Resum del ple de desembre de 2011.



Imatge extreta de consumidors.org

 El darrer ple de l'any passat em va deixar un mal regust de boca. Hi havia temes lògicament polèmics i en què la dialèctica govern-oposició és previsiblement i democràticament intensa: el més important és l'aprovació del pressupost de 2012. Però hi va haver un mal plantejament i un mal debat per part del grup socialista (aquesta és la meva opinió: en el seu bloc, la Sra. Borrell dirà la seva, suposo) en dos temes que suposen millores per a la ciutadania i als quals es van oposar frontalment.

Em refereixo a la universalització dels serveis d'atenció domiciliària (que seguiran essent gratuïts per a les famílies que no pagaven res fins ara, i que s'estendrà a tota la ciutadania, amb un preu públic variable creixent amb la renda familiar) i a l'eliminació del pagament de la plusvàlua en cas de pèrdua de l'habitatge, ja sigui per acord en la dació en pagament o per execució hipotecària.

Crec que aquest tema mereix un comentari una mica més ampli. A més de la pèrdua de la casa, les famílies que han de passar per aquest tràngol havien de pagar la plusvàlua, un impost municipal derivat d'un canvi en la propietat i pensat per a transmissions normals per compravenda, cosa que evidentment no és el cas. Mitjançant un decret que vaig signar amb caràcter d'urgència a petició d'una família en aquesta situació, vaig eliminar l'obligació de pagament de la plusvàlua. Aquest decret signat per mi s'havia de ratificar per part del ple, i jo creia que tots els grups hi estarien immediatament d'acord. Inexplicablement, Lourdes Borrell va votar en contra de l'exempció de la plusvàlua en aquests casos tan dramàtics per a les famílies afectades. No vaig entendre per què, i tant jo mateix com el regidor d'Hisenda, Sr. Manel Carrión, vam explicar reiteradament el sentit del decret i vam demanar a la Sra. Borrell que es repensés el seu vot. Suposo que per allò de "mantenerla y no enmendarla", hi va votar en contra. Greu error, des del meu punt de vista, que ja s'encarregarà ella mateixa de justificar.

En tot cas, els punts més rellevants del ple del mes de desembre van ser els següents:

• Intervenció del representant de la Plataforma veïnal en defensa de la sanitat pública,  Sr. Francisco Jiménez.
• Resolució anticipada del conveni amb el Departament de Salut per a la construcció del CUAP i inici del procés d'ampliació de l'ambulatori del Pla, directament per part de la Generalitat.
• Aprovació del pressupost per al 2012.
• Complex de piscines: aprovació del calendari i les tarifes per a l'any 2012.
• El debat a què abans he fet esment sobre els serveis d'atenció domicialiària.
• Convenis i subvencions a diferents entitats de Sant Feliu.
• Petició al Servei Català de Trànsit de la creació d’un carril BUS-VAO (vehicles d’alta ocupació) a la B-23, per millorar la velocitat i la competitivitat amb els vehicles privats dels autobusos que accedeixen a Barcelona.
• El debat a què abans he fet esment sobre l'exempció del pagament de la plusvàlua en cas de dació de l'habitatge o d'altres situacions d'execució de les hipoteques.

Com sempre, pots descarregar-te el resum que fem des d'ICV-EUiA-ISF aquí (5 pàgines). També et pots descarregar l'acta oficial completa de l'Ajuntament aquí (106 pàgines).

Més Sant Feliu als materials i a les activitats educatives de Sant Feliu? Endavant!

A finals dels 80, un grup de mestres d'EGB de Sant Feliu vam crear un grup de treball amb la intenció d'incorporar en els programes educatius de les nostres escoles el màxim de referents, materials, informacions o dades de la nostra ciutat. Era el Grup Obrim. Feia poc que s'havia creat el Centre de Recursos Pedagògics i el Centre de Normalització Lingüística. Vam tenir tot el suport de l'Ajuntament, amb una decisiva implicació de l'Àngel Merino, llavors regidor de Cultura. El resultat més brillant del nostre treball va ser aquest material didàctic: "El meu llibre de Sant Feliu". S'adreçava als infants de 1r i 2n d'EGB, l'actual Primària.

