Política per a adolescents: per què aquí hi va un equipament per a la gent gran i no una altra cosa?



Coneixeu el lloc: és l'aparcament provisional que hi ha darrera l'Institut Olorda. Quan heu vingut a visitar l'Ajuntament (tots a 3r de Primària i molts a 3r d'ESO), heu simulat un ple municipal on vam votar i decidir algun tema proposat a la visita. Tothom va ser regidor o regidora de Sant Feliu i un/a alumne/a de cada classe va ser alcalde o alcaldessa de Sant Feliu per tres quarts d'hora. Més de cinc mil nens i nenes, nois i noies en vuit anys! Segur que us en recordeu! 

Pensant en vosaltres, reprodueixo amb detall i des d'una perspectiva alhora concreta i alhora general com hem arribat a aquesta decisió: aquí s'hi farà a la tardor un edifici amb 90 pisos assistits i una planta baixa amb serveis per als nostres avis i àvies. Per què això i no una altra cosa? Qui ho ha decidit? En base a què? Tothom hi estava d'acord? Tenim prou diners? I tantes altres preguntes....!

Una introducció general: política i democràcia.

1. Decidir és una paraula clau. En la vida privada de cadascú, de manera creixent amb l'edat, cada persona té tot el dret de decidir sobre la seva vida, de prendre'n el timó (o el volant o el comandament, com vulgueu!), en peu d'igualtat amb tithom, sigui quina sigui la seva circumstància. Però és evident que ningú viu sol. Vivim en família, en barris, pobles o ciutats. Hi ha una vida col.lectiva, social, comuna, compartida, pública. Una vida que no podem ni hem d'ignorar, de deixar de banda. I en la vida pública es decideixen contínuament coses que ens afecten a tots. I sorgeixen dues preguntes claus: 1) quines persones decideixen sobre els assumptes públics?, i 2) qui decideix que siguin aquestes persones les que decideixen sobre els digerents aspectes de la vida pública?

2. Organitzar és l'altra paraula clau. Fins i tot quan fa milers d'anys vivíem a les coves de la Creu o a la Penya del Moro, o les escasses tribus que encara viuen en la prehistòria (recorda: sense llengua escrita) hi ha organització social: tasques assignades, exercici de poder, normes compartides,... En societats complexes com les del segle XXI, encara més. I en un món globalitzat, doncs més i més. Ja no és (si ho ha estat alguna vegada...) només la família o el poble: ja és l'Àrea Metropolitana, Catalunya, Espanya, Europa o el món mundial: no ho acabem de veure amb el coronavirus? I sorgeixen les mateixes preguntes: 1) quines persones organitzen la vida pública?, i 2) qui decideix que siguin aquestes persones les que organitzin avui o hagin organitzat en el passat la vida pública?

3. La política és, bàsicament, principalment, organitzar i decidir. Com que vivim junts, com que convivim, com que d'alguna manera ens hem d'organitzar, com que cal prendre decisions que van molt més enllà de les vides privades de totes i de tots nosaltres, ens cal una forma de fer coneguda i compartida que ens permeti organitzar-nos i decidir de manera col.lectiva. Això, bàsicament, principalment, la política.

4. Democràcia o dictadura: no hi ha altra manera de decidir i organitzar. Tornem a les preguntes finals dels punts 1 i 2. Qui decideix o organitza els afers públics, la vida pública? Qui decideix o escull a les persones que decideixen? La resposta és relativament fàcil, tot i que entendreu que té matisos: si tothom major de 18 anys pot votar i ser votat per accedir als llocs de decisió, és una democràcia; si només poden votar i ser votats els membres d'una part de la societat (partit, gènere, cultura,...), llavors és una dictadura. Insisteixo que tot té matisos, però això va de... política per principiants. A Espanya sabem bé el que ha costat tenir i viure en democràcia: en el segle XX, vam viure gairebé 50 anys de dictadura (Primo de Ribera (1923-1930) i Franco (1939-1977)), 23 anys de democràcia limitada a principis de segle, 3 duríssima anys de Guerra Incivil (1936-1939) i només 28 anys de democràcia plena (II República (1931-1936) i la democràcia sorgida de la Constitució de 1978. Només un quart del segle XX en democràcia plena! Qualsevol familiar vostre de més de 60 anys va néixer i va ser educat en dictadura, i coneix l'enorme valor de la democràcia.

