dilluns, 16 de setembre de 2019

"La ciutat en un cub", Jordi Ferrer. Fet a Sant Feliu, juliol de 2019.

Malauradament, no són gaire freqüents les reflexions en profunditat sobre la nostra ciutat i el seu funcionament. Més enllà dels debats a les eleccions municipals, no acostumem a pensar-nos i a establir diàlegs sobre nosaltres mateixos. Per això em sembla interessantíssima la proposta que ens fa en Funti al Feta, que va iniciar amb un primer text fa dos anys i que ha reprès i completat aquest estiu en aquest escrit, segurament amb aquest temps addicional que diuen que la calor facilita quan s'acosten o es viuen les vacances.

En Jordi Ferrer proposa una mirada global i profunda sobre la nostra ciutat i, de fet, sobre les ciutats metropolitanes cada cop més interrelacionades i amb més serveis (i problemes) compartits. Ho fa en base a les sis cares d'un cub, que identifica i analitza de la següent manera:
  1. Els partits.
  2. L'alcaldia.
  3. L'Ajuntament
  4. La ciutat.
  5. L'associacionisme
  6. La ciutadania.
El mateix Jordi, atesa la longitud de la seva anàlisi, l'ha fragmentat en tres parts, cadascuna amb dues cares d'aquest cub que vol representar i pensar sobre Sant Feliu:
Fins aquí la remissió a les fonts. Començo ara amb la meva visió personal a partir del cub proposat pel Jordi. En els comentaris, si a algú li interessa, pot continuar un diàleg obert entorn d'aquestes sis cares i la seva concreció a la nostra ciutat.

2) He de confessar que no em va agradar l'enfocament de les dues primeres cares: alcalde-xèrif??? partit-càrtel??? De debò que el paper de l'alcalde es limita a la progressió d'alcalde-carismàtic dels vuitanta, alcalde-gerent dels noranta porta a l'alcalde-xèrif del segle XXI? Donant per descomptat que és una reflexió general, que no se centra a Sant Feliu (bufffff per la part que em toca....) i que sempre és un risc present (mireu què ha passat recentment a Badalona o penseu quin podria haver estat el tarannà d'un impossible retorn de Vázquez o Alegre a l'alcaldia), no crec que el model d'alcalde/essa ocupat i preocupat especialment en la seguretat sigui el que Sant Feliu necessita i espera, més enllà de moments puntuals o sectors molt minoritaris vinculats a l'extrema dreta. De fet, el mateix Funti en el darrer paràgraf ja es respon a sí mateix apuntant que la nostra ciutat té totes les possibilitats d'una alcaldia que, tenint sempre present els temes de seguretat (només faltaria!), es preocupi més, per citar també un punt que esmenta, pel rendiment escolar de la població i pel conjunt de polítiques socials que facin possible una igualtat efectiva de drets, deures i oportunitats per a cadascun dels nostres conciutadans i conciutadanes. Aquesta ha estat sempre la meva dèria i estic convençut que és él principal criteri d'actuació de la Lídia.

1) Tampoc em va agradar la imatge de partit-càrtel, tot i que la reflexió que planteja en Funti (que no és en cap cas una crítica gratuïta i ara tant de moda anti-partits) posa sobre la taula elements crítics de funcionament dels partits que cal tenir presents. Vint-i-vuit anys de regidor a l'Ajuntament i de militant d'Iniciativa m'han permès veure entrades de gent il·lusionada i sortides de gent desil·lusionada, i pensar sobre els múltiples factors que provoquen un i altre "moviment". Deixeu-me aportar una perspectiva general, ja que (tret de les candidatures merament locals tipus Veïns o Fem Poble) els partits locals vivim amb intensitat els va-i-véns del context polític català, espanyol, europeu i mundial. I ho fem sovint amb desorientació: conflictes interns, relats o aliances difícils de pair, impotència davant tants anys de governs de dretes aquí i arreu, personalismes estèrils... però també amb la consciència que només la ciutadania organitzada democràticament en partits pot, ja que no "asaltar los cielos", sí posar les institucions al servei de la millora de la vida dels treballadors i les treballadores de totes les classes. I deixeu-me també aportar una perspectiva local: la de l'ètica de la responsabilitat quan governes l'Ajuntament, segurament per sobre del que seria necessari. Vull fer un escrit sobre això, sobre el que jo dic "efecte Gòtic", en referència al bar tancat del carrer Falguera. Des de fora del govern o des de l'oposició, n'hi ha prou amb un discurs general sobre la necessitat de fer compatible el lleure nocturn amb el descans dels veïns: uns quants minuts del teu temps si un possible conflicte concret no t'afecta directament. Però en el govern canvia mooooolt: atendre i escoltar veïns i veïnes, atendre i escoltar propietaris o treballadors del bar o activitat que genera conflicte, elaborar i valorar estratègies primer de mediació i després de solució, i un llarg etcètera: mooooltes hores. Moltes vegades ho he hagut d'explicar a militants que es queixen que l'Ajuntament "xucla i canvia" els companys i companyes regidors i regidores. Una assignatura sempre pendent, i en la qual en Jordi posa encertadament el dit a la llaga... més enllà que consideri desafortunat el títol d'aquesta cara del cub.

