divendres, 9 de desembre de 2016

"Quin referèndum?". Joan Saura, revista Treball,

La sentència del Tribunal Constitucional (TC ) sobre l´Estatut d´Autonomia de Catalunya significà un xoc entre dues legitimitats, la del TC i la del vot democràtic de la ciutadania. Empat de legitimitats. Empat que només el pot desfer la voluntat de la ciutadania expressada en un referèndum. La negativa del govern del PP a regular i autoritzar el referèndum es contestà, a Catalunya, amb la celebració d´una consulta el 9-N, mobilització que va ser tan important socialment com ineficaç en la dinàmica política.

El president de la Generalitat, aleshores Artur Mas, va avançar les eleccions catalanes al 27 de setembre, qualificant-les de plebiscitàries, amb l´objectiu que els partits independentistes aconseguissin la majoria absoluta de vots i que els resultats d´aquestes eleccions legitimessin endegar un procés independentista.

Els resultats del 27-S, però, no van donar majoria de vots als partits que defensaven la independència, tot i que després d´aplicar la Llei d´Hondt els seus diputats/es són majoria en el Parlament.

Doncs bé, malgrat no aconseguir la majoria de vots, JxSí va construir la fal·làcia que el poble de Catalunya havia expressat un mandat democràtic d´orientar Catalunya cap a la independència i, en coherència amb aquesta fraudulenta interpretació, va construir un full de ruta independentista evidentment unilateral. El dret a decidir no el tenia la ciutadania, sinó que se´l quedaven JxSí i la CUP.

La creació de la Comissió del Procés Constituent (CPC), a l´inici de legislatura, fou el instrument que JxSí utilitzà per legitimar parlamentàriament el seu full de ruta independentista. És en aquest punt on ens apareix un primer interrogant: hem de contribuir a legitimar un full de ruta que es fonamenta en una tergiversació greu de la voluntat de la ciutadania expressada el 27-S? Un govern o una majoria parlamentària pot decidir sense majoria social iniciar una aventura d´aquestes característiques? En els espais o iniciatives unilaterals creades a la llum del full de ruta independentista, hi hem de participar?

La meva resposta es NO. Ja que estem davant, a parer meu, d´una greu tergiversació i vulneració de la voluntat fins ara expressada pel poble de Catalunya.

Amb tot, ICV en prova de bona voluntat i de consens, va participar en els treballs de la CPC.

La finalització brusca de la CPC, decidida per JxSí i la CUP sense haver acabat ni els treballs ni les compareixences previstes, així com les conclusions conjuntes de JxSí i la CUP, palesen un cop més dues qüestions : 1.- La pura instrumentalització de la Comissió. 2.- La negativa de JxSí i la CUP d´acceptar diàleg sobre plantejaments que no siguin la independència .

Les conclusions de la CPC, que votaren favorablement només JxSí i la CUP, recullen a l´engròs la línia argumental de les propostes del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), en el seu Llibre Blanc “La Transició Nacional de Catalunya” i anuncien el moll de l´os del contingut de la intervenció del president Puigdemont en el debat de la qüestió de confiança.

En síntesi, diuen que el procés constituent constarà de tres fases: una primera de procés participatiu, una segona de desconnexió amb l´Estat i una tercera fase de ratificació a nivell popular mitjançant referèndum .

Carles Puigdemont va anunciar que al juliol s´estarà en condicions de fer la desconnexió, ja que s´hauran aprovat tant les lleis de desconnexió com les de transició jurídica i les estructures d´Estat, i el mes de setembre es produiria el referèndum de ratificació de la desconnexió, és a dir, ratificació de la declaració unilateral de independència.

Sense entrar a considerar el grau de viabilitat (o inviabilitat) d´aquesta proposta, és evident que la naturalesa d´aquest referèndum no permet a la ciutadania decidir sobre els diversos escenaris de futur de Catalunya, sobre quina relació volen amb Espanya o si no la volen, sinó tot el contrari, un referèndum tancat exclusivament a la ratificació de la independència. Aquest es el significat polític, a parer meu, del referèndum que se´ns planteja. Deixant de banda, avui, el debat sobre si ha de ser vinculant, pactat, consultiu o el que calgui.

