dissabte, 9 de desembre de 2017

Amb tot el respecte, tota la discrepància. I posant en valor el que tenim en comú.


El diumenge 3 de desembre, últim abans de l'inici de la campanya electoral, Jordi Évole va convocar a "Salvados" a dues serioses aspirants a la presidència de la Generalitat: Inés Arrimadas i Marta Rovira. En vaig treure una impressió més aviat discreta, molt poca capacitat de debat més enllà de la defensa o rebuig a ultrança de la independència. És revelador que cap d'elles conegués dades sobre l'atur a Catalunya. Clar que pot ser una impressió condicionada pel fet que ni l'una ni l'altra són santes de la meva devoció. Però no és del programa ni d'elles del que vull parlar, sinó del que de debò em va amoïnar veient el programa: dues persones representant a dos móns que, com a molt, se suporten. I la necessitat, la imperiosa necessitat, de trencar la dinàmica de dos móns que simplement se suporten.

Vull parlar de la necessitat de superar aquesta dinàmica de dos móns confrontats, amb ple respecte a les persones que viuen plenament en cadascun dels dos móns... però mostrant-hi la meva total i democràtica discrepància, des de la voluntat de no formar part de cap dels dos i, alhora, de voler comptar amb tots dos.

El món representat per Marta Rovira no és el meu món. El respecto molt: molta família sí que s'hi sent representada. Però la independència de Catalunya no ha estat mai un projecte polític que m'interessi el més mínim. Ni tan sols des de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Ni tan sols des de la pèssima estratègia de negociació d'Artur Mas sobre el pacte fiscal al 2012. Ho explicava amb detall en aquest escrit de finals de juny, a favor del referèndum i en contra de la independència. En la meva anàlisi de les causes que limiten les aspiracions i les condicions de vida dels treballadors i treballadores de totes les classes (que és la raó de ser de la meva activitat i les meves opcions en política), no hi caben les anàlisis que rebo d'aquest món. I les estratègies que utilitza aquest món em són encara més alienes. No crec en la unilateralitat en res, i em desagrada profundament plantejar objectius en cap àmbit de la vida sense valorar-ne els pros i els contres, els riscos i els costos, els calendaris i els suports. No formo part del món de la DUI, però viu amb nosaltres i el respecto i m'interessa.

El món representant per Inés Arrimadas no és el meu món. El respecto també molt: a Sant Feliu hem tingut, des de la Luisa fins a l'Eli passant pel Sergi, molt bons regidors del PP. Però la idea d'una Espanya uniforme, centralista i unida a la força a imatge i semblança d'una idea nostàlgica i inexistent d'una Castella imperial no ha estat mai un projecte polític que m'interessi el més mínim. Em  subleva profundament el despreci d'aquest món cap a les llengües que, sense ser la castellana, també haurien de considerar com a espanyoles i com a pròpies. Em repel·leix instintivament el tuf autoritari, tancat i endogàmic amb què moltes persones d’aquest món governen i es relacionen, i la fredor amb què justifiquen l'injustificable, com vam veure i viure el darrer 1 d'octubre. Però en la meva anàlisi de les desigualtats socials i de la pobresa creixent, no hi caben tampoc les anàlisis que rebo d'aquest món. I els seus arguments em són encara més aliens. De debò que poden afirmar sense morir de vergonya que tot neix en l'adoctrinament del infants en l'escola catalana? De debò creuen que només amb una visió restrictiva de la legalitat i un ús intolerable de les forces de seguretat poden fer front al problema que ells mateixos van crear quan recollien signatures contra (l'Estatut de) Catalunya? No formo part del món del 155, però viu amb nosaltres i el respecto i m'interessa.

