Continuen faltant respostes imprescindibles (1/2).

Fa poc més de quatre anys, vaig participar en un acte que em sembla molt revelador de les característiques del moment polític en què encara vivim. Era el novembre de 2016, a la seu del Consell Comarcal. N'hi ha una brevíssima ressenya al seu web, de la qual he extret aquesta imatge:

Recordem el context: dos anys abans (09/11/2014) hi va haver la consulta del 9-N; un any abans (27/09/2015), van haver-hi les eleccions al Parlament que es van presentar com a plebiscitàries (“el vot de la teva vida”) i on CiU i ERC van anar juntes en la candidatura Junts pel Sí; feia només deu mesos (10/01/2016) que Carles Puigdemont era el president de la Generalitat; feia només un mes (06/10/2016) que el Parlament havia aprovat la convocatòria del referèndum per a la independència que va tenir lloc l'1 d'octubre de 2017. Eren temps on un sector de l'independentisme creia que el seu full de ruta cauria pel seu propi pes i que el seu objectiu polític era a tocar. I el preparava en diferents àmbits, un dels quals el dels governs locals en una Catalunya independent.

La Generalitat va obrir un procés participatiu amb el nom GovernsLocals.Cat. Entre juliol de 2016 i febrer de 2017, es van fer diversos actes de presentació i jornades de treball per tot Catalunya. Moltes les va presidir la llavors consellera de Governació, Meritxell Borràs. Al Baix Llobregat, el 10 de novembre de 2016, ella no devia poder/voler venir i la presentació del procés va anar a càrrec de la directora dels serveis territorials, Sra. Montserrat Grané. De fet, no hi érem gaire gent: a la convocatòria només van assistir majoritàriament els regidors convergents i alguns d'Esquerra, un o dos regidors socialistes i un altre company d'Iniciativa i jo. He buscat al web www.governslocal.cat  un resum dels actes de presentació i dels propis treballs d'un procés que va involucrar tots els ajuntaments fa només tres anys, però només n'he trobat referències a la premsa local i comarcal.

En aquella sessió de presentació, Montserrat Grané va explicar el calendari, les finalitats, el mètode, les formes de participació, etc de GovernsLocal.cat, per definir els ajuntaments d'una Catalunya independent. En acabar, es va obrir un torn de preguntes. Després d'unes primeres intervencions de suport i de valoració positiva d'aquest procés per definir els ajuntaments del futur, vaig alçar la mà i vaig demanar la paraula. Més o menys, la cosa devia anar així:

JSJ: Bon dia, gràcies per l'exposició, directora. Sóc l’alcalde de Sant Feliu. Ens ha parlat dels ajuntaments del futur, d'un futur que, com vostè ha dit, es preveu a curt termini. No ha parlat del finançament d'aquest ajuntaments. Com a alcalde de la meva ciutat, ara estem en ple debat del pressupost municipal. Per arrodonir, l’Ajuntament de Sant Feliu té un pressupost ordinari d'uns 40M€, dels quals 10M€ vénen dels pressupostos generals de l'Estat. Són un 25% del pressupost municipal, són imprescindibles per la suficiència financera dels ajuntaments. Com té previst la Generalitat garantir la suficiència financera dels ajuntaments en el moment que passem “de la legalitat a la legalitat”, de l'actual marc legal al nou marc legal que es dibuixarà en el procés d'independència? Com es garantiran aquests 25% dels actuals ingressos?

MG: Bon dia. Encara no hem abordat aquest tema en el procés de debat que estem presentant als ajuntaments.

JSJ: Amb tot el respecte, directora, em costa molt entendre que un procés de definició del futur dels governs locals no prevegi un tema tan fonamental com el finançament local. Tant en el futur com en la transició a aquest futur.

MG: No em consta que s'hagi treballat aquest tema. En parlaré a les reunions del Departament i ho incorporarem al procés de debat.

