Soterrament: la meva vivència personal de 28 anys d'unitat social i persistència institucional.

Foto extreta del web del soterrament de l’Ajuntament.
Octubre va acabar amb una notícia magnífica: l’adjudicació de les obres del soterrament de les vies del tren a l’empresa Acciona, que haurà de començar les obres en les properes setmanes. Es tanca així el tràmit que va aprovar el Consell de Ministres del 12 d’abril d’enguany, pel qual es donava llum verda al concurs públic per a la licitació de les obres. El Govern d’Espanya donava compliment així al que va comprometre a Sant Feliu el 17 de gener de 2018 el ministre Iñigo de la Serna i que ADIF va mantenir (òbviament en una democràcia que funciona) després de la moció de censura que va portar a Pedro Sánchez a la presidència del govern només quatre mesos i mig després.

Culminen així més de quaranta anys de reivindicació del soterrament, que estan recollits de manera resumida en aquest apartat del web de l’Ajuntament i que tenen molt i molt present milers de persones que han fet possible el triomf de la unitat i de la persistència. En aquest article del meu blog, explico la meva vivència i participació com a regidor des d’aquell llunyà 1991 en què vaig entrar a l’Ajuntament.

1991-1996: només la lluita.
En els meus primers cinc anys de regidor, teníem un govern del PSOE a Madrid i de CiU a Catalunya. També en aquell període, en Cesc Baltasar va ser diputat al Congrés, a Madrid (legislatura 1989-93). En Cesc era alcalde des de 1979 i el PSOE governava des de 1982. Per més que ho va demanar formalment, cap ministre de Foment del PSOE va voler rebre el nostre alcalde. Vist ara, ho trobo inconcebible, però encara recordo alguna campanya electoral en què algun irresponsable deia que “mentre Sant Feliu tingui alcalde comunista no tindrà soterrament”. Per forçar una negociació que evidentment era imprescindible, a finals de 1994 hi va haver una important mobilització ciutadana unitària, que va culminar amb el lliurament de més de vint mil signatures al Delegat del Govern d’Espanya a Catalunya en aquell moment, Miguel Solans. Com a regidor d’Educació, hi vaig participar molt directament en tot el que feia referència a la participació dels centres escolars. Tot i aquella impressionant mobilització amb el nom “Soterrament, ara!”, tot i que en Cesc havia estat diputat a Madrid, cap ministre socialista va voler rebre’l oficialment al majestuós edifici de Nuevos Ministerios.


1996-2003: al final, PP sí i Felip Puig, no.
A la primera meitat de 1996 van passar dues coses molt importants: al març hi va haver les eleccions generals que va guanyar el PP i que el va portar al govern després del Pacte del Majestic amb CiU, i al juliol vam aprovar un pacte a l’Ajuntament pel qual el PSC s incorporava al govern municipal. En aquelles eleccions de 1996, va sortir escollida com a diputada la santfeliuenca Carme Solsona, per CiU (legislatura 1996-2000). L’any anterior havia entrat a l’Ajuntament com a regidora la meva amiga de la infantesa Luisa Sáiz, pel PP. La Carme i la Luisa van ser fonamentals per posar damunt la taula el soterrament de les vies com a prioritat de CiU i del PP. Jo els tinc un agraïment infinit i aprofito sempre que puc per reiterar-ho. Aquell any, en la negociació del pressupost de l'Estat per a 1997, CiU va plantejar el soterrament de les vies, i el PP ho va acceptar. Carme Solsona i Luisa Sáiz, colze a colze en tot moment amb Cesc Baltasar, hi van tenir molt a veure. En el pressupost general de l’Estat (PGE) per a 1997, per primer cop en la llarga història de la nostra lluita, el soterrament de les vies sortia als PGE: 100 milions de pessetes per encarregar la redacció del projecte ferroviari. 
Amb la Luisa Sáiz i la Carme Solsona, celebrant la licitació de les obres a l'abril de 2019.

