dimarts, 21 d’agost de 2018

Proper primer aniversari: 6 i 7 de setembre, els dies del cop de falç. Quina conclusió n'hem de treure?

Fa una setmana, en una entrevista a la prestigiosa revista alemanya Der Spiegel (aquí la podeu llegir sencera en anglès), Carles Puigdemont va dir:


Carles Puigdemont va ser votat com a president al Parlament al gener de 2016, després que la CUP enviés Artur Mas (deien) a la paperera de la història. Havia de ser una legislatura de 18 mesos per conduir Catalunya a la independència.

Al setembre de 2016, com que la CUP no donava suport als pressupostos, va haver de passar per una moció de confiança, en el debat de la qual va anunciar allò de "referèndum o referèndum" en el termini màxim d'un any. Després de superar la moció de confiança amb aquest compromís, Carles Puigdemont va dir en una entrevista a televisió:


Amb la premissa que la comunitat internacional es veuria obligada a reconèixer els resultats del referèndum, aquest es va anunciar solemnement al Palau de la Generalitat el 9 de juny de 2017.  Per convocar-lo en la data anunciada de l'1 d'octubre, calia tenir la base legal i la logística per aspirar a ser reconegut com a tal. I això és el que es va debatre al Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre de 2017, aviat farà un any.

La Llei del Referèndum es va debatre i aprovar el dia 6 de setembre, i la Llei de Transitorietat es va debatre i aprovar el dia 7 de setembre. La Llei de Transitorietat ho era també de fundació de la república i, per tant, era una llei de ruptura amb la legalitat constitucional i estatutària. Per als seus defensors, el 6 i el 7 de setembre van ser els dies del cop de falç, del bon cop de falç. Per a mi, en canvi, va ser el dia de la brillantíssima i necessària intervenció del meu company Joan Coscubiela.

Després, en aquest brevíssim repàs, van venir les detencions del 20 de setembre, el referèndum de l'1 d'octubre i la injustificable i nècia violència policial, la vaga del 3 d'octubre, la primera declaració d'independència al ple del Parlament el 10 d'octubre (suspesa en el mateix ple), el patètic intercanvi de cartes entre Puigdemont i Rajoy per escatir si s'havia declarat o no la independència i, finalment, la nit del 26 d'octubre, en què Puigdemont decideix convocar eleccions, i el matí del 27 d'octubre, en què Puigdemont no aguanta les pressions i, finalment, declara la república, al mateix dia que el Senat aprova l'aplicació de l'article 155, per salvaguardar la Constitució i l'Estatut. Rajoy, a la mateixa nit, convoca eleccions per al 21-D. Al dilluns següent (31/10), Puigdemont és a l'estranger amb altres 4 consellers, i dos dies després, 2 de novembre, la resta del seu govern és empresonat. Les eleccions convocades per Rajoy es van fer el 21-D, van passar cinc mesos abans no fos possible la formació de govern, Quim Torra va ser votat com a president el 17 de maig de 2018 i, contra tot pronòstic només unes setmanes enrera, l'1 de juny el Congrés dels Diputats vota com a president del Govern d'Espanya a Pedro Sánchez.

Allà on hi havia Rajoy i Puigdemont amb una actitud clarament de confrontació volguda per part dels dos, ara hi ha Sánchez i Torra, amb una actitud clarament dialogant per part del primer (en el marc de la Constitució, és obvi) i una actitud encara per determinar per part del segon, presoner de la constatació de les limitacions de la via unilateral, però presoner també de les ordres de Puigdemont i de les exigències de moltes persones convençudes encara que la via unilateral és l'única possible.

Però les constatacions de les limitacions de la via unilateral no haurien de passar a ningú per alt: ni un sol Estat ha fet el més mínim gest cap a la república proclamada el 27 d'octubre. I el mateix Puigdemont, que a l'anunciar el referèndum al setembre de 2016 deia que la comunitat internacional es rendiria a l'evidència... diu ara a l'agost de 2018 que ell ja va dir que ningú reconeixeria la república... Quina llàstima que no ho hagués dit més clar, o amb més temps, o amb més sinceritat, quina llàstima que no escoltés experts com Vicenç Fisas abans d'abocar-nos a la situació a què ens va conduir...

Perquè, en la meva opinió, a la comunitat internacional la pot revoltar veure les imatges injustificables de l'1 d'octubre... però la mateixa comunitat internacional és perfectament conscient que quatre setmanes abans, el 6 i 7 de setembre, una majoria discutible de parlamentaris va trencar unilateralment amb una Constitució i amb un Estatut que reconeix com a clarament democràtics (i clarament millorables, és clar).

Vist l'intens any transcorregut des del 6 i 7 de setembre passats, i a les portes del primer aniversari "del bon cop de falç" al Parlament, tots plegats ens hauríem de fer algunes preguntes, sobretot per no repetir alguns errors. Però, per a mi, tots ens hauríem de fer dues preguntes claus, al marge del posicionament que cadascú tingui sobre la independència com a objectiu:
  1. sobre la necessitat de la unilateralitat com a mitjà,
  2. sobre la viabilitat de la unilateralitat com a mitjà,
Per a mi, que com tothom sap, sóc partidari del referèndum per poder votar NO a la independència, la resposta és clara: no es poden confondre els mitjans amb els objectius, i, per tant, la unilateralitat no és ni convenient ni viable. Però cal que els unilateralistes se les plantegin, i cal que el debat de les respostes sigui conegut i transparent. Fins i tot, valorant l'escenari que més convé per a la llibertat dels presos i el retorn dels qui van marxar, després d'un judici just, qüestió que considero imprescindible per restaurar un clima de normalitat. Jo puc entendre que a Carles Puigdemont li interessi insistir en la via de la confrontació petit qui peti a mil cinc-cents quilòmetres de distància, però em costa d'entendre que, racionalment, la via de la confrontació sigui la que vulgui la immensa majoria dels votants independentistes, per no dir la immensa majoria de la ciutadania de Catalunya.

Perquè, en definitiva, i amb això acabo, a més de la reflexió que els unilateralistes han de tenir de manera transparent sobre la necessitat i la viabilitat de la via unilateral que he resumit en aquest escrit, n'hi ha una que és fonamental i que és la gran conclusió que hauríem d'arribar al Govern, al Parlament, a Catalunya i a Espanya, una conclusió que hauria de ser democràticament clara i, sobretot, políticament honesta:

amb tot el que ha passat, amb tot el que avui sabem.... 
optem pel diàleg o optem per la confrontació?




dilluns, 20 d’agost de 2018

17-A: primer aniversari. Dia de respecte i solidaritat. Dia de no banderes, de no pancartes, de no discursos.


Ahir vaig voler anar a l'acte institucional que l'Ajuntament de Barcelona va organitzar a la Plaça Catalunya. Un acte, en la meva opinió, molt ben concebut i molt ben dirigit per la Gemma Nierga. Un acte auster en el millor sentit de la paraula i emotiu, molt emotiu. Havia de ser sense banderes, sense pancartes, sense crits, sense discursos. Ho va ser molt majoritàriament, però hi va haver moments i formes impresentables i de vergonya aliena: una pancarta injustificable contra el rei presidint la plaça, quatre bojos cridant com energumens viva el rey,... Però, al final, amb un ai al cor fins al darrer moment, es va imposar un capteniment general de silenci, solidaritat i respecte.

Silenci, solidaritat i respecte que es van poder viure i sentir quan vuit persones van llegir aquest bell poema, escrit el 1654, en les vuit llengües en què parlaven les setze persones assassinades per uns joves catalans que en algun moment, per alguna raó que hauríem d'anar analitzant i coneixent, van torçar la seva vida:





dijous, 16 d’agost de 2018

Sant Feliu en obres, estiu de 2018: els Plans de Millora de l'Espai Urbà (PMEU) i un repàs general.


