10/04/19, Fàbrica Lehmann: Hi ha una solució metropolitana per al problema de l'habitatge?

Imatge d'aquest fil de Twitter del PEMB.

Portes obertes a la Fàbrica Lehmann, una antiga fàbrica de nines al centre de Barcelona.

El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) és una associació sense ànim de lucre, presidida per la presidenta de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i en què participen més de tres-centes institucions, entitats i persones (agents econòmics, universitats, ajuntaments,...) estretament vinculades a la metròpoli de Barcelona. En el marc de les properes eleccions municipals, i amb una clau metropolitana, organitza un cicle de tres debats electorals:

• l'habitatge, el 10 d'abril,
• l'activitat econòmica, el 17 6'abril,
• el govern metropolità, el 9 de maig

El primer, en què hi participaré com a alcalde de Sant Feliu i portaveu del Grup Metropolità d'Entesa, del que formem part els ajuntaments governats pels Comuns, tindrà els següents participants:

• PSC: Lluïsa Moret, Alcaldessa de Sant Boi i portaveu a AMB
• ENTESA-Els Comuns: Jordi San José, Alcalde de Sant Feliu Llobregat i portaveu a AMB
• PDCAT: Isidre Sierra Fusté, Alcalde Sant Climent i portaveu a AMB
• ERC: Maria Buhigas, candidata per Barcelona.
• C's: Santiago Alonso, regidor a l'Ajuntament de Barcelona i portaveu a AMB
• PP: Maritxú Hervàs, regidora de Badalona
• CUP: Francisco Garrobo, candidat per Barcelona

En la meva opinió és un debat fonamental. Com vaig explicar en aquest article, la creació d'habitatge públic de lloguer assequible és una nova política metropolitana i és una prioritat de l'actual equip de govern, i molt concretament de la nostra companya i presidenta de l'ÀMB, Ada Colau. Aquesta ha estat la idea d'inici amb què he volgut començar, i que em sembla fonamental: mai, fins a la presidència dels Comuns des de 2015, l'habitatge de lloguer havia estat una prioritat per a l'ÀMB. Sí que l'ÀMB tenia un operador públic en el mercat de l'habitatge (l'Impsòl), però pensada per a la promoció d'habitatges de compravenda de protecció oficial.

Per tant, he remarcat que, per primer cop hi ha una política metropolitana que va més enllà de la compravenda i prioritza la rehabilitació i el lloguer... però he posat de manifest l'absoluta insuficiència d'aquesta nova política metropolitana. Si el títol del debat parla de solució al problema de l'habitatge, cal que comencem per definir bé el problema. I, com he dit, el problema es resumeix en dues xifres fonamentals i aclaparadores:

• A Catalunya, el pes de l'habitatge protegit (tant de compra com de lloguer) és del 2% en relació al total, quan la mitjana de la Unió Europea és del 15%
• A Catalunya, la despesa en habitatge protegit és del 0,06% del PIB, quan a la Unió Europea és deu vegades superior.

Tenim, en conseqüència, un retard enorme en relació a la Unió Europea, que requereix que el dret a l'habitatge no sigui només una prioritat metropolitana, sinó una prioritat clara i estratègica del país. No hi pot haver una solució metropolitana, hi ha d'haver una decidida política nacional i estatal d'habitatge. En la meva opinió, he dit, cal recuperar, posar al dia, acordar amb el conjunt d'administracions, estabilitzar en el temps i dotar amb els recursos adequats dos instruments que es van elaborar durant el govern tripartit i que posteriorment els governs presidits per Convergència en les seves múltiples denominacions i combinacions no ha tirat endavant:

• el Pacte Nacional per a l'Habitatge, inicialment previst per al període 2007-2016 i impulsat pel  llavors Conseller de Medi Ambient i Habitatge, i anterior alcalde de Sant Feliu, Francesc Baltasar. Un pacte coherent amb un Pacto de Estado por la Vivienda que estigui finançat de manera suficient i que inclogui, per exemple, la destinació dels habitatges de la SAREB (rescatats amb diners públics!) per a l'habitatge de lloguer assequible.
• la Llei del Dret a l'Habitatge, aprovada al desembre de 2007, també amb Cesc Baltasar com a conseller, i que es proposava un objectiu en què, dotze anys després, encara no hem avançat de manera significativa: l'article 73 situava l'objectiu d'arribar al 15% d'habitatges destinats a polítiques socials en el termini de vint anys. 

