Eleccions del 26 de maig: caldria evitar dos riscos innecessaris.

1/2

Imatge extreta del Butlletí Digital núm. 65

Aquesta imatge és del ple extraordinari del 16 de desembre de 2010, quan Juan Antonio Vázquez va plegar de manera sorprenent i inexplicada. Disculpeu la qualitat: malauradament, les excel·lents galeries fotogràfiques del Fet a Sant Feliu no van començar... fins a una setmana més tard. En aquell moment, compartien govern PSC i CiU. Tres dels protagonistes d'aquella foto, els tres llavors al PSC, aspiren a l'alcaldia en les eleccions del proper 26 de maig:

• Lourdes Borrell, que segueix fidel a les sigles del PSC,
• Xavier Alegre, que ja va canviar fa cinc o sis anys de les files socialistes a Ciutadans,
• Juan Antonio Vázquez, que acaba de sorprendre'ns presentant-se com a cap de llista de Veïns.

En el passat van compartir partit i van compartir govern. Si els resultats electorals els fossin favorables, no és descartable en el futur un nou acord tripartit entre tots tres. Estic segur que és el que somien Vázquez i Alegre. Sé que no és el que desitgen molts i moltes socialistes, que traslladarien segur a Sant Feliu el "Con Rivera, no!"... però un possible "regreso al pasado" en el futur és un risc que jo crec que caldria evitar.

2/2
El retorn a 2010 no és l'únic risc a evitar (sempre en la meva estricta opinió personal) en aquestes municipals. Hi ha una altra combinació de govern en el passat que, si els resultats electorals els fossin favorables, a algú se li podria passar pel cap: el retorn a 2003.

Pàgina 12 del Butlletí d'Informació Municipal núm. 412

No tinc cap foto d'aquell 15 de juny de 2003. Però no costa gaire recordar-lo: amb Àngel Merino vam guanyar les eleccions... però el govern el van formar PSC, CiU i ERC. Per als socialistes, es produïa a Sant Feliu el que ja havia passat a tants altres municipis del nostre entorn: el somiat "sorpasso" als comunistes. Encara recordo un míting a les eleccions de 1991, a la plaça de la Vila, on un candidat cridava: "hay que echar a los comunistas, que ya no los quieren ni en Moscú!", "hay que votar a los socialistas, porque mientras haya un alcalde comunista en Sant Feliu no tendremos el soterrament!". Per a ERC, un altre somni: "la caiguda del castell". I CiU, com fins al 2015, eterna beneficiada dels conflictes històrics entre les dues grans forces polítiques de l'esquerra a Sant Feliu. Confluència d'interessos que ningú s'esperava en un moment que ningú s'esperava. I el van aprofitar.

Es podrien donar 1/2 i 2/2 el 27 de maig?
A Sant Feliu no tenim govern amb majoria absoluta des de fa vint anys. En Cesc va governar pràcticament sempre en solitari, amb un acord voluntari amb els socialistes al 1996, que es va estendre a ERC al 1999. Des de llavors, sempre hem tingut governs de coalició:

• 1999-2003: alcaldia ICV, amb acord de govern amb PSC i ERC.
• 2003-2007: alcaldia PSC,amb acord de govern amb CiU i ERC.
• 2007-2011: alcaldia PSC, amb acord de govern amb CiU i, inicialment, amb ERC (fins novembre de 2008)
• 2011-2015: alcaldia ICV-EUiA, amb acord de govern amb CiU.
• 2015-2019: alcaldia ICV-EUiA, amb acord de govern amb PSC.

És evident que de les eleccions del 26 de maig en tornarà a sortir un govern de coalició. Jo ja he dit la meva preferència personal: reeditar l'acord de govern amb el PSC, que ha funcionat molt bé aquests 4 anys. Però això dependrà de tres coses: dels resultats electorals, de la decisió de l'assemblea d'En Comú Podem i de la pròpia decisió del PSC.

Per tant, caldrà parlar de pactes (i molt!) en aquesta campanya electoral. I jo avanço el que, ara ja no parlo a títol personal sinó per l'acord a què hem arribat a Sant Feliu en Comú Podem, la nostra política de pactes passarà per:

1. Un pacte d'esquerres per a una ciutat d'esquerres,
2. Un pacte amb qui assumeixi de manera més clara el programa de Sant Feliu en Comú Podem.