Anys més tard, quan ja vaig ser regidor d'Educació (1991-1999), vam incorporar nous materials de treball de la ciutat a l'escola. Fins i tot del mateix ajuntament: material didàctic per a les visites dels escolars de 3r i 4t de Primària a la Casa de la Vila. Enguany, per primer cop, hem estès aquestes visites als nois i noies de 3r d'ESO, en el marc de l'assignatura Educació per a la Ciutadania, i amb la intenció que coneguin tan de prop com sigui possible el funcionament de la democràcia i de les institucions des de la proximitat que té el món local. Aquesta és la portada del material didàctic provisional que hem elaborat, i que s'ha d'acabar de completar amb les aportacions del professorat dels centres públics i concertats de Secundària:

Tinc la convicció que hem d'aprofundir en aquest camí, d'interrelació continuada entre la ciutat i els seus centres escolars. Amb aquesta intenció, properament tindrem una reunió del Departament d'Educació de l'Ajuntament i els Serveis Educatius de la Generalitat. Es tractarà d'actualitzar (revisar,  digitalitzar, tornar a difondre,...) materials didàctics que ja existeixen, com els dos que acabo d'esmentar i de veure què caldria aportar a les escoles i els instituts per afavorir aquest lligam més estret amb Sant Feliu, una presència més tangible i exemplificadora de les capacitats de la nostra ciutat per formar part dels currículums de les diferents etapes educatives. Facilitar materials i informació al professorat per tal de facilitar més vinculació entre els aprenentatges de l'alumnat i el seu entorn vital i social: aquest és el resum del que voldríem fer possible amb aquest treball conjunt.

Al novembre de 2007, vaig escriure un article sobre aquest mateix tema per a la revista educativa Guix : El currículum local, un element del projecte educatiu de poble o ciutat. Ara tindré l'oportunitat i el privilegi d'impulsar-lo a la meva pròpia ciutat!

Avanç del ple de gener de 2012.

En el primer ple de l'any destaquen dos noms propis: Magí Boronat, assegut a la plaça de la Vila, i Joan Serrano, fotografiat a la sala de plens el dia de la seva presa de possessió com a regidor.

Magí Boronat ha estat el Síndic de Greuges de la nostra ciutat des del gener de 2007. Va ser nomenat per unanimitat per a un període de cinc anys. En el ple de demà, tornarà a ser nomenat per unanimitat i per a un segon i darrer període de cinc anys. La valoració positiva de la seva tasca i l'experiència acumulada en aquests anys són dues garanties de bona feina en els anys a venir.

Joan Serrano va ser el número 2 de la llista de CiU a les darreres eleccions municipals. Advocat de professió, la seva tasca a l'Ajuntament només s'ha pogut entreveure, però jo crec que ha mostrat amb claredat la seva capacitat de treball i la seva visió i intuició del que passa i del que espera la nostra ciutat. L'acumulació de feina al seu despatx i altres qüestions de caràcter personal l'han portat a haver de renunciar al seu càrrec. En la reunió setmanal conjunta d'ICV-EUiA-ISF i CiU, jo vaig agrair al Joan les seves aportacions i vaig demanar a CiU (a risc de posar-me allà on no em demanen, a casa dels altres) que el tornés a incorporar a les seves llistes, perquè és un bon actiu de la política a Sant Feliu. Sort, Joan, i moltíssimes gràcies!!!

Els punts més importants de l'ordre del dia són els següents:

• Moció unitària demanant la consideració del traçat del Trambaix per Esplugues, evitant la volta entre les parades de Rambla de Sant Just i pont d'Esplugues. És una moció conjunta amb l'Ajuntament de Sant Just i pretén estalviar entre 8 i 9 minuts de recorregut fins a Barcelona.
• Moció unitària demanant la redacció del Pla especial de protecció de la Serra de Collserola, un cop ja està declarat com a Parc Natural.
• Aprovació del reglament de subvencions de l'Àrea de Serveis Personals (que comprén educació, cultura, esports, serveis socials, joventut, dona, gent gran, solidaritat, nova ciutadania i participació)

Us podeu descarregar l'ordre del dia complet del ple aquí.

Fins sempre, amic Ascensi Martínez!

Torrevieja (Alicante) és un nom associat per moltes persones a un apartament de premi de concurs televisiu. Per a mi, no. Per a mi, Torrevieja és el lloc on va néixer Ascensio Martínez, fa 93 anys. El lloc on no va poder tornar i que sempre portava al seu cor.