A molts passos de vianants de Sant Feliu, hi podeu veure fletxes com aquestes. És la senyalització prèvia a una de les propostes d'obres de millora de l'espai públic presentades per la ciutadania al setembre passat i que posteriorment es van votar al novembre: millorar la mobilitat de les persones cegues adaptant els passos de vianants per al seu reconeixement amb bastó. 

Les propostes més votades al novembre passat es poden consultar aquí, i les hem agrupat en aquests cinc grans apartats:
  1. Creació de zones d'ombra en parcs infantils, mitjançant tendals.
  2. Millores a parcs infantils.
  3. Creació de nous itineraris i nous carrils bici estratègics.
  4. Adequació de diferents passos de vianants per a persones cegues (com el de la foto)
  5. Asfaltat del carrer Marquès de Monistrol.
Aquestes obres començaran el 20 d'agost (la tramitació administrativa derivada de les noves lleis de contractació ha retardat l'inici de les obres unes setmanes) i es recullen en aquest plànol:

1. Zones d'ombra en parcs infantils.
Va ser la proposta més votada. Per començar, es col·locaran tendals de colors en tres parcs infantils: a la plaça Felip Alcántara (al costat de l'ambulatori del Pla i del Salvador Espriu), al parc Llorenç Sans (al barri de Can Bertrand, al costat del xiringuito de davant el camp del Barça) i al parc Europa, al Mas Lluí.
Els serveis tècnics municipals, a més d'aquestes propostes ja votades, valorarà a la tardor la viabilitat de col·locar aquests tendals a altres parcs de la ciutat.

2. Millores a parcs infantils.
Atenent a les propostes i votacions del novembre passat, es faran millores als parcs infantils de Felip Alcántara, de Llorenç Sans (ja ubicats al punt anterior) i del Parc de Can Bertrand, situat al carrer Joana Raspall (quin nom més bonic per a un carrer de Sant Feliu!).

3. Connexió dels trams de carril bici de la Riera de la Salut.
Sant Feliu és una de les tres ciutats que té terme municipal fins al riu i a Collserola (les altres dues són Molins i el Papiol). Tenim una via natural que els ha connectat: la Riera de la Salut. Una riera que, abans de ser canalitzada als anys noranta, havia provocat serioses inundacions. El tractament urbà de la Riera no ha pogut tenir una planificació ordenada, però això no treu que renunciem a què sigui la gran i principal via de comunicació, sobretot a peu i amb bici, entre el riu i Collserola.
Ja hi ha carrils bici als trams de la Salut/Can Calders i de Can Llobera, però calia connectar el barri Falguera, per un costat, i els polígons industrials, per l'altre. Aquesta proposta ha estat la tercera més votada, i comportarà, paral·lelament, la reordenació del trànsit en aquell sector del barri Falguera i la millora de les voreres de l'entorn.

4. Millores en l'accessibilitat per a persones cegues.
Fer una ciutat sense barreres ha estat una "dèria" (en el bon sentit de la paraula) dels dos mandats en què he fet d'alcalde. Sense barreres invisibles (d'aquí la importància de la tarifació social) i sense barreres físiques (d'aquí la importància de l'accessibilitat a tot l'espai públic).
Hem avançat moltíssim en la supressió de barreres per a la mobilitat de persones amb mobilitat reduïda o amb cadires de rodes, però ens queda molt per avançar en la plena accessibilitat de les persones cegues. L'Associació de Discapacitats Físics va presentar una proposta de dotar d'encaminaments als eixos principals de la ciutat, i ha estat una proposta de les més votades. Enguany, s'adequaran totes les cruïlles de la Rambla (com la de la foto que he triat), de Comte Vilardaga i dels entorns dels ambulatoris.

5. Asfaltat del carrer Marquès de Monistrol.
Un dels carrers més transitats del barri de Roses-Castellbell, entre la Rambla i el carrer Carles Buigas.

A més de les obres del PMEU 2018, a Sant Feliu hi ha diverses obres en execució, ja sigui en equipaments municipals o als nostres carrers i places. En faig un repàs per tenir una visió de conjunt de les coses que es fan i de les raons per fer-les.