Per a mi, és imprescindible que cada partit expliqui amb tranquil·litat i transparència quina serà la seva política de pactes a la nostra ciutat. I si l'electorat de Sant Feliu, essent-ne conscient, vol assumir pactes/riscos que jo considero evitables i innecessaris... doncs respecte a les urnes, que per això sempre manen!!!

Què vol dir.... EN BONES MANS? Què vaig dir a l'acte de presentació de la candidatura?

"EN BONES MANS!".

Aquest és el lema que vam presentar avui fa una setmana, el dia 4 de maig. És el video que vam presentar aquell dia. És el que resumeix la candidatura que també vam presentar el 4 de maig.

Després de la brillant presentació de Josep Maria Monés, em va tocar la meva intervenció, obrint un acte que va ser fantàstic. Com sempre, sense papers. Però també com sempre, amb un guió previ i personal del que volia dir. Així que la cosa devia anar més o menys així:

Companyes i companys, veïnes i veïns, amigues i amics,

Aquests dies estic tancant un cicle de 28 anys de la meva vida al vostre costat i al servei de la ciutat que estimem.

Quan vaig entrar a l’Ajuntament al 1991, Sant Feliu estava llavors en unes mans immillorables. Des de la recuperació de la democràcia als ajuntaments ara fa 40 anys i que celebrarem justament d’aquí a un mes, Sant Feliu estava en mans de gent que admirava, que admiro: Cesc Baltasar, Maria Comellas, Jaume Bosch, Angel Merino, Alejandro Huerga, que admirava i que enyoro, com el Juan Sánchez o el Toni Amigó. Juan, Toni, com us trobem a faltar! El meu primer gran acord d’aquells grans primers anys va ser al 1993 la municipalització de les escoles bressol.

Ara que estic a punt de sortir de l’Ajuntament al 2019, estic convençut que deixo Sant Feliu en unes mans immillorables: la dels homes i dones que avui coneixerem, i que encapçala qui ha estat la meva mà dreta i també la meva mà esquerra a l’Ajuntament: la Lídia, la Lídia Muñoz. El meu darrer gran acord d’aquests grans darrers anys ha estat l’aprovació del primer edifici d’habitatges amb serveis per a la gent gran al Mas Lluí, fa només quinze dies.

Primer gran acord que he volgut destacar: escoles bressol, atenció a la infància. Darrer gran acord que he volgut destacar: habitatges amb serveis per a la gent gran, atenció als nostres avis i àvies.
Hem estat i volem continuar sent una ciutat que atengui als infants i a la gent gran. Hem estat i volem continuar sent una ciutat cuidadora.

Una ciutat cuidadora es fa amb mans cuidadores. Les mans cuidadores són bones mans. Aquesta candidatura està plena de mans cuidadores: des de les mans del meu metge de capçalera, en Sebastià Vignoli, fins a les mans del vicepresident de la Creu Roja, en Pedro Gómez, fins a les mans acollidores de qui tan bé coneix l’acolliment familiar, com la Noelia Fontana, fins a les mans que atenen i mimen els animals abandonats o maltractats, com la Tere Rodríguez.

Les bones mans, a més de cuidadores, són treballadores. Aquesta candidatura està plena de mans treballadores. Des del món de l’ensenyament, el meu món, com en Juan Carlos Arias, l’Àngel Merino o el Paco Romero. Des de l’activitat professional innovadora, com en Xavier Aranda. Des del món del sindicalisme i la defensa dels drets dels treballadors, com la Loren Rider o l’Aurora Huerga.