L'Ascensi era el germà petit del fundador del Partido Comunista de España a Torrevieja. Ell mateix, en la darrera vegada que ens vam veure, una tarda d'agost en què la Cèlia ens va fer aquesta foto al seu carrer Girona, em va parlar novament d'aquells temps. Va recordar quan ell era un dels comissaris polítics més joves del PCE en la defensa de Madrid, va recordar la retirada i la derrota a Alacant, l'afusellament del seu germà, la vida impossible dels perdedors a Torrevieja, la fugida desesperada a Catalunya amb la seva mare, la seva arribada a Sant Feliu. Vam estar parlant de quan ell treballava a la Matacàs, de com va participar en la creació de CCOO a la fàbrica, de les diferències que tenia amb el meu pare i de com el respectava. Ell va ser, com tants altres, ànima de moltes lluites per millorar les condicions de vida de la gent treballadora. Va ser, finalment, president de la Llar de Jubilats del Centre Cívic Roses, on teníem llargues xerrades quan jo treballava al Centre de Normalització Lingüística. Va ser candidat del PSUC a les eleccions municipals de 1987. El militant més vell d'ICV, dos anys més gran que el nostre estimat Lluís Aznar, l'altre gran referent històric del nostre partit a Sant Feliu. Un lluitador nat, una persona afable, senzilla, excel·lent.

L'11 de juny passat, l'Ascensi era a primera fila quan vaig ser investit com a alcalde. Ell és la legitimitat i la lluita de què em sento continuador i hereu, i li vaig demanar que m'acompanyés. Va fer un esforç per venir, i ho vaig agrair sincerament. A l'agost, ens vam tornar a veure. Dues hores xerrant, bona conversa, recordant moments bons i no tan bons. Fa dues setmanes, va morir. M'ho va dir la Pietat, la seva mà dreta els darrers anys. No vaig poder anar al seu comiat. Ara l'Ascensi descansa al costat dels seus. Ara, els seus, hem de continuar humilment el camí que ens van traçar els gegants com ell que, a poc a poc, es van retirant del viatge.

Gràcies, moltíssimes gràcies, camarada Ascensi!

Exposició "SEAT 1950-1977: l'arquitectura de la repressió". Sant Feliu té un gran deute amb el moviment obrer.

Centenars de santfeliuencs i santfeliuenques són o han estat treballadors de SEAT. L'empresa més gran de Catalunya és també una de les empreses en què més veïns i veïnes de Sant Feliu han treballat. Una empresa que acaba de fer 60 anys i que tots hem de fer el possible perquè en duri 60 més.

Foto de Marc Rius al Fet a Sant Feliu.

Aquests dies, a l'Ateneu, hi ha una magnífica exposició sobre els primers anys de SEAT, des de la seva creació el 1950 fins a les primeres eleccions democràtiques de 1977. Els anys en què tot va canviar. Els anys en què Sant Feliu va deixar enrera el seu equilibri econòmic i social entre el camp i la fàbrica per esdevenir rotundament industrial. Els anys en què vam passar de la cartilla de racionament a una certa abundància. Els anys en què vam passar de 9.000 a 40.000. Els anys en què es va trencar el silenci de la dictadura i es va crear el clam per la democràcia. Els anys en què es van posar els fonaments del que som avui: de la consciència política de molts dels càrrecs públics actuals i de la nostra pròpia arquitectura institucional i democràtica. Tot això ho podeu veure fins al 9 de febrer a l'Ateneu. Una exposició 100% recomanable, unes activitats que sens dubte donaran a parlar a Sant Feliu.

No vull parlar de l'exposició ni de SEAT: aneu a l'Ateneu, que val molt la pena. Un gran encert de la USLA per muntar-la i una gran exposició de l'Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT. Sí que vull dues coses: una breu menció personal i, sobretot, un reconeixement enorme com a alcalde de Sant Feliu als treballadors i les treballadores de SEAT de la nostra ciutat, i al moviment obrer en general.

SEAT em va marcar familiarment i personalment en dues dates: 1969 i 1971. L'any 69, el meu pare es va comprar el primer cotxe: un 600, vermell com una mala cosa, de vuitena mà i matrícula B-204.049. Com per a tantes famílies espanyoles, tenir el sis-cents va significar deixar enrere definitivament la vella dita d'"allà on no hi ha farina, tot és amoïna". Jo tenia dotze anys i era també "el meu" primer cotxe. Hi anàvem els caps de setmana a visitar la família o amb la nevera i la taules i les cadires plegables: la meva àvia i el meu pare al davant, i la meva mare i els tres germans embotits al darrera, amb una baca gairebé tan gran com el cotxe. Però ja teníem cotxe! L'any 71, va ser tota una altra cosa. Un dissabte de finals d'octubre, quan va acabar la missa de vuit a què jo solia anar, el llavors vicari de Sant Feliu, Mn. Jesús Sanz, va convidar a les persones que vulguessin a quedar-se per sentir un manifest que diversos capellans havien redactat en solidaritat amb la lluita dels treballadors de SEAT i en condemna per la mort del treballador Antonio Ruiz Villalba, assassinat per les bales de la policia del règim franquista. No ens vam quedar gaires persones, però el que va dir mossèn Jesús sobre les circumstàncies i les causes de la mort d'un obrer de SEAT i la forma com ho va dir, potser em va marcar per sempre. Com explico en aquest escrit, poc després, als Padres, un capellà francès  parlava com no havia sentit mai del compromís polític dels comunistes francesos. Des de llavors, les meves conviccions polítiques i religioses han format part indisoluble de mi, són jo mateix. Dos anys després, vaig entrar en contacte amb la Joventut Comunista de Catalunya i el PSUC a Sant Feliu i amb Cristians pel Socialisme una mica més tard. I així fins ara.

Però a part d'aquesta nota personal, el que vull destacar és la gran aportació dels treballadors i les treballadores de SEAT a la nostra ciutat, la vàlua enorme de l'aportació de la seva lluita política i sindical a la ciutat on vivien, als seus barris. Com vaig destacar reiteradament en el meu discurs a l'obertura de l'exposició, centenars de lluitadors obrers van transferir la seva actitud de lluita als barris on vivien, creant les primeres associacions de veïns, i a les escoles on portaven als seus fills i filles, creant les primeres associacions de pares d'alumnes, per posar dos exemples enormement aclaridors i significatius. Les nostres ciutats no es podrien entendre sense la mobilització social contínua que van protagonitzar els seus treballadors i treballadores per la millora d'unes condicions de vida que el franquisme els havia negat. La lluita obrera per l'espai públic i pels serveis públics, conjuntament amb la lluita obrera per la recuperació de la democràcia i, una mica més tard, per la normalització lingüística i la reconstrucció nacional de Catalunya, són la base sobre la qual s'ha construït la nostra ciutat i, per extensió, la nostra nació. Els treballadors i les treballadores de SEAT, i també els de l'Alumini, la Matacàs, la KD i tantes altres empreses, i a qui devem en gran mesura ser el que som. Sant Feliu deu molt, moltíssim, als homes i les dones del moviment obrer. I així ho vaig voler expressar solemnement, institucionalment, personalment, davant de molts d'ells.

A risc d'ometre molts noms, vull destacar tres persones que van ser destacats dirigents a la fàbrica i al sindicat, i que van ser i encara són destacats dirigents en diferents àmbits a la nostra ciutat. Amb Cesc Baltasar i Jaume Bosch, el nostre regidor més veterà ha estat l'amic Juan Sánchez, veí del barri de la Salut, membre actiu de l'AVV de la Salut i de l'APA del Mestre Esteve, hores i hores, dies i dies, anys i anys de treball per la nostra ciutat, regidor del PSUC i d'ICV. Quan jo treballava al Gaudí, vaig treballar colze a colze amb Manuel Guerra, home generós com pocs, també treballador de SEAT, llavors president de l'APA del Gaudí i avui encara president de l'AVV la Salut, durant molts anys regidor del PSC de Sant Feliu. Silvestre Gilaberte, fortament represaliat aquells anys, va ser també regidor durant uns anys, va formar part de l'APA del Nadal i avui és el president de l'AVV Roses-Castellbell.

El moviment obrer va marcar també els primers anys del segle XX i de la República a Sant Feliu. Algun dia m'agradaria que s'escrivís la història de l'anarquisme a la nostra ciutat, amb ombres violentes, però amb molts més episodis brillants. Una història tan viva que va fer que, per exemple, Quico Sabaté, el darrer maqui català, s'amagués sovint a la nostra ciutat. O la història dels partits d'esquerres a Sant Feliu: algú s'explica la història dels setantes i vuitantes de Sant Feliu sense els comunistes, des del PSUC fins a l'OIC? Sant Feliu, ciutat obrera, internacionalista i proletària als segles XIX i XX, encara el segle XXI amb el bagatge i l'herència impagable de les lluites dels seus treballadors i treballadores. Ara cal que tot aquell bagatge de lluita per la democràcia i la llibertat política, els seus hereus i hereves el sapiguem transformar en un nou i gran moviment de lluita per la democràcia econòmica, la justícia social i els valors humanistes que, contínuament, qüestiona i posa en perill una nova, cruel i inesperada dictadura: la dels especuladors.

En tot cas, i novament, lluitadors i lluitadores de SEAT i de tantes i tantes fàbriques, homes i dones de la classe treballadora i el moviment obrer, GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES!!!