La meva visió personal del referèndum (a favor) i la independència (en contra).
Fa tres mesos, el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat va publicar el darrer baròmetre d'opinió política. Més de 100 pàgines que reflecteixen l'opinió de 1.500 persones de tota Catalunya entorn de moltes variables de l'actualitat política a Catalunya i també al conjunt d'Espanya. Retrata molt bé un moment decisiu del nostre país. També l'opinió, a març de 2017, de dos temes que marcaran els propers cent dies: la realització del referèndum, i el sentit del vot en una papereta.
Dues taules, extretes del mateix baròmetre, mostren l'estat de la qüestió, en resposta a les dues preguntes que hi figuren:
Les dues taules es comenten per sí soles. Pel que fa al referèndum, dues quartes parts donen suport al referèndum unilateral, una quarta part a un referèndum acordat i l'altra quarta part rebutja qualsevol referèndum. Pel que fa a la independència, avui guanyaria el "no" per poc mès de quatre punts. Aquesta és la realitat que es desprèn de 1.500 entrevistes de fa tres mesos. Ni és "la" realitat ni són les dades d'avui en un moment trepidant. Aquest és, també, el meu retrat: favorable al referèndum i contrari a la independència. Avui, el retrat i la voluntat de la majoria.
Favorable al referèndum.
Reitero: sí al referèndum, no a un nou 9-N, per més gent que hi participés. A mi, personalment, (tot aquest article està en clau personal), m'és igual que sigui acordat amb l'Estat o no: el que vull és que sigui reconeixible i homologable com a un referèndum, que no sigui "una altra cosa". Per part de qui? Vist el desacord amb l'Estat, homologable pels organismes internacionals a què (suposo) aspirem a formar part (des de la Unió Europea fins a l'ONU): si pretenen "internacionalitzar el conflicte", com a mínim que tinguin en compte aquesta perspectiva. Com? En Jaume Bosch, des de les seves responsabilitats al Pacte Nacional pel Referèndum (PNR), ho explicava en aquest rigorós article. A nivell més casolà, jo també en vaig parlar al debat de mig mandat. Hauré d'esperar a la presentació del web www.garanties.cat el proper 4 de juliol per veure si ens trobem davant d'un referèndum o davant "d'una altra cosa".
Sóc favorable al referèndum, però molt respectuós amb qui, des d'arguments democràtics, el posen en qüestió. És evident que un referèndum unilateral no és "un cop d'estat" com afirmen ridículament alguns opinadors de voluntat i mentalitat incendiària. Però també és evident que és una patada al cul a l'Estatut de Catalunya (EAC) de 2006, votada... en referèndum (!!!) per la ciutadania de Catalunya. El Parlament de 2017 passant-se per l'arc de triomf la voluntat del Parlament i de la ciutadania el 2006: inaudit!!! Comprenc els qui neguen el referèndum perquè no és una desobediència a l'Estat... sinó una desobediència a les pròpies institucions i la ciutadania catalanes. Diuen: si "love democracy. respect democracy". I tenen raó.
Però, si bé el referèndum no és -per a mi, insisteixo-, l'única sortida democràtica al conflicte creat pel PP amb el seu recurs al'EAC i després sorprenentment aprofitat per CDC per "matar al pare", crec honestament que és la solució millor. Assumeixo, en aquest sentit, el Manifest del Pacte Nacional pel Referèndum, que vaig signar immediatament.
Contrari a la independència.
El mes que ve faré 60 anys i al desembre en farà 46 del que jo considero el meu primer acte públic de caràcter (pre)polític. Temps més que suficient per conèixer i valorar diferents punts de vista polítics, econòmics i socials. Des de ben jove, m'han preocupat els problemes de la desigualtat social, les seves causes i les alternatives polítiques per fer-hi front. Vaig entrar en contacte a COU amb els comunistes i després, a la Matacàs i a la universitat, amb els comunistes. El meu referent era el PSUC i homes com José Cano. Mort ja el dictador, vaig entrar en contacte amb els socialistes (primer partit al que em vaig afiliar) i els primers indepes, en l'entorn del reciclatge de català, del que vaig ser coordinador a Sant Feliu. El conflicte social és el meu bateig en política, i les vagues del Baix Llobregat i les manis de l'Assemblea de Catalunya de 1976 són la meva primera escola. El PSUC ho protagonitzava (pràcticament) tot. "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia". I- inde- independència??? A Canet jo cridava "ea, ea, ea, PSAN me la menea". En la meva anàlisi global, la utopia era el socialisme, i en la meva anàlisi local, l'objectiu era la recuperació de la democràcia i de la república derrotada al 36. En la meva anàlisi local, no hi havia ni 300 anys d'ocupació ni d'heroica resistència, ni cap necessitat d'analitzar la lluita de classes des d'una perspectiva estrictament catalana. Entenc que altres persones sí, però jo no. Ni llavors, ni ara. Per trajectòria i formació política, per tant, m'és aliè l'objectiu polític de la independència de Catalunya.