3) Anem a l'Ajuntament. Per a mi, és un enfocament correcte, però no el considero central. Em fa l'efecte que es fixa en la guarnició (què passa amb les dades) quan l'anàlisi que pertoca -sempre que parlem des d'una perspectiva general, com fa en Jordi Ferrer- és sobre el propi paper de les administracions públiques i en concret de les locals, en un context pràcticament de "dictadura de mercat" que les vol reduir al mínim i circumscriure pràcticament a tasques de registre i de seguretat: aquest és, per a mi, el tall de la qüestió. Ho apuntava en aquest escrit de fa un any. La dreta està aconseguint calar el seu discurs: menys impostos per sostenir serveis que pot prestar la iniciativa privada, els serveis públics només com a subsidiaris dels privats i concebuts pràcticament com a caritat o beneficiència (llegeixi's USA), menys Estat i més Mercat, etc etc etc. Contra aquesta perspectiva, que ens porta a la irrellevància en la vida de la gent i ens condueix a ser un bon ajuntament quan et pots treure qualsevol certificat per internet amb menys clics que l'Ajuntament del costat, calen dues coses, en la meva opinió: ajuntaments ben gestionats en les seves competències i ajustats als seus recursos, i voluntat política de convertir els governs locals en garantia del dret a la ciutat, a gaudir en igualtat de condicions dels serveis i les oportunitats de la ciutat, des de les escoles bressol fins a l'esport, des de l'ocupació fins a l'habitatge. El combat ideològic sobre el sentit i la necessitat dels serveis públics es traslladarà més aviat que tard als ajuntaments. I estic convençut que l'Ajuntament de Sant Feliu (pioner en polítiques com la tarifació social o els plans de rescat social) sabrà reivindicar i dur a terme un paper actiu i principal per guanyar i consolidar espais d'igualtat per a la nostra ciutadania.

4) Coincideixo al mil per mil amb el que planteja en Jordi en aquesta revisió crítica del concepte "smart city" centrada en la proliferació de sensors i dispositius tecnològics diversos. M'encanta el concepte de quotidianietat cooperativa, de talent o intel.ligència col.lectius com a constructors de veïnatge. Aquest és el gran repte: la saviesa col.lectiva deu ser saber construir un bon veïnatge en ciutats com la nostra i en temps d'internet. Jo no ho hauria pogut expressar millor!

6) Moltes coincidències també en aquesta triple visió de ciutadans emprenyats, ciutadans passius i ciutadans compromesos. A Sant Feliu, aquests grans blocs coexisteixen i es manifesten com a tot arreu: qui no ha sentit a parlar del "català emprenyat"? qui no ha llegit sobre l'emprenyament de l'home blanc, madur i aturat per explicar l'ascens de l'extrema dreta als EEUU i arreu?. Vaig poder comprovar en el meu facebook què fàcil és abocar airades queixes i emprenyaments sovint per minúcies, i vaig poder comprovar en gairebé tres dècades de representació democràtica municipal que difícil és el pas de ciutadà emprenyat a ciutadà compromès... I com és d'imprescindible que hi hagin i sorgeixin ciutadans compromesos, ciutadanes compromeses. I això em porta al darrer apartat i fonamental: les nostres entitats, clubs i associacions.

