Castellers a Sant Feliu (1/2): paraules i poema de Joana Raspall.

Foto de Jordi Medina a l'actuació de l'Aplec de la Salut de 2013.

Fa dies que vull escriure sobre els castells i els castellers. Potser és perquè no puc assistir tant com voldria als assajos, potser és perquè tinc ganes d'ajudar a ser quinze o vint persones més per poder plantejar-nos seriosament fer els castells de set, potser senzillament perquè em ve de gust. Volia escriure sobre castells i, al web dels Castellers de Sant Feliu, em trobo amb aquestes paraules i aquest vers de la Joana Raspall. No ho podria expressar millor: un altre dia diré el que em surt, avui reprodueixo el que admiro. També per aquestes paraules, gràcies Joana! I per provocar-les, gràcies Castellers!

No és pas que a Sant Feliu hi hagués tradició castellera, que no era gaire freqüent a la nostra comarca, però un dia va passar-hi aquesta alenada tan engrescadora i va trobar-hi bon acolliment. Tenim castellers! Que sigui per molts anys!

Els castells sorprenen, emocionen i exerceixen una especial atracció que no pot deixar-nos indiferents. Tenen una estètica impactant per la seva dinàmica ordenada, assenyada i justa. Són un exponent de coratge i equilibri i sobretot, són una lliçó de pluralitat social i de col·laboració popular. No hi ha afany de competició individual ni de mèrit personalitzat, perquè el bon èxit de cada intent depèn de tots i cadascun dels components i dels que sense cap relleu fan la "pinya". Tothom hi té un lloc a defensar.

Tant de bo, en moltes altres activitats, en diversos camps, hi hagués aquesta mateixa harmonia compratida, sense primeres figures que deixen tan eclipsat tot l'entorn sobre el qual s'enfilen! Els castellers són generosos: des de l'aplom dels més robustos de les bases, fins la fragilitat dels infants que coronen el cim, un mateix impuls entusiasta sosté els pilars, les torres i els castells.

I és també una mateixa satisfacció que els uneix en l'èxit, i una mateixa recança que els pesa en els casos adversos. I no es parla de fracàs, que sempre se segueix intentant amb més braó!

El fet casteller és una de les manifestacions més estimades en una terra que vol progressar, unint esforços, cap a una societat més ferma, justa i solidària. És un bon model.

Podríem dir que és la coronació, en tres dimensions, de la nostra simbòlica sardana.

ELS CASTELLERS

(Com el Plomissol, ed. Galera, 1998)

Torre de muscles
castell de cors!
Amunt els homes
i el seu esforç!

Si cau la torre,
la remuntem.
Visca el coratge
d'un poble ferm!

Mala és la falta de memòria, però pitjor és la falta de visió.

Durant la Fira, el PSC va repartir el seu butlletí a la nostra ciutat. Està a l’oposició i fa el butlletí que considera convenient per defensar el seu projecte per a Sant Feliu. El fan com creuen que l’han de fer i hi posen el que creuen que hi han de posar: res a dir, és el seu butlletí.

Sense entrar en un contingut del que és natural que discrepi, sí que crec que val la pena reflexionar sobre dues coses que crec que cal tenir en compte: la memòria recent i el futur immediat.

Sobre la memòria recent.

Al seu butlletí, parlen del Mercat municipal i reclamen, textualment: millora de les parades, muntacàrregues, canvi del terra, climatització (diuen "climatologia", però això és una altra cosa...) i modificació de circulació i aparcament al carrer Josep Maria de Molina. Diuen que fa dos anys que ho reclamen i que l’actual equip de govern no fa res.

Resumint: hem decidit conjuntament amb els paradistes mantenir el mercat en la seva ubicació actual, hem fet un treball també conjunt amb els paradistes per abordar una reforma integral del Mercat municipal que es concretarà en un projecte d’obres que s’acabarà abans de l’estiu i hem signat el conveni amb la Diputació per al sentit únic de circulació a Josep Maria de Molina, cosa que es farà a l’estiu (la Diputació, per raons històriques, n’és l’administració titular). Estem en converses amb els actuals paradistes per a la cerca de nous paradistes i per a la concreció del període transitori d’obres. Això en dos anys.

Recordant: el PSC va tenir l’alcaldia entre 2003 i 2011, i Lourdes Borrell va ser regidora entre 2007 i 2011. Vuit anys al govern i amb molts més diners per a inversions que en l’actualitat: gairebé el doble. Molts municipis van aprofitar els plans Zapatero per posar al dia els seus mercats. El govern anterior va decidir unilateralment traslladar el mercat i no invertir-hi, ja que va considerar que hi havia altres prioritats. Respectable, res a dir... Però crec coincidir amb moltes persones implicades en la vida local que, si en vuit anys i amb molts més diners, no van fer res per al Mercat, ara és poc creïble que posin el crit al cel reclamant en dos anys el que ells no van fer en vuit. Haver governat té molts avantatges, però també un petit problema: no pots fer-te el llonguis, no pots fer com qui només passava pel costat... Si el PSC té un problema de manca de memòria, és evident que molta gent aquest problema no el té.