1) Obres que s'estan fent en l'espai públic:
1.1. Plaça Francesc Macià i C/Brugaroles.
Les obres de remodelació de la plaça van ser aprovades pel ple de l'Ajuntament el febrer de l'any passat (pàg. 51 i següents de l'acta),  amb l'únic vot en contra de Ciutadans. Les obres van començar al novembre del mateix 17 (després de tot el procés de concurs públic, adjudicació, contractació, etc) i en l'actualitat estan molt avançades. La previsió és que s'acabin a finals de setembre. Pel que fa al tram que s'urbanitzarà del carrer Doctor Brugaroles, es preveu que comencin durant el setembre i s'acabin a finals de novembre.
Passejant per la zona i també a les xarxes, algunes persones m'han mostrat opinions molt diferents sobre l'estructura de ferro de la plaça. A qui no ho veu clar, li vull recordar que sota la plaça hi ha un aparcament, cosa que fa impossible que s'hi plantin arbres. Per dotar la plaça de vegetació i també d'ombra, el projecte incorporar aquesta estructura... que ha de ser coberta amb el temps per una mena de jardí vertical que, a més d'esmorteir el soroll, dotarà de verd a la plaça i d'ombra, per exemple, a la seva zona de jocs infantils.

1.2. Plaça Lluís Companys.
Informo d'aquesta obra perquè, tot i que és de promoció privada i lligada a una promoció privada d'habitatge, té com a càrrega urbanística imposada per l'Ajuntament l'ampliació de la plaça Lluís Companys. El projecte d'urbanització va ser aprovat pel ple de l'Ajuntament el juny de l'any passat (pàg. 73 i següents de l'acta), també amb l'únic vot en contra de Ciutadans. Les obres van començar immediatament després, i es preveu que finalitzin al primer trimestre del 2019.
En conseqüència, aquestes Festes de Tardor encara no es podran fer amb la plaça ampliada, i ens haurem de limitar als espais habituals de cada any. Em sap greu, perquè em feia il·lusió tenir la plaça acabada a les meves últimes Festes com a alcalde... però no ha pogut ser: "les coses de palau van despau".... Estic molt content, però, d'haver aconseguit desbloquejar un conflicte urbanístic que feia dècades que s'arrossegava i que permet ampliar enormement una plaça vital al bell mig de Sant Feliu.

1.3. Nova plaça pública al sector Armenteres.
A l'abril de l'any passat es va aprovar inicialment el planejament que afecta a l'antiga masia de Can Boloix i l'antic dipósit municipal de vehicles, en un espai delimitat pels carrers Armenteres, Anselm Clavé i Sant Josep. És un planejament de promoció privada, però que el ple municipal ha de conèixer i votar. A l'abril, la proposta no va tenir cap vot en contra, i les abstencions d'Esquerra, Ciutadans i PP. En el procés d'aprovació definitiva (que correspon a la Generalitat), hi van haver millores que van acabar, al novembre passat, amb l'aprovació d'un planejament definitiu, que només va tenir l'abstenció de Ciutadans.
Les obres van començar al juny, i comportaran la creació d'una nova plaça pública, més o menys a l'alçada de l'anterior dipòsit de vehicles. Finalitzaran a mitjans de l'any 2019.


2) Obres que començaran aquesta tardor en l'espai públic:
2.1. Primera fase de la remodelació del carrer del Pla.
Aquestes obres, que comportaran la renovació total de la vorera en pitjor estat de la ciutat, entre la piscina i el Parc del Llobregat, van ser presentades a la ciutadania al passat mes de febrer, i el projecte es va aprovar el maig del 2018. Actualment estan en fase de concurs públic perquè s'hi presentin les empreses interessades. Es preveu que les obres comencin a l'octubre del 18 i estiguin acabades a finals de març de 2019.
Cal insistir en el fet que són una primera fase d'un projecte més ampli, que s'haurà de dur a terme al llarg del mandat que ve (2019-2023), tal com vam informar als veïns. En la segona fase, s'inclourà també la remodelació de la vorera dels números senars del carrer Jaume Ribas, que no va formar part de la remodelació de la plaça Rafael Alberti.