i 5) Deixo per al final un tema que a mi també m'amoïna de fa temps: la indubtable importància i també les limitacions de l'associacionisme a Sant Feliu. Comparativament amb altres municipis, tinc la impressió (per tenir la certesa hauria d'haver aprofundit en una anàlisi comparativa que no he fet) que tenim un nombre elevat d'entitats en tots els àmbits: cultural, esportiu, educatiu, social, de lleure, veïnal,... : aquesta és la bona notícia. La mala notícia la retrata molt bé (i amb esperit constructiu en tot moment) en Jordi Ferrer en aquest apartat, i jo l'he pogut constatar anys i panys: l'atomització i el tancament. Ho veig molt clar en els abundantíssim concerts que hi ha a la nostra ciutat: si és un concert de l'entitat tal o de l'escola qual, hi van els de la corda de tal o de qual... però la barreja de públics és molt i molt difícil. Recordo un magnífic concert de guitarres a l'Auditori anunciat amb temps i forma... al qual vam anar vuit o nou persones, potser perquè cap entitat o associació "se'l va fer seu", i a Sant Feliu ens movem molt -aprofitant que parlem de música- per "cordes", per ser d'una corda o l'altra, per la corda d'aquell/a o de l'altre/a,... D'altra banda, amb l'Àngel Merino vam acabar amb la contínua fragmentació de clubs o d'entitats negant subvencions a l'escissió de l'escissió de tal entitat (com si fossin partits polítcs) i afavorint coordinació i concentració d'entitats culturals (FETS, Dia d'Andalusia...) que anteriorment tenien tendència a anar per lliure. Però ha estat impossible afavorir la fusió d'entitats per tenir masses socials més sòlides, més capaces de generar activitats o serveis, més plurals i més representatives. Jo sempre he imaginat, per exemple, una Unió Esportiva Sant Feliu amb milers de socis i de sòcies i amb seccions de futbol, bàsquet, natació, handbol, etc. però cada vegada que aquest tema ha estat tan sols insinuat... no ha arribat ni a foc d'encenalls. Aquest és, sens dubte per a mi, un camp del que sovint fem bandera (jo mateix he repetit fins a la sacietat que els comerços i les entitats són el motor d'un Sant Feliu viu i actiu), però que té un enorme marge de millora, on trobo a faltar molta generositat per buscar i potenciar mínims comuns denominadors, i veig molt més interès en el matís particular que a tots ens diferencia. M'he sentit molt identificat amb aquest escrit que ha fet en Funti.

I acabo. És enormement d'agrair que en Jordi Ferrer, ànima del Fet a Sant Feliu, hagi volgut crear i compartir una reflexió d'aquesta amplitud i profunditat sobre la nostra ciutat. No passa, malauradament, gaire sovint. També és enormement d'agrair que hagi entrat en allò que configura la vida de la ciutat, el seu funcionament. De vegades (com ara en la recent campanya de les municipals) abordem aspectes puntuals i immediats i reservem la visió estratègica per a les grans obres, cosa lògica quan abordarem la transformació urbana a cavall del soterrament. La quantitat i la qualitat dels temes que ha plantejat en Funti va molt més enllà i parla dels actors, dels sis grans actors d'aquest cub de Rubik, al marge de l'espai física, de l'escenari, en què vivim/representem l'obra. Clar que cal fer debats urbanístics, sobre el model econòmic i comercial, etc. però els sis àmbits d'anàlisi que ha presentat en Jordi Ferrer em sembla que són clarament els fonamentals.

I finalment (ara sí que acabo!) cal situar qualsevol anàlisi primer i debat després sobre la nostra ciutat en dos contextos que són claus. El primer és el context metropolità, i en Jordi l'aborda en una "preqüela" d'aquests tres articles i que podeu llegir aquí. El segon és el context polític general (català i espanyol) i tot el que això comporta o pugui comportar (crec que encara està per veure) en l'evolució de la nostra ciutadania. Però aquest segon element de context crec que en Jordi ens l'ha deixat a cadascun/a de nosaltres... si més no fins que hàgim paït tant l'accelaradíssim i canviant panorama polític i electoral i, evidentment, tota la teca que ens ha posat damunt la taula amb aquests tres més un articles que ens ha regalat.

Gràcies pel teu enorme regal, tocayo!!!!!

dimarts, 3 de setembre de 2019

L’ampliació del Complex: una necessitat i una oportunitat.


Ara que estic jubilat, vaig molt més sovint i de manera més regular al Complex: mínim de tres cops per setmana, mínim d'una hora per sessió. A la sala, a les piscines i a les saunes: no hi ha en tot Sant Feliu un equipament tan complet com aquest. El servei públic esportiu, entès com un servei de titularitat municipal i orientat a la salut, el benestar i la qualitat de vida de tota la ciutadania, té en el Complex la seva màxima expressió: tarifes especials per a persones en atur, coordinació amb les escoles per a l'aprenentatge de la natació a Primària, adaptació a les necessitats de col·lectius especials, des de la gent gran fins a les persones amb disminució, etc. En la política esportiva dels ajuntaments que hem presidit Iniciativa i Esquerra Unida, posar l'esport a l'abast de tothom en instal·lacions de qualitat ha estat una premissa: un exemple molt clar el tenim en les inversions municipals en els gimnassos de les escoles públiques perquè tinguin una alta utilitat a l'escola en horari lectiu i un clar servei als clubs esportius en horari extraescolar (bàsquet a l'Escola Nadal i a l'Escola Falguera, gimnàstica rítmica a l'Escola Pau Vila,...