Anem al present. De fet, les raons per votar "no" a la independència ja les vaig detallar quan vaig explicar, en aquest article, el meu "sí-no" a la consulta del 9-N. En dos anys i mig, les raons que hi detallava continuen sent vàlides per a mi:
- no em vull equivocar d'adversari: Espanya no és, per a mi, cap adversari: ni la seva Constitució (que no vaig votar tan lliurement com la va votar la immensa majoria dels catalans i les catalanes) ni les seves institucions (de les quals ens devem sentir majoritàriament molt partíceps perquè hi participem sempre). Ofèn a la intel·ligència la revisió històrica de la relació Catalunya-Espanya que arriba al paroxisme amb una lectura esbiaixada de la Guerra Incivil (una guerra entre classes, no entre pobles!) com "l'enèssima ocupació militar de Catalunya" i el reduccionisme barroer i inadmissible de l'espanyol caspós i l'Espanya irreformable. L'adversari és, primordialment, el Partit Popular i la seva estratègia suïcida a curt termini per tornar al govern després de 2004 a costa de carregar contra Catalunya. I també, però en molta menor mesura, l'arrossegament al PSOE a aquesta posició intransigent i neocentralista, risc que ha quedat conjurat (n'estic convençut) amb la (re)elecció de Pedro Sánchez. Per no dir, el canvi de fons en la concepció de l'Estat que planteja Unidos Podemos, i amb la qual coincideixo plenament. En resum, em vull independitzar definitivament del PP, però no d'Espanya.
- no em vull equivocar de problema principal: l'anàlisi de la realitat deriva d'una reflexió individual sobre elements realment prioritaris (jo en dic "el tall") i altres que els complementen (jo en dic "la guarnició"). Per a mi, el tall, el problema principal és sempre el conflicte social, la relació entre la minoria de senyors de cada època i la majoria de vassalls de cada època. I els moments més apassionants de la història es donen quan els vassalls prenen el poder, a la França de 1789, a la Rússia de 1917. Per més que algú em vol fer creure que "el procés" és una lluita de vassalls (els catalans) contra els senyors (els espanyols), això em provoca certament un panxó de riure. En la meva interpretació del procés, el veig molt més com un conflicte entre senyors, els quals intenten eixamplar als sectors socials que més s'hi identifiquen per entaular el seu combat. "A mayor abundamiento": en un context d'agudització del capitalisme (a) desigualtats econòmiques, laborals i socials creixents, b) esgotament dels recursos naturals amb conseqüències dramàtiques en el clima, i c) passivitat de la immensa majoria del planeta), intueixo i imagino el món que avui coneixem com un Titanic que s'enfonsa i, francament, no em motiva gens que ens discutim pel camarot que ens pertoca. En la meva perspectiva del que és el principal problema que condiciona les nostres vides, en la meva anàlisi del temps que vivim, m'interessa enormement més la necessària construcció d'un projecte polític i d'una candidatura única de l'esquerra europea a les eleccions al Parlament Europeu de juny de 2019 (afortunadament en procés!!!)
- no em vull tirar a una piscina sense saber si hi ha aigua: i no m'hi vull tirar per fe cega en algú que em digui "tira-t'hi sense por que jo t'asseguro que n'hi ha". La vull veure, vull comprovar-ne la fondària, vull saber on em tiro, on ens tirem. On ens fiquem. No hem tingut les condicions democràtiques de debat per saber com és la piscina on ens diuen que ens hem de tirar. Estic molt cansat que em diguin "marxem!" sense dir-me com serà el lloc on hem d'anar. Estic molt cansat que em diguin "primer marxem i després ja veurem on anem", perquè tinc tot el dret a saber tant les raons per marxar (que reiteradament les diuen) com els objectius a assolir (que reiteradament els callen). Estic molt cansat que alguns interessadament confonguin estats d'ànim amb projectes polítics. Entenc l'estat d'ànim de la indignació contra un govern del PP que, amb la seva actitud primer agressiva i actualment quietista, sulfura a milions de persones del nostre país. Un estat d'ànim és un sentiment primari, ve dels budells. Un projecte polític és una opció racional, ve del cap. I no és el mateix, ni de lluny, un sentiment que una opció. Entenc que ens moguem massivament per estats d'ànim, que no necessiten gaire raonament: surten sols de molt endins. Però no entenc que ens facin optar per un projecte polític (suposant que la independència per ella mateixa ho sigui) sense una voluntat clara d'exposar-ne i debatre'n les seves característiques, els seus punt forts i febles. Per aprovar un projecte a l'Ajuntament necessitem tants estudis i informes previs com calgui, i volem aprovar la independència sense un simple anàlisi DAFO?
