Quim Torra: si només fossin uns tuits...

En el ple del Parlament del dilluns 14 de maig, la majoria independentista va votar el seu president: Quim Torra. L'oposició en bloc vam votar en contra. El magnífic discurs del president del nostre grup parlamentari, Xavier Domènech, va ser molt clar per justificar el nostre NO. Si ens haguéssim abstingut com algú proposava, jo m'hauria donat de baixa immediatament del projecte polític de Catalunya en Comú: em nego rotundament a considerar que la proposta de Puigdemont per al seu delegat a Catalunya pugui ser mínimament acceptada. I no només pels seus famosos tuits. Partint del fet que qualsevol decisió va associada sempre a una intenció, aquí van algunes raons del MEU NO PERSONAL I ROTUND A QUIM TORRA.

1) El seu nomenament vol intensificar l'estratègia de la tensió.  És l'estratègia que li interessa al senyor Puigdemont per evitar la seva irrellevància, però no és, ni de lluny la que afavoreix la recuperació d'una acció estable de govern al servei de tota la ciutadania de Catalunya.

2) El seu nomenament vol consolidar la unilateralitat i evitar qualsevol autocrítica. Entre d'altres coses, el processisme vol normalitzar l'innormalitzable: el que va passar al Parlament el 6 i 7 de setembre quan -per més inri apel·lant a la democràcia...!- una majoria parlamentària i social clarament insuficient es va petar unilateralment la Constitució i l'Estatut que havíem votat democràticament la majoria parlamentària i social de la ciutadania. Ni en el discurs del malauradament president ni en el dels grups que li donen suport hi va haver autocrítica a l'ara o mai, al tenim pressa, al referèndum o referèndum sense cap base ni reconeixement ni intern ni extern, a les 155 monedes de plata, a la proclamació del que després deien que no s'havia proclamat, a ho tenim tot lligat i després tot era improvisar i més improvisar, a la inutilitat de la tensió a què s'ha sotmès a la societat catalana. Cap autocrítica. Cap. Em pregunto sovint on han anat la capacitat de reflexió i el pensament independent i crític a Catalunya....

3) El seu nomenament vol normalitzar una distorsió democràtica. Sí, ja sé i ho accepto, que la distorsió prèvia i major és el fet que hi hagi càrrecs electes en presó provisional o a l'estranger per evitar-la, però el fet que hi hagi la ficció de dos presidents (interior i exterior), dos governs (interior i consell de la república) i dues cambres (Parlament i assemblea de càrrecs electes) és una anomalia estèril i buida de contingut real únicament orientada a "vestir/bastir" el discurs de Junts per Catalunya i del qual ERC sembla que no acaba de trobar la manera de desfer-se.

4) El seu nomenament vol ignorar el conjunt del país, al conjunt de l'Estat i al conjunt de la Unió Europea. El seu nomenament expressa la voluntat d'ignorar a la meitat de Catalunya que rebutja la independència i de ni tan sols plantejar consensos sobre temes essencials per a la recuperació d'una certa normalitat. No és que ja sigui cada cop més llunyana la idea de "Catalunya, un sol poble": és que el seu nomenament xoca i vol xocar frontalment amb aquesta idea. Expressa també la voluntat de confrontació amb el Govern de l'Estat per més que s'hi facin apel·lacions gens creïbles al diàleg. I, el més desconcertant, és que desorienta, en el millor dels casos, o crispa, en la majoria dels casos, als governs i als mitjans europeus, que no troben cap mena de justificació al discurs despectiu envers "els espanyols" de Quim Torra i s'esgarrifen si canvien "espanyols" per qualsevol altre referent nacional o social, en una Europa que s'ha construït en base a la gran reconciliació entre els guanyadors i els perdedors de la II Guerra Mundial i a la voluntat de construir un projecte comú, i on preocupen (i molt!) els discursos que van contra la Unió (recordem que fins que els seus jutges ens escolten, a sectors importants de la majoria independentista li era igual sortir d'aquest "club de països decadents", deien, quan ningú va reconèixer a la seva fictícia república).

i 5) I sí, també pels seus tuits, pels seus escrits, pel seu pensament. Pel que indiquen de la forma de ser i pensar de la persona, pel que indiquen de les seves conviccions profundes, pel que indiquen de quina és la seva utopia política, la Catalunya pura i no mestissa que ell situa en les primeres dècades del segle passat. Com deia al principi, ningú no escriu perquè sí. Jo mateix, porto escrits més de mil cinc-cents articles en aquest blog. Algú podria dir que ho faig només per distreure'm, que podria dir una cosa com podria dir-ne una altra, que el que dic no té més importància o més transcendència? Jo escric, tothom escriu, amb alguna intenció. Jo escric, tothom escriu, pensant i mesurant les paraules que utilitza i les que no. Jo escric, tothom escriu, volent interessar, seduir, convèncer, al que llegeix. No s'hi val dir el que ell va dir, usar el llenguatge ultranacionalista agressiu i despectiu que ell va utilitzar, i després dir, com el que matava elefants, "lo siento, me he equivocado, no volverá a suceder". No, els tuits ni van ser ocasionals ni van ser anecdòtics, reflecteixen clarament, tristament, al seu autor. Roger Palà ho explica malauradament molt bé a Crític: "Què pensa Quim Torra?" Per plorar, per esgarrifar-se... o per totes dues coses.


ANNEX:
Crec que ha quedat molt clar EL MEU NO ROTUND A QUIM TORRA. Que quedi molt clar, com ja he dit altres vegades (la darrera, aquí), que l'error immens dels dies 6 i 7 de setembre i del 27 d'octubre, no haurien hagut de comportar les acusacions desproporcionades als membres de l'anterior govern de la Generalitat i no haurien hagut de comportar, en cap cas, l'abús de la presó preventiva contra el vicepresident Oriol Junqueras, la resta de consellers i els presidents d'ANC i d'Òmnium. És per tot això que, contra la deriva autoritària i els abusos dels poders de l'Estat, i des del meu rebuig frontal a la independència, també dic: