dijous, 19 de gener de 2017

13 anys d'acollida de persones refugiades a Sant Feliu. Volem acollir!



Enmig d'un hivern d'un fred anormalment intens, és més intens encara el drama dels milers i milers de persones refugiades que fugen de la guerra i  malviuen en tendes de campanya en camps en condicions extremament precàries. Però el que més gela el cor és la indiferència amb què aquest drama sembla viure's en moltes institucions i governs que podrien mitigar tant i tant de fred, de dolor, de desesperació, d'impotència.

Des de l'inici del drama dels refugiats a l'estiu de l'any passat, el nostre Ajuntament va manifestar de manera clara i evident que Sant Feliu vol ser una ciutat acollidora,  Moltes persones es van oferir solidàriament per ajudar a fer front al drama humà de l'èxode massiu per por de la mort i de la guerra, molts encara amb el record del propi exili dels nostres avis i besavis. A nivell general, les mostres de solidaritat han estat amplíssimes, com ara aquesta magnífica versió del "Mediterráneo" de Joan Manuel Serrat, que dóna suport a la convocatòria de manifestacions el proper 18 de febrer sota el lema "Volem acollir" prepara l'organització de la campanya "Casa nostra, casa vostra".

Però Sant Feliu no és una ciutat acollidora només des de 2015 i només pel drama de la guerra de Síria.  Sant Feliu és una ciutat acollidora de persones refugiades des de 2004.

Des d'aquell any, a la nostra ciutat hi ha tres pisos d'acollida de persones refugiades. Aquests pisos estan gestionats per la Creu Roja. En aquests 13 anys, hi han passat 504 persones, provinents totes elles de diferents zones en conflicte, especialment Àsia i Àfrica. Tenim, doncs, una àmplia experiència en l'acollida de persones que arriben a casa nostra amb l'esperança d'una vida millor després d'haver deixat enrera la por al seu país. El programa de treball és el que té la Creu Roja per a l'atenció a les persones refugiades, però a cada ciutat es desenvolupa en coordinació amb els Serveis Socials municipals, en una relació que a Sant Feliu funciona com un rellotge. L'actuació de Creu Roja en aquest camp (i en tots!) té un valor enorme.

L'estada mitjana de les persones refugiades en els pisos és de 6 mesos en una fase inicial d'acollida (si hi ha menors poden estar fins a 12 mesos) i 6 mesos més en una segona fase d’integració, que el nostre municipi iniciarà properament. En aquests mesos es garanteix l'escolarització als fills i filles quan n'hi ha, i es facilita un període d'aprenentatge de les llengües, de convalidació de trajectòries acadèmiques i laborals, per mitjà d'una participació activa en el propi procés d'acollida, coneixement de l'entorn,entitats, tradicions, etc. Algunes de les persones, posteriorment, s'han quedat a viure a Sant Feliu, ja de manera absolutament autònoma. La valoració que en fem tant Creu Roja com l'Ajuntament és molt positiva, i ens permet afirmar que Sant Feliu té capacitat, a més de voluntat, per atendre a més persones refugiades en el futur.

De manera més concreta, en els diferents moviments polítics i socials de suport a les persones refugiades, es fixa un objectiu inicial d'atenció, a cada país, d'un nombre equivalent a l'1 per mil de la seva població. A Sant Feliu, això voldria dir atendre adequadament i solidàriament a 44-45 persones per any, aproximadament Voldria dir ampliar l'acord existent amb la Creu Roja, voldria dir reforçar els serveis que permetin l'adaptació de totes elles a la seva nova ciutat. Tenim la voluntat i tenim els recursos, tant humans com pressupostaris, sense que això suposi desatenció, ni molt menys, a la prioritat del pla de rescat social de la nostra ciutat.

Cal, això sí, que les institucions europees i el Govern d'Espanya abandonin la vella política de rentar-se les mans, sempre tement l'ascens de l'extrema dreta racista i xenòfoba al nostre continent, i s'impliquin, com reclamem tants i tants ajuntaments i tants i tants ciutadans i ciutadanes, en la defensa dels més elementals drets humans i valors ètics. Esperem que les mobilitzacions que properament hi haurà a tota Europa siguin massives i obliguin a la Unió  Europea a un canvi urgent de rumb!


dimarts, 17 de gener de 2017

"Pacte o insubmissió", Joan Coscubiela. El Diario, 15/01/2017.

