diumenge, 25 de setembre de 2016

12+1 Art urbà a Sant Feliu!



No ha deixat indiferent a ningú, i tothom ho ha trobat una magnífica idea. Embelleix aquest punt concret de Sant Feliu, a l'entrada o sortida del túnel que passa sota la via al carrer Montserrat. Però no només ens embelleix un punt entre tants de la ciutat. És, en la meva opinió, una aposta clara per la creació i per la difusió artística, una oportunitat perquè artistes urbans, cadascú amb la seva tècnica i estil, es doni a conèixer i ens doni a conèixer. Però és també més coses: una mostra clara que un racó fins feia poc insuls es pot omplir de vida, una alenada d'art i bellesa mentre anem i venim atrafegats cadascú en les seves coses, una invitació a la vida que es renova cada trenta dies, una proposta artística que ens pot arrencar comentaris de sorpresa o de desgrat, però que ens convida sempre a mirar i analitzar, grandíssima funció eterna i imprescindible de l'art.

Enhorabona i GRÀCIES! a les dotze persones que ens han regalat el seu art durant el curs 2015-16 i a les que ens el regalaran el curs 16-17. Gràcies també a tothom que fa possible la mostra d'art jove TransArt, des de les regidories de Cultura i de Joventut i la complicitat que han fet possible amb els i les joves artistes locals! Gràcies finalment, com sempre, a Kaligràfics, els més importants impulsors de l'art urbà a Sant Feliu!!!

En aquest video, hi ha un recopilatori, però us recomano que us deixeu sorprendre pels dotze rounds d'aquest meravellós "combat" durant el curs 2015-16, extrets del web col·lectiu www.contornourbano.com
Llarga vida a l'art urbà a Sant Feliu!!!

diumenge, 18 de setembre de 2016

Obres d'estiu de 2017: al setembre, proposa, i al novembre, decideix!


Dimarts que ve, 20 de setembre, a les 19:00, serà la tercera i darrera reunió informativa sobre les obres d'estiu de l'any que ve. Seran les segones obres proposades pels ciutadans i ciutadanes que ho desitgin i decidides amb el seu vot. Recordo les dades de la primera edició: es van recollir 198 propostes i van 748 persones. En aquesta presentació de l'Ajuntament, es pot veure com va anar tot el procés d'enguany, les obres d'estiu del 16. Les obres que van sortir més votades i entraven en pressupost les vaig explicar aquí (són les divuit primeres de l'escrit). La major part ja s'han acabat i les que falten ja s'estan acabant,

1. Calendari.
Però el cert és que algunes obres o s'han acabat molt darrerament (les actuacions en paviment es van fer... al setembre) o encara no estan: és el cas de l'obra més votada, la rampa al costat del CAP Rambla. La raó és simple: votant al gener, es necessiten tres o quatre setmanes per convertir els avantprojectes més votats en projectes executius i prop de quatre mesos per fer el concurs públic perquè es presentin les empreses interessades, per valorar les seves propostes i per completar el procés d'adjudicació i contractació. Resultat: vam començar a la segona meitat de juliol, en comptes de l'endemà de Sant Joan, quan comencen les vacances escolars. Per guanyar dos mesos i començar puntualment les obres de 2017 a finals de juny, hem avançat el calendari: propostes al setembre, votacions al novembre. 

2. Dos tipus de propostes.
Si tens al cap alguna proposta, sàpigues que cada persona o entitat en pot presentar quatre de diferents, agrupades en dos grans blocs:

  • Accessibilitat i seguretat vial (supressió de barreres arquitectòniques, millora de seguretat de cruïlles, etc), amb un objectiu molt i molt clar: Sant Feliu, pràcticament 100% accessible abans que acabi 2018.
  • Altres millores de la via pública (millores en places, en espais de joc infantils, en parcs, en tota mena d'espais públics a tots els barris de la nostra ciutat).
Recorda: propostes al setembre, votacions al novembre. 