Catalunya en Comú Podem defensem i fem nostre aquest objectiu, i el convertim, amb els recursos de què disposem i en absència de polítiques estatals i nacionals suficients i efectives, en pla de treball propi. Ho ha fet Barcelona en Comú a l'Ajuntament de Barcelona i ho hem fet, amb el govern que compartim amb PSC i ERC, a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Ho fem a l'ÀMB en els cinc àmbits que hauria de tenir una política estatal i catalana més àmplia i de la qual formar part:

• la inversió pública directa: aprofitant tots els recursos, des de la construcció, fins a l'exercici del dret de tempteig i retracte, fins a l'obtenció de sòl, etc. L'ÀMB pot i ha d'invertir directament (ho fa des de fa anys amb l'Impsòl), però és la gran competència i responsabilitat de l'Estat i de la Generalitat. I és el que no podem fer, de cap manera, els ajuntaments un a un, per la impossible capacitat de finançar inversions municipals en habitatge. 
• la concertació amb privats o tercer sector: concretada amb el nou operador Habitatge Metròpolis Barcelona (HMB), amb un soci privat que aporti capacitat de finançament  i que, mentre no completa la seva estructura, impulsa provisionalment l'Impsòl, i que és imprescindible que es consolidi com a gran instrument metropolità de la política d'habitatge de lloguer assequible. (A Sant Feliu, amb HMB podrem fer els habitatges de les dues plantes de l'edifici de sobre del Mercadona del Pla i del solar d'Anselm Clavé. Amb la Fundació Família i Benestar Social farem pisos assistits per a gent gran... que alliberaran els seus pisos d'origen per al lloguer social)
• els ajuts: bàsicament a la rehabilitació,  i condicionats a la inclusió a les bosses locals d'habitatge. (A Sant Feliu, fem ajuts a fons perdut de 5.000€ per a propietaris que posin els seus pisos durant cinc anys a la bossa de lloguer social, a més d'eximir-los de l'IBI durant el temps que el lloguin. La bossa ha aconseguit posar a lloguer per sota de preu de mercat més de 200 pisos a la nostra ciutat)
• la regulació: amb propostes que, com les que ha impulsat l'Ajuntament de Barcelona, tenen voluntat d'estendre's als municipis que les vulguin aplicar, com ara l'obligació de destinar el 30% de les noves promocions d'habitatge a partir d'unes dimensions mínimes a habitatge protegit, sigui de venda o de lloguer. Amb propostes com la regulació dels pisos turístics o la limitació a plantes baixes i primers pisos del comerç o els despatxos professionals.
• la planificació: a mig i llarg termini, mitjançant el planejament urbanístic. De manera inicial, per mitjà del Pla Director Urbanístic que tot just acabem d'aprovar en la fase d'avanç de planejament, i que esperem que s'aprovi en el proper mandat, i que ha de posar el planejament al servei de l'objectiu del dret a l'habitatge.

Però això ens torna a posar en la convicció que no n'hi ha prou amb una "solució metropolitana", i ens torna a l'article 73 de la Llei del Dret a l'Habitatge quan parla de "solidaritat urbana" per arribar a l'objectiu del 15%: potser no n'hi haurà prou amb establir una política dels 36 municipis de l'ÀMB per a un període de dos o tres mandats, sinó que calgui plantejar una perspectiva de Regió Metropolitana, des de Mataró fins a Vilafranca, per entendre'ns, i amb una perspectiva que, com en el Pacte que abans he esmentat, ens situï inicialment en programes de treball a vint o vint-i-cinc anys, sempre amb acord entre les administracions de l'Estat, la Generalitat i el món local, i amb els recursos econòmics que ho facin realment possible.

Aquesta és, en la perspectiva de l'espai polític dels Comuns i Podem , la suma de solucions, no només metropolitanes, al problema de l'habitatge.

(La casualitat ha fet que, al mateix dia del debat, s'hagi publicat a El Diario aquest article -absolutament recomanable- de Javier Burón, gerent d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona i expert reconegut internacionalment en polítiques públiques d'habitatge públic: Cinco pensamientos mágicos a evitar en materia de vivienda y un corolario ineludible)