- no accepto un debat públic insuficient i sense condicions d'igualtat: hauria de ser inqüestionable la neutralitat dels mitjans de comunicació públics, amb presència equitativa dels partidaris i partidàries de les opcions sotmeses a referèndum, sense desqualificacions prèvies (home, una mica cansat de ser titllat d'unionista per uns i de separata pels altres sí que n'estic, ho he de reconèixer...). Hauria de ser inqüestionable que si el senyor Vicent Sanchís (director de TV3) entrevista amablement als senyors Junqueras i Puigdemont, entrevisti amb la mateixa amabilitat a la senyora Arrimadas, al senyor Iceta, al senyor Rabell, al senyor Garcia Albiol i a la senyora Gabriel. Debats cara a cara com el protagonitzat a 8Tv per Oriol Junqueras i Josep Borrell no poden ser una anècdota: haurien de ser una constant, tant als mitjans com en actes públics als municipis. És clar que algunes forces contràries al referèndum poden rebutjar participar-hi, però tot i així hi hauria d'haver un capteniment de neutralitat per part de mitjans i institucions que fes que el referèndum fos una crida efectiva a tota la ciutadania i no una simple, tot i que meritòria, mobilització d'una part de la mateixa.
- crec en una via (dialogada i amb altres protagonistes) per resoldre de debò els temes de llengua, finançament i respecte: ho explicava fa uns dies en aquest article, en què afirmava que ara ens sembla impossible qualsevol escenari de diàleg i els dos governs es preparen per a una confrontació de resultat avui imprevisible. Però la realitat és, per a mi, clara: ningú vol donar el braç a tòrcer abans de l'1 d'octubre, però el dia 2 d'octubre no s'ensorrarà el món si seguim a Espanya (el lema "independència o decadència" és ridícul i infumable) ni s'ensorrarà el món si es trenca Espanya (ha deixat de sortir el sol pel trencament de la Unió Soviètica, infinitament més important?). Així que el 2 d'octubre altres protagonistes s'asseuran a resoldre els tres problemes que el PP no hauria hagut de crear artificialment en benefici propi:
- la llengua i la cultura catalanes, (i basca i gallega), assumint que en un estat plurinacional, les diverses llengües de l'Estat han de tenir el màxim reconeixement i protecció, especialment al sistema educatiu i als mitjans públics (com, de fet, va garantir el PSOE entre els anys vuitanta i noranta!). Cal que la nostra llengua i la nostra cultura siguin assumides amb orgull i naturalitat, com defensa el conjunt de l'esquerra espanyola i qüestiona absurdament la dreta des d'una perpectiva incomprensible i rància a més no poder
- el finançament de la Generalitat: plena capacitat de gestió dels ingressos, assumint, en la pràctica, una estructura federal de les polítiques fiscals i de recaptació, assumint en la pràctica una situació equiparable a la del concert econòmic basc i que (sembla que) CDC va rebutjar en el primer govern de la Generalitat, assumint en la pràctica que va ser un error abandonar a les primeres de canvi les negociacions de pacte fiscal a juliol de 2012 (si jo hagués abandonat qualsevol negociació després de sortir-ne amb les mans buides a la primera reunió, la llista de coses que no s'haurien fet a Sant Feliu seria interminable)... per tornar-hi forçosament (n'estic convençut) a partir del proper 2 d'octubre... encara que ara tothom negui en públic l'escenari de diàleg que la força dels fets acabarà imposant.
- la lleialtat institucional autèntica, deixant d'interferir contínuament en les decisions o del nostre Parlament o del nostre Govern (és de vergonya el qüestionament de la llei catalana contra la pobresa energètica, per posar un exemple, o l'exclusió de la nostra policia en una cimera europea sobre lluita antiterrorista), en un marc de respecte mutu a la Constitució i a l'Estatut amb les modificacions que calgui i que s'hauran d'acordar... encara que abans de l'1 d'octubre tothom tensi a "les seves files" negant públicament la possibilitat del diàleg que intueixo i que a partir del 2 d'octubre s'acabarà ineludiblement imposant.
En resum i per acabar aquest llarg article (però que necessitava escriure amb tot el detall de les coses que tinc al cap, que tinc al pap): SÍ al referèndum, No a la independència, SÍ a una Catalunya dintre d'una Espanya federal que progressivament cedeixi sobirania i protagonisme a una Europa federal, capaç de governar l'economia i l'ecologia des d'una perspectiva radicalment democràtica i al servei de la vida actual i futura dels treballadors i les treballadores de totes les classes, no de les elits especuladores de les grans empreses i la gran banca. Aquests són els meus principis i, contra el que deia Groucho Marx, i des de la meva tendra adolescència, i malgrat el PP des de 2010, no en tinc d'altres.