Sobre la visió de futur.

Al seu butlletí, els socialistes no deixen, com es diu en castellà, “títere con cabeza”. Bé, és la seva estratègia. Ara bé, si miressin el calendari, les enquestes i el context polític actual, crec humilment que s’ho haurien de pensar una mica més.

El calendari: dimecres que ve (22/05) farà dos anys de les eleccions municipals del 2011. El 24 de maig de 2015 seran les properes. És evident que treballaran per guanyar-les... però crec que també és evident que és molt difícil que tinguin majoria suficient per governar sols.

És molt difícil per les enquestes: no sembla que, en termes generals, ni el PSC ni el PSOE visquin el millor dels moments. Només cal llegir els diaris. Els temps en què guanyaven eleccions sense baixar de l’autobús, com deien col·loquialment, ja ha passat, i potser definitivament. Sembla força probable que els factors generals, “la marca”, no ajudaran als socialistes de Sant Feliu.

És molt difícil pel context polític actual: a nivell general, hi ha moltes incerteses (el creixement imparable de l’atur, l’atac contra els drets socials, les eleccions europees, el dret a decidir,...) que no reforcen a un PSC que molta gent veu o com a coresponsable o com a vacil·lant. A nivell local, un ex-regidor socialista encapçalarà (tot ho sembla indicar) la llista de Ciutadans, que va esgarrapar molt vot socialista a les darreres eleccions al Parlament.

Una visió més acurada i objectiva d’aquest panorama hauria de provocar en el PSC algunes reflexions sobre les relacions amb els altres partits polítics de Sant Feliu. No sóc ningú per donar-los consells, però haurien de tenir dues estratègies: una de molt optimista, en què doblin el vot per poder governar sols, i una de molt realista, en què es plantegin establir o recuperar algun tipus de diàleg o de pont per arribar a acords positius per a la nostra ciutat. I després, és clar, haurien de tenir una conducta i una forma de fer que faciliti aquesta segona estratègia. No sé si articles o butlletins així hi ajuden...

Francament, un repte difícil i que només es pot fer assumint la memòria recent i construint una visió més compartida del futur immediat. Pel bé de Sant Feliu, i no només de Sant Feliu.

Començant a pensar en la 35a edició de la Fira.

Imatge de la desfilada de FemModa, que han recuperat comerços i emprenedors de la nostra ciutat.

Ara fa una setmana, el poeta Carles Duarte, el conseller Ferran Mascarell i jo mateix obríem un cap de setmana ple d'activitats a la nostra ciutat. Segon cap de setmana de maig, amb tres esdeveniments volgudament coincidents:

• l'Exposició Nacional de Roses (55a edició)
• la Fira Comercial i Industrial (34a edició)
• el conjunt d'activitats culturals i lúdiques que anomenem informalment Festes de Primavera (34a edició)

L'any passat ja vaig plantejar en el meu blog la necessitat de reflexionar sobre els tres esdeveniments i de valorar què és el que cal que es mantingui, què és el que cal que s'acabi, què és el que cal que canviï. No repetiré el que escrivia llavors, però sí que recomano la reflexió que va fer, en el quart comentari, el company Jordi Ferrer (Funti).

He demanat formalment als diversos departaments de l'Ajuntament una reflexió a fons sobre els tres esdeveniments. I, en concret, per a la Fira, he demanat una anàlisi a fons per part del Consorci de Comerç (que representa als comerciants de la nostra ciutat) i a la Mesa per al Desenvolupament Econòmic (que agrupa els agents socials i econòmics de Sant Feliu i als quatre grups municipals). La pregunta que els he traslladat és molt fàcil: l'any que ve celebrarem els 35 anys d'ajuntaments democràtics. L'any 1980, el primer de la democràcia local recuperada, va néixer la Fira: serà per tant la 35a edició. Si l'haguéssim de crear ara: la crearíem? amb quins objectius? amb quin abast? on? amb qui?

No és una reflexió inoportuna. Parlant de l'Exposició, en les primeres festes que en Cesc Baltasar i el seu govern presidien a l'abril del 1980, el mateix Cesc, en l'editorial del Butlletí 260, deia que l'Exposició (i, afegeixo jo ara, la Fira i les Festes) ha de tenir "una vocació dinàmica, no estàtica; renovadora, no continuïsta".

Avanço la meva opinió: l'Exposició.