JSJ: Perdoni novament, però els ajuntaments hauríem de tenir informació de primera mà del que planteja el govern de Catalunya, i vostè és govern de Catalunya. Hauria de preveure que aquest tema sortiria en les preguntes dels alcaldes i alcaldesses i donar una primera informació, tan completa com sigui possible, entenent que no pot ser una resposta defiñitiva.

MG: Doncs és la primera vegada que es planteja aquest tema en les sessions de presentació arreu del territori.

JSJ: Sigui o no el primer, és un tema del qual els ajuntaments hem de tenir informació clara de les intencions del nostre govern.

MG: En això té raó. Doni'm el seu correu electrònic i li donarem una resposta.

JSJ: Perdoni novament, directora. No és un tema personal meu que se m'hagi de respondre individualment. És un tema fonamental del dia a dia de qualsevol ajuntament, i s'ha d'informar als ajuntaments, a les entitats municipalistes i d'incorporar, a partir d'una proposta inicial del govern de Catalunya, a aquest procés de debat.

Més o menys en aquest moment incòmode en què entràvem en bucle i en què no hi havia cap resposta al tema que jo havia plantejat, el moderador, el llavors president del Consell Comarcal i alcalde de Sant Just, Josep Perpinyà, va proposar que la directora recollís la meva proposta i que comuniqués tota la informació als ajuntaments.

Pot semblar una batalleta o una anècdota, però no ho és. Tres anys després, el context és totalment diferent: amb càrrecs electes injustament a la presó i professionals dels Mossos jutjats injustament en compliment del seu deure, aquella eufòria no es veu ni es viu enlloc, d'aquell procés sobre el futur dels ajuntaments ja no se'n canta ni gall i gallina i la voluntat més o menys forçada de diàleg sembla imposar-se a la inutilitat de la unilateralitat. Però, al meu parer, es mantenen dues mancances importants per a la qualitat i la fiabilitat del debat polític sobre el nostre futur:

• Preguntar fora de qualsevol guió no és una inconveniència, una nosa o un problema, sinó que és un exercici democràtic de llibertat, és un dretinqüestionable de qualsevol persona,
• Respondre adequadament a la ciutadania, a tota la ciutadania, és una obligació democràtica imprescindible de tot representant de la ciutadania, de tota la ciutadania.

I, en l'unilateralisme, massa preguntes molesten, massa respostes romanen en silenci. Esperem que, en els nous temps que semblen obrir-se, ni sobri cap pregunta, ni es calli cap resposta.

Entrevista a l'Anuari 2019 del Fet a Sant Feliu.

L'Anuari 2019 del Fet a Sant Feliu publica un extracte de l'entrevista que em va fer la Carme Verdoy el 13 de juny de l'any passat, l'última que em van fer sent alcalde, dos dies abans de deixar de ser-ho. 

L'Anuari es va presentar el 18 de desembre de l'any passat a Els Pagesos. És una publicació en paper que resumeix i complementa els dotze mesos de feina excel·lent d'un diari digital excel·lent. Té, com tots els anuaris des de 2014, dotze capítols: un que recorda el desembre de l'any anterior, i un capítol per mes. Cada mes/capítol té quatre pàgines: dues amb les notícies més rellevants que repassen aquell mes, una de les fotos més rellevants, i una quarta que, amb el nom de “Fets i gent”, recorda algun reportatge o tema tractat a la revista:

• Gener: “Aquells dies foscos”, recordant els 80 anys de l'entrada de l'exèrcit franquista a Sant Feliu.
• Febrer: ºJugar a casa a la Copa de la Reina: un regal pel 50èaniversari del CN Sant Feliu.
• Març: “40 anys del Casal de la Dona: ni un pas enrere".
• Abril: "La bombolla del lloguer es dispara a Sant Feliu".
• Maig: "Jordi San José: 28 anys, 378 plens i la sensació de marxar amb els deures fets".
• Juny: "El Ramadà: més enllà del dejuni".
• Juliol: "La polèmica del cementiri arriba als jutjats".
• Setembre: "L'any que el soterrament va passar de promesa a (semblar) realitat".
• Octubre: "Seguici amb canvis: estrena a la plaça Vuit de Març i nous arranjaments". 
• Novembre: "Dietari d'un agutzil, història de Sant Feliu".

