dijous, 19 d’octubre de 2017

"El reconeixement internacional d'un nou estat". Vicenç Fisas. Ara, 28/07/17.

Autoindependitzar-se probablement no suposarà ser reconeguts internacionalment de manera automàtica o en un breu termini, perquè les coses no funcionen així
Foto i article publicat al diari Ara aviat farà dos mesos.


Autodeclarar-se com un estat, ho haig de dir clarament, no implica convertir-se de manera automàtica en un estat, ja que es necessita un reconeixement dels altres per ser-ho de veritat. De fet, la instància que a escala internacional dona aquest reconeixement són les Nacions Unides, primer com a recomanació del Consell de Seguretat i després per l’aprovació de l’Assemblea General (article 4 de la Carta fundacional). Si vols i no pots entrar a les Nacions Unides, no existeixes com a estat, i et quedes en uns llimbs jurídics, com li passa ara a Kosovo, malgrat que molts estats l’han reconegut.

Des del 1990 les Nacions Unides han acollit 38 estats, una quantitat respectable que denota activitat en aquest sentit. Però cal mirar cas per cas per veure el que ha passat, i especialment el que no ha passat i probablement no passarà. D’entrada, 18 dels 38 països esmentats són repúbliques que es van independitzar després de la dissolució de dues federacions. Dotze estats són repúbliques que es van fer independents quan es va dissoldre l’URSS, en un breu període tempestuós però irreversible. Les bàltiques van entrar a l’ONU el 1991, i la resta el 1992. Sis nous estats es van crear i van entrar a l’ONU quan va passar el mateix a l’antiga Iugoslàvia (Bòsnia, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia), tot i que van entrar a l’ONU en anys diferents. Kosovo, com ja he dit, haurà d’esperar. En el cas de l’antiga Iugoslàvia, va ser al preu de diverses guerres, de difícil oblit a Europa.

En sis casos més (Liechtenstein, Mònaco, les dues Corees, San Marino i Suïssa) es tracta de països que ja eren independents i reconeguts internacionalment, però que no eren a l’ONU. Es tractava d’una qüestió de procediment, no de discussió política. En set casos més es tracta de petites illes del Pacífic (Illes Marshall, Kiribati, Micronèsia, Nauru, Palau, Tonga i Tuvalu) que eren colònies dels Estats Units, del Regne Unit o d’Austràlia, i que es van acollir al procés de descolonització i al dret d’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides per a aquests casos (article 2 de la Carta, desenvolupat per la resolució 1.514 de l’Assemblea General del 1960 i la 2.625 del 1970). I caldria afegir-hi un país africà, Namíbia, que el 1990 va entrar a l’ONU després de deslliurar-se de l’ocupació sud-africana.

Autodeclarar-se com un estat no implica convertir-se de manera automàtica en un estat
Ens queden sis casos més, que són els més interessants. Dos fan referència a la partició difícil, però amistosa, de Txecoslovàquia, que va donar lloc a la República Txeca i Eslovàquia. No crec que ens hàgim d’emmirallar en aquest cas, tot i que se’n poden aprendre lliçons, ja que Txecoslovàquia no va poder celebrar eleccions lliures fins al 1990. La dissolució es va fer el 1993, i el mateix any els dos nous països ja van entrar a les Nacions Unides. Un altre cas realment singular és el d’Andorra, que va entrar a l’ONU el 1993, després de set segles de no tenir un autèntic autogovern ni Constitució. Tot i que continua sent un coprincipat, és un país independent, té eleccions lliures, el seu propi Parlament i cap de govern. Els altres tres casos de nous estats han estat el resultat de conflictes armats, amb diferents finals, però arrossegant centenars de milers de morts: Eritrea (que s’independitza d’Etiòpia) i Sudan del Sud (que es fa independent del Sudan després d’una llarguíssima i cruel guerra i un acord de pau que preveia un referèndum; tot i que és independent, no ha aixecat el cap i està immers en un nou conflicte). Finalment, ens queda Timor Oriental, excolònia portuguesa i després ocupada per Indonèsia, que va adquirir la independència el 2002, després d’una guerra molt bruta i amb la mediació de les Nacions Unides.