Els móns representats per Inés Arrimadas i per Marta Rovira són, cada cop, més impermeables l'un a l'altre. Tot i conviure, el respecte i interès mutu no hi abunden. En els seus respectius projectes de futur per a Catalunya, tots dos els veuen o els volen malgrat o contra l'altre... i en cap cas comptant amb o al costat de l'altre. Tots dos móns s'ignoren si no s'acusen mútuament, gairebé no s'escolten, s'exclouen ostensiblement (que tristes les sessions del 6 i 7 de setembre al Parlament...) i ni tan sols manifesten interès, com van confessar elles mateixes, per fer un simple cafè. Cal dir també que els dos móns no són igualment responsables de la situació que vivim: molt pitjor i molt abans, els dirigents del Partit Popular Però el cert és que els dos móns existeixen, i és políticament imprescindible i èticament just comptar amb tots dos per construir de debò una societat mínimament cohesionada. Amb tots els respectes, amb totes les discrepàncies. Desbloquejant els blocs, recuperant unes regles de joc que tothom pugui compartir per recuperar un marc de diàleg en què tothom se senti progressivament reconegut. Posant en valor el que ara costa tant de dir, però tot el que tenim en comú.

El meu món, doncs, és un altre. Posa molt en valor i busca el que tenim en comú, vol tenir portes obertes i ser permeable a banda i banda (a totes les persones que voten a banda i banda, no als partits que, com PP i C´s, s'entesten a enquistar el conflicte): reconeix la pluralitat d'aquells primers dies d'octubre  Vol comptar amb tothom per millorar les condicions laborals i de vida de la classe treballadora, suma les mans de tothom per denunciar els abusos del poder econòmic o la corrupció d'un sector de la classe política, lluita en diferents llengües i a una sola veu per l'escola pública, per la sanitat pública, per les pensions, pel medi ambient, pel dret a l'habitatge, contra la precarietat, contra els desnonaments. El meu món mira tant TV3 com la Sexta i, si mirem Sant Feliu, sent tan pròpia la plaça de la Vila com la plaça de la Salut, viu tots els santfelius de Sant Feliu  El meu món rebutja que calgui posar etiquetes per viure i compartir el dia a dia amb tothom, passa amb un somriure de ser titllat d'equidistant. El meu món s'arrela tant en les lluites dels barris com en el Congrés de Cultura Catalana  i es composa de totes les joanes raspall i totes les adelas barquin, de tots els josés cano. El meu món no comparteix ni la DUI ni el 155. Majoritàriament, el meu món rebutja aquest govern que avui té Espanya o com funciona Europa, però vol continuar intentant construir una altra Espanya, una altra Europa.

Mirant les eleccions del proper 21 de desembre, cadascun d'aquests móns és, al seu torn, plural i amb visions i prioritats diferents: no és el mateix la candidatura dels convergents que la d'ERC, com també són diferents C's del PP.  El meu món també és divers, però en la meva opinió, qui millor el representa és Catalunya en Comú Podem, que encapçala Xavier Domènech i de la qual formem part Iniciativa i Esquerra Unida.

Voldria acabar explicant per què votaré aquesta gent, la gent comuna, la meva gent. En deu frases, en deu raons. Però ja ho vaig fer fa dos anys, i avui continuo pensant el mateix: a què diré SÍ el proper 21 de desembre, com ja vaig fer aquell increïblement llunyà 27 de setembre. 

dimarts, 5 de desembre de 2017

Fam i fred. Potser que ens tornem a preguntar el per què de les coses.

Aquest cap de setmana ha estat el del Gran Recapte d'Aliments, organitzada per la Fundació Banc d'Aliments. Coincideix amb una onada de fred, amb els corresponents avisos a la població i els corresponents reportatges i notícies sobre el que es coneix amb l'eufemisme de la "pobresa energètica".

Fam i fred. Pobresa. Pobresa a seques, sense adjectius que la matisin, la rebaixin o la facin més admissible, més suportable, menys crua.

Fam, fred i pobresa al segle XXI i a Sant Feliu, a Catalunya, a Espanya, a Europa. al món.