3. Per què proposar i votar? Per què no ho fan "els polítics"?

Com explico a les trobades informatives, les obres municipals són, bàsicament, de tres grans tipus:

  • les més petites, les de manteniment: reparacions de voreres, reposicions de mobiliari urbà,... Són petites obres, imprescindibles, que podem fer des del Servei de Manteniment de la Ciutat i els plans d'ocupació (amb persones aturades de Sant Feliu) i que formen part del seu pla de treball, sense necessitat de sotmetre a un procés de votació. Les propostes arriben directament a l'Ajuntament, a les regidories de barri, de les reunions amb les associacions de veïns, etc.
  • les més grans, els nous equipaments i les remodelacions integrals: són obres de gran envergadura, d'import mínim de sis xifres i sovint de més d'un milió d'euros, i que cada partit proposa en els seus programes electorals. En aquest mandat, ICV-EUiA vam proposar la remodelació de tres grans places (Rafael Alberti, la Salut i Francesc Macià) i de diversos equipaments culturals (Biblioteca i Casal de Joves) i esportius (camp de futbol de Falguera i Parc Esportiu de les Grases). Són les inversions principals que proposa cada candidatura, les que més visió de futur tenen, i es voten globalment quan arriben les eleccions municipals. 
  • les mitjanes, obres que requereixen projecte, que comporten millores d'equipaments o espais sense plantejar una reforma integral. Aquestes són les obres que sotmetem a proposta i decisió de la ciutadania. Responen a l'urbanisme i la mobilitat del dia a dia, més que a la visió de futur que impliquen les grans inversions. 
He vist que dos partits polítics (Veïns per Sant Feliu i Ciutadans) qüestionen aquest punt de vista i diuen que no cal que la ciutadania proposi i decideixi: que ho facin els polítics, que per això els triem. De fet, fins a 2015 s'havia fet així. Però el dia a dia de la ciutat no el viuen només els càrrecs electes: el vivim absolutament tothom, i tothom ha de tenir la possibilitat de construir i millorar el seu entorn més immediat i quotidià. Però, a més, el pressupost no és infinit i les necessitats i propostes de millora el superen llargament: per què han de prioritzar els deu ciutadans i ciutadanes que representen a la ciutadania en el govern municipal, i no el conjunt de la ciutadania que viu a la ciutat? Sorgeixen millors propostes i decisions per al dia a dia de la gent en un despatx a l'Ajuntament, que fent possible que les propostes i les decisions estiguin en mans de la gent? A Iniciativa creiem que no, i per això hem començat a fer possible la participació de la ciutadania en la definició d'inversions i ho estendrem a la participació en altres àmbits de la decisió municipal.

i 4. On proposar i on votar?
Simplement, vés aquí o clica sobre la imatge:

divendres, 16 de setembre de 2016

Espanya és una democràcia normal: tan insuficient com qualsevol altra.

Deu ser perquè sóc de ciències, però m'agrada objectivar (excepte en l'amor i en la fe...!) tots els temes de què parlo. També en política. Especialment en política.

Com que, ara que ha passat l'11 de Setembre, una de les afirmacions que més sovint hem sentit fa referència a què Espanya té una baixa qualitat democràtica, que en una democràcia normal votar és normal, que Espanya no és una democràcia normal i per això cal marxar-ne corrents, etc. he volgut mirar si existeix algun indicador objectiu de qualitat de la democràcia. Avanço que no sóc politòleg ni sociòleg ni m'adreço a politòlegs i sociòlegs; ni puc ni vull entrar en un debat amb especialistes. Així que he buscat a Google "índex de qualitat de la democràcia" i, em sembla que en tinc prou, pel que m'interessa, amb les dues primeres entrades.

En la primera entrada, em surt a la Viquipèdia això: "Índex de democràcia". És un índex de la revista anglesa The Economist, el qual analitza quantitativament i objectivament cinc grans categories:
  • el procés electoral i el pluralisme,
  • el funcionament del govern,
  • la participació política,
  • la cultura política, i
  • les llibertats civils.
Com que la informació en català és un resum de la informació en anglès, he anat a l'article original. Ofereix dades de 167 països del món. Dades molt recents, de 2015. Sé que The Economist no és justament una revista progressista, però em sembla que la tria de categories és adequada. El resum dels primers llocs és aquest:

Vaig a la segona entrada, que em porta a un article del diari Ara, també del 2015, que té un nom que comparteixo: "Un rànquing de qualitat democràtica, una classificació complexa". Un article que em porta, al seu torn, a un enllaç a una pàgina web, Global Democracy Ranking, de tarannà més progressista, i que incorpora també elements diferents, com les polítiques d'igualtat de gènere, la llibertat de premsa, etc. Dóna una classificació molt similar, en aquest cas del període 2013-2014:

Dues breus visions externes sobre la qualitat de la democràcia a Espanya em ratifica en una convicció que fa temps que ja tinc: tenim llibertat per triar... i triem malament,  tenim una bona democràcia amb un mal govern. Des d'un punt de vista, és clar, de la democràcia política formal (el que quan jo era jove en dèiem despectivament "democràcia burgesa"): no tenim, com sempre dic, un sistema polític que garanteixi la democràcia econòmica i la justícia social (al que quan jo era jove en dèiem il·lusament i il·lusionadament "democràcia popular"). La nostra democràcia és, des del punt de vista del control de l'economia i del repartiment just de la riquesa, tan normal i tan insuficient com qualsevol altra. Sempre em ve al cap una reflexió de l'escriptor socialista francès i Premi Nobel de Literatura de 1921, Anatole France, quan va dir: "La Llei, amb el seu neguit per la igualtat, prohibeix tant al ric com al pobre dormir sota un pont".

En el context polític internacional actual, la normalitat (i la insuficiència) de la democràcia espanyola no em sembla un tema menor.  Costarà molt de tenir suport internacional a qualsevol decisió o full de ruta que prengui unilateralment el Govern de Catalunya perquè, per més que algunes forces polítiques catalanes qüestionin la democràcia espanyola, el cert és que, objectivament, aquest qüestionament de la democràcia espanyola no s'aguanta. Per més que no inclogui (encara!) el dret a decidir: que potser l'inclouen globalment la resta de constitucions dels països que estan en aquestes llistes ordenades?

També costa d'entendre, vist des de fora, el discurs de tres-cents anys d'una pretesa resistència popular majoritària a una pretesa invasió exterior. Sé que la Constitució Espanyola és millorable (com totes!) i defenso, com la gent d'Iniciativa i En Comú Podem i d'Unidos Podemos, que és imprescindible reformar-la per dues qüestions: 1) l'abolició immediata de l'article 135, dictada el 2010 per la Troika  i 2) la inclusió del dret a decidir, per tal de fer possible el referèndum pactat sobre el futur de la nació que ho demani. Però també és evident que la Constitució Espanyola va tenir a Catalunya uns nivells de participació i de suport molt alts, dels més alts de tot l'Estat. Jo, aquell 6 de desembre de 1978, seguint la consigna del Moviment Comunista de Catalunya (a qui també vaig votar a les primeres municipals del mes de maig següent), em vaig abstenir, perquè era una Constitució que proclamava la monarquia sense un referèndum previ, en el qual la meva opció, com avui, hauria estat per la República Federal d'Espanya. Però, a Catalunya, tots els grans partits van demanar la participació i el vot a favor, excepte ERC, que va fer campanya en contra. Resultats a Catalunya: 68% de participació i 90% de Sí. Al País Basc, en canvi, el PNV va cridar a l'abstenció i Euskadiko Eskerra i Herri Batasuma van demanar el vot contrari. Resultats al País Basc: 45% de participació i 69% de Sí. On hi havia suport i on hi havia resistència?

Jo puc discutir a ERC molts elements de la seva proposta política, però el que és innegable és que, des de 1978, ha estat coherent amb la seva anàlisi i la seva proposta de rebuig a la Constitució i de suport a la independència. Però que, des de la primera manifestació massiva de l'11 de Setembre, des de fa només quatre anys, CDC (amb l'enorme maquinària mediàtica que encara controla) ens vulgui vendre avui les seves motos per frenar la seva sagnia incessant de credibilitat, vots i poder... faria riure si no fos per la monumental complexitat i dificultat que comporta la seva repentina i interessada conversió a l'independentisme.

Per acabar, estic totalment en contra del simplisme com a recurs per defensar qualsevol idea. Potser també perquè em faig gran, estic en contra de la ridiculització de l'altre per defensar qualsevol proposta. És el que fonamenta que hagi fet aquest escrit. I una consideració que crec important: ni el simplisme ni la ridiculització fàcilment rebatible de l'adversari permetran superar els dos grans esculls del full de ruta unilateralista de Junts pel Sí les CUP: la insuficiència del suport intern (mig país és insuficient) i la insuficiència del suport extern (perquè, encara que manifestament millorable, encara que amb la llosa insufrible de tants governs d'aquest PP, Espanya és una democràcia normal. Tan normal i insuficient com qualsevol altra).

dilluns, 12 de setembre de 2016

"4 dècades d'un Sant Feliu en peu d'igualtat". Article conjunt de Francesc Baltasar, Àngel Merino i Jordi San José amb motiu del 80è aniversari del PSUC.