Al 1997, van començar intenses negociacions amb els governs de Madrid i de Barcelona, amb en Juan Antonio Vázquez ja incorporat al govern municipal i plenament involucrat en totes les converses. Durant l'any 2000, essent ja alcalde l'Àngel Merino i jo regidor d’Urbanisme i d’Hisenda, el govern de l'Estat aprova un primer projecte de soterrament i en el pressupost de l'Estat per a l'any 2001 apareix, per primer cop, una partida de 1.500 milions de pessetes per a l'inici de les obres, amb un compromís de finançament a terceres parts entre l'Estat, la Generalitat i l'Ajuntament. Aquell primer projecte (per les limitacions tecnològiques en relació als pendents màxims autoritzats per als trens en aquells moments) no cobria un tram d'uns cent metres al final del carrer Constitució, cosa que va provocar la creació de la Plataforma pro Soterrament Complet. Hi va haver llavors una doble negociació, en què vaig participar de manera molt directa: a la ciutat amb la Plataforma per abordar com millorar aquest tram final, amb els governs de l'Estat i la Generalitat per tancar definitivament els acords de finançament i calendari. Tot anava ben encarrilat, fins al punt que vam plantejar i acordar un finançament (tardor de 2001) de 50% Estat, 25% Generalitat i 25% Ajuntament amb el ministre Álvarez Cascos i el conseller Pere Macias. 

Però a finals de 2001, Jordi Pujol va fer un canvi de govern, i va nomenar Felip Puig com a nou Conseller de Política Territorial i Obres Públiques.... i aquí va acabar tot. En la primera reunió que vam tenir, en una tarda de primers d'abril de 2002, hi vam anar Juan Antonio Vàzquez, l'alcalde Àngel Merino i jo mateix. Havíem de reprendre el tancament dels acords a què estàvem arribant i que he explicat al paràgraf anterior. Però va ser taxatiu i contundent en la seva negativa a aportar un sol euro a Sant Feliu. En aquell temps, la Generalitat estava fent el soterrament de les vies a Sant Andreu de la Barca i a Pallejà, en la línia de Martorell dels Ferrocarrils de la Generalitat. “ Si l'Estat no posa un euro a Pallejà, jo no posaré ni un euro a Sant Feliu". Poc van valer els nostres arguments i el nostre cabreig: hi ha la paraula del conseller Macias, s'ha completat el projecte amb el vist-i-plau de la Generalitat, tots reivindiquem el traspàs de Rodalies a la Generalitat, la ciutadania de Sant Felíu no es mereix aquest tracte per part de la Generalitat, etc. No es va moure ni un mil·límetre. No li pregunteu mai a l'Àngel pel Felip Puig!


2003-2009: acord en un nou projecte.
Aquell projecte de l'any 2000  va quedar, doncs, oblidat. Només el ministre de la Serna el va esmentar divuit anys després. A la tardor de 2003 i a la primavera de 2004 hi va haver un enorme tomb polític al país: el primer govern tripartit d'esquerres a la Generalitat i la recuperació del govern per part del PSOE, dies després de l’escandalosa manipulació informativa del PP després de la matança d'Atocha. Al juny de 2003, Vázquez va ser alcalde de Sant Feliu amb els vots de PSC, CiU i ERC. Per primer cop i únic fins ara, hi va haver governs socialistes a l'Estat, la Generalitat i l'Ajuntament. 

Aconseguir el soterrament en aquell escenari polític i econòmic tan favorable (el temps en què Zapatero deia que teníem una “economia de champions”) semblava més proper que mai. I ho va semblar més el 15 de juny de 2006,  en què les tres administracions vam signar oficialment i per primer cop un conveni pel qual l’Estat assumia la redacció d’un nou projecte i el finançament del 50% de les obres, i comprometia a l’Ajuntament i a la Generalitat per al 50% restant, que havia de desenvolupar-se en un conveni complementari a part. En un ple extraordinari immediatament després, Àngel Merino, llavors com a cap de l’oposició, va explicar el nostre vot favorable a l’acord signat uns dies abans. 