Per tot això, entenc que cal denunciar aquest referèndum com una peça més del conjunt de peces d´un procés cap a la independència unilateral, i com he dit més amunt, sense mandat democràtic, que en lloc de possibilitar a la ciutadania el coneixement i les decisions sobre les diverses opcions possibles, de forma igualitària, el redueix a la proposta independentista.

Dit d´una altra manera: no estem davant d´un referèndum on la ciutadania decideix quin camí triar, sinó un referèndum on l´actual govern demana ratificar el camí que ells han decidit i emprès. Un camí que no té el suport de la majoria de la població catalana.

Un acord sobre el referèndum, al meu entendre, sols pot passar per retornar a la idea primigènia. Un referèndum on el poble de Catalunya decideix el seu horitzó. Mentrestant, i en coherència, cal una aturada de totes les iniciatives que donen per decidit que l´únic horitzó és la independència, fins que la voluntat de la ciutadania s´expressi en quin sentit vol avançar.

Més enllà de la nostra proposta de referèndum, cal que ICV, partint de tot el que hem anat elaborant, formuli el seu propi full de ruta. Obert al diàleg de tots els partits i moviments socials que aspiren a una Catalunya més sobirana, més justa i més igualitària.

Una consideració final: sovint en el tema nacional hem estat massa pendents, amb por fins i tot, que se´ns situés en un o en un altre bàndol, renunciant un xic a expressar més clarament les nostres posicions. No sé, fins i tot, si hem estat més preocupats per aparèixer equidistants que per explicar amb claredat el nostre projecte.

Nosaltres no tenim res del que avergonyir-nos en la defensa dels drets i llibertats nacionals, ni abans ni ara. Tot el contrari; no hi ha cap organització política que pugui mostrar un full de serveis al país com el nostre.

Sé, per experiència pròpia, que no és fàcil mantenir públicament les nostres posicions polítiques en temes com aquest, complexos i polaritzats, carregats d´emocions, quan a més som minoria. Però és absolutament necessari passar del “amb compte que no ens esquitxi o passem de puntetes” que de vegades hem interioritzat per “voler liderar nous horitzons per a Catalunya”.

(Article escrit abans de l’aprovació de les resolucions en el debat de política general del passat 6 d’octubre de 2016)

dimarts, 6 de desembre de 2016

6 de desembre: 10 anys de blog!

Avui fa deu anys, amb aquest article i la seva foto, vaig començar a escriure aquest blog. De manera regular i ininterrompuda, he reflectit allò que penso i proposo en relació a la nostra ciutat i tambè, tot i que no de manera prioritària, sobre el moment polític català, espanyol i global. Els primers cinc anys, des de l'oposició als governs Vázquez, i els darrers cinc anys, com a alcalde de Sant Feliu. Un repàs al meu blog és, crec, una de les millors maneres de seguir la vida de la nostra ciutat en aquesta dècada.

Fins avui, són 1.333  escrits. Una mitjana d'onze al mes, dos o tres escrits cada setmana, sense fallar-ne ni una, tot i que sóc conscient que la mitjana de visites per escrit no arriba al centenar: 88 visites aproximadament per escrit. Només 23 articles han superat la barrera de mil lectures (és a dir, des de mil dispositius amb identificatiu diferents), i els 10 més vistos, els "top ten" són aquests:

Gairebé 1.400 comentaris reblen la meva voluntat de diàleg mitjançant aquest blog. No tenen cap filtre previ, es poden llegir a l'instant i només n'he esborrat un, sense cap voluntat d'aportar res en positiu i simplement insltant-me.

En deu anys han passat moltes coses: de l'eufòria econòmica a la crisi devastadora, del Govern d'Esquerres de la Generalitat al procés d'una meitat del país que ignora l'altra, del govern socialista a l'Estat que presumia d'economia de champions a un govern del PP després de guanyar i perdre la majoria absoluta, del govern Vázquez a Sant Feliu a la recuperació de l'alcaldia per part nostra, d'una Europa que despertava esperança a una Europa que genera desconfiança, de la il·lusió Obama al descoratjament Trump,... Un llarg reguitzell de canvis esperables uns i inconcebibles altres que han marcat deu anys intensíssims de la vida política local i global i que, crec, són molt fàcils de seguir al meu blog clicant, a la dreta de la pantalla, l'etiqueta justament d'"Etiquetes".