Les bones mans també són creatives. Bones mans creatives fan ciutats creatives. La nostra candidatura té les mans creatives de la música i la dansa en totes les seves formes, com la Laura Aguilera, o l’Ezequiel Tejero, de la literatura en totes les seves formes, com la Maite Carranza o la Mercedes Losada. Les mans diversament creatives de persones com en Pasqual Padilla

Sant Feliu també és una ciutat reivindicativa i solidària. La unitat i la persistència en la lluita ens identifica i ens ha permès assolir col·lectivament el somni del soterrament, que ben aviat es farà realitat si està en totes aquestes bones mans. Les bones mans són també mans lluitadores i solidàries. Com les de la Mari Luz Castro, tan activa en la lluita pel dret a l’habitatge, com les de la Rosa Maria Maristany, tan activa en la lluita pel dret de cada persona a ser i estimar com vulgui; com les del Jorge Rodríguez, actiu en la lluita pel dret a l’educació; com la Isabel Calvo, tan activa en el moviment veïnal que ens ha permès gaudir de la ciutat que tenim.

Les nostres mans són valentes i plurals. Mans valentes que es van oposar a la corrupció allà a Colòmbia, com les d’en Jhon Jairo, mans valentes, mans valentes que van defensar la República i ens van lliurar la democràcia, com les d’en Pere Codorniu, mans amb la valentia dels joves que volen fer un món més just i sostenible, com les de l’Albert Martínez o la Mariona Giralt.

Bones mans són també les mans expertes de les persones que saben què tenen entre mans. Vull agrair el treball i la dedicació de les mans expertes amb qui he treballat en aquests vuit anys que he tingut l’honor de ser l’alcalde de la meva ciutat: la Cinta Daudé, la Conxita Fernández, la Mireia Aldana, en Manel Leiva, en Manel Martínez i, per descomptat, de la Lídia Muñoz.

Les bones mans només es tanquen per tornar-se puny tancat i en alt. Bones mans són mans acollidores i obertes. Mans per ser més, per fer més, per ser millors, fer millor les coses. Hem sabut unir més sensibilitats d'esquerres amb els companys i les companyes de Podem, ampliant el que ha estat Iniciativa i Esquerra Unida, que al seu torn ja havien ampliat el que originàriament era el PSUC. Les bones mans són mans conscients i capaces que cal sumar més mans.

Finalment, bones mans són mans honestes, mans netes. En 40 anys d'ajuntaments democràtics, cap dels homes i dones que han format part de les nostres llistes ha tingut un sol cas de corrupció. Només jo he vaig estar imputat per onze transferències de 235€ de la Federació de Municipis, que es van aclarir als tribunals i es van arxivar. Com podia corrompre's algú que, com en Cesc, la Maria Comellas i la Maria Jesús Bono van lliurar solidàriament tots els diners que ens van tocar amb la Loteria de Nadal de fa poc més de vint anys?

Les mans de la Lídia Muñoz resumeixen tot això que us he volgut transmetre i explicar: mans cuidadores i creatives, des de la seva responsabilitat amb dones i joventut; mans treballadores, valentes i expertes, des de la seva responsabilitat a urbanisme i en la coordinació de tots els temes relatius a habitatge i soterrament; mans obertes, capaces d'incorporar la nova gent que s'ha afegit a un projecte de llarg recorregut per darrera i per davant; mans netes, sempre netes.

Volem que Sant Feliu sigui una ciutat cuidadora, treballadora, creativa, solidària, valenta, experta.
Amb la candidatura de Sant Feliu en Comú Podem, estic convençut que tenim les millors mans cuidadores, treballadores, creatives, solidàries, valentes, expertes, obertes, honestes, netes!

Amb aquesta candidatura, Sant Feliu en molt bones mans!

Amb la Lídia Muñoz, Sant Feliu en les millor mans!!!

Després, parlant amb la Lídia, la presentació dels candidats i les candidates la va acabar fent ella i, al final, el que vaig dir va ser el que podeu veure aquí.

