dissabte, 17 de febrer de 2018

17 de gener: aquell dia que va ser com qualsevol altre... però també com cap altre!

Foto amb el ministre Iñigo de la Serna i el delegat del Govern, Enric Millo. Hi som la major part dels regidors, el senador Xavier Alegre i els exalcaldes Cesc Baltasar i Juan Antonio Vázquez (l'Àngel Merino era fora i no hi va poder ser).


El 17 de gener, com cada dia, va sortir el sol a Sant Feliu de Llobregat. Cada persona capficada o dedicada a les seves coses quotidianes, el tràfec d’un dimecres qualsevol, la canalla a l’escola, la gent creuant al pas a nivell gairebé sense adonar-se’n: la normalitat d’una ciutat partida en dos que ha après (o s’ha resignat més aviat) a viure partida en dos. Perquè la via del tren és justament això: una divisió, una barrera, al bell mig de Sant Feliu, que deixa prop de vint-mil habitants a una banda de la via i una mica més de vint-i-cinc mil habitants a l’altra.

Sant Feliu té, de fa temps, un llarg compromís contra totes les barreres, les visibles i físiques i les invisibles i socials o culturals, que puguin generar desigualtats entre persones, percepció de desigualtat entre barris. Aquest 2018, completarem la supressió de totes les barreres arquitectòniques a tots els carrers i places de Sant Feliu: serem una ciutat plenament accessible, no hi volem barreres físiques. També aquest 2018, completarem el desplegament de la tarifació social: tots els serveis públics de titularitat municipal amb preu segons nivell de renda familiar i sense cap intervenció dels serveis socials per a les rendes més baixes: tot a l’abast de tothom, no volem barreres econòmiques, culturals o socials. Amb la dèria sempre de la cohesió urbana i la cohesió social, som i volem continuar sent un sol poble.

Però se’ns resistia la barrera principal: una rasa de més de 1.500 metres que condiciona les entrades i sortides d’escoles, les anades i tornades als serveis mèdics, les rutes del transport públic... i sobretot, la seguretat, la vida. Desenes de persones mortes per una ferida urbana que fa temps que és inadmissible. Lluny queda aquell 1854 en què es va crear la segona línia fèrria de tot l’Estat i nosaltres érem un petit poble agrícola de no encara dos mil habitants que vivia lluny de les vies. El creixement descontrolat dels anys finals de la dictadura va engolir aquella via exterior i es van crear les dues meitats que, pacientment, tenaçment, constantment, ens hem conjurat per unir, per recosir, per assegurar, per viure.

Des de la recuperació de la democràcia, la lluita pel soterrament de les vies ha estat una constant. Mobilitzacions massives, pressió institucional permanent, presència continuada als mitjans s’han topat amb indiferència de governs, crisis econòmiques, conflictes entre administracions. Sant Feliu ha tingut temptacions de desànim i el nostre estat d’ànim ha oscil•lat entre l’optimisme d’alguns moments i l’escepticisme de molts moments. En 27 anys de regidor, he viscut tots aquests estats d'ànim: molest i incrèdul per tants anys de govern socialista en què cap ministre va voler rebre l'alcalde, Cesc Baltasar; emocionat per la participació a la impressionant mobilització de 1994 i la seva enorme resposta; content quan a l’any 1998 el soterrament va aparèixer per primer cop als Pressupostos Generals de l’Estats com una derivada del Pacte del Majèstic (gràcies, Carme Solsona!); més content encara l’any 2000, quan hi va haver un primer projecte que no va arribar a completar tota la tramitació (gràcies, Luisa Sáiz!); molt enfadat l’any 2002, el moment que vam estar més a prop més a prop... però Felip Puig ho va fer de cop impossible; esperançat l’any 2006, quan hi va haver un conveni signat per Estat, Generalitat i Ajuntament quan totes tres administracions eren governades pels socialistes; content l’any 2010 quan es va aprovar un segon projecte que, aquest cop sí, va completar tota la tramitació i tenia el vist i plau de les tres administracions...però descoratjat alhora perquè no es concretaven els diners ni de la Generalitat ni de l'Estat, i l'únic que concretava era l'Ajuntament amb una proposta que no podíem valorar com a positiva... Molts moments, moltes vegades en què, quan l’optimisme treia el nas, les dificultats polítiques ens tornaven a l’escepticisme. Qui no ha sentit a Sant Feliu allò de “el soterrament no el veuran ni els meus néts”?