I, per acabar aquest escrit, tot parlant d'etiquetes, deixeu-me que us recordi els que, per a mi, són els escrits que més em descriuen, m'identifiquen, em retraten, em marquen. Tots ells sota l'etiqueta "JSJ els 10 escrits més claus", la crème de la crème dels 163 que identifico com "JSJ escrits claus", tot i que en realitat... són 13. Heu-los aquí:
Moltes, moltīssimes gràcies a les persones que heu visitat aquest blog, aquest espai personal meu amb un únic objectiu: compartir el que penso, influir positivament en el nostre entorn, enraonar. GRAAAAAÀCIES!!!

dilluns, 5 de desembre de 2016

2017: any de reconeixement al moviment veïnal dels anys setanta a Sant Feliu.

Foto de l'Arxiu Local i Comarcal publicada a la revista "La Vinya del Puntaire", a l'any 1979.

A la segona quinzena de gener, començaran les obres de la plaça de la Salut. Ja estan a punt d'acabar les obres de la plaça Rafael Alberti. Ja estan fent-se les reunions prèvies a l'aprovació de la remodelació de la plaça Francesc Macià. Es va complint fil per randa el lema que des d'Iniciativa i Esquerra Unida repetim a cada elecció municipal: "tot a l'abast de tothom i espai públic de qualitat a tots els barris". Però ni la plaça de la Salut, ni la plaça Francesc Macià, ni la plaça Rafael Alberti, ni altres espais de Sant Feliu com la plaça de la Xocolatada, la plaça de Can Maginàs, la plaça de la Solidaritat, o els diversos trams de la Riera de la Salut són espais creats de nou, sinó que són espais que tenen, als seus orígens, l'empremta i la lluita dels veïns i veïnes que, al llarg dels anys setanta, van lluitar contra l'especulació i a favor de serveis i espais públics a l'abast de tothom.

La foto que encapçala aquest escrit és, potser, el millor símbol d'aquella lluita veïnal. És el clot que, a l'any 1976, es va fer a l'actual plaça de la Salut per construir-hi una gasolinera. Un clot al qual, en el primer cap de setmana de la campanya electoral de les primeres eleccions generals democràtiques, les de juny de 1977, els veïns i veïnes van llençar la formigonera i la maquinària de construcció, exigint aturar les obres i guanyar una plaça per a un barri molt nou i molt dens. Era el diumenge 5 de juny de 1977. Quaranta anys després, simplement millorarem una plaça que el barri de la Salut va guanyar amb la seva lluita.

Als anys setanta, i justament entre la mort de Franco (20-N-75) i les primeres eleccions municipals democràtiques (03/04/1979), hi va haver una triple mobilització política i social, que va tenir molta incidència a Sant Feliu: el moviment obrer i sindical, el moviment veïnal i la mobilització cultural, amb l'exponent més clar del Congrés de Cultura Catalana. En tots tres fronts, ens vam formar políticament la major part dels activistes polítics, socials i culturals de la ciutat que avui tenim més de cinquanta-molts anys. En el meu cas concret, al 76 treballava a Matacàs i vaig participar en les vagues del Baix Llobregat, era cap de pioners i caravel·les al Cau i era el representant de l'Agrupament en la comissió organitzadora del Congrés de Cultura Catalana, i vaig col·laborar amb les incipients AAVV de Sant Feliu en els primers cursos gratuïts de català que es feien al segon pis del Centre Parroquial. I com jo, molts altres, moltes altres. Gairebé totes i tots, comunistes del PSUC, però també del PTE, la OIC, alguns socialistes (com jo llavors!) i algunes persones independents, especialment del món de la cultura.

El moviment veïnal va ser especialment intens en una ciutat plena de dèficits urbanístics i de serveis. Va ser un moviment constant, unitari i enormement actiu i eficient. Els seus dirigents i les seves dirigents eren líders nats, reconeguts i reconegudes per tothom, i amb gran capacitat de convocatòria i de convicció. L'enemic era clar i les necessitats eren absolutament primàries: voreres, asfalt, clavegueres, fanals, escoles, ambulatoris, parcs, places, i llibertat, amnistia, estatut d'autonomia, i democràcia. Un moviment veïnal que es va organitzar en unes primeres comissions gestores encara no reconegudes legalment, i després en les primeres associacions de veïns de la nostra ciutat. Un moviment veïnal al qual tenim molt a agrair... i al qual, de manera pública i oficial, mai no hem expressat aquest agraïment tan merescut.