5. Una mica d'història de la democràcia: la separació dels tres poders. No hi ha mai un responsable o un moment únic en cap moment de la història. Qui no s'ha emocionat veient la pel·lícula “Espartac" en la lluita dels oprimits contra els opressors? Des del començament de la història, la major part de les cultures del món s'han basat en la concentració de tot el poder en les mans dels poderosos, que tenien sempre el suport del seu exèrcit, i en la lluita d'un sector més o menys important dels oprimits contra l'opressió. Com sabeu, fins fa només tres-cents anys (un sospir en la història...), les grans nacions del món vivien en "monarquia absoluta". Aquells temps van acabar amb la important Declaració d'Independència dels Estats Units (1774) i la més important encara Revolució Francesa (1789). Al 1789 es van començar a aplicar les idees que el baró de Montesquieu va escriure el 1748, i que són la base de la democràcia actual. La democràcia es basa en tres poders: legislatiu, executiu i judicial, que han de ser independents. El "poder legislatiu" és el de fer les lleis que ens afecten a tots: són els parlaments (actualment votem al Parlament Europeu, el Congrés dels Diputats, el Senat i el Parlament de Catalunya i, en certa manera, els plens dels ajuntaments). El "poder executiu" és el d'organitzar, administrar i decidir que tenen els governs en aplicació de les lleis aprovades pel poder legislatiu (els governs que ens afecten són la Comissió Europea (presidida avui per Úrsula bon ser Leyen), el Govern d'Espanya (presidit avui per Pedro Sánchez), el Govern de Catalunya (presidit avui per Quim Torra) i l'alcaldia de Sant Feliu (actualment en mans de Lídia Muñoz). El "poder judicial" és el de jutjar si el comportament de la ciutadania, les institucions, les empreses, els mitjans de comunicació i el conjunt de les societats s'ajusta a les lleis aprovades pel poder legislatiu i aplicades pel poder executiu. És l'únic dels tres poders que no deriva del vot popular. És un poder molt jeràrquic, que es fonamenta en els jutjats de primera instància repartits per tot arreu (a Sant Feliu n'hi ha set) i acaba, a Espanya, en els Tribunals Suprem i Constitucional, per sobre dels quals encara hi ha els tribunals europeus (de jsutícia, de drets humans, de comptes,...). Els tres poders i els quatre nivells en què s’organitzen (Europa, estats, comunitats autònomes i ajuntaments) formen un sistema democràtic complex, sens dubte, però ben estructurat.

6. El bon funcionament de la democràcia es basa en el respecte a les lleis aprovades i de les competències que les lleis estableixen. Les lleis no són immutables i, quan són injustes, cal canviar-les. Fins fa pocs anys, les lleis no permetien que cada persona estimés a qui vulgués, i quan hem estat majoria les hem pogut canviar. Encara avui, les lleis permeten l’acumulació il·limitada de riquesa en poques mans, i moltes persones lluitem per canviar les lleis que ho permeten. I ho farem quan tinguem majoria! En un estat descentralitzat com Espanya, les lleis estableixen les competències de cada nivell de govern: allò que és responsabilitat i li correspon a l'Estat, allò que és responsabilitat i li correspon a les comunitats autònomes (la Generalitat en el nostre cas) i allò que li correspon als ajuntaments. Aquesta divisió no sempre és clara (ho hem pogut veure amb la gestió de la sanitat o les residències de la gent gran ara que estem patint el coronavirus) i genera molts conflictes que caldria resoldre... millorant les lleis i no saltant-se-les, respectant les institucions i les persones i no desprestigiar-les.

7. El principal risc per a la democràcia és la seva incapacitat per controlar l'economia. En els sis punts anteriors, he intentat resumir què és la democràcia i el poder polític... però en el nostre món pesa moltíssim un poder que escapa a tot el que he explicat: el poder econòmic de les grans empreses multinacionals. Sota el nom de la "llibertat de mercat" o la "llibertat d'empresa", la immensa minoria més immensament rica de cada país o del món controla molt més que els tres poders polítics la creació i la distribució de la riquesa, l'explotació dels recursos naturals i el seu impacte en l’emergència climàtica, els grans mitjans de comunicació, etc. A Espanya, les tres persones més riques tenen tants diners com les 14 milions de persones més pobres. A Estats Units 130.000 famílies tenen tanta riquesa com 110.000.000 de famiílies.  La desigualtat social i el desastre climàtic estan causats per una economia capitalista fora del control democràtic de la ciutadania. Aquest és el principal problema de la democràcia al món i el principal repte dels partits polítics que, tornant a la Revolució Francesa, aspiren a la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

8. I sí, és cert: hi ha mals polítics i polítics corruptes... però no podem viure en societat sense la política. Una minoria de polítics o polítiques corruptes usen o han usat haver el seu càrrec democràtic per treballar en benefici propi i no en benefici de l'electorat a què representen. Se'ls ha de jutjar i apartar de la política, és clar que sí. Però això no invalida ni la política ni la democràcia: sempre caldrà organitzar la vida en comú i sempre caldrà prendre decisions que ens afecten a totes i a tots. I sempre serà millor que siguem tu i jo, totes les persones, les que de ídem, les que escollim i votem a les persones que decidiran en nom i representació nostres. Només hem d'aprendre a triar i a votar bé!

Una introducció més concreta: com funciona l'Ajuntament.

9. Les santfeliuenques i els santfeliuencs votem els 21 regidors i regidores del ple (poder legislatiu) i el ple vota l'alcalde i el govern municipal (poder executiu). Cada quatre anys, des de 1979, a les eleccions municipals, totes les persones censades a Sant Feliu i majors de 18 anys votem els nostres 21 regidors i regidores. Són els que corresponen a tots els municipis espanyols d'entre 20.001 i 50.000 habitants. Com que la majoria simple és la meitat més un, la majoria s'assoleix amb el vot d'11 dels 21 membres del ple municipal. Tres setmanes després del dia de les eleccions municipals, els 21 regidors i regidores voten a l'alcalde o alcaldessa, que ha de tenir majoria suficient. A Sant Feliu, el 25 de maig de 2019, la ciutadania va votar: 6 regidors/es del PSC, 5 de Sant Feliu en Comú Podem, 5 d’ERC, 2 de Ciutadans, 2 de Tots Som Sant Feliu i 1 de Veïns per Sant Feliu. El 15 de juny de 2019, aquestes 21 persones van votar a Lídia Muñoz com a alcaldessa (11 vots), per davant de Lourdes Borrell (6 vots) i Xavier Alegre (2 vots). Dos regidors es van abstenir.

10. El ple municipal, l'equip de govern i l'alcaldessa s'han de cenyir sempre a les competències municipals i al pressupost anual.  De la Constitució Espanyola de 1978 i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979, se’n va derivar la Llei Municipal i de Règim local de Catalunya, que concreta les competències obligatòries dels ajuntaments catalans. Les podeu consultar directament aquí. Evidentment, cap ajuntament pot canviar ni es pot saltar aquesta llei ni cap norma catalana, espanyola o europea que sigui d’obligar compliment. Però no només les lleis marquen el terreny de joc dels ajuntaments: el pressupost anual delimita el que l'Ajuntament pot gastar amb els ingressos que pot tenir. Aquí vaig explicar d'on vénen els ingressos municipals, i aquí vaig explicar a què es destinen les despeses municipals

11. En matèria d’Urbanisme, Sant Feliu està sotmès al Pla General Metropolità (PGM) de 1976.    Com saps, l'urbanisme és la ciència de l'ordenació de les ciutats i el territori. De manera molt concreta, el PGM estableix com s'han de debatre en ple i s'han d'informar a la ciutadania totes les figures del planejament urbanístic. Com vaig explicar amb detall aquí, l'aprovació definitiva del planejament li correspon a la Generalitat: és una doble garantia de prevenció de la corrupció i de desenvolupament equilibrat del territori. No se t'escapa que en les qualificacions dels terrenys sense construir i en la compra i venda de terrenys es mouen molts diners i cal assegurar que tot es fa d'acord amb les lleis.

Per fi: com es va decidir que aquí hi va un equipament per a la gent gran i no una altra cosa???
Foto aèria de 1977, del geoportal de l'Àrea Metropolitana. La fletxa senyala l'Olorda.



12. Aquest solar és de propietat municipal des de 1996, quan es va aprovar definitivament el pla urbanístic del Mas Lluí. I des de 1996 es va preveure per a equipament públic. Com es veu a la foto de 1977, tot el que avui és Mas Lluí eren camps de secà (cereals, vinyes, ametllers, garrofers i oliveres), propietats particulars de pagesos. L'any 1989, Generalitat i Ajuntament van impulsar, mitjançant el Consorci del Mas Lluí, el pla urbanístic per construir els actuals barris de Sant Feliu i Sant Just. Van decidir requalificar sòl agrícola a urbà, de manera transparent i ben planificada. Es van identificar els grans elements de l'urbanisme: els carrers, les zones verdes, els edificis privats i les reserves de sòl per a equipaments públics. En aquest escrit vaig explicar tots els solars per a equipaments públics del Mas Lluí de Sant Feliu, entre els quals l'actual aparcament privisional.

13. Per concretar el destí de cada equipament, s'ha de fer una anàlisi de necessitats, una avaluació d'alternatives i una anàlisi de costos, tenint en compte si és un equipament municipal o no. A finals dels noranta, era evident que Mas Lluí seria un barri jove de població jove, per la qual cosa hi serien necessaris equipaments escolars. La primera previsió d'ús va ser per a una escola de Primària, per a la qual el ple va preveure fins i tot el nom: Escola Marta Mata. Com que l'ensenyament és una competència de la Generalitat, i no de l'Ajuntament, el que va decidir el ple és destinar el solar a escola i cedir-lo a la Generalitat perquè la construís. Fa quinze anys, hi havia aquest cartell al solar:
És evident que la Generalitat no la va construir. A finals de 2008, va canviar el plantejament: fer nou el Pau Vila i ampliar-lo a tres línies, i dedicar aquest solar a Escola d'Hosteleria del Baix Llobregat. Essent jo ja alcalde, al 2014 es va aprovar ubicar aquesta Escola a l'emblemàtica Nau de les Sedes, al barri de Can Bertrand, amb la qual cosa, l'Ajuntament va recuperar el solar del Mas Lluí que havia cedit a la Generalitat. Paral·lelament, estàvem treballant en el Pla Director d'Equipaments 2016-2022, que es va aprovar, sense ni un sol vot en contra, al gener de 2015. Aquest pla va analitzar les necessitats de Sant Feliu en equipaments culturals, educatius, esportius, administratius, sanitaris i socials, arribant a la conclusió  que, atenent a l'envelliment de la població i amb la voluntat d'afavorir la qualitat de vida i l'autonomia de la gent gran, calia prioritzar els habitatges amb serveis per als nostres avis i àvies. Així ho vam recollir al programa electoral d'ICV-EUiA per a les municipals de 2015... i vam guanyar-les. La ciutadania hi va donar suport: la decisió estava presa!

14. Un cop presa la decisió, cal fer el projecte d'obres i de gestió, concretar costos, finançament i calendari i informar de tot plegat a la ciutadania. Com he explicat als primers punts, les decisions en democràcia les pren el ple de l'Ajuntament. Però un cop preses, immediatament entren els tècnics municipals: treballadores/s socials per començar a imaginar com han de ser els serveis, les activitats i la vida dels avis i àvies al nou equipament, arquitectes per començar a traduir això en plànols, economistes per començar a fer números, juristes per començar a valorar procediments de contractació,,... Per situar-nos tots plegats, vam fer un seguit de visites molt interessants a un equipament igual que ja existeix a Sant Just: el Mil·lenari. Quan en vam informar als veïns, a la primavera de 2017, hi va haver una certa oposició, segurament perquè no ens vam explicar prou bé a l'inici. Alhora que parlàvem amb els veïns i veïnes, anàvem perfilant el tipus de gestió futura del servei, tenint clar que si cedíem a la Generalitat podíem trigar anys i panys, i alhora les limitacions del pressupost municipal. Els tècnics de l'Ajuntament van elaborar una proposta, que finalment es va acabar imposant: buscar una entitat social sense afany de lucre, a qui cedir el sòl municipal de manera gratuïta per un període de 75 anys, per tal que l'entitat construeixi primer i gestioni després l'equipament, que serà de titularitat municipal i per a avis i àvies de Sant Feliu  Fent la corresponent cerca de mercat i d'acord en tot moment amb les lleis vigents de transparència i contractes públics, vam arribar a una entesa mútuament molt satisfactòria amb la Fundació Benestar i Família.

i 15. Finalment, el ple municipal aprova el projecte del servei i el seu procediment administratiu i dóna llum verda a què es faci realitat. Va ser en l'últim ple que jo presidia com alcalde, el 25 d'abril de 2019, amb 20 vots a favor i 1 en contra. Culminava així un treball de molts anys, d'anar resolent problemes, convencent contraris o indecisos, perfilant el millor projecte possible per als nostres avis i àvies. Fixeu-vos que els temps en política, des que tens una idea fins que es fa realitat, són molt llargs... però permeten alhora que les decisions i les tramitacions públiques es facin molt bè i amb totes les garanties. I, a partir d'aquí, ja tot ha d'anar rodat (si el coronavirus no ho endarrereix tot més del que ja ha fet...): signatura de documents als registres, aprovació de projectes, aprovació de la llicència d'obres, inici de les obres (aquesta tardor!!!), aprovació de les bases perquè la gent gran pugui accedir-hi, comunicació a la ciutadania, inscripció i baremació de les persones que ho sol·licitin, etc. I, a mitjan 2022, unes 150 persones començaran una etapa molt positiva de la seva vida i inauguraran un equipament que, sens dubte, serà un dels millors valorats de la nostra ciutat i al qual, dècades a venir, n’hauran de seguir altres.

Volia fer un escrit d'introducció a la política general i a la política local per a adolescents o, en termes mès generals, per a "principiants". M'ha sortit llarg, molt llarg, però crec que exemplifica de manera molt clara i completa com es prenen les decisions, qui les pren i què passa en el camí, llarg però interessant, entre les idees i la seva conversió en realitat. Moltíssimes gràcies de tot cor a tota persona que hagi tingut la voluntat d'arribar fins aquí!


Comentaris