I aquí s’acaben els casos. I torno al començament, amb la primera consideració. El tan debatut dret a l’autodeterminació, amb el qual com a concepte genèric podem estar d’acord molta gent, en la realitat de la política internacional és un dret que s’ha centrat en els països colonitzats, i, en menor mesura, com a derivació de la dissolució de federacions o la partició d’un país després d’una guerra. I les dues resolucions abans esmentades són molt explícites en un punt que no agradarà a molta gent, en referència al dret a la lliure determinació: diuen que tot intent encaminat a trencar totalment o parcialment la unitat nacional i la integritat territorial d’un país o la unitat política d’estats sobirans i independents és incompatible amb els propòsits i principis de la Carta. En altres paraules, i amb això acabo la reflexió, autoindependitzar-se probablement no suposarà ser reconeguts internacionalment de manera automàtica o en un breu termini, perquè les coses no funcionen així, agradi o no, tot i que sempre es pot dir que Catalunya podria crear un nou precedent, però això ja és especular molt. A partir d’aquí, deixo que els lectors en treguin les seves pròpies conclusions, especialment pel que fa al ritme i al mètode de fer les coses a casa nostra

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Cuanto peor, peor: ni independència exprés, ni garrote y tentetieso.

En contra dels objectius i l'estratègia de Sánchez i Cuixart. En contra del seu empresonament.
En contra del "cuanto peor, mejor"

Mai he estat d’acord amb la idea de “xoc de trens” per referir-se al conflicte entre la legalitat constitucional i estatutària vigent i aprovada en referèndum, respectivament, el 1978 i el 2006, i “la legalitat” aprovada per la meitat del Parlament els dies 6 i 7 del mes passat. No és un abstracte xoc de trens, és un evident, concret i duríssim xoc de legalitats, en què la legalitat "de 2017" es vol imposar a la legalitat "de 1978" a partir de les raons i els recursos que assisteixen als diversos actors de l'actual escena política, i sobre els quals tot seguit parlo.

1) Les lleis aprovades per mig Parlament al setembre de 2017.
De la banda de la legalitat aprovada aquells dos dies de setembre exclusivament per Junts pel Sí i la CUP, l’únic argument és el mal govern del PP i l'únic “roc a la faixa” clarament existent és la seva provada capacitat de convocatòria de mig país molt mobilitzat. Una llarga i admirable capacitat des que CDC, al 2012, va decidir (ara no entraré en els motius) fer el pas de la paciència a la independència. Cap altre suport, cap altre aval: per començar, ni un projecte polític clar per a l’endemà (marxem!... on? per fer què?). ni la majoria social necessària per un trencament d’aquesta envergadura, ni el debat polític imprescindible (en termes de pros, contres, incerteses, costos i calendaris) per tenir i consolidar un suport majoritari per fer-lo. Per acabar-ho d’adobar, ni el dret internacional, ni les institucions europees, ni els agents econòmics i socials més rellevants del país, no abonen cap procés unilateral de ruptura. Més enllà de la condemna unànime a la repressió indiscriminada de l’Estat des del 6 i 7 de setembre i del comportament de govern piròman del PP des de la nefasta sentència del TC sobre l’Estatut, cap institució democràtica a Europa o al món “compra” la idea d’una democràcia bananera a Espanya. Personalment, tampoc no estic d’acord en l’anàlisi oficial que justifica el salt en el buit d’aquests dos fatídics dies de setembre, segons la qual és impossible un referèndum pactat algun dia amb l’Estat, i que en canvi, afirma que no és impossible aconseguir de manera unilateral la independència de Catalunya. No hi haurà cap procés low cost organitzat des del Govern i els mitjans públics de comunicació, no hi haurà independència exprés amb una base social i argumental tan poc consistents. Hi haurà, de fet ja hi ha, un xoc de legalitats amb un munt de conseqüències que ningú públicament ha calibrat i/o ha explicat amb l’honestedat que seria d’esperar.