Aquell mateix juny de 2006 va passar una altra cosa important: el referèndum de l’Estatut. Entre les coses que establia, i que no van ser anul·lades per la sentència posterior al recurs del PP, hi havia dos elements fonamentals per a tot el que havia de passar després: a) el traspàs de rodalies a la Generalitat, i b) el compromís d’inversions de l’Estat a Catalunya en el marc de la coneguda com a DA3 (disposició addicional tercera). Per a ICV-EUiA, allò ho canviava tot, com vam defensar amb claredat a partir de la tardor de 2006. Així, un any més tard, al desembre de 2007, en les jornades participatives que va organitzar el govern de la ciutat al Palau Falguera (i en l’organització de les quals l’oposició no va tenir cap protagonisme), partint de la valoració positiva del conveni de 2006, vaig intervenir en diversos tallers i plenaris plantejant el posicionament d’Iniciativa:
  • Finançament íntegre del soterrament per part de l’Estat, en el marc dels acords d’inversions derivats del nou Estatut,
  • Concurs públic d’idees per definir les millors propostes per al Sant Feliu posterior al soterrament de les vies,
  • Consulta ciutadana final per decidir col·lectivament el Sant Feliu posterior al soterrament de les vies.
En aquelles jornades em vaig estrenar com a portaveu d’Iniciativa, ja que l’Àngel Merino va presentar la seva renúncia com a regidor en el moment que va passar a tenir responsabilitats en el Govern de la Generalitat  Els tres elements que he remarcat en negreta van formar part permanent del meu discurs personal i de la proposta política d’Iniciativa i d’Esquerra Unida... i han acabat sent els elements sobre els quals ha treballat en l’actualitat la Ponència Unitària del Soterrament. Personalment, en tinc un íntim i legítim orgull. 
Com a portaveu d’Iniciativa, vaig seguir de prop en totes les comissions informatives l’evolució del nou projecte ferroviari. Després de 2006, Generalitat i Ajuntament no van arribar a tancar cap acord de finançament en relació al seu 50%: hi havia estancament polític, però no tècnic. El 18 de febrer de 2009, el Ministeri de Foment va sotmetre a exposició pública el projecte d’obres del soterrament  que va tenir en tot moment el nostre suport. Una setmana més tard, el 26 de febrer, hi va haver un gran acte de presentació del projecte a la Sala Ibèria. Ho recordo perfectament perquè, des del públic, una persona que encara no sé qui és va intervenir reproduint exactament els arguments sobre el Sant Feliu de després de les obres que he remarcat en negreta més amunt, i que anava reiterant al meu blog. Algunes cares anaven canviant de color.... Aquell projecte es va completar a primers del 2010 i és el que es durà a terme (òbviament revisat i actualitzat) en les obres acabades d’adjudicar el 30 d’octubre de 2019. 

I hi continuo donant suport: qüestionar-lo quan vaig assumir l’alcaldia hauria volgut dir tornar a començar. L’únic argument per fer-ho hauria estat el manteniment de l’edifici de l’estació, inviable tècnicament amb aquest projecte com vaig explicar aquí  que obligaria a rebutjar un projecte acabat i aprovat i tornar a començar de zero, cosa que no té el suport de cap grup municipal ni d’aquest consistori ni dels anteriors.


2010-2011: discrepàncies de fons sobre el finançament i el model de ciutat.
A les portes de les eleccions municipals de 2011, l’únic acord ferm i clar entre govern (PSC i CiU) i oposició (ICV-EUiA, ERC i PP) a l’Ajuntament feia referència al projecte ferroviari aprovat pel Ministeri de Foment. No hi havia acord sobre dos temes fonamentals: finançament i projecte urbanístic posterior a les obres. Aquest desacord se sumava a altres conflictes oberts sobre la concepció de la nostra ciutat, el més important dels quals era la nostra rotunda oposició a la requalificació de les zones verdes del Mas Lluí per finançar un túnel a les Grases que combatíem rotundament.

A primers de 2010, el govern que presidia l'alcalde Vázquez i formaven PSC i CiU continuaven defensant que l'Ajuntament havia de pagar entorn de 30 milions per ensorrar les vies. Per obtenir-los, l'instrument era el planejament urbanístic. El març de 2010, van portar al ple un avanç de planejament que Iniciativa i Esquerra Unida que, en la mesura que obria un primer debat públic sobre el futur de la ciutat, vam votar a favor. En aquell mateix ple, l'alcalde ens va acusar de trencar la unitat sobre el soterrament perquè vam presentar una moció sobre el finançament reclamant que anés completament a càrrec de l'Estat... com finalment així ha estat. Ho explicàvem en el resum d'aquell ple.