Torno al Complex. Com és sabut, és de propietat municipal i està gestionat pel Club Natació Sant Feliu. El projecte d'obres del Complex es va aprovar definitivament i per unanimitat en el ple de juny de 2005 (punt 16 de l'acta). Al mes d'octubre, es va aprovar l'encàrrec de les obres a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Pel que fa a la gestió, en el ple de setembre de 2005, també per unanimitat, es va aprovar el plec de clàusules per al concurs públic de gestió del Complex (punt 12 de l'acta). El plec establia una durada de 25 anys a partir de l'obertura de la instal·lació i també unes condicions per a la coexistència del servei públic esportiu amb les activitats del CNSF. En el període de licitació, només es va presentar el CNSF. Finalment, en el ple de gener de 2006 (punt 8 de l'acta), el ple va aprovar, per unanimitat també, l'adjudicació al CNSF de la gestió del Complex Municipal de Piscines al CNSF. El 30 de març de 2007 es va fer la jornada de portes obertes del nou equipament. Finalment, obre les portes al juny de 2007. El CNSF és, per tant, adjudicatari de la concessió del Complex fins a l'estiu de l'any 2032.

Des de 2007 han passat moltes coses, que he anat explicant de manera continuada en 36 escrits en aquest blog, en l'etiqueta "piscines". Des que vaig ser alcalde al 2011, tots els temes relacionats amb la piscina han estat coneguts puntualment i de manera transparent i completa pels partits de l'oposició i pels representants dels usuaris en el marc de la Comissió de seguiment del Complex municipal de piscines.

De manera recurrent, la Comissió ha anat seguint, a més dels temes puntuals de cada moment, dos temes de fons: 1) l'ampliació en el solar de l'antiga piscina coberta, i 2) les limitacions del plec de clàusules de 2006. Vaig apuntar els dos temes en aquest escrit de fa gairebé un any, però ara hi vull donar un parell de voltes més: hi vaig dedicar molta atenció des de la meva responsabilitat d'alcalde en els darrers vuit anys.

L'ampliació del Complex.
En el nostre darrer programa electoral (punt 8), ens hi comprometem de manera explícita. Tenim l'espai (la foto de dalt és més que explícita), tenim la necessitat (limitació de vestidors, de sales, d'aigua i d'oferta esportiva complementària) i tenim l'oportunitat: amb el soterrament, el carrer Pi i Margall es prolongarà fins al carrer Girona i delimitarà un espai de creixement del Complex que podem, volem i hem d'aprofitar. Aquestes obres d'ampliació, per tant, estan previstes en la segona meitat d'aquest mandat, ja que durant la primera cal elaborar i aprovar el corresponent projecte d'obres.

Un nou plec de clàusules, a cavall de l'ampliació.
Com he explicat, el CNSF és concessionari fins a 2032, segons el plec aprovat pel ple a setembre de 2005. Però, amb l'ampliació de la piscina, aquell plec presenta unes modificacions tan substancials que obliga a la redacció d'un nou plec i a la seva licitació pública per iniciar un nou període de concessió amb les empreses i/o clubs que vulguin accedir a la gestió.

Serà una magnífica oportunitat per resoldre els problemes que presenta el plec de 2005 i que, com hem explicat reiteradament a la Comissió de seguiment, és un autèntic plom a les ales de l'actual concessionari, el CNSF. El problema més important de la concessió, i que és insalvable sense un nou plec, és un element que no es va calibrar suficientment al 2005 (moment d'expansió previ a la crisi de 2008) i que fa referència als cànons que, pel plec que es va aprovar el 2005, ha de pagar el club a l'Ajuntament: el plec va establir que els cànons es pagarien en virtut dels ingressos...  quan hauria hagut d'establir que fossin, com a tot arreu, sobre els beneficis. Cal racionalitzar els cànons, cal incloure la tarifació social en la política de preus com en la resta de serveis municipals, i cal revisar i actualitzar un seguit d'aspectes atenent a la concepció actual del que ha de ser un servei públic esportiu a l'abast de tothom.

La redacció del nou plec de clàusules s'ha d'acompassar en el temps amb l'elaboració del projecte i l'execució de les obres. És evident, no cal ni dir-ho, que la redacció del nou plec s'ha d'ajustar en tot moment a la legalitat de la contractació de les administracions públiques, sempre amb  informes favorables de la secretaria i la intervenció municipals. És previsible, per tant, que el nou plec s'aprovi també en la segona meitat d'aquest mandat.

I mentrestant:
A l'espera que el Pla d'Actuació del Mandat (PAM) 2019-2023 vagi concretant els continguts i els calendaris del que he exposat, és evident que mentrestant cal que passin coses, de les quals la Comissió de seguiment ha de tenir informació completa i puntual, i amb les quals cal anar colze a colze amb el CNSF, concessionari de l'equipament per mandat del ple municipal, una entitat sense ànim de lucre vinculada profundament a la nostra ciutat des de fa 50 anys.