2) La Constitució i l’Estatut, des de la perspectiva de la intransigència.
D’altra banda, la defensa de la legalitat de la Constitució (1978) i l’Estatut (2006) des de la intransigència. En aquesta posició trobem al PP i a Ciutadans, bàsicament, i potser l’ànima més centralista del PSOE. Negant l’existència del conflicte polític provocat per ells mateixos (cepillado de Alfonso Guerra i, sobretot, recollida vergonyant de firmes contra (l’Estatut de) Catalunya al 2004) i ignorant de manera despectiva la veu dels centenars de milers de persones que no volen ser espanyols/es a la força, no han fet més que proveir de raons a la més aviat escassa bossa d’arguments objectius a favor de la independència. Cada garrotada per defensar Espanya, l’han convertit en una garrotada per trencar Espanya. Cada porta tancada, és una nova raó que apressa a marxar. Cada detenció injustificada, és una empenta més del camí que ens porta ningú no sap a on. Fa uns mesos, vaig llegir a l’Ara un article en què l’autor acabava desitjant “tancs constitucionalistes per la Diagonal”... a falta d’arguments millors. Detencions com les d’ahir, actituds com les que té el PP sempre, no fan sinó agreujar la situació i dificultar el clam que, vestit de blanc, va omplir les places de tota Espanya amb el clam “Parlem! Hablemos!”. Tot el rigor de la llei a Sànchez i Cuixart... i tota la màniga ampla de la llei als Ratos, Urdangarins i corruptes mil? I ens demanen que hi confiem? Em sap greu per la coincidència amb el drama dels incendis a Astúries, Galícia i Portugal, però no em puc estar de dir que tenim, a l’Estat, un Govern de piròmans, d’incendiaris, d’irresponsables. La política de garrote y tentetieso via fiscalia i policia és una barbaritat, i més aviat que tard els sectors lúcids del PP i de Ciutadans i alguns barons del PSOE hauran d’acceptar que Espanya no pot ser un projecte estable i volgut de futur basat en l’exercici de la repressió i de la força.

3) La Constitució i l’Estatut, des de la perspectiva de la negociació i la construcció de nous acords.
Però és possible una defensa dels valors constitucionals i estatutaris des d’una perspectiva oberta, tan oberta que proposa la seva actualització per facilitar una solució dialogada i capaç de generar un nou i ampli consens. Una actualització que, pel que fa al contingut, primer hauria de permetre construir (sí, els acords no es troben: es construeixen) acords sòlids sobre, pel cap baix!, llengua, finançament i lleialtat institucional i després, un referèndum pactat amb l’Estat i homologable internacionalment per decidir la relació entre Catalunya i (la resta d’)Espanya. Per dir-ho d’alguna manera, desbordar la Constitució des de la pròpia Constitució. En aquesta posició, i en la meva opinió, trobem als Comuns (que no vam votar a favor de cap de les dues lleis aprovades al Parlament el 6 i 7 de setembre), a Unidos Podemos i, n’estic convençut, a la immensa majoria del PSC i a una majoria important del PSOE. Aquest és, sens cap mena de dubte, el meu posicionament. Aquesta és, espero fermament, la posició que s’acabarà imposant quan, passat el moment de mostrar duresa, tant el sector de la independència exprés com el del garrote y tentetieso, ambdós assumeixin el que ja saben que han d’assumir (país dividit, deteriorament de l’economia, Europa contra la independència i contra la brutalitat policial, etc) i es decideixin a escoltar més enllà dels entorns dels seus propis partits.

