrament:

• 8 de juny: experiències similars i recents a altres municipis.
• 15 de juny: aspectes principals a tenir en compte en la transformació urbana de Sant Feliu.

2 presentacions del projecte als barris:

• 13 de juny: al Centre Cívic Roses.
• 27 de juny: al Centre Cívic les Tovalloles.

Nous interlocutors per a temps (esperem-ho) també nous.

Imatge extreta de l'article "12 semblances i diferències dels governs Torra i Sánchez"

El 17 d'octubre de l'any passat, escrivia: "davant les dues estratègies tan oposades i tan coincidents del “cuanto peor, mejor” (em referia a les de Rajoy i Puigdemont), no hi ha cap altra sortida, i la comunitat internacional no acceptarà cap altra sortida, que construir, primer ponts, i després acords. Amb interlocutors nous i millors, amb voluntat i capacitat de reconèixer tant els punts de vista dels altres com les pròpies limitacions".

Ho escrivia deu dies abans del 27 d'octubre, aquell dia que a la matinada semblava que el president Puigdemont convocaria eleccions, que al migdia va convocar a la premsa per anunciar-ho, el migdia de les 155 enverinades monedes de plata, de la declaració d'independència a la tarda, de la immediata suspensió del Parlament, l'anunci del 155 i la convocatòria d'eleccions del 21-D. Ho escrivia molts mesos abans de la constitució del govern presidit per JoaquimTorra i molts mesos abans del gir inesperat i radical de la política espanyola arran de la sentència del cas Gürtel i la posterior moció de censura presentada pel PSOE, avalada per la majoria del Congrés dels Diputats i que ha conclòs amb la presidència de Pedro Sánchez.

Són imprescindibles interlocutors nous i millors, deia farà aviat vuit mesos. Ara ja els tenim. I, personalment, em provoca una doble alegria, una sensació doblement positiva.

En primer lloc, una enorme alegria pel canvi al Govern d'Espanya. Com tothom, sóc molt conscient de les immenses dificultats del nou govern i de l'assetjament a què serà sotmès per part del PP, els mitjans de comunicació que li són afins i les pròpies tensions internes i amb els aliats que li han donat suport. Van ser 180 vots no a favor de Pedro Sánchez, sinó 180 vots contra Mariano Rajoy. Però és evident que hem girat pàgina de la corrupció institucionalitzada, de l'autoritarisme com a forma de govern, de la concepció d'arrel franquista de l'Estat, de governar contra Catalunya. Els primers gestos són esperançadors: majoria abrumadora de dones, voluntat clarament europeïsta, actitud clarament de diàleg i de distensió. Se li poden buscar mil pèls a la sopa al primer govern de Pedro Sánchez, però el que compta és la visió de conjunt del que és i el que vol fer en aquest precís moment i del que apunta i orienta en el futur. Des d'aquesta perspectiva, Unidos Podemos i Catalunya en Comú Podem hem de saber trobar el punt de la cooperació des de la diferència, i ajudar al bon funcionament d'un govern que, per bé que no el compartim en tots els seus noms i en tots els seus actes, hem ajudat a constituir i hem d'ajudar a estabilitzar.

En segon lloc, una enorme alegria per la recuperació de la normalitat al Govern de la Generalitat i la desaparició del 155. Alegria entelada -encara...-  pel fet que continua havent-hi persones injustament preses i a l'estranger, persones que volem a casa i per a les quals exigim, com a mínim, un acostament immediat. Però ja tenim govern, ha decaigut el 155 i, el que és més important, cada cop és més clar i cada cop per a més gent que la unilateralitat ha portat al cul de sac d'aquell 27 d'octubre, i que repetir aquell camí ens portarà indefectiblement al mateix lloc: a enlloc. Cal, en la meva opinió, ajudar també al nou Govern de la Generalitat -i exigir-li alhora!- a governar, valgui la redundància, per prioritzar i per millorar les condicions de vida de la ciutatania, per atendre prioritàriament l'agenda social i ambiental, alhora que (re)estableix un clima de distensió amb el Govern d'Espanya. De la mateixa manera que a Madrid ja no es podrà governar contra Catalunya, a Barcelona és també impossible governar contra Espanya. Aquesta constatació, que per a mi és evident, ho serà progressivament per al govern del president Torra i fins i tot per al mateix president Torra, un independentista indiscutit pels seus, i que té l'autoritat necessària entre els seus per replantejar el camí de la unilateralitat.