Transcric un article de Joan Coscubiela a El Diario de diumenge passat. Sé que és molt polèmic, però també sé que és molt clar. Som molts als que ens és tan indiferent la independència de Catalunya com la sacrosanta unidad de España: ni som anti viscerals d'aquests dos escenaris, ni ens deixarem la pell per cap d'ells. Tenim altres opcions, tan legítimes com aquestes dues, i tan possibles o impossibles com elles. En el meu cas, que en aquest blog no sóc portaveu de ningú, la República Federal d'Espanya.

Reconeixent l'existència evident d'un conflicte polític, reclamem que les urnes resolguin aquest conflicte: el referèndum hauria de ser, volem que sigui, l'escenari d'abordatge i de resolució d'aquest conflicte polític. Jo mateix en vaig parlar fa poc en aquest escrit. Però reclamem també claredat, molta claredat. Aquest 2017 serà imprescindible, perquè tothom sap que no es pot continuar eternament en el dia de la marmota. 

I Joan Coscubiela fa una lliçó claríssima de claredat: "la substitució d’un poder constituït per un nou poder constituent sempre s’ha produït o bé per impuls o acceptació del poder constituït – de motu propi o per mitja del pacte-. O bé per la via de la insurrecció o la insubmissió". O pacte o insubmissió: es pot dir més alt, però no més clar.

Qui diu que el pacte és impossible, ens hauria de dir alhora quina és la correlació de forces i l'estratègia per abordar la insubmissió. I no parlo de fer lleis inaplicables al Parlament, parlo d'un escenari social d'insubmissió, que no és ni de lluny un escenari de revolució de somriures. Joan Coscubiela pot agradar o no, és legítim. Però sempre parla clar. I jo agrairia que, amb la mateixa claredat, ens parlessin els que neguen la viabilitat o la possibilitat, ara i in eternum, d'un pacte amb cap govern d'Espanya.

A no ser que, com avança el mateix Coscubiela, el discurs i les voluntats vagin per dues vies totalment diferents; 
  • dir que volem fer un referèndum sí o sí al setembre, sabent que serà impossible ni l'acord dins l'Estat ni l'aval internacional en tan poc temps,
  • desitjar que, amb l'estratègia d'"ara o mai", "el tren o el vot de la teva vida", "marxem", etc es despengin els que per activa i per passiva hem defensat el referèndum reconeixible internacionalment... per després carregar-nos el mort als Comuns que no s'ha fet el referèndum.
  • desitjar que l'Estat el prohibeixi (és igual que sigui en base argumentació molt similar a la dels italians a Veneto o els alemanys a Baviera) per refermar el maniqueisme de "nosaltres els bons, ells els dolents" instal·lat per CDC+ERC+CUP , i a la que, per aplicació del punt anterior, voldrien arrossegar als Comuns al bloc "dels dolents"
  • convocar eleccions al setembre, fent coincidir novament l'inici de campanya amb l'11 de Setembre, intentant mobilitzar una base social consolidada però que no s'amplia, batejant aquestes noves eleccions amb un altre nom grandiloqüent, etc
O potser ho voldrien encara més fàcil: m'ensumo que més d'un desitja el "no " de la CUP als pressupostos proposats per CDC+ERC, convocar eleccions immediatament i així no allargar més aquest desori. No anirem a un nou 9-N, però sí que anirem, dos anys després, a un nou 27-S.

En definitiva, això és el que jo crec: no hi haurà ni pacte ni insubmissió, hi haurà eleccions al setembre i després, fins a la propera, sant tornem-hi... No sabeu com desitjaria equivocar-me.

Us deixo amb l'article del Coscu. El text és íntegre, i les negretes són meves:


Foto de Pedro Gómez, en un acte de campanya de les generals de 2011.
Totes les definicions diverses que al llarg del temps s’han fet sobre l’Estat coincideixen en que és una estructura política que ostenta un poder de coacció sobre una comunitat humana. El que Max Weber va anomenar “monopoli en l'ús legítim de la força física” o “monopoli de la violència” i Marx el “regne de la força dels que ostenten el poder”. L’Estat, a diferència d’altres formes d’exercici de la violència, precisa de legitimitat per imposar la seva coacció organitzada.