Durant l'any 2017, però, l'Ajuntament vol corregir aquesta mancança: volem retre homenatge institucional als i a les dirigents veïnals de Sant Feliu des de finals dels seixanta/primers dels setanta fins a les primeres eleccions municipals de 1979, en què molts d'aquells líders, d'aquelles dirigents van formar part de les candidatures d'esquerres de la nostra ciutat (PSUC encapçalada per Cesc Baltasar, MCC-OIC encapçalada per Àngel Merino i a la qual vaig donar suport públic i votar, PSC encapçalada per Serafín Fernández i Alternativa Municipal de Vecinos, encapçalada per Pedro Martínez).

Amb aquesta finalitat, ja hem encarregat al Centre d'Estudis Comarcals la realització d'una exposició que recordi aquelles persones i aquells fets, que recordi a tothom que la nostra normalitat i qualitat de vida d'avui, és el resultat d'una intensa i continuada lluita d'ahir, que posi imatge a una ciutat en risc d'esdevenir suburbial i posi nom i rostres als homes i dones que, a tots els barris de la ciutat, van aconseguir evitar-ho. Una exposició que mostri, recordi i homenatgi, com vaig fer en aquest escrit, totes les Joanes i totes les Adelas de Sant Feliu.

Aquesta important exposiciò es presentarà coincidint amb el 40è aniversari dels fets de la gasolinera, al juny de l'any que ve. Però hi haurà coses, més coses, de les quals ja anirem parlant. Però sempre amb el mateix objectiu: el reconeixement d'avui als lluitadors i lluitadores veïnals d'ahir.

Tu hi pots col·laborar!
Fa quaranta anys, fer fotografies no era tan immediat i fàcil com ara. El Centre d'Estudis Comarcals està consultant a fons les col·leccions fotogràfiques i els documents de l'Arxiu Local i Comarcal del Baix Llobregat, però segur que hi ha fotos i documents en mans de persones particulars que són importants per documentar aquells anys. Si tens fotos d'aquells anys o coneixes algú que en tingui, poseu-vos en contacte amb el Centre d'Estudis Comarcals en aquesta adreça electrònica: cecbll@llobregat.info o en les seves oficines al Centre Cívic Mas Lluí, situades a la plaça Dicià. Moltíssimes gràcies, per endavant, a qui pugui ajudar a fer més gran aquesta exposició.

diumenge, 4 de desembre de 2016

24/11/16: aprovat definitivament el planejament de la plaça Lluís Companys!

Aquesta foto és de fa cinquanta-quatre anys, de l'any 1962, quan jo tenia cinc anys. Hi identifiqueu el que avui és la plaça Lluís Companys? Hi identifiqueu els punts marcats amb A, B i C? És una ampliació d'aquesta foto, que he trobat fent una cerca a Google:

Imatge de l'Arxiu extreta del web de Ràdio Sant Feliu.

En diversos moments ja he parlat de la plaça Lluís Companys: aquest article de febrer de 2015 és potser el més important. Llavors informava que, després de molts anys, en el ple de gener de 2015 s'havia aprovat inicialment la modificació de planejament que segellava l'acord entre el propietaria majoritari de l'àmbit i l'ajuntament. En aquest escrit explico que aquesta modificació de planejament ja ha estat aprovada definitivament, tant per la Direcció General d'Urbanisme (DGU) de la Generalitat com pel propi ple municipal, que va aprovar un text final que incorporava alguns serrells demanats per la DGU en el ple de novembre, sense cap vot en contra i amb tres abstencions (de C's i PP).