3) Obres que s'estan fent en equipaments públics:
3.1. Casal de Joves.
Les obres del Casal van començar a finals de 2016, amb la previsió inicial d'acabar-les a primers de 2018. Finalment, però, el procés de completar l'edifici amb tot el que requereix el seu bon funcionament (especialment la insonorització d'espais i la dotació de tota la tecnologia informàtica i audiovisual) ha retardat la seva inauguració, que està prevista per als inicis del proper mes d'octubre. Serà un espai totalment nou i completament equipat per donar servei als adolescents (sí, també als nois i noies a partir de 14 anys) i als joves de Sant Feliu. Una sorpresa molt positiva per a la ciutat!!!

3.2. Centre Polivalent Falguera.
Després de les obres de remodelació de la plaça Rafael Alberti, el Pla d'Inversions del Mandat preveia la remodelació del Centre Polivalent municipal que dóna a la plaça. Les obres van començar al mes de març i es preveu que acabin a finals d'octubre. 

3.3. Cinebaix.
Cinebaix tenia un problema important d'accessibilitat a la planta superior, que ja es va resoldre l'any passat amb la instal·lació d'un ascensor. Tenia, a més, un problema de seguretat amb la coberta, que encara era d'uralita i presentava problemes estructurals que calia abordar. Aquestes obres, acordades en tot moment amb la Cooperativa que gestiona el cinema, s'estan duent a terme en aquests moments.


Ambulatori del Pla.
Tot i no ser una obra municipal, crec que val la pena informar de l'única obra de la Generalitat des de fa anys a la nostra ciutat. La remodelació de l'ambulatori del Pla va començar al maig passat i acabarà, si tot transcorre com està previst, a finals d'any.


4) Obres que començaran aquesta tardor en equipaments públics.
4.1. Centre Cívic Roses.
Fa anys que les entitats que comparteixen el Centre Cívic ens plantegen les limitacions de l'edifici: goteres, un únic ascensor molt mal ubicat, espais desaprofitats, lavabos fora de normes, etc. Sense entrar en una remodelació total, d'un import inassumible en l'actual context, el mes de febrer vam presentar una proposta a les entitats que supera la major part de dèficits del Centre: remodelació completa de la planta baixa, millores de lavabos i ascensors, climatització, etc. El projecte d'obres es va aprovar el mes de juny, i ara estan en procés de licitació. Està previst que les obres comencin entre setembre i octubre, i s'acabaran en un any, tot i que es podrà anar utilitzant parcialment a mesura que es completin espais.

4.2. Camp municipal de futbol Falguera.
Una cosa similar seria aplicable al Camp municipal de futbol de Falguera, encara conegut per molta gent com "los Pajaritos". El que havia de ser inicialment una millora de vestidors (especialment necessària després de l'incendi de l'any passat) s'ha convertit finalment en una remodelació global, amb una entrada separada de públic i esportistes, i un nou edifici de serveis pel costat del Parc del Llobregat, alliberant així els espais de l'Escola Falguera (els lavabos de la qual també seran arranjats).
El projecte d'obres va tenir el vist-i-plau unànime del ple municipal el mes de juny, i ara està en procés d'exposició pública per a l'aprovació definitiva al mes de setembre. Immediatament licitarem les obres, que començaran entre novembre i desembre. Estaran acabades a l'inici de la temporada 2019-20.

Fins aquí, un repàs espero que complet tant de les obres del PMEU com de les obres més importants que s'estan fent o començaran abans que acabi l'any. En un altre escrit, més endavant, exposaré els projectes que s'aprovaran o començaran als inicis de l'any que ve. Per qualsevol dubte o pregunta, com sempre, en els comentaris, tant aquí al blog com al meu mur de Facebook.