Això va de... la Salut! #LidiaMuñozAlcaldessa

Poc després d'entrar de regidor al juny de 1991, es va inaugurar la plaça de la Vinya del Puntaire: eren les Festes de Tardor d'aquell any. "La Vinya del Puntaire" va ser el nom d'una revista del barri creada per l'AVV a finals dels anys setanta. "La vinya del Puntaire" era efectivament una vinya, que pertanyia a la masia de Can Llobera. Els masovers vivien al Mas de Cal Puntaire, un mas avui inexistent que estava a la carretera més o menys a l'alçada del carrer d'en Serra. L'any 1927, els masovers van comprar una finca que llavors estava delimitada per la riera de la Salut i la via del tren, muntanya amunt. A primers dels anys 50, aquells pagesos van vendre la vinya a una immobiliària. A finals de l'any 1956, es van obrir els carrers de Lluís Rius i de Sagrament. A partir de 1965, es van fer els pisos que tothom identificava com "la ONU" (edificis París, Roma, Londres,...) i milers de persones d'arreu d'Espanya hi van anar a viure gairebé d'un dia per l'altre: sense carrers asfaltats, amb voreres i enllumentats insuficients i deficients, sense espais lliures, sense escoles, sense equipaments... L'any 1968 es va acabar la carretera de la Sànson, límit actual del barri, per la qual van circular camions fins l'obertura del carrer Comerç, 30 anys després. El barri de la Salut va ser un gran escenari de la lluita del moviment obrer pels drets de la classe treballadora a les fàbriques, de la lluita del moviment veïnal per aconseguir barris dignes amb espais públics i equipaments, de la lluita del moviment de les AMPA per aconseguir escoles públiques de qualitat. Molts homes i dones del barri van crear l'AVV la Salut, alhora que impulsaven els sindicats a les fàbriques o creaven les AMPA de les escoles Gaudí, Balmes i Carrero Blanco, creades el 1974. El moment que més veïns i veïnes del barri recorden és la lluita que, al 1977, va evitar la construcció d'un nou bloc de pisos i una gasolinera al que avui és la plaça de la Salut: un mural homenatja i immortalitza aquella lluita del barri. Una plaça que va tenir una primera remodelació en el primer mandat democràtic, polèmica pel cobrament de contribucions especials en un ajuntament que no tenia recursos, i una remodelació definitiva, després d'un procés de converses amb l'Associació de Veïns i amb el veïnat del barri, que es va inaugurar al gener de l'any passat.

Avui, el barri de la Salut és un barri on han anat quedant aquells joves que hi van arribar i que avui ja són grans, del qual han marxat una part important dels seus fills, i al qual continuen arribant gent que immigra de llocs cada vegada més llunyans i diversos. És un barri viu, cohesionat... però en què ha tret la poteta el vot de l'extrema dreta en les eleccions de fa quinze dies. És un barri que ha guanyat equipaments, amb el Centre Cívic les Tovalloles, l'escola bressol Fàbregas, l'escola Gaudí (la primera escola on vaig treballar... i en la qual faré voluntariat educatiu a partir d'aquest setembre), amb equipaments i serveis compartits amb el barri veí de les Grases, com ara el Roserar Dot-Camprubí, el parc esportiu de les Grases o l'aparcament que hi ha enmig de tots dos, i que asfaltarem i millorarem aquesta tardor.

És un barri que tindrà la seva transformació definitiva amb el soterrament de les vies, quan la barrera que la separa de Can Maginàs desaparegui de manera definitiva, i per anar a l'Escola Gaudí ja no s'hagi de passar sota cap pont d'alçada imponent. Quan una parada del tramvia arribi al cor del barri, més o menys on ara hi ha el pont verd. És un barri que, de la mà de lluitadors inoblidables com l'Adela Barquín o en Juan Sánchez, s'ha guanyat lluita a lluita tot el que avuí té i és: un barri imprescindible per conèixer, entendre i representar bé al conjunt de la nostra ciutat.

Amb aquest escrit, acabo un recorregut pels diversos barris de la nostra ciutat. Un recorregut divers: per la seva història, pel seu present, pels canvis que viuran en els propers anys. L'acabo amb dues imatges de la plaça, de dos moments de la seva història, de dos moments de la meva pròpia història. La primera, de 2018, amb un Jordi alcalde, en la inauguració del mural de la plaça de la Salut. La segona, de 1980, amb un Jordi mestre de l'escola Gaudí, actuant a les Festes de Tardor abans de la remodelació de la plaça, davant de la paret on ara hi ha el mural. La transformació d'aquest mural entre 1980 i 2018 és, d'alguna manera, el símbol i la síntesi de la transformació de la nostra ciutat. Una transformació protagonitzada pel moviment veïnal i que els homes i dones de tradició comunista (PSUC, PTE, OIC,...) vam liderar als anys setanta i vuitanta i vam incorporar a l'acció de govern des de 1979, i que avui compartim amb una representació política i veïnal més àmplia. Per a la gent de Sant Feliu en Comú Podem és tot un símbol, tota una referència, en el nostre objectiu de fer de Sant Feliu un sol poble... i aquest és el compromís permanent amb què continuarem treballant!