Com ens explicava el professor Jordi Solé Tura, en ple franquisme, la legitimitat de l’Estat per exercir la coacció organitzada requereix de l’existència de llaços de pertinència, de solidaritat, en la comunitat humana en què actua l’Estat. Per això, quan aquesta solidaritat o sentit de pertinença a la comunitat s’afebleix, l’Estat perd legitimitat. És el que ha passat a Catalunya amb l’Estat espanyol.

Sobre els mecanismes de legitimació de l’Estat en l’ús de la violència hi ha riuades de tinta escrita. I molt sovint realitats com el penal Guantánamo o la reacció d’Erdogan en resposta -diu ell i el seu règim- al fallit cop d’Estat a Turquia ens presenten exemples de com de manipulable és la frontera entre violència legitima i il·legítima. En tot cas, per existir com a tal, l’Estat a més de legitimitat democràtica necessita disposar de capacitat de coacció.

I aquesta és una de les raons, la més important, de la crisi dels estats-nació en un context d’economia globalitzada, dominada pel poder del capitalisme financer. Els Estats-nació mantenen els atributs formals del poder, però son impotents per exercir la coacció sobre uns poders econòmics globals que actuen en uns espais territorials i temporals que s’escapen a la seva actuació.

Aquesta crisi de l’Estat es manifesta de manera clara en una de les seves principals funcions, la de crear normes amb capacitat d’obligar. La incapacitat dels estats nacionals per regular de manera efectiva la vida econòmica i social ha donat lloc a un procés de degradació del dret i a la aparició de formes legislatives que podríem qualificar de mutants.

Curiosament, o no tant, quanta més dificultat tenen els Estats per regular l’economia i la societat global, més proliferen les lleis, algunes sense cap capacitat de regulació efectiva, sense força d’obligar.

En paral·lel, les societats adopten actituds de negació d’aquesta impotència i reaccionen mistificant les lleis com a solució. El resultat d’aquesta combinació entre impotència de la política i mistificació social de les lleis, és una proliferació legislativa que pretén dissimular la manca de polítiques efectives. A menys política més lleis és avui el paradigma dominant.

Això explica la proliferació de tot tipus de placebos legislatius, diferents formes mutants de lleis, que contenen de tot menys normes amb capacitat d’obligar al seu compliment. La modalitat més coneguda d’aquests placebos legislatius és el soft law, que es podria traduir com a “Dret tou”.

El soft law és un vell conegut del dret internacional i no és casualitat que sigui el seu espai natural. El Dret internacional no disposa d’un poder amb capacitat per exercir la coacció i imposar les normes que produeix. Per això és freqüent que les resolucions de les NNUU quedin en paper mullat i en sentit contrari, que accions de l´ús de la força a nivell internacional no tingui la legitimitat de cap poder democràtic.

Fa anys que el soft law va desbordar l’espai del dret internacional i està inundant les produccions legislatives de molts estats. Per exemple amb la formulació de codis de bones pràctiques que agafen l’aparença de Lleis però que no ho son.

O lleis que tenen tota l’aparença i formalitat que els son pròpies, però no tenen cap eficàcia obligatòria i a les que costa distingir de programes electorals, projectes polítics, declaracions d’intencions o plans d’acció governamental. Lleis que el llenguatge de la part dispositiva de la norma no es distingeix de l’exposició de motius o el preàmbul en el que s’exposen els objectius de la Llei.

A Espanya dos exemples molts recents son la Llei Orgànica per la igualtat efectiva entre dones i homes del 2007 i la Llei per la de l’Economia sostenible de març del 2011.

Aquest fenomen global de degradació legislativa, s’expressa a Catalunya amb més intensitat. Perquè a la crisi de l’Estat-nació que ens afecta com a poder sub-estatal s’afegeix les limitacions de la inexistència d’Estat propi i alhora la ficció de voler actuar com si ho fóssim. El resultat és que a Catalunya la proliferació de normes sense cap incidència reguladora real arriba al cim del paroxisme.