Fam, fred i pobresa que ens obliguen a atendre-les en el moment en què es presenten, però que ens haurien d'obligar molt més a `dues coses:

  • preguntar-nos-en les causes, no resignar-se a la inevitabilitat de la pobresa, ser orgullosament comunistes en els termes que expressava el bisbe Helder Cámara,
  • (re)construir una proposta política per a la justícia social, capaç de regular i controlar l'economia i basar-la no en l'acumulació de riquesa en mans de pocs, sinó en assegurar una vida digna per a tothom.
Pel que fa a l'atenció, recordo i reitero el que vaig escriure fa cinc anys sobre els bancs d'aliments a Sant Feliu i a les entitats que col·laboren amb l'Ajuntament per garantir-ne el funcionament (Càritas, Creu Roja i Església Evangèlica). Reitero també el meu agraïment a totes elles. Pel que fa a la "pobresa energètica", recordo aquest escrit meu de l'any passat, que fa referència a una jornada sobre el tema que la revista digital alcaldes.eu va organitzar justament a la Sala Ibèria de Sant Feliu. Detectar i atendre les situacions de risc de fam, fred i pobresa a Sant Feliu és una funció clara dels serveis socials municipals i és la finalitat del Pla de Rescat Social de la nostra ciutat. Amb la regidora de Serveis Socials, Mireia Aldana, estem acabant de preparar un article sobre l'abast del treball municipal perquè cap persona ni família passi fred i gana a Sant Feliu.

Però no n'hi ha prou d'atendre les situacions de pobresa o de risc de pobresa. És imprescindible fer un pas més i qüestionar-se les raons de la pobresa i treballar en la (re)construcció d'un projecte polític basat en la democràcia econòmica i la justícia social. Un projecte polític que superi la proposta socialdemòcrata d'incidir en la redistribució de la riquesa només mitjançant una fiscalitat progressiva, i que posi en qüestió tant la noció de propietat, com de competència, com de liberalització dels mercats. Un projecte polític que es basi en la democràcia i integri l'economia de mercat, però que en cap cas situï la democràcia i la política com a meres espectadores d'una èticament inadmissible societat de mercat. Un projecte polític que, al contrari de la Revolució d'Octubre de fa cent anys, es fonamenti en majories socials i electorals suficientment àmplies i revalidades a les urnes. Un projecte polític que, el mateix que la Revolució d'Octubre i la seva predecessora als carrers de París, es basi en la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre les persones i no en la llibertat de mercats i l'acumulació privada dels beneficis del treball. Un projecte polític que plantegi la propietat pública de serveis bàsics tan bàsics com els transports o l'energia, que de manera transitòria elimini la liberalització de preus, que estableixi per llei que els governs democràtics regulin els preus i no són les empreses monopolístiques les que cerquen maximitzar els seus beneficis a costa de sotmetre a milers de persones, per exemple, al risc de la fam i el fred. Un projecte polític que no es basi en la llibertat il·limitada de les grans corporacions industrials i financeres per explotar les persones i la natura, sinó en un desenvolupament econòmicament, socialment i ecològicament sostenible i responsable amb les persones i la natura.

Aquest és l'únic projecte polític que m'interessa i em motiva. Un projecte polític que hauria pogut passar per una redefinició en democràcia del futur que es va obrir a Rússia a l'octubre de 1917, i que ara cal repensar, redefinir, reconstruir. Un projecte polític que es pregunti el per què de la pobresa, de la desigualtat, de la injustícia i que hi vulgui fer front des de cada municipi fins a escala, com a mínim, europea, en una perspectiva de justícia social. Aquest és el projecte polític que tinc al cap per a Sant Feliu i per al qual avui trobo la millor aproximació en Iniciativa. Aquest és el projecte polític que sembla que, impulsat per Yanis Varoufakis, comença a gestar-se a Europa i que espero poder votar, decididament, il·lusionadament, col·lectivament, a les eleccions europees (i municipals!) del 9 de juny de 2019.