Caldrà prendre decisions en termes d'inversió municipal, en termes d'oferta esportiva, de millora de la competitivitat ara que a Sant Feliu ha aparegut competència privada en el sector, caldrà millorar en aspectes de promoció i comunicació i no gaires coses més: el CNSF està complint bé els termes de la concessió i, el que és més important, el servei públic esportiu a la ciutadania de Sant Feliu i ha de continuar en aquesta línia. Tots aquests aspectes estan recollits en el Pla de Viabilitat que el ple va aprovar per unanimitat en les darreries del mandat anterior i que és la base per gestionar amb qualitat, com sempre!, el temps que resta fins a la fase apassionant que s'obrirà, en pocs anys, amb un espai renovat i ampliat i amb un plec de clàusules que permeti combinar, en les millors condicions possibles, l'esport per a tothom i l'esport de competició a la nostra ciutat.

diumenge, 1 de setembre de 2019

"Sí, Ministre!"


"Sí, Ministre" i "Sí, Primer Ministre" van ser dues extraordinàries sèries de la BBC que TV3 va emetre a finals dels vuitanta i primers dels noranta. Un ministre aclaparat per les responsabilitats i hàbilment manipulat pel seu secretari i insigne representant de l'alt funcionariat  (el famós Sir Humphrey), es troba en situacions d'una ironia i comicitat molt i molt divertides. En un capítol, una periodista pregunta al ministre quin serà el seu llegat quan plegui, i el ministre fa una mirada a Sir Humphrey que respon vaguetats amb un llenguatge recargolat i buit, que el ministre ratifica amb un "doncs això" que no es creu ni ell mateix.

En aquella època, en què jo era regidor d'Educació i ni se'm passava pel magí que pogués ser alcalde, jo pensava que, si algú alguna vegada em preguntava pel meu llegat, li diria que la nova Escola Falguera i el nou Institut Martí Dot, que podeu veure a la foto. M'explico.

Em situo a l'any 1991, en què vaig entrar de regidor. Estaven en funcionament les escoles que avui tenim més l'Ateneu, Torrents  Camprubí, Can Fargas, el Mestre Esteve i el Jaume Balmes, que anirien tancant entre 1992 i 1996 (podeu consultar el calendari d'obertura i de tancaments de centres en aquest escrit del meu blog). La Generalitat feia anys i panys que no invertia en escoles, s'estava elaborant la LOGSE i es definia el mapa escolar, l'Ajuntament invertia i invertia (Pau Vila, Salvador Espriu, escola d'Adults, escoles bressol) i reclamava millores que consideràvem imprescindibles (centre de Formació Professional, dotació de professorat, claredat en els processos de matriculació,...). En aquestes, passen dues coses importants a 1993:
  • s'aprova el mapa escolar de Catalunya
  • entra, com a delegat dels Serveis Territorial, Emili Pons.
El mapa escolar, pel que fa a Sant Feliu, s'havia debatut molt en el Consell Escolar Municipal i finalment es va debatre i aprovar en el ple de maig de 1993. Eren temps del debat educatiu de la LOGSE, de la desaparició de les velles sigles de l'EGB, el BUP i la FP, que van passar a la història a l'inici del curs 1996-97. El mapa escolar preveia consolidar l'Institut Martí Dot a la carretera de la Sànson, on es va crear com a Institut d'FP públic el 1992, ja que abans l'única FP a Sant Feliu era el centre Torrents Camprubí, ens uns barracots al pati de l'Escola Nadal. El mapa preveia un tercer institut públic ubicat al barri Falguera si hi havia demanda suficient en el curs 2000-01. A l'estiu de 1993, va arribar de delegat del Departament d'Educació a Sant Feliu un antic director d'institut públic, Emili Pons, amb qui de seguida vam establir una relació estreta i efectiva de col·laboració. Entre 1993 i 1995, Emili Pons i jo vam anar abordant els temes del dia a dia, i alhora vam voler imaginar el millor escenari possible de futur. A setembre de 1995, en un dinar ell i jo sols a l'antic Satxon (avui, el restaurant L’Olla) vam dibuixar l'escenari pel qual ell treballaria a la Generalitat i jo a l'Ajuntament:
  • no invertir en el Martí Dot a la Sànson, sinó fer el segon institut públic en casc urbà: al barri Falguera, en l'edifici inaugurat el 1971 com a Colegio Modelo. Un canvi d'ubicació d'una inversió pressupostada de la Generalitat. En aquella època, el barri de les Grases estava en fase de planejament urbanístic. L'Ajuntament insistia que hi havia d'haver un institut públic de la via en amunt (Olorda) i un de la via en avall (el nou Martí Dot).
  • fer una nova escola de primària, ja que sota cap concepte l'Ajuntament permetria el tancament de l'escola Falguera. Això implicava que l'Ajuntament construís una escola nova a càrrec seu, i després negociar el finançament mitjançant alguna figura de conveni.
  • preveure una fase provisional d'obres en un espai que fos també de la via en avall, per evitar un inici de l'aplicació de la reforma educativa en un institut públic molt allunyat de la ciutat,  on era llavors l’Institut d'FP. Vam acordar una transitorietat a l'Ateneu, de manera gairebé simultània al tancament del Col·legi Sant Ferran per part del bisbat. La Generalitat financiaria les obres inicials i el lloguer, i l'Ajuntament es faria càrrec de les negociacions amb l'Ateneu i de la remodelació definitiva posterior un cop s'inaugurés el nou institut Martí Dot al barri Falguera.
Més elaborada i treballada amb els tècnics municipals (gràcies, Assumpta Lecha!), aquesta proposta la vaig portar a debat a Iniciativa i a l'Ajuntament. En Comissió de Govern de gener de fa vint-i-tres anys, vaig presentar aquest simple document de síntesi:
Els companys i les companyes d'ICV d'aquell moment i del Grup municipal de 1996 van entendre que calia fer una aposta estratègica per l'ensenyament públic a Sant Feliu i que, lluny de criticar i prou a la Generalitat per no atendre les demandes municipals, calia implicar-se a fons en aquesta proposta. Amb aquesta finalitat, vam encarregar als arquitectes municipals la redacció dels projectes de la nova Escola Falguera i de la provisionalitat de l'Ateneu (gràcies, Isidre Viñes!), i vam pressupostar les obres de la nova Escola Falguera, que recuperaríem en part molt més endavant.