L’escepticisme s’alimenta sempre de falses expectatives, o d’expectatives sobredimensionades. Per això, des que sóc alcalde, l’Ajuntament de Sant Feliu ha optat per l’estratègia de la discreció i de la constància: parlar amb tothom, ser a tot arreu, obrir i tenir obertes totes les portes. Ens sabíem carregats de raó i no teníem pressa. Vam rebre propostes inassumibles de la Generalitat al 2014 i de l’Estat al 2015: menys temps, menys recorregut, més barat. Pensant en el Sant Feliu dels propers cinquanta o cent anys, vam optar per no assumir l’inassumible: sempre hem aspirat legítimament a la millor opció de present i de futur. Hem defensat també de manera constant que el soterrament de les vies no era només un problema urbanístic o de seguretat del nostre municipi: és imprescindible per a la millora de freqüències i de qualitat de les línies de rodalies de la nostra àrea metropolitana. Des d’Iniciativa, des de l’aprovació de l’Estatut de 2006, hem defensat de totes totes la necessitat que les inversions ferroviàries d’interès general s’han de finançar per les administracions competents en matèria ferroviària, i en cap cas per l’Ajuntament, el qual ha de fer front (òbviament!) a la urbanització de les places i carrers que sorgiran a la superfície. Quantes vegades, quan jo era portaveu a l’oposició, no em van acusar de posar pals a la roda al soterrament per reclamar... el que finalment hem aconseguit?

Finalment, després de seguir i perseguir, després de no deixar-se endur ni per l’optimisme ingenu ni per l’escepticisme estèril, el juliol de 2017 es van tancar els acords entre Estat, Generalitat i Ajuntament que fa justament un mes, 17 de gener, va presentar a Sant Feliu el Ministre de Foment, Iñigo de la Serna. Acords que responen plenament a les expectatives de la ciutat i del seu Ajuntament: projecte adequat, inici d’obres a la segona meitat de 2019 i finançament per part del Govern d’Espanya. Per primer cop, insisteixo, tots els requeriments que cal per començar les obres: acord polític, bon projecte, finançament i calendari. I el ministre a Sant Feliu explicant-ho tot: sembla que ara sí que sí. A més, l’Ajuntament ha estalviat més de 30 milions d’euros: poca broma, poques lliçons dels qui ens acusen frívolament de mala gestió.

El 17 de gener, com cada dia, va sortir el sol a Sant Feliu de Llobregat. Però cap al migdia, l’aire es respirava diferent. Per primer cop en la història, el Govern d’Espanya es comprometia, a la sala de plens del nostre Ajuntament, a enfonsar les vies que ens parteixen pel mig, a superar la darrera barrera urbana, a millorar les nostres condicions de vida.

El 17 de gener, com cada dia, al final el sol es va pondre a Sant Feliu. Com a alcalde, la il•lusió va guanyar la partida a l’escepticisme: vaig sentir una il•lusió que no es pot explicar. Com a alcalde, vaig tenir presents als milers de persones que van protagonitzar unitàriament anys de lluites i van fer possible, en un 17 de gener inoblidable, el compromís públic del Govern amb la ciutadania de Sant Feliu: per a totes elles, molts agraïments que no es poden comptar.

El 17 de gener, en definitiva, va ser com tots els dies... però també va ser com cap altre!

dijous, 15 de febrer de 2018

15/02/18: entrevista a El Diari de Sant Feliu, núm. 67.

Accedeix directament aquí al núm. 67 de El Diari de Sant Feliu.
Fa unes setmanes el Ministre de Foment Iñigo de la Serna va comparèixer a la nostra ciutat per anunciar que l’Estat impulsarà el soterrament de les vies del tren de manera immediata, amb la revisió del projecte de 2010, en primer lloc. Va de debò aquesta vegada?
Tot fa pensar que sí. Per què? Per a un projecte de tanta envergadura calen quatre elements fonamentals: acord polític entre totes les administracions. (Estat, Generalitat, Ajuntament), un projecte d’obres acabat i que respongui bé a les necessitats a què ha de donar resposta, un finançament clar i complet i compromisos públics en els corresponents diaris oficials. Fins ara, havíem tingut algun o alguns d’aquests quatre elements, però mai fins ara els havíem tingut tots quatre. Mai. Mai havíem tingut tampoc una compareixença pública a la nostra ciutat del Ministre de Foment, del president d’ADIF i del delegat del Govern d’Espanya, anunciant el que la nostra ciutat reclamava: un bon projecte ferroviari, un acord ferm sobre el finançament i un calendari clar. És per això que estic convençut que aquesta vegada va de debò.

Sens dubte el fet que l’Estat pagui el 100% de l’obra facilita les coses ja que només depèn, pràcticament d’una administració. Sembla evident que “gràcies” a la situació que vivim en Catalunya, el Govern del PP va moure fitxa i va decidir invertir a Catalunya, se t el soterrament una de los obres escollides. La incertesa política en Catalunya pot deixar-lo, una vegada més, només en anunci?
Haurem d’estar molt amatents a què això no passi. Malgrat la incertesa dels mesos passats, el projecte aprovat i els anuncis exposats pel Ministeri s’han anat treballant també amb l’acord de la Generalitat. Tothom és molt conscient que són inversions necessàries i, el que és més important, que ja han començat el seu recorregut administratiu: encàrrecs publicats al BOE, partides al pressupost d’ADIF, etc. Com deia abans, en aquesta ocasió es donen per primer cop “els quatre ingredients” del soterrament. Parar-ho tot quan tot ja està “en màquines”, per dir-ho d’una manera col•loquial seria un cop a la credibilitat de totes les administracions que estic convençut que ningú ni tan sols es planteja.

Que significa per a la ciutat el poder eliminar la via del tren de la superfície?
Crec que tothom podria respondre aquesta pregunta de la mateixa manera: repensar Sant Feliu de dalt a baix. Perquè no es tracta només de soterrar unes vies: es tracta de generar una nova avinguda i una nova plaça d’una gran importància i centralitat, es tracta d’unir definitivament carrers a banda i banda de la via des de la carretera de la Sànson fins a Laureà Miró, es tracta de poder impulsar la més gran promoció d’habitatge de lloguer assequible i social de la nostra història, es tracta de poder ampliar zones verdes de manera impressionant, es tracta de replantejar tota la mobilitat a Sant Feliu. Es tracta de saber i voler aprofitar l’oportunitat d’imaginar i de construir col•lectivament la ciutat que voldríem tenir sense cap barrera física al seu interior. Una oportunitat irrepetible i magnífica.

El projecte de 2010 contemplava una nova estació soterrada, que comportava l’eliminació de l’actual. En el seu moment va haver un moviment contrari a la desaparició de l’actual edifici de l’estació. Com es contemplarà això ara?
Tal com va anunciar el Ministre, ara toca revisar el projecte de 2010. En aquest projecte, l’actual zona de l’estació és molt important durant els quatre anys d’obres. A més, per la longitud de les andanes soterrades, planteja un nou edifici una mica més enllà, davant mateix de la Biblioteca Montserrat Roig. Som conscients que l’edifici és una de les tres estacions més antigues d’Espanya (és de 1854) i intentarem que en aquesta revisió final del projecte es pugui mantenir l’edifici, però no condicionarem el projecte a aquesta conservació. Si no fos possible finalment la conservació del mateix edifici en el mateix emplaçament, plantejarem que l’edifici de la nova estació sigui una rèplica fidel de l’edifici original.

També, pel que fa al tram Picasso- Sanson, el tren mantenia pràcticament la seva situació actual, es a dir, no aniria soterrat. Com Es planteja ara aquest tram? Hi haurà alguna solució que “amagui” el tren i eviti sorolls i molèsties als veïns?
En aquest tram el tren va soterrat. La sortida a l’exterior de les vies es produirà més enllà de la carretera de la Sànson. Desapareixerà, per tant, tota la via del tren en el tram urbà, i la carretera de la Sànson tindrà una fesomia totalment diferent sense el pont a 5 metres d’alçada que la travessa.