Perquè a la fam i al fred no se'ls fa front només amb maratons, recaptes, ajudes socials i altres formes de caritat... que no van al fons de la qüestió. Aquestes formes de caritat estan bé per conscienciar, per sensibilitzar, per atendre puntualment als qui pateixen o poden patir fam i fred. Però no n'hi ha prou. Per resoldre la fam i el fred, aquí i a tot el món, cal un nou projecte polític basat en la igualtat, com a aquell octubre gloriós, i en la plena llibertat de les persones i la regulació democràtica de la llibertat de les empreses. Cal un nou moviment de treballadors del món sencer, uniu-vos, amb la bandera roja que va aparèixer a la Comuna de París, fraternalment cantada en la Internacional... Una hermosa mañana que, com deia Labordeta, potser ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver... pero habrá que forzarla para que pueda ser!

diumenge, 3 de desembre de 2017

Fins dilluns, 04/12, a les 23:59, vota les obres d'estiu de 2018!

Per tercer any consecutiu, la ciutadania decidirà les obres mitjanes que es faran l'any que ve a Sant Feliu. Obres d'un import màxim d'entorn de 100.000€, de durada d'entorn de dos mesos i que es fan entre l'estiu i la tardor.

La ciutadania té també la darrera paraula en les grans inversions i en les més petites. En les grans, perqué les decideix o no amb el seu vot, ja que formen part dels programes electorals, i després participa en l'elaboració i aprovació dels projectes d'obres. Per a mi no té sentit votar per decidir, per exemple, si cal o no reformar les places de la Salut o Francesc Macià, sinó que el que democràticament pertoca és incloure les grans inversions en els programes electorals. I si hom guanya (com nosaltres a l'11 o al 15), complir els programes: la decisió de fer  les places es pren amb el vot de la ciutadania, el projecte per fer les places es fa amb la participació de la ciutadania. Pel que fa a les petites obres, la participació de la ciutadania és fonamental: les instàncies de persones o entitats i les regidories de barri són, al costat de les pròpies inspeccions municipals, les propostes ciutadanes per a la reposició o les petites millores.

En tot cas, la ciutadania ha presentat més de 40 propostes, de les quals l'Ajuntament n'ha recollit les vint que tot seguit recullo, a partir del Facebook de l'Ajuntament. D'aquestes vint, cada persona en pot triar 3. El resultat de les votacions es donarà a conèixer dimarts mateix.












divendres, 1 de desembre de 2017

Acords i votacions del ple de novembre de 2017.

El penúltim ple de cada any està marcat per la commemoració de dates que volem posar sempre en valor. Per ordre cronològic:
  • 20 de novembre: Dia Universal dels Drets dels Infants.
  • 25 de novembre:Dia internacional contra la Violència Masclista.
  • 1 de desembre: Dia internacional de Lluita contra la Sida.
  • 3 de desembre: Dia internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat.
Cada ple del mes de novembre comença amb la lectura del manifest elaborat pel Consell de les Dones de Sant Feliu, posant en valor la vigència del 25-N i la lluita imprescindible contra la violència envers les dones. Abans d'aquesta intervenció, però, algunes persones del Comitè de Defensa de la República van irrompre en el ple per llegir un manifest. No els vaig donar la paraula. Com els havíem dit el dia abans, tothom pot parlar al ple comunicant-ho 24 hores abans. No ho van voler fer, i van voler parlar abans que les entitats que sí havien comunicat que volien parlar. Vaig suspendre el ple un quart d'hora, ells van llegir el seu manifest per a ells mateixos, se'n van anar i vam continuar. Jo no donaré mai un tracte discriminatori a ningú per expressar les idees que vulgui... però tampoc li donaré mai un tracte de favor: haurien pogut parlar perfectament davant de tothom, després del Consell de les Dones, del CNIAC i de les entitats de la discapacitat. Haurien pogut fins i tot presentar una moció que obligués als grups a votar-la, tant sols comunicant-ho!. Van preferir irrompre sense avisar, saltar-se el funcionament del ple i ignorar un ordre d'intervencions que dóna oportunitats a tothom... per parlar simplement per a ells mateixos. Un gest de consum intern i que dubto que porti enlloc.