Ara, a punt de començar el curs escolar 2019-20, he volgut recordar i reivindicar aquells moments i aquella voluntat d'imaginar i fer possible el millor per a la nostra ciutat, he volgut recordar i reivindicar el compromís d'Iniciativa per Catalunya amb l'educació pública a Sant Feliu... i recordar aquella possible resposta a aquella possible pregunta que, com al "Sí, Ministre!", sobre el llegat que podria deixar si plegava... a l'acabar aquell mandat!

divendres, 16 d’agost de 2019

Tingues sempre molt present que, en una societat civilitzada, l’autèntica arma és la llengua.

Imatge extreta de Google

Algú m'acaba d'enviar aquesta mena de codi d'estil al meu whatsapp. Suposo que és un error o un intent benintencionat de fer-me anar pel bon camí. Però em dóna peu a fer algun comentari sobre el tema. En cursiva, el text que m'han enviat. Al final, els meus propis comentaris.

 CONSELLS LINGÜÍSTICS PER A DOMINAR EL RELAT (algú diria “per a eixamplar la base”.)

 1. No diguis mai “indepe” per referir-te als independentistes. Hauràs entrat, sense adonar-te’n, en el terreny lingüístic des del qual es construeix el relat de l’adversari.
 2. Mira de recuperar el terme “unionista” per referir-te als partidaris de la unitat d’Espanya. El terme té connotació desfavorable, fins i tot per motius eufònics. Ens va ser molt útil en un determinat moment i ara sembla que l’hem bandejat.
 3. No diguis mai “líders independentistes empresonats” per referir-te als "presos polítics". Un líder és una altra cosa. I qualificar-los només d’”independentistes” és restringir ideològicament l’abast democràtic de la seva actuació política.
4. En termes polítics, no parlis d’Espanya, ni d’Estat Espanyol, sinó de Regne d’Espanya. La monarquia és el punt més dèbil a l’hora de justificar valors democràtics.
5. No parlis de Catalunya com a “futur estat independent”, sinó com a República Catalana. Quanta gent pot posar en dubte la validesa dels valors republicans per defensar-ne uns de monàrquics? La República no existeix? Si hi ha valors republicans, hi ha “cosa pública” i, per tant, hi ha “república”.
6. No usis de forma constant i generalitzada (no argumentada, per tant) la simple contraposició entre “independentistes” i “no independentistes”. La idea de "societat dividida" en dos blocs excloents és el principal argument del relat de l’adversari. 
7. Fes-los veure que l’autèntica divisió, en tot cas, és la que hi ha entre “repressors” i “represaliats”. Aquests dos blocs sí que són excloents i incompatibles. Però no divideixen la societat. Si la volem lliure, és clar. 
8. Quan algú et parli de “la Constitució”, demana-li amablement que t’especifiqui a quina Constitució s’està referint. I tu, evidentment, parla sempre de “la Constitució espanyola” o, encara millor, de “la Constitució del Regne d’Espanya”. 
9. No diguis “el rei” per referir-te al rei d’Espanya. En termes col·loquials no cal ni que parlis de “Felip VI”. Digues “el Borbó”. És una manera de distanciar-te de la persona i aprofites que, casualment, el cognom incorpora en l’eufonia una ridícula connotació grandiloqüent. 
10. No utilitzis mai el terme “justícia” (ni tampoc l’oxímoron “justícia espanyola”, és clar) si vols referir-te a la “maquinària judicial del Regne d’Espanya”. 
11. Fes l’orni quan algú et parli de “comunitat autònoma”, de “nou estatut d’autonomia” o de “millora de l’autogovern”. I si el teu interlocutor no t’entén i t’acusa d’actituds inadequades, fes com qui sent ploure. 
12. Quan algú et parli d’“equidistància” o de “neutralitat”, mira de conduir la conversa cap a un terreny en el qual hagi d’acabar escollint entre una porra i una urna. 