I després del soterrament? Arribarà el Trambaix al barri de la Salut per la nova vialitat que es generi en superfície?
La proposta dels equips de govern anteriors i de l’actual és que el Trambaix tingui un intercanviador al mateix edifici de l’estació de trens i que es prolongui fins al barri de la Salut i baixi fins a Laureà Miró, pensant en una futura prolongació a Molins de Rei i Sant Vicenç dels Horts. No volem restar al marge de les millores del tramvia que s’estàn plantejant a Barcelona i moltes altres ciutats (ja s’ha aprovat, per exemple, el projecte per passar en línia recta la T3 entre Sant Just i Esplugues) i que reforçaran el nostre transport públic i la nostra centralitat dins la comarca.

El tràmit previ a l’obra pot ser d’un any, l’obra entre 40 i 48 mesos, Tenint en compte que abraçarà tres legislatures diferents ( el que queda de l’actual, la propera, i l’inici de la següent) la decisió sobre la configuració de la ciutat una vegada desaparegudes les vies no hauria de ser un ampli consens ciutadà i polític ? Que penseu fer perquè sigui així?
Comparteixo plenament la reflexió que El Diari planteja. Unes obres de tanta envergadura i de tanta durada no poden concretar-se amb acords limitats en un moment determinat. Per això hem reprès el funcionament de la Ponència Unitària del Soterrament, amb presència dels dos grups municipals del govern i dels cinc grups municipals de l’oposició. La Ponència haurà d’acordar i d’organitzar un procés participatiu obert a tothom i prolongat en el temps que permeti els consensos més amplis possibles per abordar en les millors condicions possibles les obres que viurà Sant Feliu els propers sis o vuit anys (soterrament, urbanització de la superfície, etc). A mesura que es vagin concretant els elements d’aquest procés, els anirem exposant, sempre amb la convicció i la voluntat que quanta més gent s’impliqui en la construcció del Sant Feliu de la propera dècada (i de moltes més!), el resultat serà molt millor.

dimecres, 14 de febrer de 2018

Pla de protecció del Parc Agrari: volem garantir el seu futur!

Fa tres anys i mig em preguntava aquí mateix: Quin futur volem per a l'horta a Sant Feliu?, fent referència a un conflicte que llavors vam tenir amb una parcel·la concreta, trossejada de manera irregular en més de trenta hortets per un representant de la propietat (un pagès gran que ja no podia conreuar el tros), una irregularitat que els llogaters desconeixien. Quan l'Ajuntament va actuar per evitar el trossejament de la parcel·la i la multiplicació de barraques i barbacoes, hi va haver protestes dels llogaters cap a l'Ajuntament... que vam haver d'explicar als llogaters: algú els va enredar, i no va ser justament ni el propietari (avui ja mort) ni l'Ajuntament.

Com llavors, ara es tracta que prenguem primer consciència i després decisions per fer possible una de les dues imatges que segueixen. Només hi cap una de les dues, les dues juntes, a no trigar gaire, seran impossibles.

O tenim això:

O tenim això:



Les dues realitats són incompatibles: una ha d'acabar amb l'altra.

El Parc Agrari ocupa 2 km2 dels 12 km2 del nostre terme municipal (4km2 de nucli urbà més 6km2 de Parc de Collserola). I la decisió és simple: preservar-los o deixar que es degradin, la imatge de dalt o la imatge de baix?

Nocions bàsiques.
El Parc Agrari del Baix LLobregat ocupa una extensió de prop de 30km2 dels municipis de Castelldefels, Cornellà, el Papiol, el Prat, Gavà, Molins, Pallejà, Sant Boi, Sant Feliu, Sant Joan, Sant Vicenç, Santa Coloma de Cervelló i Viladecans. Està gestionat pel Consorci del Parc Agrari, format pels tretze ajuntaments, el Consell Comarcal, la Diputació i la Generalitat. L'Àrea Metropolitana de Barcelona està en procés d'incorporació. El Consorci té la seva seu a la Masia de Can Comas, al Prat.

La protecció del Parc Agrari està regulada en el Pla especial de Protecció i Millora del Parc Agrari del Baix Llobregat, elaborat el 2003 i revisat per darrer cop el 2015. El Pla té com a objectiu, òbviament, la continuïtat a futur de l'agricultura. Òbviament, obliga a tots els municipis que en formem part.  El que aprovarem al ple de l'Ajuntament el proper 27 de febrer és la concreció, a les 189 Ha que ens corresponen, de les obligacions del Pla Especial del Parc.