A Catalunya s’usa i abusa del soft law i fins i tot es va un pas més enllà en la creativitat de formes legislatives placebos que pretenen amagar la manca de capacitat d’obligar.

El processisme en la seva necessitat de presentar com a fàcil, ràpid i real un imaginari complex i complicat d’assolir, s’ha inventat noves modalitats legislatives que podríem qualificar com a “wish law” i “consolation law”. Lleis desitjos i lleis consolació. És la via catalana, la reacció a una doble negació, la de la crisi dels Estats nació i la de la impossibilitat de construir un nou Estat sense disposar del monopoli de la força.

Aquesta legislatura està sent prolífica en la producció de projectes de Lleis que no tenen cap dels atributs propis d’una Llei, contenir drets i obligacions amb capacitat d’ imposar el seu compliment.

Un exemple de “Wish Law” és el projecte de Llei de Reforma Horària, que expressa un objectiu no sols lloable, sinó necessari, però que xoca amb la manca de capacitat d’obligar. I no sols per la inexistència d’Estat propi, també per les dificultats de regular un fet que té dimensions humanes però també econòmiques front uns mercats i una economia globalitzada que exerceixen de facto aquesta força reguladora. Un desig, un objectiu polític, per molt digne que sigui no és una Llei.

La degradació legislativa afecta especialment a l’àmbit tributari, no en va és un dels àmbits en el que va néixer l’estat-nació i en el que més resistències ofereix a desaparèixer. Alhora és un dels espais en que es fa més evident la força reguladora de l’economia global, via dumping fiscal, que acaba buidant de força real als Estats.

Davant les limitacions competencials en matèria tributària reiterades pel Tribunal Constitucional, alguns partits proposen la “desobediència tributària”, i plantegen recuperar els impostos anul·lats pel Tribunal Constitucional. Obviant que, sense capacitat per obligar als contribuents, sense disposar del monopoli en l’ús legítim de la força física, la normativa tributaria és paper mullat.

I en un nou pas en aquest tobogan de degradació de la llei i amb ella de la política s’ha produït l’aparició del que podríem anomenar de “consolation law”.

Per tapar la negativa de JuntsPelSí a la reforma dels tram català de l’IRPF, impost de successions i donacions i impost de patrimoni, JxSI i la CUP presenten com a placebo un impost que es disfressa de “grans fortunes” i que anomenen de “bens improductius”.

Tot apunta que aquesta Llei, si alguna vegada entra en vigor, acabarà creant un impost improductiu en la seva capacitat recaptatòria i que només tindrà un efecte, netejar males consciencies per haver renunciat a fer pagar més als que més tenen per finançar polítiques socials. “Consolation law”.

En l’horitzó del 2017 ja s’ha anunciat el que podria ser el cim d’aquesta estratègia de fer lleis sense cap força d’obligar, perquè no disposen del monopoli legítim de la força. És l’anomenada Llei de Transitorietat Jurídica que tindria com objectiu diuen els seus promotors la substitució de tot l’entramat de legalitat espanyola per una nova legalitat catalana que, entre d’altres coses serviria per legitimar la celebració d’un referèndum unilateral i la posterior declaració unilateral d’independència.

Suposant, que és molt suposar, que el Parlament de Catalunya amb la seva actual composició pugui adoptar una decisió d’aquesta naturalesa – convé recordar que per reformar l’Estatut d’autonomia cal una majoria qualificada de dos terços- ens tornem a trobar de nou amb el gran obstacle. Les lleis per ser-ho de veritat i tenir algun tipus d’eficàcia necessiten darrera seu un poder amb capacitat per imposar-les per mitja de l’ús de la força.

Creure que es pot fer un RUI que tingui algun tipus d’eficàcia política o que es pot aprovar un Llei que permeti el transit, de la nit al dia, des de la legislació espanyola a la catalana, sense acord amb l’Estat és negar les evidències històriques del que és un Estat. Sense disposar de la capacitat de coacció que proporciona l’ús legítim de la força propi dels Estats no és viable aquest camí, més que en un imaginari fictici en el que es belluga la política catalana des de fa ja quatre anys.