Recordo el contingut més rellevant del planejament aprovat definitivament, amb aquest plànol que ja vaig explicar el febrer de l'any passat: la propietat del sòl obté el permís per fer un edifici de 16 habitatges en la zona assenyalada en blau, i les cessions a l'interès general es materialitzen en una ampliació de la plaça Lluís Companys de 3.000 a 4.600m2 de superfície, amb un projecte que haurà d'assumir (construcció i cost) el constructor després que l'hagi aprovat l'Ajuntament. Es resol així un anacronisme que, lluny de l'encant de la foto superior, mantenia un solar inadmissible al bell mig de Sant Feliu. Crec, molt sincerament, que ens n'hem de felicitar!

I ara, què?
L'aprovació definitiva del planejament és el requisit imprescindible per establir i signar els compromisos de totes les parts. Un cop aprovat, ja hi ha llum verda per als tràmits que han d'acabar amb l'ampliació de la plaça.

Els primers són, d'una banda, la propietat ha d'iniciar un procediment administratiu que fixi reparcel·lacions, indemnitzacions, etc i, de l'altra, ha de presentar un projecte d'urbanització del conjunt assenyalat en verd i blau. Aquests dos tràmits (reparcel·lació i urbanització) està previst que es presentin i tinguin una aprovació inicial en el primer trimestre de 2017.

Els dos projectes esmentats (reparcel·lació i urbanització) hauran de tenir una exposició pública i, posteriorment, una aprovació definitiva, que previsiblement es farà en el segon trimestre de 2017. Quan el projecte d'urbanització s'aprovi, l'Ajuntament haurà de concedir el corresponent permís d'obres. Tot plegat, previsiblement abans de l'estiu de l'any que ve.

Si tot anés segons el calendari previst, l'inici de les obres seria al setembre de 2017. Com que no s'ha presentat encara el projecte d'obres, encara és aviat per saber amb certesa la seva durada i la seva finalització previsible. El que sí que hem traslladat als tècnics de la propietat és que afectés a una sola Festa de Tardor.

I més enllà de la LluísCo?
Aquestes obres tan importants al bell mig de la ciutat ens han de permetre allò que jo sempre dic de "vista llarga i passa curta". Mirem a llarg: si obrim la plaça Lluís Companys al carrer Pi i Margall a l'alçada de la porta lateral de la Catedral, tindrem un sistema molt ben comunicat de dues places al bell mig de Sant Feliu (la Vila i la Lluís Companys); si la connectem al pati de l'Ateneu, tindríem un accés directe també per Vidal i Ribas; si fem Vidal i Ribas peatonal, tenim un centre de ciutat amb un conjunt d'espais públics (carrers, places i parcs) amb oportunitats avui impensables per al comerç i un impuls grandíssim al conjunt d'equipaments culturals que avui hi ha, i que en el futur hi pot haver (per què, si no, hem comprat l'edifici annex al Centre Parroquial?).

Tenim una oportunitat d'or per repensar col·lectivament el centre de Sant Feliu, tal com vaig explicar ja en aquest article i vaig avançar novament en el ple en què es va aprovar el planejament que acabo d'exposar. Espero que els diferents partits polítics de Sant Feliu i les entitats veïnals, culturals, de comerciants, etc. de la nostra ciutat entenguin la dimensió d'aquest repte i hi facin les aportacions que considerin convenients per aprofitar aquesta oportunitat d'or. Per als homes i dones d'Iniciativa i d'Esquerra Unida, que hem aportat sempre el millor de nosaltres a Sant Feliu, aquesta serà un nova oportunitat per demostrar-ho.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Sant Feliu és una ciutat equilibrada, però té barreres interiors.

Foto de Marc Rius a la galeria de fotos del Fet a Sant Feliu.

Dimarts passat, 22 de novembre, hi va haver una taula rodona més que interessant a l'Ateneu de Sant Feliu. El títol era suggerent: "Sant Feliu de Llobretat: una ciutat invisible?". El títol venia d'un article molt interessant del periodista Marc Andreu a la revista digital Crític. Jo mateix em vaig fer ressò d'aquest article en el meu blog, en aquest escrit: "Sentir com a propis els diversos santfelius de Sant Feliu", amb dues imatges de Can Maginàs i del carrer de Baix.