Annexos.
Annex 1. Obres decidides amb votació popular en aquest mandat:

2017:
  • Remodelació completa de la cruïlla del carrer Josep Ricart amb el carrer Daoiz y Velarde.
  • Millores en l'accessibilitat de diferents cruïlles de la ciutat, entre les que destaquen la del c/Santa Creu amb c. Joaquim Monmany, la del c. Federica Montseny amb C. Daora o la del c. Josep Ricart amb c. Santiago Rusinyol.
  • Millores diverses al Parc Europa.
  • Creació d'un espai jove i de lleure a la Pineda de la Salut.
2016:
  • Construcció d'una rampa accessible entre l'ambulatori de la Rambla i el carrer Joaquim Monmany.
  • Millores en l'accessibilitat de diferents cruïlles de la ciutat, entre les que destaquen: Comte Vilardaga amb Carles Buhigas; Joan de Batlle amb Clementina Arderiu; Estelí amb Clementina Arderiu; Rupert Lladó amb Sant Josep; Nadal amb carrer de Dalt o Torras i Bages amb Vidal i Ribas. Cal destacar la connexió entre 11 de Setembre i Constitució, en l'accés al pont de la Riera.
  • Millores en camins escolars (Gaudí, Martí i Pol, Franceses i Mercedàries).
  • Diverses millores en paviments i asfaltats.

Annex 2. Obres de millora de l'espai públic des que sóc alcalde de Sant Feliu:


I per seguir els comentaris a Facebook:

dissabte, 28 de juliol de 2018

Acords i votacions del ple de juliol de 2018.


Com sempre, he remarcat els punts que jo considero més rellevantsamb un fons grogós/carbassós. El resum del ple el podeu llegir aquí, al web de l'Ajuntament.

Menció apart mereix el primer informe presentat per l'actual Síndica Municipal de Greuges, Julia Latorre, en una intervenció al Ple també resumida aquí, 


dissabte, 21 de juliol de 2018

22/07/1993: 25 anys de la municipalització de les Escoles Bressol.

Foto de l'Escola Bressol Fàbregas a 1993. Gràcies per la foto, Josep Maria Pi!!!
No puc mirar aquesta foto sense pensar en Pilar Nicolás, i l'enorme amor que posava en cada plat que va cuinar per a centenars i centenars d'infants. T'estimem i et recordem, Pilar!!!
Eren finals de 1972. Sant Feliu havia crescut desmesuradament en la dècada anterior i els seus barris, plens de gent acabada d'arribar i de carrers sense arbres ni asfalt, estaven també buits de serveis. Faltaven escoles: els nens i nenes que acabaven d'arribar anaven cada dia en autobús a la Zona Franca, a l'escola Isaac Peral i els infants més petits omplien nou guarderies en espais sovint amb poques condicions. Només hi havia dues escoles públiques (Lahoz Burgos i Modelo, inaugurada justament l'any anterior) i no hi havia cap escola bressol pública... quan Sant Feliu vessava de gent treballadora a fàbriques que llavors treballaven a ple rendiment.

Un grup de cinc noies (Glòria Bonell, Dolors Carvajal, Rosa Garcia, Àngels Prats i Montse Prats), convençudes que l'educació és un dret de les persones i que és la clau de la transformació social, es plantegen crear una cooperativa d'educació infantil. Feia quatre anys, una cooperativa de pares havia creat l'Escola Mestral. Eren temps d'ebullició i de creativitat. Aquelles cinc noies que volien oferir un servei educatiu tenien clar que havia de ser accessible sobretot a les famílies treballadores dels barris. La cooperativa va trobar la millor forma per obtenir subvencions de l'Estat (ja als finals de la dictadura) convertint-se en "guarderías laborales" i, amb unes ganes enormes, al setembre de 1973, l'Escola Bressol Patufet, en una planta baixa del carrer Agustí Domingo, entre la Font del Cuento i Francisco Sáez. L'any següent, a 1974, obre l'Escola Bressol Fàbregas en una casa vella de la cantonada de la Riera de la Salut amb Pere Álvarez, plena d'escales interiors i amb un pati preciós i enorme, Al mateix temps, van oferir a les altres escoles bressol de la ciutat treballar de manera coordinada per consolidar el seu caràcter públic i plantejar, a la llarga, la seva municipalització. Només l'escola bressol Tambor, que també era cooperativa i s'havia creat el 1973 en una casa vella a la carretera, va atendre aquesta oferta i, des dels primers anys vuitanta,  la seva directora, Montse Baleta, es va incorporar a la comissió que després negociaria la municipalització. Patufet, Fàbregas i Tambor treballaven amb un projecte educatiu compartit. Totes tres tenien comissions de pares que van ajudar molt en aquells moments. Conec bé les escoles: els meus dos primers fills, en Marc i la Laura, van anar a Fábregas (vaig formar part de la comissió de pares a primers dels vuitanta) i el meu fill petit, en Jordi, a Tambor.