CODA FINAL A MANERA DE “NOTA BENE”: Tingues sempre molt present que, en una societat civilitzada, l’autèntica arma és la llengua. 

I aquest és el meu ús lliure i personal d'aquesta arma universal del pensament i la llengua: 

1) En els meus escrits, més que "indepes" faig servir, per mostrar el meu rebuig, el terme "unilateralistes". La independència és un objectiu polític que no comparteixo, però que respecto, especialment si es planteja amb voluntat de ser majoritari socialment i electoralment de manera clara i continuada i amb respecte a les normes que han sortit de les urnes. Agafar el rave per les fulles com han fet els unilateralistes agafant-se a una ínfima i conjuntural majoria parlamentària per abolir una Constitució i un Estatut reconeguts arreu com a democràtics em sembla un abús antidemocràtic de poder. Fer-ho, a més, en nom de la democràcia em sembla d'una irresponsabilitat manifesta: l'absoluta i previsible absència de qualsevol suport institucional exterior ho palesa de manera indiscutible. El meu respecte absolut als independentistes que no creuen en la unilateralitat, el meu rebuig frontal als unilateralistes que ens han portat irresponsablement a la situació de bloqueig en què ens trobem. 

2) Rebutjo també el que jo dic "etiquetisme". Cadascú que pensi legítimament i lliurement com vulgui. La importació del concepte “unionisme" des del conflicte de l’Ulster per aplicar-lo amb voluntat clarament pejorativa a Catalunya em sembla un dels elements mès reprobables del llenguatge unilateralista i processista. Voler continuar formant part d'Espanya, ja sigui en l'actual  marc estatutari o en un marc federal, o creure que es poden abordar elements claus com la protecció indiscutible de la llengua catalana o un finançament acordat i clar com el dels estats federals sense necessitat de trencar amb els pobles germans d’Espanya és absolutament i clarament legítim i democràtic, lluny del tuf negatiu, pejoratiu amb els unilateralistes pretenen (pel que sembla en el missatge que m’han enviat) recuperar el mot “unionisme”. Contra tot etiquetisme: el món no es divideix ridículament entre indepes bons, unionistes dolents i equidistants cagadubtes. Jo estic absolutament en contra de tot etiquetisme, en contra de tot simplisme. 

3) Com he dit reiteradament al meu blog, estic en contra absolutament de l’empresonament dels Jordis com a líders de l’ANC i d’Òmnium i dels consellers que van abolir la Constitució i l’Estatut i van convocar el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Haurien d’haver esperat un judici pels seus actes des de casa seva, mai des de la presó. Però estan a la presó no defensar des dels seus partits polítics l’objectiu de la independència, sinó per haver abolit unilateralment un marc constitucional i legal democràtic per al conjunt de la societat per aconseguir els seus objectius de partit que vinculen només a la part de la societat que els comparteix. Per tant, jo parlo de “líders polítics empresonats” i no de presos polítics, perquè em sembla una definició molt més ajustada a la realitat. Sento decebre a qui m’ha enviat l’escrit... però estic segur que ja s’ho esperava. 

4) Jo parlo sempre i amb claredat d’Espanya quan em vull referir a Espanya. No faig servir cap eufemisme del tipus “Estat espanyol”. I aspiro a la III República Espanyola. Legítimament, democràticament, per superar una monarquia que és anacrònica... però que respon als paràmetres de qualsevol monarquia parlamentària democràtica europea, mal que ens pesi. Algun dia tindrem majoria social i electoral clara, i assolirem aquest objectiu pel qual molta gent treballem. 

5) Em sembla estar sentint en Jordi Solé Tura quan defensava el Sí a la Constitució de 1978. “Monarquia o República? Democràcia!!!”. Agafant aquest argument, tenim república des de 1978: “si hi ha cosa pública (i n’hi ha des de la CE de 1978), per tant hi ha República”. Jo no m’ho vaig empassar i per això em vaig abstenir el 6 de desembre de 1978, però a mi em resulta evident que estem en un bon marc legal democràtic... pessimament administrat per molt mals governs, especialment de CiU a Catalunya i del PP a l’Estat. Però el problema és el mal govern... no els textos legals democràtics que tenim des de 1978! Comparteixo plenament la reivindicació de la CE que va fer Pablo Iglesias en els debats electorals previs a les eleccions del 28 d’abril! 

6) Totalment d’acord, excepte en l’opinió final del “relat de l’adversari”. No hi ha una contraposició simple entre dos blocs (afortunadament!), sinó una realitat molt més plural i complexa de diferents visions de com han de ser les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. I aquesta realitat plural i complexa, gens simple ni simplista, és la que s’ha de gestionar per sortir de l’empantament i bloqueig en què ens trobem.  