Annex:
En entrades anteriors....

• Això va... de les Grases
• Això va... de Can Calders
• Això va... de Can Maginàs!
• Això va... de Falguera!
• Això va... de Mas Lluí!
• Això va... de Can Nadal, Can Llobera i Can Bertrand!
• Això va... de Roses-Castellbell!

Quin país democràtic pot admetre l'abolició unilateral d'una Constitució democràtica???

A mi la resposta em sembla òbvia: CAP. Ni cap estat democràtic ha acceptat el que va passar al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre de 2017, ni cap estat democràtic acceptarà de cap de les maneres el que va fer el Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre de 2017. Tothom ho sabia aquella tardor de 2017 (Vicenç Fisas ho explicava de manera claríssima i indiscutible en aquest article dos mesos abans)... i tothom ho sap ara. Hem estat, estem i estarem més sols que la una.

Per a qualsevol governant de qualsevol govern democràtic o per a qualsevol representant de qualsevol organisme internacional, la Constitució Espanyola de 1978 és indiscutiblement democràtica. Per a mi, que no la vaig votar, també. Per a la immensa majoria dels catalans i catalanes de fa 40 anys, indiscutiblement també. Per a una majoria dels catalans i catalanes d'avui, discutiblement també. 

Que la Constitució de 1978 sigui democràtica no vol dir ni que sigui perfecta ni que sigui immutable. Com tot text sorgit d'un pacte! Que el PP va trencar aquell pacte al 2006 quan va recórrer contra l'Estatut de 2006? És evident... però llavors el problema no és la Constitució... és (l'estratègia política i el model d'Espanya que actualment té) el PP! Que aquell pacte de 1978 requereix avui un replantejament honest a partir d'una lectura també honesta de la realitat? També em sembla evident... però això no passa ni per cap altra DUI ni per cap altre 155.

A mi no m'agrada que la Constitució estableixi una monarquia i no una república (per això em vaig abstenir), com tampoc no m'agrada que estableixi que l'economia ha de tenir un control democràtic, com tampoc no m'agrada que els drets que reconeix tinguin caràcter declaratiu i no prescriptiu, com tampoc que no digui que Catalunya és una nació... tot i que va obrir la porta a dir-ho reconeixent que Espanya està formada per nacionalitats (nacionalitats! oju!) i regions. Imperfecta i amb mancances, però democràtica perquè ha estat refrendada democràticament per la ciutadania i perquè ha estat reconeguda com a tal per la comunitat internacional. Em van dir (ni ho sé ni em posaré a investigar-ho) que ni Bèlgica ni Alemanya tenen reconegut el dret de vaga a la seva Constitució. Converteix això les seves constitucions en antidemocràtiques? Tan sols les converteix, al meu parer... en tan imperfectes i millorables com tantes altres, com la nostra. Al·legar, finalment, que la Constitució espanyola de 1978 no és democràtica perquè no reconeix el dret d'autodeterminació... em temo que converteix en antidemocràtiques pràcticament totes les constitucions democràtiques del món.

Així que...en la meva estricta opinió (com sempre, al meu blog no parlo en nom de ningú més, excepte quan comparteixo documents del partit o de l'Ajuntament), estic convençut que els dirigents de les organitzacions unilateralistes que governen Catalunya i de les entitats com ANC que empenyen irresponsablement cap a la unilateralitat, volen trencar un mur a cops de cap: amb una meritòria persistència, però amb menys de la meitat al costat (i menys que serien si hi parlessin clar i no els venguessin miratges) i sense cap ni un reconeixement exterior, ni ara ni després. Hi haurà, evidentment, rebuig a la violència policial de l'1 d'octubre, solidaritat amb les persones agredides, amb els polítics presos. Però no hi haurà, per a mi també evidentment, reconeixement de cap abolició unilateral d'una Constitució democràtica.