Estem un altre cop en el punt de partida d’un procés circular que va donant voltes sobre si mateix. Per provocar un canvi en l’estatus polític de Catalunya, a més de buscar la legitimitat interna que només pot donar un referèndum que sigui assumit com a tal per la immensa majoria de la ciutadania de Catalunya, cal que es produeixi una transferència del poder d’exercir la força. I això sols és possible o per mitja del pacte o d’una insubmissió, d’una insurrecció – que no significa necessàriament l’ús de la violència-. El reconeixement internacional sempre ve després, a pilota passada, mai abans.

Dit així pot sonar molt fort, però és una de les evidències en les que van coincidir tots els experts que van passar per la Comissió de Procés Constituent. Totes les experiències comparades – sense excepció- confirmen que la substitució d’un poder constituït per un nou poder constituent sempre s’ha produït o bé per impuls o acceptació del poder constituït – de motu propi o per mitja del pacte-. O bé per la via de la insurrecció o la insubmissió.

Aquest imaginari d’una tercera via, per la que un dia ens anirem a dormir amb la legalitat de l’Estat espanyol i l’endemà ens llevarem amb la legalitat d’un nou Estat català, només té l’objectiu de mantenir viva la flama de la il·lusió, davant les evidències que un procés fàcil, ràpid, sense riscos ni costos no existeix.

Clar que igual del que estem parlant no és d’independència, ni de federalisme, ni tan sols d’un referèndum, sinó de l’inici de la propera campanya electoral d’unes altres eleccions excepcionals o plebiscitàries, que aquest cop es podrien batejar de constituents, com les que s’han repetit a Catalunya des de setembre del 2012.

El resultat de tants moviments tàctics per burlar l’Estat Espanyol és que un altre cop s’està enganyant a la ciutadania de Catalunya.

O pacte o insubmissió.

dilluns, 16 de gener de 2017

Pla Local d'Habitatge: prioritzant el lloguer assequible i social.



En l'anterior escrit del meu blog presentava el document inicial de treball del Pla de Rescat Social.Hi avançava que l'element en què més èmfasi havíem de posar era en la garantia del dret a l'habitatge: aquest és justament el sentit d'aquest escrit. Conjuntament amb la tarifació social, constitueixen els tres grans compromisos amb què els homes i dones d'Iniciativa i Esquerra Unida volem gestionar l'ajuntament amb criteris de justícia social i de drets de ciutadania: tarifació social, rescat social, lloguer assequible i social.

El Pla Local d'Habitatge preveu l'actuació municipal en aquest àmbit en aquest mandat i el proper (té una durada de 2016 a 2022) des d'una doble perspectiva: la urbanística i la social. En aquesta segona perspectiva, està plenament coordinat amb el Pla de Rescat Social.

Com he fet en l'escrit anterior, resumeixo l'índex dels documents complets que es van aprovar inicialment al passat ple d'octubre, i que ara s'estan treballant amb les entitats de la ciutat:

Anàlisi i situació de l'habitatge a Sant Feliu de Llobregat:
  • Anàlisi dels condicionants demogràfics i econòmics.
  • Anàlisi del parc d'habitatges i diagnosi de dèficits.
  • Anàlisi del mercat de l'habitatge i de la població exclosa.
  • Segments de població amb dificultats per satisfer les necessitats residencials bàsiques.
  • Cobertura de les necessitats d'habitatge: una aproximació quantitativa.
  • Objectius del Pla.
  • Estratègies i programes.
  • Implementació de les actuacions: fases.
  • Avaluació económico-financera.
  • Seguiment i avaluació de les actuacions.
Una política pública d'habitatge assequible hauria de formar part de les prioritats dels governs de l'Estat i de la Generalitat, però malauradament no estem en aquesta situació. Necessita molts recursos econòmics en la inversió inicial i instruments eficients en la gestió posterior. Per això, els 36 ajuntaments de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) ens hem posat d'acord per tirar endavant una política metropolitana d'habitatge que, com explicava fa unes setmanes en aquest article, preveu edificis que combinin un màxim d'un terç de pisos de venda o dret de superfície, i un mínim de dos terços de pisos de lloguer, en la combinació de lloguer assequible i de lloguer social (és a dir, subvencionat per l'ajuntament) que cada municipi determini. 