Em van agradar molt les tres intervencions de les persones que van parlar: Alícia Feitó, l'Iker i la Clara, la Magda Panyella. Reivindicació de drets, explicació de lluites que porten millores per a tothom, denúncia de la invisibilitat, exigència de ser tinguts/des en compte. Quan diem que cal governar per a tothom, cal pensar en les persones a qui costa més viure la seva plenitud de drets, deures i oportunitats. En la part posterior del ple, vam parlar de la gent gran i de les persones, com les malaltes de Sida, amb malalties cròniques.  Sé que cal tenir a tota la ciutadania al cap i al cor, però hi ha d'haver una mirada i una atenció especial als col·lectius que ahir es van expressar al ple.

Els punts estrella del ple eren dos: el pressupost de 2018 i el conegut com a Pla de la Catedral. Josep Maria Rañé va explicar molt bé el primer, i Lídia Muñoz va explicar molt bé el segon.

En Josep Maria va fer una exposició similar a la que va plantejar en l'audiència de fa quinze dies. La resposta de l'oposició, més aviat discreta: o mirant algunes partides concretes traient-les de context i intentant explicar un vot negatiu a la globalitat a partir de discrepàncies parcials (Veïns, C's, PDeCat), o dient que no havien tingut informació suficient... quan no han anat a les reunions a què se'ls convocava (ERC). Només Elisabeth Ortega, del PP, va fer una lectura global del pressupost, posant de relleu la seva coherència des del punt de vista del PAM del govern, expressant que no és el pressupost que el PP faria, posant algun llum d'alerta sobre l'evolució dels ingressos lligats a l'activitat econòmica, però que recull alguns acords als que, com ara la rebaixa del tipus de l'IBI, el PP va donar suport, i expressant, en conjunt, la seva abstenció. Per cert, cal reconèixer a l'Eli que assisteix a totes les reunions a què és convocada i que hi té una actitud positiva d'aportacions molt més en clau de ciutat que d'interès de partit. Trobo a faltar, en general, alçar una mica el zoom sobre tal o qual partida concreta o sobre tal o qual procediment, per plantejar propostes globals sobre el Sant Feliu que es vol fer possible mitjançant els 45 milions d'€ aproximats per any que gestionem des de la plaça de la Vila. Cal tenir molt present que el pressupost és simplement el mitjà per aconseguir un model o proposta de ciutat, que és el que l'oposició s'hauria d'esforçar molt més a definir i a explicar.

L'altre gran tema era la modificació del Pla General Metropolità (PGM) que ha de permetre la construcció d'un edifici de serveis parroquials a l'indret on ara hi ha l'Agrupament Escolta, al passatge del Penedès, i el trasllat simultani dels locals dels Caus a l'edifici de la Fundació del Sindicat Agrícola, al passeig Nadal, al costat de la plaça de l'Estació. Un gran acord de ciutat, que implica al Bisbat, l'Agrupament, la Fundació i en què ha fet de mitjancer l'Ajuntament, que serà el titular d'aquest espai en cas que la Fundació es dissolgués. Un gran acord que la Lídia explica amb detall en aquest escrit al seu blog, i que vaig voler agrair molt sincerament al ple. Agrair al conjunt de monitors/es i pares/mares del Cau que han treballat per aconseguir l'acord, als responsables del Bisbat, la Parròquia i la Fundació Laurentius (que vull personalitzar en el rector, Mossèn Josep Maria Domingo, i en Joan Torras, representant de la Fundació), als responsables de la Fundació Síndicat Agrícola i a les persones de l'Ajuntament que hi han intervingut: regidors i regidores de l'actual equip de govern (amb PSC) i de l'anterior (amb CiU) i tècnics, que també vaig voler personalitzar en Rafa Bellido. Un gran acord a què vaig voler fer un gran agraïment.