Dos nous interlocutors amb autoritat davant els seus governs i el seu electorat, amb plena consciència que no es pot seguir pel camí de la bronca i amb plena consciència també que això és el que els exigeixen la immensa majoria de la ciutadania de banda i banda de l'Ebre. Digueu-me, si voleu, il·lús i exageradament optimista, però avui es donen circumstàncies noves i infinitament millors que aquells horribles setembre i octubre. I per això estic, i ho explico, doblement content!

Acords i votacions del ple de maig de 2018.

Com es pot veure en el quadre resum, els dos punts més importants del ple van ser l'aprovació per unanimitat del nou Reglament de Participació Ciutadana, i els primers acords que desenvolupen l'estratègia de transformació cultural i organitzativa de l'Ajuntament, que ja vaig presentar aquí, després del debat del ple de març.

En aquest enllaç de l'Ajuntament podeu trobar el resum del ple.

Una lliçó permanent d'història, un acte explícit d'agraïment.

Foto de Marc Rius a la galeria del Fet a Sant Feliu.

Dissabte 26 de maig, a la plaça de la Salut: inauguració del mural de la Plaça de la Salut. L'autor: l'artista valencià Escif, que va guanyar un concurs públic internacional per fer-lo, concurs assessorat i acompanyat pels artistes de Kaligrafics i de Contorno Urbano. El context: el conjunt d'activitats per homenatjar el moviment veïnal a Sant Feliu al llarg de la dècada dels setanta. La raó de fons: que mai caigui en l'oblit que la seva lluita d'ahir fonamenta dues realitats d'avui: la democràcia i l'espai públic democràtic.

Quan el 20 de gener vam inaugurar la remodelació de la Plaça de la Salut, vaig voler recordar i homenatjar al conjunt d'homes i dones que, en un diumenge de maig de 1977, van abocar a un immens forat la maquinària que hi havia de fer una gasolinera, que en un diumenge de novembre de 1977 van tapar aquell forat, van enderrocar el mur que tapava el solar, van plantar algun arbre, posar algun banc i sembrar la llavor d'una plaça. Una plaça que és, avui, molt més que una plaça. És el símbol de la lluita per la dignitat als barris i per la construcció d'una sola ciutat, com molt bé explica l'Àngel Merino al seu llibre "Construyendo dignidad: del barrio a la ciudad".

Les circumstàncies han volgut que jo sigui l'alcalde en el mandat en què es compleixen 40 anys d'aquells fets. I jo no he volgut (digueu-li. si voleu, que és una alcaldada) que aquells fets caiguin en l'oblit, que els noms de les persones que van liderar-los els esborri lentament els temps. No vull que la remodelació de la plaça sigui percebuda per ningú com una obra més, com una inversió més, com un acte públic més, on, com a màxim, un breu comentari o una nota a peu de pàgina recorda l'origen, la història, d'un espai públic concebut com qualsevol altre. Volia, i ho hem aconseguit, una plaça preciosa presidida per la memòria de la luita que la va aconseguir. 

El mural de la plaça és, per tant, un homenatge a homes i dones de tota Espanya que van coincidir en el treball a les fàbriques i en la vida als barris, que van agermanar el moviment obrer amb el moviment veïnal, que van dotar de dignitat a blocs aïllats en carrers sense asfaltar, que van lluitar per l'ambulatori, per l'educació, pels drets de les dones, per "Renfe hunde la vía", pel manteniment de les fàbriques, pel català al barri i a l'escola, per la "Llibertat, autonomia, Estatut d'Autonomia", per la democràcia, per ser un sol poble. Molts d'ells i d'elles, sempre en primera línia, deixeu-m'ho dir, els imprescindibles companys i companyes comunistes. El mural és una lliçó permanent d'història i un acte explícit d'agraïment a tots i a totes les protagonistes d'aquells més o menys deu anys. No podia ser que tota aquesta lluita, que totes aquestes lluites, caiguessin lentament en l'oblit, es convertissin en les velles batalletes d'avis progressivament ignorats, fossin tan sols un record cada cop més llunyà en la història de Sant Feliu.

Dissabte 26 de maig, a la plaça de la Salut: no només vam inaugurar un mural, vam fer un acte d'homenatge, memòria i justícia democràtica.

Gràcies, gracias, amics i amigues, vecinos y vecinas, del barri de la Salut, de tots els barris de Sant Feliu!