Des de la recuperació de la democràcia local a l'abril de 1979, les tres escoles bressol van rebre el suport de l'Ajuntament, que hi tenia un conveni anual de cooperació. Amb la recuperació de la Generalitat al 1980, el sistema educatiu públic català va rebre un impuls decisiu, que va anar des de la incorporació a la xarxa pública de les escoles cooperatives que ho van decidir (agrupades en el CEPEPC, Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana) fins a la generalització dels P4 i P5 primer... i dels P3 després. Amb la generalització d'aules de 3 anys a les escoles de Primària, les escoles bressol van perdre una bona part de famílies usuàries i van entrar en una crisi profunda. Moltes van tancar, però a Sant Feliu les tres escoles bressol i l'Ajuntament van decidir plantejar-se un acord, una decisió, que salvés un servei que tots coincidíem que era fonamental: l'atenció educativa als infants de 0 a 3 anys, mitjançant la municipalització de les tres escoles bressol que eren "guarderies laborals" i tenien, des de feia anys, convenis amb l'Ajuntament. Aquest compromís es va recollir en el programa electoral d'Iniciativa per Catalunya a les eleccions de maig de 1991.

En aquelles eleccions em vaig presentar per primer cop (fa 27 anys!). Hi vaig entrar com a regidor d'Educació a mitja dedicació (treballava al Consorci per a la Normalització Lingüística i al 93 em vaig presentar a oposicions a professor de Secundària). En Cesc em va dir que voldria complir amb el compromís de la municipalització amb el màxim consens i com més aviat millor. De seguida vaig posar fil a l'agulla, buscant tres coses des del primer moment: l'acord i la implicació de "les bressoleres", un expedient administratiu impecable i el màxim consens polític. Vaig treballar molt a fons amb els equips directius de les tres escoles, moltes reunions/assemblees amb tot el professorat dels tres centres, moltes explicacions als dos grups municipals de l'oposició (llavors nosaltres teníem 11 regidors, 5 el PSC i 5 CDC) i un treball molt acurat amb els dos secretaris amb què vaig treballar (el Sr. Rosés fins a la seva jubilació a finals del 92, i el Sr. Agustín Recio amb posterioritat), amb l'interventor, Sr. Edo, i amb els tècnics municipals d'Educació i Recursos Humans, que llavors dirigien Assumpta Lecha i Santi Barreras, respectivament. Vaig vetllar molt també per la informació a les famílies, als partits, etc. La determinació i el suport en tot moment d'en Cesc Baltasar i de l'Àngel Merino van resultar decisius. El resultat va ser que, al ple de 22 de juliol de 1993, la municipalització de les escoles bressol Patufet, Fábregas i Tambor, i la contractació de tot el seu personal es va aprovar per unanimitat. 