Així que, per més cops de cap que els unilateralistes es donin contra la paret, aquesta paret no tindrà ni una esberla. Perquè aquesta paret no és, com molts pensen i s'autoenganyen, ni Espanya ni la Constitució espanyola de 1978. Aquesta paret és l'evidència que ningú, en democràcia, pot acceptar l'abolició unilateral d'una Constitució reconeguda indiscutiblement com a democràtica. Aquesta paret és l'evidència és que ningú validarà mai els acords del Parlament del 6 i 7 de setembre. Ningú. Mai. 

Al final, com em va dir ahir en una trobada d'alcaldes a Barcelona un antic alcalde convergent, el que passarà és bastant clar: volent trencar un mur a base de cops de cap, al final el que es trencaran alguns és el cap.

Diguem-nos-ho tot, clar, i com més aviat millor. També per honestedat. També per democràcia.

Això va de... les Grases! #LidiaMuñozAlcaldessa

Recordo amb emoció el 29 de novembre de 1998. Aquell dia vam inaugurar les obres d'urbanització del nou barri de les Grases. Vam recórrer a peu el nou carrer Comerç passant pel túnel, vam recórrer el pont de fusta que uneix els carrers de dos Joans (García Nieto i Fuster), vam passar pels camins que travessen tant de verd al barri i vam acabar a la plaça de la Llibertat. M'emociono perquè recordo que, a més d'en Cesc, en aquell parlament va intervenir un vell guerriller, representant de l'Amical de Mathausen, Josep Zamora, en la inauguració del monument que recorda els santfeliuencs assassinats als camps de concentració nazis, a la Plaça de la Llibertat. Entre 1998 i 1999, molta gent va descobrir un barri tranquil i amb molt de verd, connectat a la ciutat per la Rambla i la proximitat al barri de la Salut. Amb aquest barri, comparteix el Roserar Dot i Camprubí, inaugurat el

A la segona meitat dels noranta, com és sabut, Sant Feliu va créixer amb Falguera II, Mas Lluí i les Grases. Eren moments d'expansió econòmica, de liberalització del sòl, de privatitzacions de lo públic ("España va bien", no es cansava de repetir Aznar), de descontrol de l'economia... Anys d'edificació i més edificació a tota Espanya: la bombolla del ciment... i del màxim funcionament de la Sànson. El primer conficte important que va tenir l'Àngel Merino estrenat com a alcalde l'any 2000 va ser el soroll dels camions que circulaven ininterrompudament pel carrer Comerç. I en el vocabulari polític del segle que començava va aparèixer per primer cop el nom del Torrent del Duc, la vall paral·lela a la vall del Cerdanet, on, en una iniciativa que honora la nostra companya Maria Comellas, llavors regidora d'Urbanisme, s'havien abocat ordenadament els moviments de terres del nou barri per fer-hi un parc. I, de manera imprevista, la vall del Torrent del Duc va provocar un canvi de govern el 2003, i un altre canvi de govern el 2011. Entre mig, l'esclat de la crisi al 2008 va frenar en sec l'activitat frenètica de la Sànson i avui és, com tothom sap, testimoni mut i inactiu del que havia arribat a ser.

Vist amb perspectiva, tot això sembla llunyà, però té la seva història. Des de primers del 2000, vam començar a treballar amb la cimentera (recordem-ho: mil per mil d'activitat) i el Patronat del Parc de Collserola, per definir un vial alternatiu per als camions a través del Torrent del Duc, amb el vist-i-plau del Parc pel que fa a mesures ambientals. Al març de l'any 2002, es fa el primer tràmit municipal per fer efectiva la proposta acordada: l'avanç de planejament del Pla General Metropolità. Té 21 vots, tothom a favor: es va aprovar per unanimitat. Al març de 2003, es fa el segon dels tres tràmits municipals: l'aprovació inicial d'aquell planejament. Va tenir 20 vots a favor (inclòs el PSC) i 1 abstenció: la d'ERC (que estava en el govern amb nosaltres en aquell moment...!), que reconsiderava el seu sí inicial. I al maig de 2003 hi va haver eleccions. Aquelles eleccions van tenir la incorporació de 2.000 nous electors, nous habitants dels tres nous barris, que acabaven d'arribar. Nosaltres vam guanyar les eleccions, però vam baixar de 10 a 7 regidors, el PSC va pujar de 5 a 7 regidors. CiU va mantenir els seus 3 i ERC va mantenir el seu regidor. Les negociacions van ser molt dures i van acabar, com tothom sap, amb un govern PSC+CiU+ERC amb el compromís de suspendre el vial aprovat inicialment pel Torrent del Duc. Va ser, per al PSC, el llargament somiat sorpasso "als comunistes". Va ser, per a  ERC, "la caiguda del castell".