El que tenim ara a les nostres 189 Ha.
En l'actualitat, aquesta superfície es distribueix en dues parts, reflectides en les imatges superiors:

  • 156Ha dedicades a l'agricultura professional (una mica més del 70% de la superfície... però amb tendència a la baixa si no féssim res)
  • 53Ha de sòl abandonat i posteriorment ocupat o microparcel·lat en petits hortets (una mica menys del 30% de la superfície... però amb tendència a l'alça si no féssim res)
Si no féssim res: aquesta és la clau. Portem anys (fins 2011) d'una certa inacció davant les vulneracions flagrants del Pla Especial. Volem acabar amb aquesta inacció. Som molt conscients que l'abandonament de camps i la fragmentació i degradació dels camps que es "reconverteixen" contra el Pla Especial en centenars d'hortets són l'amenaça més important que té avui el Parc Agrari, a Sant Feliu i arreu.... però, malauradament, amb més incidència a la nostra zona agrícola. Cal insistir que hi ha molts llogaters d'aquests hortets que no són conscients que estan en una situació il·legal o precària, situació a què els ha portat algú que deliberadament ignora les obligacions del Pla Especial amb finalitat especulativa, ja que treu més rendiment econòmic de llogar desenes de petits hortets que una sola parcel·la a preus d'arrendament de sòls agrícoles. Els llogaters no en tenen cap culpa, però ho han de saber i també han de saber que aquesta situació irregular s'ha de corregir. Amb temps, amb el tracte adequat a persones que ignoraven el frau de llei dels contractes que van signar... però s'ha de corregir.

I  cal corregir les situacions d'irregularitat per,posar fre al risc de fragmentació i degradació del Parc: vam superar el risc de perdre el Parc Agrari per acabar tenint Eurovegas, però serà difícil plantar cara a un nou Adelson si el Parc no té garantida no només la protecció legal, sinó també la sostenibilitat econòmica. 

El que volem tenir en el futur a les nostres 189 Ha.
La sostenibilitat econòmica del Parc Agrari és, per tant, la millor garantia per a la seva continuïtat en el futur. I la sostenibilitat és incompatible amb l'abandonament i la degradació: com deia més amunt, les dues fotos de dalt, les dues realitats de dalt són incompatibles. A Sant Feliu, com a tot el Parc Agrari, volem potenciar, per tant, l'agricultura professional de qualitat, capaç de generar ocupació, capaç de subministrar aliments de proximitat, de quilòmetre zero, als centenars de milers de persones que vivim al voltant del Parc. Amb aquesta finalitat, cal avançar cap a parcel·les mínimes suficients per al conreu, i amb garanties també suficients pel que fa a l'ús de l'aigua i dels camins: cal que a la pagesia li surtin els números, la millor manera possible de garantir el futur del Parc.

Per a Iniciativa i Esquerra Unida, garantir el futur del Parc és una prioritat. Ho va ser a l'abril del 2012, quan el ple de l'Ajuntament va votar contra Eurovegas, i ho serà en el ple de febrer de 2018, quan aprovarem el Pla de Protecció del Parc a les 189 Ha de Sant Feliu, que concretarà les obligacions que ja tenim pel fet de pertànyer a l'àmbit del Pla Especial que protegeix les 3.348 Ha del conjunt del Parc. 

Ah! I un comentari final per als partits polítics locals que estan desinformant als llogaters i llogateres dels hortets en situació irregular: les lleis (i els plans especials!) són per complir-los. I si, a contra cor, hem fet cas a Ciutadans amb el retrat del Rei, que Ciutadans doni suport (encara que també sigui a contra cor) per a l'aplicació efectiva a Sant Feliu del Pla Especial de Protecció del Parc Agrari vigent des de fa quinze anys.

divendres, 9 de febrer de 2018

A 16 mesos justos de les properes eleccions municipals.

Avui entrem en l'últim terç del mandat 2015-19. Han passat 32 mesos i en queden 16 per al 9 de juny de 2019, data en què (com cada vint anys) coincidiran, com a mínim, les eleccions municipals i les europees. Això sí, a causa del Brexit, no hi ha canvis en les eleccions europees que afectin també al calendari.