I, pel mateix preu (15 eurets) molt mès encara:

• Vuit pàgines de dades i anàlisis de les eleccions municipals de maig de 2019.
• Sis pàgines de "Sant Feliu en dades"
• El reportatge de l'any: “Els últims cafès de l'estació".
• L'entrevista de l'any: Oscar Kem-Kekah Kadzue.
• Sis mirades de sis santfeliuencs sobre sis temes: Jordi Ferrer, Toni Muñoz, Marina Villacampa, Mònica Usart, Aïda Artiz i Pere Ruiz. Temes? I si compreu l'Anuari?
• I art, molt art, de Sant Feliu. A les cobertes, Anna Repullo i a l'interior, Martí Viladomat.

Personalment, estic convençut que un mitjà de comunicació com el Fet a Sant Feliu és mooooolt bo per fer ciutat, per fer ciutadania, per crear i aprofundir vincles, per coneixe'ns millor, per saber més els uns dels altres, per fer comentaris, propostes i aportacions. 

El Feta té tres vies de finançament: socis, publicitat i subvencions. Per fer-lo més fort, perquè continuï sent independent... FES-TE'N SOCI, FES-TE'N SÒCIA!!!

"El Apocalipsis y la Gran Traición". Enric Juliana, La Vanguardia, 01/01/2020.

Imatge extreta d'una cerca a Google. No forma part de l'article original de La Vanguardia.

Algunas de las reacciones políticas y periodísticas al pacto de investidura son tan exageradas que pueden dar risa. Una horda de comunistas va a entrar en el Gobierno para confiscar los ahorros de los españoles, mientras los separatistas obtienen carta blanca para acabar de romper el país, incluida la sacrosanta unidad de Castilla y León, la comunidad más extensa de España, ideada por Rodolfo Martín Villa para evitar una región astur-leonesa que habría reunido a demasiados mineros.

Los nietos de Stalin van a saquear las arcas públicas –unas arcas en las que al parecer nadie ha metido la mano en los últimos cuarenta años– y los nietos de Macià no van a dejar piedra sobre piedra en el templo de la soberanía nacional española. Los eruditos recordarán que en 1925, el caudillo catalanista Francesc Macià viajó a la URSS para recabar el apoyo de la Internacional Comunista. Se entrevistó con Trotsky, Bujarin y Zinoviev, pero Stalin, que tenía en alta consideración los poderes centrales, no acabó de ver claro qué les proponía aquel quijotesco oficial del ejército español fascinado por la independencia de Irlanda.

Mientras la imagen de los cuatro jinetes del Apocalipsis –Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Andoni Ortuzar y Oriol Junqueras– se proyecta a modo de siniestra atracción navideña en las fachadas del Paseo de la Castellana, en el circuito cerrado del independentismo catalán ya hay más traidores que patriotas.

Carles Puigdemont está consiguiendo un interesante logro con la ayuda del Club Savonarola en las redes sociales: ninguna otra sociedad de la plataforma continental euroasiática acumula hoy tantos traidores como Catalunya.

Hay en estos momentos en Catalunya más de tres millones de traidores, que sumarían el 72% del electorado, si mañana mismo se repitiesen las últimas elecciones al Parlament. Tres millones de personas que nunca acabarán de ser catalanes, por mucho que ellos lo pretendan, puesto que no se someten a los designios tácticos del círculo de Waterloo. Los más traidores de todos son, no es difícil adivinarlo, los de Esquerra Republicana, que han preferido ser “aparceros de la colonia”, antes que bloquear definitivamente la política española. La diputada Laura Borràs, jefa de filas de Junts per Catalunya en el Congreso, vivirá una interesante experiencia poética en los próximos días, cuando vote igual que Vox. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, decía el poeta J.V.Foix.