I vaig voler concretar què agraïa, perquè és el model de treball en què crec, i que voldria veure amb molta més freqüència en les relacions entre administracions per abordar i resoldre conflictes:
  • reconeixement mutu de les parts que s'asseuen a la taula: respecte, credibilitat.
  • voluntat de generar propostes en un clima de respecte, valorant pros i contres, costos i responsabilitats de totes les parts.
  • voluntat i capacitat de construir solucions, a partir de la consciència que les solucions no "es troben" sota cap pedra o per casualitat, sinó que es construeixen des de les aportacions i les cessions de totes les parts que es reconeixen i es respecten,

dimecres, 29 de novembre de 2017

Primer pas per eliminar aquest pas.


Després de diverses negociacions amb l'Àrea Metropolitana i l'Ajuntament de Sant Joan Despí, a la Junta de Govern Local d'avui, 29/11/17, hem aprovat el conveni i el projecte que millorarà enormement aquest pas tan impresentable, situat íntegrament en el terme municipal de Sant Joan Despí... però que és clau per a la mobilitat accessible per a tota la ciutadania (una dèria i una prioritat per a Iniciativa i Esquerra Unida), majoritàriament de Sant Feliu, que és la que més usa aquest pas.
Imatge extreta del web municipal. La línia vermella indica el límit de terme.

El que es farà és un pas en condicions d'uns 80 metres de llarg i un ample de 4,5 a 5 metres, la meitat per a ús de vianants i l'altra meitat com a carril bici, ben il·luminat i amb un pendent assumible per a les persones amb mobilitat reduïda. Aquest n'és el plànol:
Com dic al títol, aquest és el primer pas: el darrer serà molt avançat l'any que ve. M'explico.

La millora d'aquest pas és una obra licitada i feta per l'Àrea Metropolitana de Barcelona, que també ha redactat el projecte. Ara s'ha de sotmetre el projecte a exposició pública (dos mesos). Cap al febrer, si no hi ha al·legacions o esmenes, es licitarà l'obra i es valoraran les ofertes de les empreses interessades (cinc-sis mesos). Si tampoc hi ha esmenes o altres incidències, és previsible que les obres comencin al llarg de setembre i acabin al llarg de desembre.

Per acabar, vull aixecar una mica el zoom i tenir una perspectiva més àmplia, que estem treballant conjuntament amb l'Àrea Metropolitana i els ajuntaments de Sant Joan i de Sant Just. Hem parlat de l'indret encerclat en blau, però ja estem treballant en l'àmbit, molt més gran, encerclat en vermell.

Tenim dues rotondes separades per la via del tren, i que tenen un volum de circulació cada cop més important: les edificacions dels tres municipis més la futura implantació del miniestadi del Barça, amb molta afectació a Sant Feliu... però fora del terme municipal de la nostra ciutat. Estem treballant en acordar la planificació de la mobilitat en aquest punt, en la perspectiva d'unir les dues rotondes per sobre de la via, preveient també el trasllat de l'actual final de línia de la T3 del Trambaix, que és provisional fins que el tramvia es prolongui fins l'estació, per l'avinguda que sorgirà sobre les vies soterrades.  Connectar les rotondes i tenir un accés directe, fluïd i de gran capacitat a l'autopista, imprescindible per ordenar la mobilitat futura dels tres municipis.

Sona a llunyà, sona a difícil, però cal tenir sempre una mirada a llarg termini per assegurar que el primer pas, com aquest que explico avui, i cada pas que segueixi, vagin en la direcció que volem. Perquè, si una cosa ha de caracteritzar la política, és la definició, la deliberació i la decisió de les coses que volem que passin, i després l'exercici democràtic del poder perquè efectivament passin.