La contrapartida exigida per ERC al nou alcalde Vázquez va ser faraònica i afectava a dos dels nous barris: les Grases i Mas Lluí. ERC va exigir allargar i cobrir el túnel de les Grases, per solucionar el soroll dels camions sense fer el vial pel Torrent del Duc. Donde dije dije, digo diego... I per pagar aquest nou plantejament, ERC,PSC i CiU van decidir tirar endavant una nova proposta urbanística, amb la urbanització de zones verdes i d'equipaments... al Mas Lluí! El primer tràmit (l'avanç de planejament, com al març de 2002) es va aprovar amb 11 vots a favor (PSC, ERC i CiU) i 10 en contra (ICV-EUiA i PP) al febrer de 2006. El segon tràmit, l'aprovació inicial, va ser al novembre de 2008: PSC i CiU acabaven de fer fora a ERC del govern (ja no els necessitaven...) i en aquell primer ple van votar en contra... del que ells mateixos havien promogut! (vivir para ver!). I nosaltres vam cometre un error: donar un vot de confiança al govern (Vázquez alcalde i Xavier Alegre regidor d'Urbanisme) i vam votar a favor. Craso error. Com explico aquí, ho vam reconèixer i vam rectificar. Vam presentar al·legacions, i al febrer de 2010, l'aprovació provisional, darrer tràmit municipal, es va aprovar també amb 11 vots a favor (el govern en què hi havia Juan Antonio Vázquez, Xavier Alegre, Lourdes Borrell i Jaume Manyoses) i 10 vots en contra, de l'oposició en bloc. ICV-EUiA vam formar part de les mobilitzacions contra els despropòsits urbanístics de Vázquez, Alegre, Borrell i Manyoses i vam guanyar les eleccions de maig de 2011. Cap túnel faraònic travessa les Grases i cap metre quadrat públic de sòl verd o d'equipaments del Mas Lluí s'ha malbaratat per pagar-lo.

I ara? Doncs continuarem millorant aquests espais i equipaments públics que la Salut i les Grases comparteixen: acabarem de fer el mòdul de serveis del Parc Esportiu de les Grases, asfaltarem i millorarem l'aparcament que hi ha entre aquest equipament esportiu i l'Escola Bressol Fàbregas, continuarem millorant el Roserar i ampliant activitats en aquest espai tan emblemàtic de Sant Feliu, la Ciutat de les Roses.

D'aquí a tres setmanes s'acosten eleccions. No faltarà qui digui allò tan recurrent que no s'ha de mirar al passat, que no es pot tirar de la "maldita hemeroteca"... Però hi ha un seguit de valors democràtics que requereixen temps i temps per construir-se i una manera permanent de fer les coses per no dilapidar-los: tenir credibilitat, actuar amb coherència, defensar les conviccions amb calma i persistència, merèixer confiança. En tot aquest procés (i en molts altres!), aquesta ha estat sempre la forma de fer de la gent primer del PSUC, després d'Iniciativa i Esquerra Unida, i ara ampliats a Sant Feliu en Comú Podem. Els resultats, a la vista estan, a les Grases, al Mas Lluí i a tot Sant Feliu.


Annex:
En entrades anteriors....

• Això va... de Can Calders
• Això va... de Can Maginàs!
• Això va... de Falguera!
• Això va... de Mas Lluí!
• Això va... de Can Nadal, Can Llobera i Can Bertrand!
• Això va... de Roses-Castellbell!