Foto del 28 de gener de 2014, a la presentació de l'exposició sobre els papers de Salamanca.
80 anys en la història d’una força política com el PSUC són un bagatge que, per força, ha de trobar la concreció en la història dels països i les ciutats en què, amb més força, aquesta força política arrela. I de la mateixa manera que no s’entendria la transició política a Catalunya sense les propostes i el lideratge durant dècades de “el partit”, hi ha altres àmbits, aparentment més petits i de menor transcendència, en què el paper dels comunistes i de les forces que n’han agafat el relleu és absolutament fonamental per entendre’ls. Entre ells, alguns municipis. Com Sant Feliu de Llobregat, governat des de 1979 primer pel PSUC i després per ICV-EUiA amb un únic parèntesi entre 2003 i 2011.

Els tres alcaldes que, amb les sigles del PSUC i d’ICV hem representat majoritàriament a la ciutadania des del govern de la ciutat durant gairebé la meitat d’aquests vuitanta anys d’història, volem reivindicar la vigència dels principis amb què hem treballat per a la transformació de la nostra ciutat i la millora de les condicions de vida dels nostres veïns i veïnes, des d’una perspectiva d’igualtat entre les persones i d’igualtat entre els barris, des d’una perspectiva de “Sant Feliu, un sol poble”.

Recordem d’on veníem: d’una ciutat que havia triplicat la seva població entre 1960 i 1975 amb un creixement caòtic i una manca generalitzada d’infrastructures urbanes i d’equipaments públics, fugint del doble risc de convertir-se en una ciutat dormitori i de jugar un paper subsidiari respecte a la ciutat de Barcelona. I recordem el principi del principi, allò que ens guiava des de la clandestinitat a finals dels seixanta i primers dels setanta: una ciutat cohesionada en el seu marc físic, una ciutat cohesionada amb la seva diversitat social. Per aconseguir aquesta ciutat, a les primeres eleccions municipals de 1979 hi vam anar amb una candidatura que responia als diversos fronts de lluita obrera, democràtica, estudiantil, popular i dels barris que lideràvem a la nostra ciutat. Vam fer una candidatura amb líders sindicals i veïnals, amb un nombre notable de candidates des del principi, amb companys i companyes de diferents generacions. Sabíem el que volíem i com ho volíem: amb la gent, obrint l’ajuntament al poble i convertint-lo en una eina fonamental per a la transformació de la ciutat.

Transformar la ciutat per a tothom, evitant qualsevol risc de segregació: urbana, social, laboral, cultural. I així vam concebre, des dels setanta, la ciutat que avança cohesionada i decidida en el segle XXI.

Aconseguir la cohesió urbana volia dir evitar qualsevol risc de desigualtat/diferenciació entre el centre històric de tota la vida (els 10.000 habitants de 1960) i els nous barris obrers de la perifèria (fins arribar als 38.000 de 1975). Per això, vam tenir una doble visió: la de la immediatesa i la del futur que volíem. Per immediatesa, com a tants altres municipis, vam asfaltar carrers, enllumenar-los i posar-hi clavegueres. Per visió de futur, vam definir el Sant Feliu en peu d’igualtat que volíem: vam decidir no créixer fins que tots els barris existents, especialment els treballadors, tinguessin un alt nivell de qualitat urbana i d’equipaments públics: places i carrers de qualitat, parcs, escoles i equipaments i habitatge públic. Per això, els nous barris de Mas Lluí, les Grases i Falguera II no es van impulsar fins a la segona meitat dels noranta. Crèiem i creiem que, com les persones, cap barri ha de ser més que cap altre, cap barri ha de ser menys que cap altra. Vist amb una perspectiva de quatre dècades, l’opció ha estat clarament positiva: cap barri té, a Sant Feliu, una etiqueta pejorativa respecte a cap altra, tots tenen la seva gran plaça, la seva escola, el seu parc, la seva part d’habitatge protegit, que, des del principi, vam voler repartir per tota la ciutat i no concentrar en alguns punts. Vist també amb perspectiva, només hauríem hagut de canviar una política d’habitatge protegit de propietat per una política d’habitatge de lloguer assequible.

