Proper primer aniversari: 6 i 7 de setembre, els dies de la ruptura. Quina conclusió n'hem de treure?
Fa una setmana, en una entrevista a la prestigiosa revista alemanya Der Spiegel (aquí la podeu llegir sencera en anglès), Carles Puigdemont va dir:
Carles Puigdemont va ser votat com a president al Parlament al gener de 2016, després que la CUP enviés Artur Mas (deien) a la paperera de la història. Havia de ser una legislatura de 18 mesos per conduir Catalunya a la independència.
Al setembre de 2016, com que la CUP no donava suport als pressupostos, va haver de passar per una moció de confiança, en el debat de la qual va anunciar allò de "referèndum o referèndum" en el termini màxim d'un any. Després de superar la moció de confiança amb aquest compromís, Carles Puigdemont va dir en una entrevista a televisió:
Amb la premissa que la comunitat internacional es veuria obligada a reconèixer els resultats del referèndum, aquest es va anunciar solemnement al Palau de la Generalitat el 9 de juny de 2017. Per convocar-lo en la data anunciada de l'1 d'octubre, calia tenir la base legal i la logística per aspirar a ser reconegut com a tal. I això és el que es va debatre al Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre de 2017, aviat farà un any.
La Llei del Referèndum es va debatre i aprovar el dia 6 de setembre, i la Llei de Transitorietat es va debatre i aprovar el dia 7 de setembre. La Llei de Transitorietat ho era també de fundació de la república i, per tant, era una llei de ruptura amb la Constitució i l'Estatut, que van abolir a Catalunya. Per als seus defensors, el 6 i el 7 de setembre van ser els dies de la ruptura unilateral, del "marxem", "tenim pressa", etc . Per a mi, en canvi, va ser el dia de la brillantíssima i necessària intervenció del meu company Joan Coscubiela.
Després, en aquest brevíssim repàs, van venir les detencions del 20 de setembre, el referèndum de l'1 d'octubre i la injustificable i nècia violència policial, la vaga del 3 d'octubre, la primera declaració d'independència al ple del Parlament el 10 d'octubre (suspesa en el mateix ple), el patètic intercanvi de cartes entre Puigdemont i Rajoy per escatir si s'havia declarat o no la independència i, finalment, la nit del 26 d'octubre, en què Puigdemont decideix convocar eleccions, i el matí del 27 d'octubre, en què Puigdemont no aguanta les pressions i, finalment, declara la república, al mateix dia que el Senat aprova l'aplicació de l'article 155, per salvaguardar la Constitució i l'Estatut. Rajoy, a la mateixa nit, convoca eleccions per al 21-D. Al dilluns següent (31/10), Puigdemont és a l'estranger amb altres 4 consellers, i dos dies després, 2 de novembre, la resta del seu govern és empresonat. Les eleccions convocades per Rajoy es van fer el 21-D, van passar cinc mesos abans no fos possible la formació de govern, Quim Torra va ser votat com a president el 17 de maig de 2018 i, contra tot pronòstic només unes setmanes enrera, l'1 de juny el Congrés dels Diputats vota com a president del Govern d'Espanya a Pedro Sánchez.
Allà on hi havia Rajoy i Puigdemont amb una actitud clarament de confrontació volguda per part dels dos, ara hi ha Sánchez i Torra, amb una actitud clarament dialogant per part del primer (en el marc de la Constitució, és obvi) i una actitud encara per determinar per part del segon, presoner de la constatació de les limitacions de la via unilateral, però presoner també de les ordres de Puigdemont i de les exigències de moltes persones convençudes encara que la via unilateral és l'única possible.
Però les constatacions de les limitacions de la via unilateral no haurien de passar a ningú per alt: ni un sol Estat ha fet el més mínim gest cap a la república proclamada el 27 d'octubre. I el mateix Puigdemont, que a l'anunciar el referèndum al setembre de 2016 deia que la comunitat internacional es rendiria a l'evidència... s'ha rendit ell mateix a l'evidència i diu ara a l'agost de 2018 que ell ja va dir que ningú reconeixeria la república... Quina llàstima que no ho hagués dit més clar, o amb més temps, o amb més sinceritat, quina llàstima que no escoltés experts com Vicenç Fisas abans d'abocar-nos a la situació a què ens va conduir...
Perquè, en la meva opinió, a la comunitat internacional la pot revoltar veure les imatges injustificables de l'1 d'octubre... però la mateixa comunitat internacional és perfectament conscient que quatre setmanes abans, el 6 i 7 de setembre, una majoria discutible de parlamentaris va trencar unilateralment amb una Constitució i amb un Estatut que reconeix com a clarament democràtics (i clarament millorables, és clar).
Vist l'intens any transcorregut des del 6 i 7 de setembre passats, i a les portes del primer aniversari "del bon cop de falç" al Parlament, tots plegats ens hauríem de fer algunes preguntes, sobretot per no repetir alguns errors. Però, per a mi, hi ha dues preguntes claus, al marge del posicionament que cadascú tingui sobre la independència com a objectiu:
Perquè, en definitiva, i amb això acabo, a més de la reflexió que els unilateralistes han de tenir de manera transparent sobre la necessitat i la viabilitat de la via unilateral que he resumit en aquest escrit, n'hi ha una que és fonamental i que és la gran conclusió que hauríem d'arribar al Govern, al Parlament, a Catalunya i a Espanya, una conclusió que hauria de ser democràticament clara i, sobretot, políticament honesta:
Carles Puigdemont va ser votat com a president al Parlament al gener de 2016, després que la CUP enviés Artur Mas (deien) a la paperera de la història. Havia de ser una legislatura de 18 mesos per conduir Catalunya a la independència.