Apocalipsis en el paseo de la Castellana y Gran Traición en la plaza de Sant Jaume (lado montaña, puesto que los del lado mar casi siempre han sido traidores). Puede parecer delirante, pero ese el tono narrativo de quienes más se sienten perjudicados por una fórmula de gobierno jamás experimentada en este país, ya que no valen como referencia los gobiernos de los doctores Negrín y Giral.

El gobierno de coalición PSOE-Unidas Podemos-PNV (estos últimos, sin ministros, pero con cartera estratégica) es una novedad relevante, que llega con voluntad de poder. La prueba de ello es la hipérbole a chorro de estos días. No olvidemos que la exageración delirante y la caricatura afilada siguen siendo las más eficaces armas de combate en tiempos de paz.

Felices años veinte.

新年快樂！ سنة جديدة سعيدة! честита нова година!!!

Sant Feliu ja fa anys que no parla només en català i en castellà. Hi ha onze llengües que tenen més de cinquanta parlants a Sant Feliu (Estudi demogràfic de Sant Feliu 2019. Naturalesa de la població, pàg. 4): l'àrab, el xinès, el romanès, l'italià, l'ucraïnès, el búlgar, l'urdú, el portuguès, el francès, l'alemany i el rus.

A la classe de 6è de la meva escola, l'Escola Gaudí, ens vam desitjar bon any en les llengües que alguns i algunes alumnes parlen a casa: tots ho vam dir i “escriure" en àrab, xinès, búlgar i ucraïnès. Alumnes d’onze i dotze anys que representen el món i el temps en què tenim la sort de viure. M'ha agradat molt tornar a l'escola i trobar-hi aquesta realitat, tan representativa de la Catalunya d’avui, tan diferent a la que hi havia al Gaudí quan me’n vaig anar al 1981.

Aquest és també el meu desig per a aquest nou any, per a aquesta nova dècada. Per a tothom, parli la llengua que parli, visqui al barri que visqui, tingui la fe o les utopies que tingui o que no tingui, estimi com estimi. Viure feliços creant i compartint felicitat. Viure lluny d'una solitud no volguda, en pau amb un mateix i amb la família. Viure amb les condicions que calen per viure amb dignitat: sense por a perdre la casa, sense por a arribar a casa o sortir al carrer, sense por a perdre la feina, sense por a posar-se malalt, sense cap por ni culpa ni vergonya per ser com ets i estimar a qui estimis, sense por a no poder portar els fills al dentista o al viatge de fi de curs de l'institut o a no poder tornar a arribar a final de mes. Poder viure amb un somriure. Sempre. Tothom.

En totes les llengües de Sant Feliu i del món: cuideu la Vida, l'Amistat i l'Amor. Aquí sempre hi creix la Felicitat. És mentida que la trobeu a Apple o a Amazon!

Gràcies de tot cor, Penya Blanc-Blava de Sant Feliu!

Fa uns dies, em van trucar de la Penya Blanc-Blava de Sant Feliu. Em van explicar que la junta havia decidit organitzar un torneig solidari de Nadal i, en el marc d'aquest torneig, em volien dedicar unes paraules de reconeixement. Em va fer il·lusió, molta il·lusió: era la primera vegada, des de les eleccions de maig, que una entitat de Sant Feliu em feia una invitació així. Em van citar per ahir, 28 de desembre, en el marc del I Torneig solidari Jordi Mascó, i també de la presentació dels equips de la Penya.

Després de la desfilada dels equips des dels més menuts als més grans, van parlar la Lídia, l'alcaldessa, i en Bernat Dausà, regidor d'Esports. Tot seguit, el president de la Penya Blanc-Blava, Miguel Fajardo, va explicar breument els motius pels quals la Junta havia decidit fer-me un petit acte d'agraïment i lliurar-me una placa per deixar-ne memòria: haver estat al costat de la Penya en tots els actes a què havia estat convocat o les gestions que se m'havien demanat, haver facilitat el desenvolupament d'esdeveniments com aquest, haver assistit a les commemoracions pròpies al local de la Penya, haver mostrat públicament el meu sentiment perico, etc.