Vam salvar així un servei educatiu fonamental i el vam preservar de totes les dificultats a què després vam haver de fer front. A meitat dels 90, van aparèixer esquerdes molt preocupants a l'escola bressol Fàbregas i ho vam resoldre amb un trasllat d'urgència a l'Escola Gaudí (quin agraïment tan gran es mereixen per aquell suport tan ràpid quan el problema hauria pogut ser tan gran!) i, finalment, al 2011, a la seva ubicació a l'actual edifici de la carretera de la Sànson. També en aquella època, l'edifici de l'escola bressol Tambor se'ns va quedar petit i la propietat el necessitava: vam construir una nova escola al barri Falguera al 1997, on s'ubica actualment. Una cosa similar va passar amb l'escola bressol Patufet. Se'ns va quedar petita de seguida, i arran d'un incendi que hi va haver a l'antic aulari del Gegant del Pi a l'any 1993, aquell mateix estiu vam traslladar Patufet a l'antic aulari. Uns anys més tard, arran de la reforma de l'Escola Pau Vila, vam traslladar també el Patufet a la seva ubicació actual, al barri de Can Bertrand, al costat de la Riera Pahissa. A més a més, a l'inici del curs escolar 2005-06, vam inaugurar la quarta escola bressol municipal, Ginesta, al barri del Mas Lluí.

Personalment, el procés de municipalització de les escoles bressol possiblement em va canviar la vida. Al 1993, em vaig incorporar com a professor de Ciències i Matemàtiques al llavors Institut de Formació Professional Esteve Terradas, a Cornellà (allà hi vaig coincidir amb en Joan Tardà, i mantenim una molt bona relació des de llavors). Al 1995, havíem de fer el canvi a la nova ordenació educativa de la LOGSE, i jo era un dels professors responsables de trànsit de IFP a IES. Jo mateix, m'havia proposat dedicar-me només vuit anys a la política municipal combinant-ho amb la docència. Però després de les eleccions de 1995, en Cesc em va cridar a alcaldia. "M'ha agradat com has portat el tema de les escoles bressol, i et voldria proposar que tinguis plena dedicació a l'Ajuntament". A mitjans de juny de 1995, tenia davant meu una bifurcació amb les meves dues passions: l'educació i la política, incorporar-me a l'equip de coordinació pedagògica de l'institut en el curs que s'implantava la LOGSE, o incorporar-me a l'Ajuntament a plena dedicació. Em vaig decantar per aquesta segona opció... y aquí estoy.

La incorporació de les escoles bressol a l'Ajuntament va tenir derivades molt positives: l'impuls del programa d'Infància, la Xarxa d'Atenció a la Infància, la posada en funcionament dels espais familiars, la coordinació amb els serveis socials per a la detecció i la correcció de les situacions de risc en nadons, i un llarg etcètera. El treball que aquells anys vaig poder fer, sobretot, amb l'Àngels Prats, la Rosa Reina i en Josep Maria Pi va tenir un valor enorme. La feina de les desenes de persones que, des que van crear el 1993 la cooperativa fins avui, estan prestant un servei públic educatiu d'una gran qualitat mereix tot el meu gran i sincer agraïment. Hem acabat de reblar el clau fa cinc anys, amb la incorporació de la tarifació social a les nostres escoles, cosa que ha estès la qualitat del nostre servei educatiu a totes les famílies, sense cap necessitat de demostrar precarietat econòmica o demanar ajut als serveis socials.

Mai hauria pensat, aquell juliol de 1993, que vint-i-cinc anys després, continuaria sent regidor de la meva ciutat i, molt menys, alcalde de Sant Feliu. Llavors, jo tenia 36 anys, i tres fills de 12, 10 i 7 anys. Avui en tinc 61, tres fills de 37, 35 i 32 anys, i dues nétes de gairebé 4 anys i d'1 any. Aquella manera de fer de la municipalització he intentat aplicar-la en tots els temes de què he estat responsable: de manera molt especial en els tres temes que prioritzo en la meva recta final, que són el soterrament de les vies, l'habitatge de lloguer social i la reorganització de l'Ajuntament.

Sant Feliu li deu molt a aquelles cinc joves que ho van començar tot a finals de 1972, i a les desenes de dones i dos homes que van saber "enredar". I jo, personalment, també. GRÀCIES MIL!!!