Sóc conscient que aquesta tercera perspectiva, en el millor dels casos, provoca avui somriures sorneguers entre els partidaris de la primera i indignació indissimulada entre els partidaris de la segona. Els primers diran que un referèndum pactat és impossible (com si la independència exprés no ho fos amb l’únic roc a la faixa de la meitat de la societat catalana), i els segons diran que la Constitució és immutable (com si les constitucions de tants i tants països no s’haguessin canviat per ajustar-les a les necessitats del moment i les característiques de societats plurals i canviants). Però davant de les dues estratègies tan oposades i tan coincidents del “cuanto peor, mejor”, no hi ha cap altra sortida, i la comunitat internacional no acceptarà cap altra sortida, que construir, primer ponts, i després acords. Construir, sempre construir! I per a tothom i amb tothom, no només per a la meitat i amb la meitat!


Annex: he escrit sovint sobre l'imprescindible respecte a Catalunya i els acords sobre llengua, finançament i lleialtat institucional que se n'haurien de derivar. Aquests són els articles principals en què he anat desenvolupant, des de fa anys, aquesta idea:

dijous, 12 d’octubre de 2017

A Àngel Merino, cor, cervell i motor de les nostres Festes de Tardor!


Ahir vaig presidir l'únic acte a què podré assistir en totes les Festes de Tardor: el merescudíssim lliurament del Mocador d'Honor a Joan González.

Tot i que puc posar el peu a terra amb càrrega parcial i ja puc fer un recorregut d'uns dos-cents metres al voltant de casa, m'és impossible caminar més, i menys encara estar dempeus gaire estona. Així que, en comptes de gaudir de la Diada Castellera d'aquest matí, he volgut participar de les Festes recordant-ne l'origen de la seva configuració actual i retent homenatge a qui tothom reconeix i considera com "el pare de la criatura": Àngel Merino i Benito, regidor de Cultura del nostre Ajuntament entre 1983 i 1991. Justament, gens casualment, quan va començar tot!


L'Agustí Vilar em va presentar l'Àngel Merino en un concert d'en Quico Pi de la Serra al vell Casino Santfeliuenc a la tardor de 1977. Era el màxim dirigent a Sant Feliu de la OICE (Organización de Izquierda Comunista de España), que mesos després s'uniria al MCC (Moviment Comunista de Catalunya), canviaria el nom a OEC i aniria a les primeres eleccions municipals de 1979 amb el nom conjunt de MCC-OEC. Jo estudiava Químiques a la Diagonal i era professor de català a l'Escola Gaudí, i ell era professor d'institut a l'Hospitalet. L'Àngel tenia una personalitat magnètica i em va atrapar. En l'única ocasió en què vaig haver de triar entre els meus estimats i admirats Cesc Baltasar i Àngel Merino (abril de 1979), em vaig decantar per l'Àngel: vaig donar suport i vaig votar a la candidatura del Moviment Comunista a la nostra ciutat. Mesos abans, vaig donar suport i vaig participar activament en la campanya del MCC-OEC per l'abstenció al referèndum de la Constitució, aquell desembre de 1978, amb la bandera tricolor i el lema "Per la República, abstenció!".

A les segones eleccions municipals, les de 1983, ja no hi va haver necessitat d'optar: l'Àngel Merino formava part de les llistes del PSUC!!! Va ser una decisió intel·ligent de l'Àngel i la seva companya de l'anima, la Maria Jesús Bono. Després de la victòria del PSOE al 82 i del tsunami Felipe González i després de la trencadissa del 5è Congrés del PSUC i la presentació de la candidatura del PCC a la nostra ciutat, hi havia incertesa sobre què passaria al maig de 1983... i van decidir sumar-se al projecte comunista més important de la nostra ciutat. I els resultats van ser extraordinaris: amb una candidatura molt bona i un programa impressionant, vam passar de 9 regidors el 79 a 15 regidors el 83! I a primers de juny de 1983, l'Àngel va ser nomenat regidor de Cultura de Sant Feliu. Vist amb perspectiva, estic convençut que la visió i la generositat d'en Cesc van ser extraordinaris.