7) No comparteixo la idea d’una contraposició simple entre “repressors” i “represaliats”. Com tampoc el concepte processista de “carcellers” aplicat, per exemple, quan convé al PSC i deixat de banda, per exemple, quan convé pactar amb el PSC. La realitat és molt més complexa que el llenguatge binari dels unilateralistes, i qualsevol intent de sortida del bloqueig actual ha de comportar la voluntat de sortir d’aquesta concepció binària i maniquea dels unilateralistes hiperventilats. Em sembla que ERC va ara per aquesta via: la llàstima és que no hi anés quan va optar per tuitejar les 155 monedes de plata. 

8) Encara que jo no la votés, el referèndum del 06/12/78 va ser aclaparador i la Constitució Espanyola que se’n deriva és la meva Constitució i és plenament democràtica. Rebutjo també el concepte processista de “Règim del 78”, comodament encunyat des de twitter i des de la llibertat democràtica en què vivim, i que ridiculitza la lluita democràtica en la dictadura de tota una generació que es va deixar la pell per aconseguir el marc de llibertats en què vivim. I ho dic plenament conscient que hi ha persones empresonades... però qualsevol comparació entre el marc polític actual i el del franquisme em sembla una ofensa a la intel·ligència. I ho dic també amb la ràbia que em provoca sentir afirmacions del tipus “ho tornarem a fer” que, lluny d’ajudar a trobar una sortida democràtica posterior a la sentència del judici, sembla que busquin allargar un empresonament que, de fet, és un dels escassíssims arguments que els queden als unilateralistes. 

9) No m’agrada tenir rei. Per això no vaig votar la Constitució i em vaig abstenir. Però fins que sapiguem construir una majoria social i electoral que plantegi i guanyi un referèndum sobre la República, és el cap de l’Estat i ha de tenir democràticament el respecte institucional a la seva figura. 

10) Ni cas. 

11) Això: com qui sent ploure. 

12) Diuen "equidistància" on haurien de reconèixer la capacitat de pensament crític, conscient i lliure de cada persona. On s'ha escrit que només la unilateralitat d'uns i el garrote y tentetieso d'altres siguin les dues úniques maneres de concebre i construir el nostre futur col·lectiu? Correspon a cada persona el dret a analitzar la seva realitat com millor entengui, a valorar els factors que són la seva realitat i també les seves expectatives com lliurement vulgui, a sumar-se a persones que pensin de manera similar amb plena independència de blocs o etiquetes, simplement pel dret irrenunciable al pensament propi i crític. I, finalment, "porta la conversa a haver de triar entre una porra i una urna" és d'un infantilisme i un reduccionisme que fa feredat. "No es pot ser equidistant entre les porres i les urnes", diuen una vegada i una altra per intentar situar aquest discurs com l'únic democràticament possible avui a Catalunya. Clar que rebutjo les porres de setembre i octubre de fa dos anys, però també em sembla que la manera com es va planejar i plantejar el “referèndum” de l’1 d'octubre va tenir una enorme insuficiència democràtica... que m'al·lucina enormement que el propi president Torra diu que "tornaria a fer".  No sortirem de l’empantanament actual amb simplismes, etiquetismes, reduccionismes i sense una mínima voluntat de construir acords, ni que sigui elementals i transitòria, amb qui també forma i ha de formar part del present i del futur del país.

Acabo. Com que de jubilat tinc temps, he anat fent a estones aquest article sobre una qüestió de forma: el llibre d’estil del relat processista. Però el que a mi m’amoïna de veritat, no és la forma d’aquest relat, sinó el seu fons, el seu contingut. El relat de l’unilateralisme no és clar i transparent, és opac, construït amb lemes i frases fetes de contingut èpic i que cerquen el desprestigi de l’adversari (Espanya com un tot immutable i carca, evidentment) però que no aborda amb honestedat el veritable cul de sac en què es troba. Perquè, acceptant el què (l’objectiu democràtic de la independència), per què els unilateralistes amaguen reiteradament el com: amb quins costos, amb quines conseqüències, amb quins suports, amb quines limitacions... 

De fet, a mi el que em preocupa no és l’estil o la qualitat lingüística del relat unilateralista, sinó l’enorme limitació i opacitat del seu contingut.

dimecres, 14 d’agost de 2019

Anuario Riera, 1896. Un viatge al Sant Feliu de fa 123 anys.





Cercant informació sobre uns avantpassats, he anat a parar al Anuario Riera, una guia general de Catalunya que es va editar a cavall dels segles XIX i XX. Parla de tots els municipis catalans i n’exposa dades de població i d’activitat econòmica que he pensat que val la pena compartir.

L’anuari es pot consultar gratuïtament a l’Hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional d’Espanya