Aconseguir la cohesió social volia dir també evitar qualsevol risc de sentiment de desvinculació d’una única ciutat tant per raons d’origen familiar com pels efectes de la gran crisi econòmica que va patir el país a inicis de la dècada dels vuitanta. Vam emprendre també accions immediates: vam ser dels primers ajuntaments amb polítiques d’ocupació, dels primers que vam prioritzar el funcionament i el pressupost dels serveis socials. Però també vam tenir vista llarga, visió de futur, especialment en el camp de l’ensenyament per a totes les edats, en l’ensenyament públic. Des del principi, vam donar suport a les escoles bressol fins a la seva municipalització als noranta o la recent implantació de la tarifació social. Vam crear de seguida l’Escola de Persones Adultes, que posteriorment va assumir la Generalitat. Vam fer una inversió molt alta en escoles públiques: des de les provisionals del mateix curs 1979-80 fins a la construcció de les escoles Salvador Espriu, Pau Vila o Falguera entre els anys 80 i 90. I avui estem treballant amb totes les escoles per fer possible l’escolarització equilibrada i evitar la segregació escolar, per tal que cada infant i adolescent pugui anar a l’escola o l’institut en plena igualtat de drets, deures i oportunitats.

Aconseguir la cohesió laboral era fonamental per assegurar la confiança i la credibilitat de la democràcia recuperada en un moment d’enorme impacte de la crisi del petroli a tota Europa, que també es va manifestar amb cruesa a Sant Feliu: només cal recordar els tancaments de l’Alumini, de Matacàs i tantes altres. De manera immediata, com a partit de classe treballadora, vam voler pal•liar els efectes d’aquella crisi: vam ser dels primers ajuntaments en crear el nostre servei d’ocupació, a Can Maginàs, tan important també avui per fer front a una altra crisi, i vam impulsar la creació d’una zona d’urgent reindustrialització al Pla, que avui és el principal polígon de la ciutat i un dels millors del nostre entorn metropolità i comarcal. Però també amb visió a llarg termini, d’un Sant Feliu per viure i per treballar. Per això, vam posar de seguida en funcionament mecanismes de formació permanent per facilitar als nostres treballadors i treballadores l’adequació als canvis en el model econòmic i productiu, amb tota l’activitat formativa que avui es desenvolupa a l’Aula Sant Feliu. Vam iniciar i continuem impulsant un diàleg i un treball conjunt amb els agents econòmics i socials de Sant Feliu, amb els representants del nostre teixit comercial i industrial, que avui es concreta en la Mesa per al desenvolupament econòmic i la cohesió social, una doble perspectiva imprescindible avui i sempre per a la nostra ciutat.

Aconseguir la cohesió cultural era importantíssim i urgent, en una ciutat on a meitat dels setanta molta gent no havia ni tan sols sentit a parlar en català. Volíem i volem una ciutat on ningú se senti a part, on tothom se’n senti part. Per això, vam fer accions immediates com la ràpida creació i difusió dels cursos de català per a adults o el servei municipal de català, posteriorment integrats en el Centre de Normalització Lingüística, Però vam tenir una visió de llarg abast entorn el paper de les festes i de les entitats en la construcció d’un Sant Feliu cohesionat, un sol poble. Vam apostar per un model participatiu que avui molts municipis ens envegen. Vam crear un imaginari cultural propi a partir de la recuperació de la nostra cultura popular, amb una perspectiva d’impuls a través de les seves colles i amb presència a tots els barris. Vam apostar i continuem apostant pel reconeixement i la posada en valor de les diferents cultures presents a Sant Feliu, i de la interrelació de totes elles en un projecte comú de ciutat. Vam apostar i continuem apostant per la dotació d’equipaments cívics i culturals a tots els barris, que ha de culminar en la nostra proposta d’aconseguir, en un marc comarcal i metropolità, un centre de ciutat molt potent en equipaments i activitats culturals de tota mena.

Amb aquest model de ciutat al cap, Sant Feliu és avui una ciutat que està a anys llum del risc de ciutat degradada i dormitori a què la dictadura ens havia abocat. Aquest treball continu per la cohesió en tots els àmbits exposats, ens deixa també una de les ciutats més segures del país, amb un fort sentiment de comunitat i que s’esforça dia a dia per detectar i eliminar qualsevol barrera interior, per més subtil i invisible que sigui. Una ciutat que és motiu d’orgull per als seus i les seves habitants. I també d’un íntim i intens orgull dels comunistes i les comunistes i dels seus hereus i hereves que l’hem governat, sempre amb un criteri de vista llarga i passa curta al servei de la igualtat dels seus barris i de la seva ciutadania.