Però tornem a les festes. Jo vaig néixer a 1957, i ja no vaig viure les festes de la mateixa manera que la meva mare, nascuda a Sant Feliu el 1936. Ella em parlava d'una Festa Major per Sant Llorenç que s'esperaven tot l'any, de balls a l'envelat que s'esperaven tot l'any, de moments de trobada festiva enmig de la misèria de la postguerra, l'únic dia de l'any (juntament amb Nadal) en què es podia menjar pollastre en temps de raccionament, que no es va aixecar fins a 1953. Eren altres temps: els meus pares es van casar tres anys després i van anar de viatge de nuvis... dos dies a Barcelona! Ma mare em parla de la Festa Major Petita el 12 d'octubre, però ni de lluny amb l'entusiasme de la Festa Major de la seva joventut.

Jo, del Sant Llorenç de la meva primera infantesa, en recordo les casetes de tir i les tómboles entre la plaça de la Vila i la casa on vaig néixer, davant del Coro. I els gegants Llorenç i Mercè, i els vermuts que només fèiem en Festes, i els dinars de família a casa, i els campionats d'escacs on jugava el meu pare. I després, des que vaig tenir set anys, els meus estius inoblidables, el meu paradís de la infantesa, a Vilalba Sasserra. No tinc, doncs, vivències intenses de la Festa Major de Sant Llorenç. Tampoc no recordo res especial de la Festa Major Petita.

Als anys setanta, amb una desconeguda recuperació econòmica i l'esclat del turisme, apareixen els anys dels estius buits a Sant Feliu i decandeixen tant la Festa Major de Sant Llorenç com la Festa Major Petita. Amb la transició, grans festes populars reivindicatives avancen que, amb la democràcia que ja avançava imparable per la lluita de la classe treballadora, això també hauria de canviar.

I en aquestes, arriba l'Àngel. Nascut a Navarra, i amb la tradició festiva i cultural de las peñas del seu poble, Armañantzas. Bon coneixedor de Sant Feliu, amb un lideratge molt potent a la Salut i Can Calders, on va formar part del nucli fundador de l'Associació de Veïns, impulsor de la revista Vinya del Puntaire, alternativa per l'esquerra a la revista local Va-i-Ve. I arriba amb un compromís i una idea molt clara, que compartia amb en Cesc i la gent del PSUC, que encara manté: la necessitat de construir un Sant Feliu del que formin part activa i volguda els diversos santfelius d'una ciutat que havia multiplicat per quatre la seva població entre 1960 i 1980.

I amb aquesta premissa al cor i al cap, l'Àngel Merino posa en marxa objectius i mitjans, polítiques i instruments. Pel que fa a aquests, la posada en marxa del Patronat Municipal de Cultura el mateix 1983, amb dos col·laboradors que van ser essencials: Jaume García i Manel Macià. Pel que fa a les polítiques culturals, dos grans vessants: els equipaments i serveis, i les festes populars. El desplegament de serveis en aquells vuit anys és impressionant: creació de l'Escola de Persones Adultes, creació de l'Escola Municipal de Música, creació del Centre de Normalització Lingüística, creació de la Biblioteca Montserrat Roig (tot i que es va inaugurar dos anys després que l'Àngel plegués), etc. No m'estendré en aquest camp, ni en molts altres que tenen encara l'empremta original de l'Àngel, i que ja vaig explicar fa deu anys en aquest escrit del meu blog.