PSC i CiU van encarregar a l'Àrea Metropolitana una proposta de planejament que van portar al ple de novembre de 2010. Una proposta que vam rebutjar frontalment. Comportava edificar en tot el sòl públic més de 700 habitatges en blocs de 9, 11 o 14 plantes un al costat de l'altre des de la parada del Trambaix fins a la caserna dels bombers. L'objectiu no era el millor futur possible de Sant Feliu, sinó finançar obra ferroviària que hauria de finançar l'Estat. Per això, al febrer de 2011 vam presentar al.legacions contra aquella proposta de PSC i CiU i ens vam comprometre a anul.lar-la si guanyàvem les eleccions municipals de 2011.


I les vam guanyar!


2011-2017: fermesa i unitat fins a l'acord final.
Amb la recuperació de l'alcaldia, vam tenir l'oportunitat de fer realitat el que havíem plantejat al desembre de 2007 i que he resumit més amunt. Vam intensificar les negociacions amb els governs de l'Estat i de la Generalitat, les reunions unitàries al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunta, la presència als mitjans de comunicació i la incorporació de tots els municipis de les línies R1 i R4 a la reivindicació del soterrament. Amb molta discreció, amb molta consciència de l'escepticisme. Es tractava de superar la visió del soterrament com a tema de seguretat i urbanístic local, per plantejar que el soterrament era imprescindible per millorar la globalitat de la xarxa de rodalies de Barcelona. Conjuntament amb els ajuntaments de Montcada i Reixac (on vam anar en diverses manifestacions al carrer amb tota la nostra solidaritat) i de l'Hospitalet, vam impulsar la campanya "Ara, Rodalies!", que va tenir un important ressò.

Entre 2014 i 2015, Estat i Generalitat van assumir que calia abordar globalment les rodalies de Barcelona... però van intentar plantejar projectes a la baixa i de realització immediata per convèncer l'Ajuntament. A la primavera de 2014 i a la primavera de 2015, la Generalitat primer i el Ministeri de Foment després ens van plantejar dues propostes absolutament infumables i que vam rebutjar de manera immediata, amb el suport de tots els grups municipals.

Entre 2015 i 2017 vam multiplicar els contactes institucionals, sempre unitaris, sempre acompanyats pels regidors santfeliuencs de tots els grups. Lleialtat indubtable a Sant Feliu dels regidors del PP, d'ERC, de CiU, del PSC, d'ICV-EUiA. Pressió al govern de l'Estat per l'incompliment de compromisos amb Catalunya. Pressió del "procés". Pressió dels gestors ferroviaris pels colls d'ampolla de les rodalies de Barcelona. Pressió dels municipis per la millora dels serveis ferroviaris. Molta presència als mitjans de comunicació. A primers de 2007, hi havia també tensions internes al Partit Popular pels molts fronts que tenia oberts (corrupció, Catalunya,...). Un sector del PP va entendre que calia actuar a Catalunya i amb Catalunya d'una manera que no fos només la repressió i la judicialització. En aquest sector, hi havia veus com les de Soraya Sáenz de Santamaría, Iñigo de la Serna, i altres. Així, el 28 de març de 2017, el president Rajoy va pronunciar una important conferència a Barcelona: "Conectados al futuro". I allà mateix vaig parlar amb el ministre de la Serna i li vaig dir, una i una altra vegada: "para saber si váis o no váis en serio, Sant Feliu será la prueba del algodón".
Al juliol de 2017, vam tenir la primera reunió a Madrid després d'aquesta conferència. Vam anar-hi la Lídia Muñoz, en Manuel Leiva, la Lourdes Borrell i jo. Per la Generalitat, hi van anar en Ricard Font i en Xavier Flores, eterns i efectius còmplices en la nostra lluita. Hi anàvem per insistir un cop més que no volíem noves propostes insatisfactòries (amb 2014 i 2015 en vam tenir prou) i que volíem el projecte ja acabat de 2010. I llavors, abans d'entrar "en el fragor de la batalla", el llavors president d'ADIF, Juan Bravo, ens va dir que, atenent els compromisos del president Rajoy i del ministre de la Serna, passarien quatre coses:
  1. Durant el 2018 s'acabaria el projecte d'obres, partint del projecte ja acabat de 2010.
  2. Durant el 2019 es licitarien les obres i començarien a finals d'any.
  3. El pressupost correria íntegrament a càrrec dels pressupostos generals de l'Estat.
  4. Discreció informativa: el ministre de la Serna ho volia explicar a Sant Feliu el setembre de 2017.
El Govern d'Espanya assumia tot el que demanava l'Ajuntament de Sant Feliu i ADIF ja ho tenia en el seu pla de treball!