Modestament, creiem que cap altra força política a Sant Feliu pot explicar un relat de la seva visió i el seu treball per Sant Feliu com ICV, com EUiA, com els homes i dones que venim del PSUC, dels seus vuitanta anys de trajectòria. La prova és també el reconeixement que ens ha donat la ciutat en les deu eleccions municipals celebrades des de la recuperació de la democràcia: un vot majoritari a tots els barris (amb l’única excepció de 2007) i un vot homogeni a tots els barris, sense diferències apreciables ni a l’alça ni a la baixa en cap d’ells. Aquest és el patrimoni que volem aportar al nou procés de confluència que compartim amb nous protagonistes i en el qual continuarem aportar el que millor sabem fer: combinar el curt i el llarg termini, combinar el pensament i l’acció, combinar el govern institucional amb la lluita social, sempre al servei d’una ciutat que estimem i que ens apassiona.

Avui mateix en parlarem en un acte públic al Palau Falguera:

diumenge, 11 de setembre de 2016

11 de Setembre de 2016: el meu discurs institucional a l'ofrena de les entitats.


Ciutadanes i ciutadans de Sant Feliu,

Un any més, tots els catalans i totes les catalanes estem cridats a commemorar l’11 de Setembre.

Sigui quina sigui la nostra interpretació dels fets i del conflicte que, a primers del segle XVIII, va assolar tota Europa i va tenir una especial cruesa a la Barcelona de 1714,

Sigui quina sigui la nostra voluntat de futur i la nostra opció del millor camí per fer-lo possible,

Avui és un dia de commemoració que ens interpel·la absolutament a tothom.

Perquè, com deia, sigui quina sigui la nostra visió del passat i la nostra opció per al futur, el que és innegable és l’existència, especialment des de la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional, d’un distanciament emocional primer i d’un conflicte polític després, entre una part important de la ciutadania de Catalunya i de les seves institucions democràtiques i les institucions de la resta de l’Estat espanyol.

Com he dit de manera reiterada en tots els discursos des que sóc alcalde, només amb vies democràtiques es pot resoldre un conflicte polític en democràcia. Catalunya és enormement diversa, i els seus gairebé set milions i mig d’habitants poden tenir també visions diverses del camí que cal emprendre en el futur. Però cal sentir, cal escoltar, totes les veus d’aquestes set milions i mig de persones. I, en opinió dels grups municipals que avui estem presents aquí, només es pot fer en una consulta democràtica, en un referèndum, a les urnes.

En un moment en què no hi ha govern a l’Estat, fem una crida a les forces polítiques que actualment estan en converses per formar-lo, per evitar respondre a la voluntat legítima d’una part del poble català amb una visió exclusivament reglamentarista i restrictiva de la legislació: reiterem que no estem davant un problema jurídic sobre competències, sinó davant un problema polític causat per les mesures reiterades que el govern del Partit Popular ha fet perjudicant la ciutadania del nostre país, des de les limitacions del finançament fins a l’ús del català a les nostres escoles.

Però ens trobem també en un moment en què les diverses opcions de futur per al nostre país, des de la inalterabilitat de la Constitució fins al desig d’independència, s’han de poder expressar i conviure des de la base del més absolut respecte democràtic a aquesta diversitat d’opcions. Avui, com sempre, el vell lema de “Catalunya, un sol poble” o “Sant Feliu, un sol poble”, ha de fer-se viu i present, evitant tant la desqualificació de qui pensa diferent, com les limitacions a la llibertat d’expressió de qualsevol forma democràtica de pensament. Som i volem ser, com deia, un sol poble, amb formes diverses d’expressar i experimentar individualment aquesta pertinença al poble únic que formem. Un sol poble: aquest és, sens dubte, l’esperit i el lema que ens uneix i que ens ha de continuar unint des de la primera commemoració de l’11 de Setembre després de la dictadura, a Sant Boi, avui fa quaranta anys.

I acabo, en nom dels portaveus aquí presents, repetint les paraules amb què vaig acabar la meva intervenció de fa un any, quan estàvem a les portes de les eleccions al Parlament del passat 27 de setembre: “Finalment, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, els grups municipals aquí presents manifestem un doble compromís. En primer lloc, el nostre compromís inequívoc i solemne de continuar treballant per la cohesió social de la nostra ciutat i del nostre país, per continuar treballant pels drets, per la qualitat de vida i la dignitat de tots els nostres conciutadans i conciutadanes. En segon lloc, el compromís també inequívoc i solemne del nostre Ajuntament de respectar i estar al costat del Parlament i el Govern que democràticament ens representa”.


Visca l’11 de Setembre!

Visca Sant Feliu!

Visca Catalunya!