Em vull referir aquí a la seva visió de les festes populars, i especialment de la Festa de Tardor, com a motors de triple construcció: de cultura, d'associacionisme i de sentit de ciutat. I va començar així un llarg seguit d'elements que van donar la volta completament a la nostra tradició festiva, la van enriquir decisivament i són, encara avui, el nucli de les Festes que estem vivint aquests dies. N'esmento alguns:
  • la creació, des de les Festes de Tardor de 1983, del mocador al coll com a element visible de complicitat ciutadana, d'implicació en la festiva mobilització ciutadana, d'identitat de Sant Feliu. Una decisió que completaria l'any 2000, primer com a alcalde, amb la creació del Mocador d'Honor, com a reconeixement de l'estructura festiva a qui les protagonitzen i les lideren,
  • la primera gran figura festiva de la nostra ciutat: la Garsa, presentada a l'octubre de 1984, i que és el símbol indubtable de les nostres Festes de Tardor i fins i tot de la nostra ciutat,
  • els gegants Guillem i Violant de Bar, i la llegenda del Cavaller Guillem, i la dansa representada any rere any a la plaça de la Vila, explicada en titelles any rere any des de 1985,
  • el primer correfoc, que va travessar (que valenta és de vegades la inconsciència) el pas a nivell a les Festes de Tardor de 1986, i que des de llavors no ha parat de créixer,
  • la creació de totes les colles que d'uns anys ençà estan celebrant o celebraran els seus trenta anys d'activitat a la nostra ciutat  (Garsa, 1984; Trabucaires, 1986; completar), i la llavor posada per a la creació de colles que es van anar creant al llarg dels anys noranta (Cremats, 1992; completar), i que són les protagonistes indiscutibles de les Festes de Tardor i de la cultura popular,
  • la incorporació al programa de les Festes de les entitats existents, des de l'ACF del Centre Parroquial, fins al Centre Cultural Recreatiu Joan de Batlle passant per les associacions de veïns, entitats esportives, esplais, peñas andaluses, etc.
  • la consolidació, ampliació i diversificació alhora de l'oferta musical, per a totes les edats i a tots els barris
Tot plegat, amb una visió global del conjunt del calendari festiu de la nostra ciutat (Nadal, Carnaval, Sant Jordi, Fira i Exposició de Roses, Sant Llorenç, Festes de Tardor, Castanyada), però amb la mateixa voluntat que siguin les entitats les impulsores i protagonistes d'aquesta doble perspectiva de la festa com a motor de cultura i de sentit de ciutat.

Aquest gran llegat de l'Àngel Merino es pot resumir en aquest magnífic resum creat i il·lustrat per Josep Muñoz per a "El meu llibre de Sant Feliu", publicat també mentre l`Àngel Merino era regidor de Cultura:


I acabo també amb una menció personal d'agraïment de la influència de l'Àngel en la meva trajectòria professional i política. Primer, en el camp professional: el setembre de 1987, vaig deixar l'ensenyament públic i em vaig incorporar a la direcció del CNL Roses... a proposta de l'Àngel Merino. Segon, en el camp polític: el març de 1991, va ser ell també qui em va proposar, personalment, la meva incorporació com a candidat a les llistes d'ICV... i aquí segueixo fins al maig de 2019.  Referent personal i polític per a mi i per a molta altra gent de Sant Feliu i molt més enllà de la nostra ciutat, només vull afegir i dir ben alt: GRÀCIES, ÀNGEL!

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Una Festa de Tardor per a tothom, com ha de ser!

Aquesta és la meva presentació al programa de Festes d'enguany. Unes festes en què no podré participar gaire, a causa de l'accident que vaig patir ara fa justament un mes. Desitjo unes magnífiques Festes de Tardor a tothom, i agraeixo novament, repetidament, merescudament, a totes les colles, entitats, clubs, associacions i demés col·lectius que fan possible aquest immens protagonisme ciutadà a les nostres festes. Tenim una sort que molts desconeixen, però que molts altres sabem valorar.... i molt!!!!

Fraternitat, germanor, companyia, solidaritat són valors que vol transmetre el cartell de la Festa de Tardor d’enguany. Una mà oberta amb uns titelles a cada dit, que ja anuncien una de les novetats: l’inici d’una col·lecció de titelles en paper amb el nostre imaginari festiu, que començarà amb la colla dels Gegants de la Ciutat, i que estic segur que farà les delícies de la canalla.

Teniu a les vostres mans un programa ple d’activitats per a totes les edats, per gaudir en família o amics, amb presència arreu de la ciutat, sense deixar cap barri per visitar; amb la vocació de ser veritablement una festa per a tothom i de tothom. Aquest programa és possible gràcies a la tasca de les entitats i colles, que són, en definitiva, el valuós teixit associatiu que tenim i l’ànima i l’essència de la nostra festa.