Entrem, doncs, a la recta final. Un temps crucial per començar a definir candidatures, perquè vagin agafant protagonisme candidats i candidates per als que comença el compte enrere i perquè, sobre tot sobre tot, es configurin programes electorals que seran enormement importants: res no és igual després del 17 de gener.

Els setze mesos que tenim per davant haurien de servir per definir el "mínim comú denominador" que compartim tots els partits polítics sobre el Sant Feliu que ha de sorgir després del soterrament de les vies i per definir la proposta de cada partit polític sobre el Sant Feliu a què aspira en el futur i que, si el Ministeri compleix els compromisos anunciats, es començarà a construir a juliol de 2019.

Construir al juliol... i debatre públicament, democràticament, obertament, en els propers setze mesos. De moment, el dia 21 de febrer es constituirà la Ponència Unitària del Soterrament que, tal com vaig dir al ple de juliol, tindrà dues grans responsabilitats:

  • el seguiment dels compromisos i de les obres del Ministeri,
  • l'impuls del debat sobre la ciutat que ha de sorgir després del soterrament de les vies.
El mateix dia 21 haurem de debatre, per tant, sobre el mecanisme, el calendari i els continguts d'aquest debat de ciutat. Posteriorment, i derivant d'aquest debat, cada partit polític haurà de definir i defensar el model de ciutat que vol per a aquí deu anys, i què proposa fer per convertir les seves propostes en fets.

Encarant l'últim terç del mandat, les properes eleccions municipals tenen moltes incògnites (quins nous partits es presentaran? es tornaran a presentar alguns dels partits que avui hi ha al consistori? qui encapçalarà aquesta llista o tal altra? quantes cares noves hi haurà? quins nous candidats i quines noves candidates donaran suport a les diferents llistes? etc) i molts condicionants de context (com influirà el component independentista / antiindependentista en la decisió de vot a les municipals? com influirà la coincidència amb les eleccions europees i, possiblement, amb les eleccions generals? etc).

Però, d'una manera més important que mai en els nostres primers quaranta anys de democràcia local, és fonamental que cada partit polític exposi en la propera campanya electoral quin Sant Feliu proposa a mig termini, per al 2028 o el 2030 (quan totes les obres previstes estiguin ja acabades) i què proposa per al funcionament de la ciutat a curt termini, entre 2019 i 2023, quan hi haurà el gruix de les obres i s'hauran de prendre totes les decisions. 

D'aquí a setze mesos, les cares, les sigles, el procés, la crisi, etc tot tindrà el seu pes, tot serà important... però no valdran vaguetats o indefinicions sobre el que serà més que fonamental debatre I VOTAR al juny de 2019: el Sant Feliu que volem quan ja no calgui cap pont sobre les vies, quan les dues meitats de Sant Feliu es donin definitivament les mans.

divendres, 2 de febrer de 2018

02/02/18: inauguració de l'ampliació del Parc Europa.





Avui a la tarda, a la sortida de l'escola, la Mitja i la Mitjoneta han portat als nens i nenes de l'Escola Martí i Pol i a les seves famílies cap a la zona que podeu veure a les fotografies. Els esperaven el Voluntariat de Sant Feliu amb una xocolatada ben calentoneta i Kaligrafix per fer un mural commemoratiu de la inauguració.També representants de l'empresa constructora. Molta gent, en un dia que ha començat tapat i ha acabat radiant. Uns breus parlaments de l'actual alcaldessa accidental, Lídia Muñoz, de la regidora socialista Lourdes Borrell, de dos representants de l'Associació de Veïns (l'actual president, Vicente García, i una gran activista en defensa de les zones verdes, Encarna García), de l'alcalde de Sant Just Desvern, Josep Perpinyà i, per acabar, també unes breus paraules meves. Després, cap a l'espai jove i de lleure que vam obrir parcialment al juny i que ara ja s'ha acabat.

Una tarda alegre i festiva, però en què ha estat molt present que ara hi ha un parc on, no fa ni deu anys, altres volien fer pisos. Una tarda en què s'ha fet definitivament realitat aquesta pancarta, penjada a finals d'octubre de 2009:


El meu agraïment a tots els veïns i veïnes del barri que, amb la seva mobilització constant i raonada, ho han fet definitivament possible!!!