Aquesta foto mostra el que serà una de les operacions previstes inicialment en el Pla Local d'Habitatge, que haurà de concretar-se quan el Pla s'aprovi definitivament en el ple de març o abril. Em refereixo a la tercera planta de l'edifici blanc situat en primer terme, on hi ha el Mercadona del carrer del Pla. És una planta de propietat municipal i en què els arquitectes de l'AMB ja estan elaborant els corresponents projectes d'obres.

Sòc conscient que amb una ciutat molt consolidada urbanísticament i amb poc sòl disponible, no ens podem plantejar donar la volta a l'actual situació del preu de l'habitatge de manera global. L'important canvi de model que farem conjuntament amb l'AMB (passar de la protecció oficial de compra a la protecció oficial de lloguer assequible i social) tampoc no es notarà immediatament, d'un dia per l'altre. Però sí que vull destacar que, per primer cop, i amb l'actual govern tripartit d'esquerres de l'AMB, ens plantegem una política d'habitatge que afectarà molt positivament a Sant Feliu, especialment als nostres veïns i veïnes de rendes mitjanes i baixes o, en alguns casos, pràcticament inexistents. 

dijous, 12 de gener de 2017

Pla de Rescat Social: per justícia, no per caritat. Digues la teva fins al 31 de gener.

Et demano una visió ràpida d'aquesta imatge, que resumeix bé el tema que vull abordar en aquest escrit: la necessitat i la voluntat de fer un Sant Feliu on tothom pugui tirar endavant el seu projecte de vida en peu d'igualtat, siguin quines siguin les seves circumstáncies.

Les dades corresponen a desembre de 2016 i són, al meu parer, el resum més sintètic possible de la relació entre la població atesa pels serveis socials municipals i el conjunt de la població. Estan extretes d'un document, complet i molt important, del qual en recomano vivament una lectura a fons: "Pla de Rescat Social: document per a l'aprovació inicial", aprovat per unanimitat al ple municipal d'octubre. En resumeixo l'índex: 

Diagnosi de la situació social actual de Sant Feliu:
  • Dades demogràfiques bàsiques.
  • Distribució de la renda.
  • Ocupació.
  • Habitatge i serveis bàsics.
  • Nivell de formació.
  • Situacions de vulnerabilitat.
  • Col·lectius de risc social.
El pla de rescat social com a garantia vital:
  • Dret a l'alimentació.
  • Dret a l'habitatge.
  • Dret a l'educació.
  • Dret al treball.
  • Dret a l'autonomia personal i a la salut.
Pla d'acció. Dotació de recursos. Seguiment i avaluació del Pla.

A més d'aquest extens document, hi ha molts materials per entendre els objectius i el contingut del Pla de Rescat Social. Els pots trobar en la part inferior d'aquest enllaç de l'Ajuntament. Simplement vull resumir el resum anterior, valgui la redundància, amb dos petits videos de youtube.

El primer, sobre la diagnosi social de la nostra ciutat:


El segon, sobre el contingut del Pla de Rescat Social:


El Pla de Rescat Social és, en definitiva, un compromís per fer efectius els drets de ciutadania a totes i cadascuna de les persones que formem Sant Feliu. Per garantir-los, en el cas de l'alimentació, l'educació, l'habitatge i l'autonomia i la salut, i per afavorir-lo en el cas del dret al treball, perquè cap ajuntament pot garantir-lo per si sol. És una qüestió de drets individuals i socials, no és una qüestió d'ajuda puntual. Com sempre dic, és qüestió de justicia, no de caritat.

De moment, hem aprovat inicialment el Pla. I l'hem sotmès a debat amb les entitats veïnals, educatives, socials i solidàries de la nostra ciutat. També el volem sotmetre a coneixement i debat amb les persones que hi estiguin interessades, inicialment fins al 31 de gener. Després, a meitat de febrer, farem una presentació pública de les aportacions d'entitats i ciutadania al document inicial del Pla de Rescat, amb la voluntat d'aprovar-lo definitivament en el ple de març o abril.