Jo mai havia dinat en un asador. A la sortida de la reunió, abans d'agafar l'AVE de tornada, ho vam celebrar por todo lo alto en un asador prop d'Atocha (cadascú es va pagar el seu asado, jejeje...). A mi, el cor no em cabia dins del pit!!! Tants i tants anys de lluita de tanta i de tanta gent i ara tocàvem ja el cel!!!


2018-2019: Bye, bye, via! 45.000 gràcies!
El ministre Iñigo de la Serna havia de venir a finals de setembre i així ho va anunciar fins a tot a TVE. Però la proximitat de l'1 d'octubre i els incidents previs i posteriors ho van ajornar. Finalment, per primer cop a la història, el Ministre de Foment va comparèixer a l'Ajuntament de Sant Feliu el 18 de gener de 2018, un dia que recordaré sempre. Aquell dia va ser el tret de sortida de tot el que ha passat després!:


Aquells dies, jo estava alhora emocionat i, conscient de l'escepticisme, convençut. Aquesta foto, d'aquell dia, amb exalcaldes i representants institucionals de Sant Feliu, tots els regidors i regidores que van poder venir, ministre i càrrecs de l'Estat, etc. resumeix l'esperit d'unitat i de persistència que ha fet possible el soterrament de les vies:

I, des d'aleshores, un no parar.  Conduït sempre de manera unitària en el marc de la Ponència Unitària del Soterrament (PUdS).

Una data molt important de l'any passat va ser el 2 de maig, en què, acordats en tot moment per la PUdS, vam fer quatre coses molt importants:


i a l'endemà, 3 de maig, presentació pública del projecte ferroviari per part d'ADIF.

A partir d'aquells 2 i 3 de maig, la PUdS ha anat organitzat dos treballs en paral·lel: 1) el seguiment de les obres per part d'ADIF, i 2) la planificació del Sant Feliu de després del soterrament de les vies. 

I, en aquest any i mig des de llavors, tot el que es pot seguir i analitzar en els diversos espais comunicatius públics i personals més recents, i que, formant part de la memòria recent de tota la ciutadania, no cal que abordi en aquest escrit de la meva memòria personal més llunyana.

Acabo, doncs, amb dues dates només que culminen els més de 40 anys de lluita col·lectiva de tota la ciutat, i aquests 28 anys de memòria personal que he volgut resumir: el 12 d'abril de 2019, encara amb mi com a alcalde, el Consell de Ministres va aprovar la licitació del soterrament, i el 30 d'octubre de 2019, se n'han adjudicat les obres.

Quan l'entrada de les màquines acabi amb l'últim escepticisme, quan el soroll de les excavadores comenci a fer-nos una llarga companyia de gairebé quatre anys, recordem-nos tothom de les persones que ja no ens acompanyen per culpa de les vies, recordem-nos tothom de les persones que ens han acompanyat i han fet possible aquesta llarga lluita, felicitem-nos tothom de la unitat i la persistència que ens han fet possible un somni que en alguns moments semblava impossible, agraïm tothom el treball també constant i callat dels professionals i els electes que han ajudat a fer-lo possible. Jo nomes he volgut aportar la memòria personal d'algú que ha tingut una mica més de protagonisme, però que és conscient que és una persona més en una llarga i meritòria lluita que ha tingut un gran protagonista col·lectiu, que estimem i que ens apassiona: els homes i les dones d'ahir i d'avui de Sant Feliu de Llobregat!


Comentaris