Enguany, un nom propi destaca de manera especial, el de Joan González. Un incombustible trabucaire que porta la pólvora a les venes i que vaarribar de Laujar de Andarax -la nostra ciutat germana d’Andalusia- i va trobar en els trabucaires i en l’Hermandad de la Virgen de la Salud, una manera de contribuir a fer de la nostra ciutat, un lloc millor. És per tot això i molt més, que serà un privilegi atorgar-li el merescut Mocador d’Honor de la ciutat.

Convido tothom a fer-se seva la màxima d’aquest any. És la vostra festa, la de tothom, gaudiu-la amb intensitat i espremeu cada moment i cada activitat. I tingueu en compte algunes novetats com el nou final del correfoc que volem que arreli com una nova tradició santfeliuenca: el piromusical. Un piromusical que tindrà lloc a la plaça de l’Estació i del que tan sols us puc avançar, perquè no us el perdeu, que inclourà una actuació musical sorpresa, i de les bones!

Són dies per fer ciutat, per implicar-nos en la vida de Sant Feliu, per sentir molt d’orgull de pertànyer a una ciutat que respira compromís, tradició, festa i alegria. Mocador al coll, barret al cap i domàs al balcó i a cridar ben fort: Visca la Festa de Tardor! Visca Sant Feliu!

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Tres dies d'octubre: Sant Feliu és, per igual, de totes i de tots.



Dimarts, 3 d''octubre. Foto de Samuel Cueva.
Dissabte, 7 d'octubre. Foto de Carme Verdoy.
Diumenge, 8 d'octubre, foto de Dani Maestre.
Escric en dilluns 9 d'octubre, sense saber què dirà demà al Parlament el president Puigdemont. Escric des de les meves més profundes conviccions, com sempre. Escric des de la meva més absoluta estima a totes i cadascuna de les persones que omplien els carrers i l'estació de la nostra ciutat en els tres moments que es reflecteixen a les tres fotos, i a totes i cadascuna de les persones que no van sortir al carrer en cap d'aquests tres moments.

Dic sempre en tots els meus parlaments i en tots els meus escrits que vull una ciutat on ningú és ni sigui més que ningú, on ningú és ni sigui menys que ningú. Siguin quines siguin les realitats, opcions o condicions de cadascú de nosaltres. 

Sóc plenament conscient que el conflicte polític plantejat pel trencament unilateral amb la Constitució i l'Estatut (i que, com tothom sap, rebutjo) del Govern de Catalunya i molt mal enfocat pel recurs primer a una visió restrictiva de la legalitat i després a una repressió policial indiscriminada (i que, com tothom sap, també rebutjo) del Govern d'Espanya pot tenir reflex en la polarització i risc de diversos distanciaments dins la societat catalana i, com que no n'estem al marge, dins la nostra ciutat.

Però sóc plenament conscient que la nostra ciutat és la suma de les persones de les tres fotografies i de les que no surten en cap d'elles. Valoro i respecto les conviccions de les persones que, sempre des dels valors de la democràcia, opten lliurement per la independència, per un nou encaix de Catalunya dins d'Espanya o pel manteniment de l'actual estat autonòmic. Les fotos reflecteixen la pluralitat de la nostra ciutat, però el dia a dia reflecteix també la possibilitat que pluralitat i respecte són possibles, i que la pluralitat i la cohesió són una realitat a Sant Feliu.

A Sant Feliu, i molt especialment al nostre ajuntament, tindrem molt en compte aquesta pluralitat i ens deixarem la pell perquè no comporti distanciaments ni personals ni, sobretot, socials, que impliquin risc de divisió i molt menys de confrontació. Haurem de mantenir i mantindrem una conducta institucional on tothom se senti representat, i on la serenitat i el diàleg siguin sempre, com han estat sempre fins ara, la base del funcionament de la nostra ciutat.

L'Ajuntament, com els carrers, són i han de ser de totes i de tots. La pluralitat s'ha fet molt visible en tres dies d'octubre, però la nostra unitat com a ciutat ha de ser la norma de tots els dies de l'any!!!