Evidentment, no partim de zero: els serveis socials municipals fa molts anys que funcionen i que funcionen molt bé, com vaig explicar en aquest escrit. Només cal pensar com haurien estat els efectes d'una crisi econòmica tan important com la que estem vivint sense el compromís dels ajuntaments i el treball dels serveis socials i d'ocupació per acompanyar als ciutadans i ciutadanes en situació més difícil, en un context en què tant l'Estat com la Generalitat han tirat massa pilotes fora.

Però volem anar més enllà: fer una reflexió més àmplia, que parteixi de millorar els sistemes de detecció del risc d'exclusió (com ja hem fet amb les comissions socials de cada centre escolar), que permeti donar més informació i protagonisme a la ciutat, que revisi i millori recursos que han d'estar en un procés d'ajustament continu a les necessitats de cada moment (com ara els bancs d'aliments) i que abordi prioritàriament i clarament l'àmbit del pla de rescat en què portem un retard més evident: l'habitatge. Justament a aquest tema, al Pla Local d'Habitatge, hi vull dedicar el proper escrit.

divendres, 6 de gener de 2017

Nit de Reis de 2017: gràcies, Majestats, Consell d'Infants i als centenars de participants!!!

 
La Nit. Així de clar, la nit del 5 de gener és La Nit. I ahir, ho va tornar a ser. Entorn de cinc-centes persones voluntàries van acompanyar a Ses Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar en la Cavalcada per la nostra ciutat. Gràcies mil, immenses gràcies, a totes elles. El dia abans, moltes ja havien participat al magnífic campament del Patge Shelin, al Palau Falguera. Gràcies novament a qui fa possible moments tan intensos i tan alegres als nostres nens i nenes!

Com cada any, una representació del Consell d'Infants va rebre a Ses Majestats. És el primer acte d'aquest 2017, l'any en què commemorarem el 20è aniversari del Consell. Plenes de nervis, la Carla i la Paula,  en representació dels nens i nenes de 5è i 6è del Consell, van llegir els desitjos que van redactar amb els seus companys i companyes. Amb nervis, sí, però meravellosament. Aquestes són les paraules que van adreçar a Ses Majestats: 

Benvinguts, estimats Reis Mags!

Ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu. Som el Consell d’Infants i estem encantats de representar a tots els infants de Sant Feliu i seguir treballant per fer encara millor la nostra estimada ciutat. Com cada any volem fer saber a tothom el desitjos que ens agradaria que en aquest 2017 es complissin.

DESITGEM:

  • Que tots els infants puguin passar aquest Nadal amb la seva família. Que rebin amor i que tinguin una vida feliç.
  • Que els nens i nenes rebem una bona educació.
  • Que tots els infants puguem gaudir d’un Bon Nadal i puguin arribar els regals per tots.
  • Que hi hagi els mateixos drets dels infants i arreu del món.
  • Que els infants refugiats deixin de ser-ho i es compleixin els seus drets
  • Pau, amor, llibertat i felicitat al món.
  • No a la violència ni a la pobresa, que no hi hagi guerra i que els nens i nenes no la pateixin ja que és una injustícia. 
  • I que continuï el Consell d’Infants per molts anys més!
Gràcies per escoltar-nos, que tingueu una bona Nit de Reis i que us portin molts regals.

Un cop rebuts tan càlidament pel Consell, Ses Majestats van sortir al balcó de l'Ajuntament, des del qual Sa Majestat el Rei Melcior, va pronunciar aquestes paraules:

 
Bona nit Sant Feliu !!

Nenesnens, Sr. Alcalde, Autoritats, Pares, Mares, Avis tots els que ompliu aquesta plaça de gom a gom en una nit tan especial com aquesta.

En primer lloc uagraïm la vostra càlida rebuda tot i la fredor de la nit. Any rere any ens demostreu la vostra estima amb una clamorosa acollida pels carrers de Sant Feliu que ens omple d’alegria.

Un any méhem arribat a Sant Feliu de Llobregat carregats dil·lusions, somnis, esperances, joguines i regals per a tothom i amb tot poder renovar la il·lusió de la màgia d’aquesta Nit de Reis.

Mentre veníem, en el nostre llarg viatge fins a Sant Feliu, hem estat parlant sobre quin regal podríem fer-vos a tots els Santfeliuencs i Santfeliuenques...

I ens hem dit...

Haurà de ser un regal que els arribi al cor i els porti a la infantesa, un regal que els dibuixés un somriure d’orella a orella i els retorni a la més tendra innocència.