La gent que ens ve a veure, queda bocabadada amb l'Exposició: crec que hem trobat la millor ubicació i hem sabut donar-li una estructura molt bona. El dinamisme dels Amics de les Roses és imprescindible i dóna un resultat espectacular. Enguany, la coincidència amb l'exposició "Joana Raspall, una escriptora centenària", ha reforçat el caràcter poètic per a tots els sentits de l'Exposició de Roses. Ens cal que ens facin més difusió des de fora: hem enviat informació completa i a temps a TV3 i no ens han volgut treure ni al Telenotícies Comarques: alguna cosa falla en aquest camp.

Continuo: les Festes.

Estan agafant un protagonisme creixent i hem d'acabar de veure, amb les entitats, amb el Consell de Cultura, el paper que volem que tinguin en el futur. La música hi té un paper vital i molt protagonitzat per nosaltres mateixos: des del Cau i el ButiFarraSound fins a Contrabaix amb Ramon Mirabet, passant per les actuacions del Tast, el Centre Parroquial, el Casal de Joves i enguany de la plaça de la Vila. Però no només la música: FiraJoc i FiraEsport estaven a rebentar de gent, i moltes altres activitats en molts altres indrets, que crec que no és el lloc d'enumerar una per una, ja que m'interessa la perspectiva i la visió global de totes elles. Hem tingut un protagonisme inesperat del botellón a la Torre del Roser i el carrer Rectoria de dissabte al vespre, que caldrà també valorar i prendre decisions al respecte. Però, en conjunt, tot i que cal fer-hi la reflexió que proposo, crec que la majoria de la gent valora que és un bon moment de la vida col·lectiva de la nostra ciutat, de protagonisme de les seves entitats.

El que cal repensar més: la Fira.

Enguany han destacat dos elements fonamentals: FemModa, que s'estrenava, i el Tast, que feia la seva segona edició. Insisteixo en la meva dèria: amb gent de Sant Feliu i per a Sant Feliu: fantàstic! Ha continuat a la plaça de la Vila la línia de renovació que vam començar l'any passat: el 2012, vam veure a la plaça la innovació de les nostres indústries, al 2013 hi hem vist l'empenta dels nostres emprenedors i emprenedores. Hem continuat sense posar-hi estand institucional, sense voler gastar diners en què l'Ajuntament exposi "a lo grande" els seus projectes. Però el nombre d'empreses i comerços locals que han participat a la Fira continua essent baix, i això obliga clarament a la reflexió que he encarregat als departaments municipals i associacions de comerciants, entre d'altres. Crec que és molt important repensar bé la Fira de cara a la seva 45a edició.

Comentari final i "fora de micro": llegir a Juan Antonio Vázquez parlant de la necessitat de renovar la Fira és com sentir a la Lourdes Borrell parlar de la necessitat d'invertir al Mercat. Algunes persones del PSC local (confio que no totes) pateixen alguns episodis d'amnèsia. Un problema que la nostra ciutadania no pateix: tothom sap que durant vuit anys van tenir responsabilitats de govern i que ara és poc creïble que reclamin que nosaltres fem en dos anys el que ells no van fer en vuit. Però, com deia, això és "fora de micro" i del que es tracta ara és de debatre bé i a fons sobre l'Exposició de Roses, la Fira Comercial i Industrial i les Festes de Primavera.

I per als més joves, reprodueixo finalment el programa del segon cap de setmana de maig de 1980, aquell en què es va celebrar la I Fira Industrial i Comercial i la XXII Exposició Nacional de Roses, aquell en què es va inaugurar Can Ricart (l'any que ve també farà 35 anys, per tant) i es va fer també la primera desfilada de modes.

Roses, emprenedoria i poesia.

Cliqueu aquí per accedir al programa de festes en pdf.

Segon cap de setmana de maig de l’Any Joana Raspall: nova edició  de l’Exposició Nacional de Roses (la 55!) i de la Fira Comercial i  Industrial del Baix Llobregat (la 34!). Sant Feliu i els seus homes  i dones es retroben novament amb la seva cita anual per enllaçar i  conjugar l’activitat econòmica i la cultural entorn de les roses.

Cita anual amb les roses, com és propi d’una ciutat que fins  i tot s’hi identifica en el seu nom. Roses en diversos formats: el  principal, l’exposició temporal al Palau Falguera i, com l’any  passat, l’exposició permanent del roserar de Dot i de Camprubí,  però també en el format poètic entorn de l’obra de diversos autors i autores sobre les roses i en el format gastronòmic al voltant de la  segona edició de La Cuina de les Roses.

Cita anual amb l’activitat cultural, que té en el centenari de la Joana  Raspall el seu punt més important, amb la presentació d’una gran exposició sobre la seva obra, també al Palau Falguera. I també en els concerts, exposicions i activitats que ompliran de vida els carrers de Sant Feliu, impulsades en la major part de casos per les entitats de la nostra ciutat.