La taula era de luxe: qui parla a la foto era el mateix Marc Andreu, l'autor de l'article i del llibre. Al seu costat, l'Àngel Merino, l'ideòleg, per dir-ho així, de la cohesió social a la nostra ciutat i d'un currículum polític impressionant, actualment responsable de la USLA. A l'altre costat, en Sergi Picazo, una de les tres ànimes de Crític, un gran periodista d'investigació i que viu a Sant Feliu. Al seu costat, la Montse Santolino, periodista i veïna del barri de la Florida, de l'Hospitalet. Per completar aquests tertulians (en el bo i millor sentit de la paraula) de luxe, en Jordi Ferrer, creador, president de la cooperativa i cara més visible del Fet a Sant Feliu.

Justament el Fet a Sant Feliu ha publicat una bona crònica de la taula rodona. El tema era realment interessant i estratègic: la visibilitat o invisibilitat de la nostra ciutat i, més enllà, la visibilitat o invisibilitat dels diferents grups socials que configuren la nostra ciutadania. Ens hi juguem molt el Sant Feliu del mig i llarg termini: s'estan covant problemes socials que ara no sabem percebre? El Sant Feliu de què parlem als mitjans, a les institucions, recull tots els santfelius que realment existeixen?

Tot i això, tot i la qualitat dels ponents, tot i la importància del tema, tot i l'esforç de difusió de la taula rodona (que sí, que es pot millorar, però que va ser important i bona), vam ser quatre gats. Molt poca gent per l'esforç de convocatòria, la rellevància i qualitat dels ponents i per la importància del tema. Fa pensar, i no per desbordar optimisme, precisament.

No faig un resum, perquè ja l'ha fet i millor el Fet a Sant Feliu. Però sí que vull reflectir al meu blog dues consideracions personals, l'una a conseqüència de l'altra.

La primera consideració la va expressar molt bé en Funti en la seva intervenció, i la subscric plenament: "Sant Feliu és una ciutat equilibrada, una ciutat cohesionada, però que té importants fronteres o barreres interiors". Hi coincideixo tant, que he fet servir la seva frase per encapçalar el meu escrit.

La segona consideració intenta identificar aquestes barreres, i és el que vaig expressar en el col·loqui posterior, insinuant que hi hauria d'haver una segona taula rodona per pensar-hi de manera més explícita i profunda. I en vaig esmentar, en una intervenció molt sobre la marxa, quatre: dos de caràcter general i dos específics de Sant Feliu.

1. Una barrera social creixent, que té el seu reflex en la consolidació volguda d'una doble xarxa (concertada i pública), en què la pública s'aprima a favor de la privada o concertada (i vaig posar com exemple el tancament de línies de P3 a Catalunya en aquest curs o les retallades en la sanitat pública) i dificulta l'accés a serveis públics de qualitat al conjunt de la societat, especialment les rendes mitjanes o baixes, que ni poden ni volen pensar en alternatives privades als serveis públics més bàsics.
2. Una bretxa generacional, en què molt gent gran se sent desorientada o invisible, en un món de canvis tecnològics i socials molt ràpids i que sovint no reconeixen com a seu. I vaig posar com exemple les dificultats amb què es troben quan les entitats bancàries els diuen que no els atenen a finestreta i que tot ho han de fer en els caixers.
3. La nostra ciutat té encara barreres identitàries que es reflecteixen clarament en els resultats electorals. Amb l'única excepció d'ICV-EUiA que té resultats homogenis a tota la ciutat, hi ha barris que voten clarament en clau CDC+ERC+CUP i altres que voten clarament en clau PP+C's+PSC, atenent a llengua i origen familiar.
4. L'absència clamorosa de la immigració més recent. A Sant Feliu tenim un 11% de població de nacionalitat estrangera, però no tenim un 11% d'aquests conciutadans nostres en la nostra vida pública, en les nostres activitats socials, en els nostres equipaments, en els nostres mitjans. Vaig posar un exemple de les darreres eleccions municipals, amb 8 candidatures i 168 candidats i candidates: n'hi havia 16-18 de nacionalitat no estrangera? Fora d'ICV-EUiA novament, que sempre cerquem llistes molt representatives, ningú més portava conciutadans nostres d'origen no espanyol dins les seves llistes.

Per imaginar i fer possible el Sant Feliu que volem en el futur, cal que hi pensem en el present. I no deixa de deixar-me un mal regust de boca que, tenint una excel·lent oportunitat per fer-ho, sembla que tan pocs tinguem interès per fer-ho...