Emocionat i agraït, en Miguel em va passar el micro. Vaig dir el que pensava, el que penso: partint de l'orgull de sentir doblement com a meus els colors blanc i blau (l'Espanyol i el Santfeliuenc de futbol i de bàsquet), he estat al costat de la Penya Blanc-Blava com de tots els clubs de la ciutat i, sobretot, qui mereix un acte permanent i constant d'agraïment són els homes i les dones que dediquen una part important del seu temps personal i familiar a fer possible que l'esport (i la cultura, i la salut, i l'educació, i la solidaritat, i tantes altres coses) estigui a l'abast de tothom, que mobilitzi a centenars d'infants i joves en activitats de tota mena que fan a Sant Feliu una ciutat activa, dinàmica, plena, cohesionada, viva, vital. Un agraïment enorme a les persones de les juntes que tiren endavant les seves entitats, als entrenadors i entrenadores dels esports, als monitors i monitores de tallers i activitats de tots els àmbits, als voluntaris i voluntàries que fan tasques de suport de tota mena, als socis i sòcies que aporten el seu gra de sorra per honorar una història, garantir un present i construir un futur.

En concret, la Penya Blanc-Blava porta més de quaranta anys al servei del futbol i de Sant Feliu, la seva escola de futbol és reconeguda arreu i té una altíssima capacitat d'organització i de convocatòria a la nostra ciutat i molt més enllà. Una penya de qui va ser cofundador el meu estimat oncle, Elies San José, feta amb el treball i la dedicació de persones com Jordi Mascó, de qui Miguel Fajardo va dir unes bellíssimes i merescudíssimes paraules, i a qui la Penya ha volgut homenatjar en vida. Una penya i un club que porto al cor, en què el meu avi, Fernando San José, un camioner aragonès, va jugar abans de la guerra incivil.

Vaig acabar amb visques a la Penya, a l'Espanyol, a l'esport de Sant Feliu i a Sant Feliu... Però siguin extensius aquells visques i el meu infinit agraïment a qui dóna vida igualment infinita a la nostra ciutat:

• els homes i dones de totes les juntes, coordinadores, direccions o representacions de clubs esportius, entitats culturals, associacions de veïns, cercles d'artistes, esplais, peñas i penyes, associacions de pares i mares d'alumnes, grups de dones, de joves, de gent gran, entitats solidàries, de voluntariat, colles de foc, música, bèsties, gegants o castells, grups de músics, clubs de lectors o escriptors, de creients en totes les fes i esperances, cooperatives de diaris digitals o de cinema per a tothom...
• els nois i noies, homes i dones que entrenen, ensenyen, ajuden, acompanyen, animen, escolten, fan vibrar, il·lusionen a altres infants, joves o adults a gaudir en allò que fan, a millorar en allò que els agrada, a superar-se en els seus objectius o reptes, a cantar, pintar, escriure, actuar o ballar amb més força quan cal o amb més tendresa quan toca,..
• els pares i mares, avis i àvies, parelles, familiars, que acompanyen als assajos, entrenaments o desplaçaments, que sempre tenen una paraula d'ànim quan apareixen el cansament o el desànim, que respecten el treball d'entrenadores i entrenadors, que analitzen l'entrenament, l'assaig o l'esborrany amb ganes d'ajudar, de no voler córrer massa i amb un somriure a la boca...
• els nens i les nenes, els nois i les noies, els joves i les joves, els homes i les dones que, quan acaben l'escola, l'institut, la universitat o la feina, que quan no poden treballar, volen dedicar una part important del seu temps a entrenar en el seu esport, a assajar el ball, la música o l'obra de teatre que els fa vibrar, a pintar, llegir o escriure i compartir allò que creen, a fer de voluntaris garantint la seguretat de les nostres festes o portant menjar a les persones grans que no tenen a ningú....
• Tanta gent per agrair un agraïment sense fi... 

I el meu humil agraïment a una Penya perica que m'ha volgut reconèixer per una cosa senzilla però que m'honora: fer tan bé com he sabut la feina més bonica que hi ha, la d'alcalde de la ciutat que estimo i que sento que m'estima.