Aquest regal és el goig de viure i estimar els altres. L’ il·lusió que avui hem aconseguit entre tots, petits i grans, segur que ens ajudarà a superar els problemes que ens atabalen en el nostre dia a dia tot recordant el somriure que se’ns dibuixa ara mateix a la cara.

A les moltíssimes cartes, avions de paper, e-mails i Whatsapps que tant el Patge Shelín com nosaltres hem recollit per Sant Feliu, ens dieu que aquest any us heu portat molt bé, tant a casa com a l’escola, però nosaltres que ho veiem i ho sentim tot sabem que encara queda un llarg camí per recórrer en això de “portar-se bé.

És per això, i per a què el pobre Patge Carbonet pugui descansar una mica més, us demanem dues coses:
  • Respecteu sempre els vostres pares, avis, mestres i éssers estimats.
  • I d’altra banda, compartiu tot allò vostre, les joguines i els jocs,amb els vostres germans i amics.
 Mares, Pares, Avis, Mestres, santfeliuencs  continueu ensenyant els vostres infants a conservar les vostres tradicions i cultivar els valors per fer d’aquest un Sant Feliu encara millor, ple de bons sentiments. 

Ara baixarem a la plaça per poder-vos saludar i conèixer de prop les vostres peticions.

Així doncs, anem per feina que heu d’anar a dormir aviat, així nosaltres podrem començar la nostra tasca el més aviat possible.

Quan arribeu a casa, no oblideu de posar les sabates ben netes al balcó, a la terrassa o al menjador, nosaltres amb la nostra màgia reconeixerem de qui són i li deixarem el seu regalTambé us agrairem si ens deixeu un platet amb dolços i una copa de vi pels patges que ens acompanyen en aquesta nit Màgica de Reis.

Ahh.... i vosaltres dos, Shelín i Carbonet, prou baralles, l’estel és prou gran per tots dos així que compartiu-lo per poder fer avui la feina més ràpidament i així arribar a tots els barris i racons de Sant Feliu.

Una forta abraçada per tothom i us desitgem que tingueumolta felicitat, salut, amor i pau i que els vostres desitjos es facin realitat.

BONA NIT DE REIS, SANT FELIU!!!

Una Cavalcada  molt ben recollida i resumida pel ciutadà Antonio Caballero, que ha compartit aquest video al seu mur de Facebook:



I parlant de Facebook, deixeu-me acabar amb dues consideracions personals i amb dues imatges. Primer, les consideracions, que he penjat al meu mur:
  1. El millor regal és el temps... (1/2), enllaçant a un magnífic article de Carles Capdevila. El temps que juguem junts, el que callem junts, el que aprofitem junts, el que perdem junts, el que riem juts, el que somiem junts, el que sopem junts, el que plorem junts.... Carles Capdevila, com sempre, la clava: l'estrès és el carbó dels nostres temps.
  2. ... I en moltes cases el consol. (2/2). La nit i el matí més màgics de l'any són, en moltes llars, d'un gran dolor o tristesa. Al 2016 vaig anar massa sovint al tanatori per veïns i veïnes nostres que la mort es va endur massa d'hora. He vist molta solitud en persones que és injust que es vegin soles, amb els seus molt lluny (no sempre físicament) o sense gairebé ningú a qui considerar seu. He vist heroïcitat en moltes dones (i dos homes que també conec) que tiren endavant soles els seus fills i treuen força d'on no n'hi ha per donar-los la vida que voldrien. Veïns i veïnes nostres pateixen també, especialment avui, especialment si ja no hi ha menuts a casa i els bons i llunyans records s'amunteguen al seu cap, per pobresa o malaltia. Que sapiguem reconèixer els ulls que necessiten companyia i consol, i que les entitats socials i l'ajuntament sapiguem ser sempre un suport i un recurs per, malgrat el patiment, continuar endavant, amb el cor encongit però el cap sempre ben alt.
I, per acabar, les imatges: la meva pròpia Carta als Reis (el Negre, sempre el Negre) a 1962 o 63, i mig segle després, la carona de la meva néta, a coll del seu aita, el nostre estimat gendre Aitor: