Sobre els límits del poder i sobre la responsabilitat.

Expresso opinions estrictament personals, mentre pensava sobre la responsabilitat damunt l’escenari des d’on diumenge passat inauguràvem la plaça Francesc Macià. Es podria fer una obra inicialment polèmica com aquesta sense pensar en tots els detalls ni comptar amb tothom? I em responia a mi mateix que res no es pot fer sense tenir molt presents tots els factors implicats i la suficiència de suports per a cada decisió. I així vaig acabar pensant en la tardor de 2017 i els mesos/anys anteriors.

Per a mi és evident que a la tardor de 2017 no hi va haver violència (sí, clar, la repressió injustificable de l’1 d'octubre... no assumida, en el judici, per cap dirigent d’un govern del PP que es mostra com és: irresponsable i covard) i, per tant, no hi va haver rebel·lió. Si hi va haver sedició o no, i en quina mesura, forma part d’un debat jurídic que, si no fos per les dramàtiques conseqüències en persones injustament empresonades, es reduiria possiblement a un debat entre especialistes que acabaria al Tribunal Europeu de Drets Humans. I és evident que hi va haver desobediència a una Constitució democràtica i a l’arquitectura legal i institucional que se’n deriva. Per aquesta desobediència conscient i volguda, no poden ser simplement absolts, però tampoc haurien de ser abusivament condemnats a presó, ni un sol dia més a la presó. Haurien de tenir un judici just i reconeixible com a tal pel TEDH, però des de la llibertat condicional, mai des de la presó condicional.

Però no és el procés o el judici el que em va venir al cap a la inauguració i sobre el que ara vull pensar en veu alta, sinó sobre el que exposo al títol d’aquest escrit: els límits del poder i la vella reflexió sobre la validesa dels mitjans per aconseguir els objectius, i sobre la responsabilitat.

L’estratègia unilateralista s’ha autojustificat sempre en la noblesa dels objectius: la llibertat de Catalunya, la dignitat d’un poble tants segles sotmès, l’autodeterminació com a expressió màxima de democràcia, la independència com a escenari de les millors polítiques socials possibles, etc. I fins i tot en la noblesa inqüestionable del vot com a mecanisme bàsic per a aquests objectius: posi les urnes, President; referèndum o referèndum; votar no és delicte, etc. Qui gosa contradir obvietats així? Jo, per exemple, no comparteixo la idea que som una colònia de ningú des de fa tres segles, però evidentment crec que, com ja fem des de 1977, les urnes són el mètode i l’espai per construir futurs i resoldre problemes polítics.

El tema és, però, si l’ús que faci una majoria parlamentària puntual d’uns resultats electorals concrets té o no té límits. Fins i tot si algú guanya unes eleccions que defineix com a plebiscitàries, això el legitima per exercir un poder sense altres límits que els que autoestableixi, apel·lant a la més noble de les causes? Per a mi, això és la mare dels ous: el fi justifica els mitjans? La independència (un objectiu democràtic que respecto i no comparteixo) justifica un ús unilateral i sense límits del poder legislatiu i executiu de què disposen cojunturalment uns partits independentistes? En la meva opinió, rotundament no. L’abús de poder, en la meva opinió, ni és èticament justificable ni és políticament admissible en democràcia. I el govern i el Parlament de Catalunya han governat i legislat ignorant volgudament els límits democràtics que van des de la Constitució i el Parlament fins als propis mecanismes i reglaments que regulen l’activitat parlamentària. Qui sigui em dirà que per abús de poder, les hòsties de l’1 d’octubre del 17. I tant que sí... però jo no penso en veu alta sobre qui la va cagar més... sinó sobre si el poder ha de tenir límits reconeguts per tothom... o si té legitimitat per autoestablir els seus propis límits. L’unilateralisme va optar, de la mateixa manera que va fixar la seva visió del país, per fixar la seva autojustificació d’un ús sense límits del seu poder. Un ús que, evidentment, no li ha reconegut absolutament ningú. I que -n’estic convençut- els partits que han autojustificat l'ús sense límits de la seva insuficient majoria quan l’usen al seu favor, no admetrien que ningú l'usés... si els anés en contra.

L’altra gran qüestió sobre la que vull pensar en veu alta és sobre la responsabilitat. Diu el diccionari: "Capacitat que té tot subjecte actiu de dret de conèixer i d'acceptar les conseqüències d'un acte propi conscient i lliure". En la meva actuació com alcalde, estic convençut que ningú m'acceptaria que governés sense responsabilitat, és a dir, ignorant deliberadament les conseqüències dels meus actes. Per començar, a mi no se m'acudiria prendre cap acord sense valorar detalladament els que jo dic "les tres ces": costos, conseqüències i complicitats. És evident que el PP actua de manera irresponsable amb Catalunya des del seu recurs a l'Estatut, però... la irresponsabilitat del PP (ignorar costos, conseqüències i complicitats) justifica o legitima la irresponsabilitat dels unilateralistes? O, fins i tot abans, van actuar els partits majoritaris al Parlament i al Govern amb responsabilitat?

Jo estic convençut que no, que no van valorar bé els costos, les conseqüències i les complicitats dels seus actes i que, menys encara, no els van explicar amb transparència a la ciutadania. Van actuar, per tant, de manera irresponsable, atenent a la definició del Diccionari. Van donar els unilateralistes informació suficient i continuada sobre la seva anàlisi de costos (més enllà d'econòmics: institucionals, socials, exteriors, etc) de la unilateralitat? Van valorar suficientment que les seves complicitats no passaven de ciutadania i entitats i partits representatius, com a molt, de mig país, amb la discrepància de l'altre mig i sense cap complicitat exterior? Van valorar i van explicar bé i suficientment les conseqüències de la unilateralitat en els diversos escenaris possibles posteriors, del més favorable i improbable... fins al més desfavorable i probable? Jo no he sabut trobar enlloc l'anàlisi completa, rigorosa i transparent de les implicacions de prendre unilateralment la decisió de constituir una república independent. 

En la meva opinió, per acabar, l'unilateralisme ha abusat del llenguatge, dels somnis i dels sentiments. I ha ignorat la complexitat i diversitat de la nostra societat. Em ve al cap el vespre que vaig fer aquesta fotografia:

Era la nit de les torxes de 2014, unes setmanes abans de la consulta del 9-N. "Volem un país on hi hagi gelat de postres cada dia". Jo pujava pel pas a nivell, baixaven unes senyores contentes a la marxa, i jo em vaig aturar a una de les taules del llavors Bar Blanco, perquè hi havia una nena plorant. Coneixia els pares, de la comunitat colombiana de Sant Feliu. A l'endemà, per la crisi, tornaven al seu país. I la nena, catalana de naixement, que no havia estat mai al país dels seus pares, no volia marxar de Sant Feliu... La nostra realitat és massa plural i complexa per abordar-la... sense responsabilitat.