Això va... de Falguera. #LidiaMuñozAlcaldessa



Poc es pensava en Jaume Falguera, mercader barceloní que al 1.636 va comprar dues cases al peu de l'antiga carretera reial de Sant Feliu, que el seu cognom perduraria en el barri que va sorgir en les terres del vell i bell Palau...

I és que el carrer avui anomenat de Falguera era l'antiga carretera reial, fins que es va fer "la carretera", l'actual carrer Laureà Miró. a finals del segle XVIII, durant el regnat de Carles III, "el mejor alcalde de Madrid". Al llarg del segle següent i, de fet, fins ben bé la meitat del segle XX, el barri Falguera no existia com a tal, i eren només els carrers que comunicaven la vella i la nova carretera: el Pou de Sant Pere, el carrer Batista i "el carrer dels Arbres" (actual Josep Maria de Molina). Temps en què les terres del Palau Falguera arribaven fins al riu...

Amb l'arribada de la immigració a finals dels cinquanta i primers dels seixanta, apareixen els primers blocs al barri: els del carrer Barcelona i els coneguts com "els pisos de la KD", i sorgeixen, de cop, els primers carrers, sense asfaltar, sense serveis,... L'any 1967, el carrer Sant Josep, darrera el Palau, agafa la seva configuració actual.  I Sant Feliu creix ràpidament entre els carrers Sant Josep i Jaume Ribas. A l'any 1971, el barri ja tenia la configuració actual (sense Falguera-II, com explico després). Aquell va ser l'any també que es va inaugurar el Colegio Modelo, antecedent de l'actual Escola Falguera. El ple de novembre d'aquell any, dóna als carrers del barri noms dels santfeliuencs injustament assassinats al juliol del 36 (Rupert Lladó, Jaume Ribas, Matias Badia, etc). Una associació de veïns molt combativa i amb molt suport veïnal, planteja des d'aquell mateix moment la lluita per un barri digne. I ho aconsegueix! Finalment el barri s'acaba a finals dels anys noranta amb un nou creixement entre el carrer Jaume Ribas i el nou carrer del Pla, amb un nou gran Parc del Llobregat a l'extrem del carrer Sant Josep i una nova gran plaça, la del Consell dels Infants, a l'altre extrem.

El barri Falguera és, avui, un barri amb moltes zones verdes, moltes places, molts equipaments. Un barri amb molta qualitat de vida, lluny d'aquell barri dels setanta en què la riera era un fangar amb una passarel·la i no hi havia cap plaça digna d'aquest nom. De fet, només queda la reforma de la plaça Alfons Comín, que ens proposem fer en el proper mandat. També volem refer la vorera dels números senars del carrer Jaume Ribas, superant les barreres arquitectòniques d'un carrer que es va fer a primers dels vuitanta... amb un dels primers plans d'ocupació de l'ajuntament presidit per Francesc Baltasar. I volem acabar la reforma del carrer del Pla, la primera fase de la qual acabarà a meitat d'any. Sempre, com amb tot, hi ha un marge de millora, però el nivell d'atenció i d'inversió dels diversos governs que hem presidit en 32 dels 40 anys de democràcia local és innegable i és indiscutible.

Deixeu-me acabar amb una anècdota personal. Entre 2005 i 2014, vaig viure al carrer Sant Josep. Des de la terrassa de casa, veia dos equipaments educatius fonamentals: l'Escola Falguera i l'Institut Martí Dot. A meitat dels anys noranta, feien una sèrie mítica a TV3, "Sí, ministre". Sir Humphrey, secretari del ministre, li preguntava en un episodi una obra o realització per la qual seria recordat. El ministre, amb aquella cara tan britànica que tenia, no troba més que frases fetes i tòpics per acabar no dient res en concret... En una ocasió, en una entrevista quan encara era alcalde en Cesc, m'ho van preguntar a mi. I de seguida vaig dir: l'Escola Falguera i l'Institut Martí Dot. I és que, a primers dels noranta, el Departament d'Ensenyament es plantejava tancar els dos, amb oposició frontal de l'Ajuntament, essent jo regidor d'Educació. Al 1993, vam arribar acords amb un grandíssim director de Serveis Territorials, Emili Pons. Com explico aquí, l'Ajuntament es va fer càrrec del projecte i la construcció de l'actual Escola Falguera, i en el seu lloc es va fer l'Institut Martí Dot, que ocupava fins llavors una ubicació provisional a la carretera de la Sànson, a l'antic Jaume Balmes, on ara hi ha l'Aula Sant Feliu. Avui, la llista de coses que respondria a una hipotètica pregunta d'algun hipotètic Sir Humphrey seria molt més llarga. Però recordo aquella resposta, i aquesta imatge, una mica distorsionada per ser una panoràmica, en què es concreta el nostre compromís amb l'escola pública i amb un barri, orgull de la ciutat, que té per nom... el cognom d'un comerciant barceloní que hi va arribar un 1.636...



Annex:
En entrades anteriors....

Comentaris