Cita anual amb l’activitat econòmica, enfocada especialment al foment de la innovació i l’emprenedoria a la nostra ciutat. Amb aquest objectiu, a la plaça de la Vila, s’hi ubicaran les noves empreses creades a partir de l’assessorament del servei municipal  de Promoció Econòmica. L’impuls al comerç local, un dels  objectius de la Fira, es concretarà en la recuperació de la desfilada Fem Moda, a la Sala Ibèria, i que és una iniciativa del Consorci de Comerç DeBotigues, que aglutina els comerciants de Sant Feliu.

Economia, cultura i roses ompliran Sant Feliu els dies 10, 11 i 12 de maig. Seran tres dies per compartir ciutat, però també per generar i compartir confiança en les nostres pròpies capacitats, basades en el treball conjunt d’entitats i institucions per sortir del moment crític en què vivim i encarar un futur que ha de ser i volem millor.

Finalment, vull agrair sincerament la seva tasca a les persones i entitats que han fet possible l’Exposició de Roses i la Fira, i vull animar tota la ciutadania a participar de manera festiva i intensa del que tindrem la sort de viure el segon cap de setmana de l’Any Joana Raspall.

(Presentació institucional del programa de festes)

"Quan els punts de sutura ja no són necessaris". Cèlia Cano, 25 d'abril de 2013.

Des de fa anys, cada ple de l'Ajuntament comença amb una condemna de la violència masclista i una mostra de solidaritat amb les seves víctimes. Per ordre alfabètic, tots els regidors i regidores parlem en nom de tot el consistori. En el ple del mes passat, em va tocar a mi. I vaig llegir aquest escrit, que va redactar la meva dona pensant en una amiga nostra. Avui he vist al facebook aquesta imatge i he cregut oportú reproduir el text complet de la Cèlia. Gràcies, amor meu! I que, a còpia d'educació i lluita per la igualtat, cada cop menys dones siguin víctimes del masclisme, amaguin els seus ulls a la viruta, necessitin punts de sutura...

Quan una dona maltractada ha donat, per fi, el pas de denunciar al seu agressor físic, al seu dictador emocional, al seu assassí de futur,  ja ha donat un grandíssim pas. No només intenta alliberar-se de l’infern on ha viscut fins aquell moment, no, també ha posat punt i final al que va començar com a una història  d’amor. Cap dona no escull un maltractador perquè formi part de la seva vida, el maltractador es forma amb el temps, va guanyant terreny poc a poc, es desfà de la màscara d’enamorat per posar-se la màscara del terror. No comença amb cops el primer dia que s’ha posat la màscara, és més subtil, comença amb el maltractament psicològic cap a la dona, la seva dona. Ha d’aconseguir neutralitzar-la, rebaixar-la, desmotivar-la, acabar amb la seva autoestima i reconvertir-la en una dona emocionalment, anímicament i econòmicament, dependent de ell, del seu agressor.

Quan una dona maltractada s’allibera dels cops, de les ferides, les fractures..., intenta començar una nova vida. Rep moltes ajudes, encara que en caldrien moltes més: la societat, les institucions són cada vegada mes necessàries per donar el suport i l’empenta que calen per  començar una nova vida.

Però una dona maltractada normalment no va sola, segur que hi ha uns nens que han viscut els maltractaments, una família que ha  viscut la impotència davant de la situació, una societat incapaç de suprimir la violència de gènere.

Quan els punts de sutura ja no són necessaris, queda una ferida invisible a simple vista que triga molt mes a curar-se. Ha de recuperar la seva  autoestima, s’ha de tornar a estimar ella mateixa, ha de deixar de mirar enrere amb la por a la mirada, ha de aconseguir no saltar cada vegada que soni el telèfon o s’obri la porta. Una dona maltractada ha de tornar a aprendre a confiar en els demés, no sobreprotegir als seus fills. Una dona maltractada ha de deixar que la llum del dia entri per la seva finestra, no pot viure en la foscor dels records. Una dona maltractada ha d’aprendre a tornar a estimar i deixar que l’estimin, ha de trobar consol i plaer en una carícia, ha de confiar en una mirada, ha d’entendre que no tots els homes són bèsties reprimides i mentalment desequilibrades, afamades de poder i dominació sobre un altre ésser humà. Té l’obligació i el dret de viure intensament, amb el cap alt i la il·lusió pintada de mil colors, en la cara. Té el dret i l’obligació, si vol, d’ enamorar-se de nou.

Una dona maltractada, quan no necessita ja els punts de sutura, necessita la comprensió, l’amor i l’amistat de tot el seu entorn. Que després de tenir els punts tancats, tingui tota la vida oberta.

Que sapiguem acompanyar-la primer en el seu patiment i després, sobretot, en el seu coratge.