Al setembre de 2016, com que la CUP no donava suport als pressupostos, va haver de passar per una moció de confiança, en el debat de la qual va anunciar allò de "referèndum o referèndum" en el termini màxim d'un any. Després de superar la moció de confiança amb aquest compromís, Carles Puigdemont va dir en una entrevista a televisió:
Amb la premissa que la comunitat internacional es veuria obligada a reconèixer els resultats del referèndum, aquest es va anunciar solemnement al Palau de la Generalitat el 9 de juny de 2017. Per convocar-lo en la data anunciada de l'1 d'octubre, calia tenir la base legal i la logística per aspirar a ser reconegut com a tal. I això és el que es va debatre al Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre de 2017, aviat farà un any.
La Llei del Referèndum es va debatre i aprovar el dia 6 de setembre, i la Llei de Transitorietat es va debatre i aprovar el dia 7 de setembre. La Llei de Transitorietat ho era també de fundació de la república i, per tant, era una llei de ruptura amb la Constitució i l'Estatut, que van abolir a Catalunya. Per als seus defensors, el 6 i el 7 de setembre van ser els dies de la ruptura unilateral, del "marxem", "tenim pressa", etc . Per a mi, en canvi, va ser el dia de la brillantíssima i necessària intervenció del meu company Joan Coscubiela.
Després, en aquest brevíssim repàs, van venir les detencions del 20 de setembre, el referèndum de l'1 d'octubre i la injustificable i nècia violència policial, la vaga del 3 d'octubre, la primera declaració d'independència al ple del Parlament el 10 d'octubre (suspesa en el mateix ple), el patètic intercanvi de cartes entre Puigdemont i Rajoy per escatir si s'havia declarat o no la independència i, finalment, la nit del 26 d'octubre, en què Puigdemont decideix convocar eleccions, i el matí del 27 d'octubre, en què Puigdemont no aguanta les pressions i, finalment, declara la república, al mateix dia que el Senat aprova l'aplicació de l'article 155, per salvaguardar la Constitució i l'Estatut. Rajoy, a la mateixa nit, convoca eleccions per al 21-D. Al dilluns següent (31/10), Puigdemont és a l'estranger amb altres 4 consellers, i dos dies després, 2 de novembre, la resta del seu govern és empresonat. Les eleccions convocades per Rajoy es van fer el 21-D, van passar cinc mesos abans no fos possible la formació de govern, Quim Torra va ser votat com a president el 17 de maig de 2018 i, contra tot pronòstic només unes setmanes enrera, l'1 de juny el Congrés dels Diputats vota com a president del Govern d'Espanya a Pedro Sánchez.
Allà on hi havia Rajoy i Puigdemont amb una actitud clarament de confrontació volguda per part dels dos, ara hi ha Sánchez i Torra, amb una actitud clarament dialogant per part del primer (en el marc de la Constitució, és obvi) i una actitud encara per determinar per part del segon, presoner de la constatació de les limitacions de la via unilateral, però presoner també de les ordres de Puigdemont i de les exigències de moltes persones convençudes encara que la via unilateral és l'única possible.
Però les constatacions de les limitacions de la via unilateral no haurien de passar a ningú per alt: ni un sol Estat ha fet el més mínim gest cap a la república proclamada el 27 d'octubre. I el mateix Puigdemont, que a l'anunciar el referèndum al setembre de 2016 deia que la comunitat internacional es rendiria a l'evidència... s'ha rendit ell mateix a l'evidència i diu ara a l'agost de 2018 que ell ja va dir que ningú reconeixeria la república... Quina llàstima que no ho hagués dit més clar, o amb més temps, o amb més sinceritat, quina llàstima que no escoltés experts com Vicenç Fisas abans d'abocar-nos a la situació a què ens va conduir...
Perquè, en la meva opinió, a la comunitat internacional la pot revoltar veure les imatges injustificables de l'1 d'octubre... però la mateixa comunitat internacional és perfectament conscient que quatre setmanes abans, el 6 i 7 de setembre, una majoria discutible de parlamentaris va trencar unilateralment amb una Constitució i amb un Estatut que reconeix com a clarament democràtics (i clarament millorables, és clar).
Vist l'intens any transcorregut des del 6 i 7 de setembre passats, i a les portes del primer aniversari "del bon cop de falç" al Parlament, tots plegats ens hauríem de fer algunes preguntes, sobretot per no repetir alguns errors. Però, per a mi, hi ha dues preguntes claus, al marge del posicionament que cadascú tingui sobre la independència com a objectiu:
- sobre la necessitat de la unilateralitat com a mitjà, i, sobretot:
- sobre la viabilitat de la unilateralitat com a mitjà,
Perquè, en definitiva, i amb això acabo, a més de la reflexió que els unilateralistes han de tenir de manera transparent sobre la necessitat i la viabilitat de la via unilateral que he resumit en aquest escrit, n'hi ha una que és fonamental i que és la gran conclusió que hauríem d'arribar al Govern, al Parlament, a Catalunya i a Espanya, una conclusió que hauria de ser democràticament clara i, sobretot, políticament honesta:
amb tot el que ha passat, amb tot el que avui sabem....
optem pel diàleg o optem per la confrontació?
Comentaris