Ahir vaig voler anar a l'acte institucional que l'Ajuntament de Barcelona va organitzar a la Plaça Catalunya. Un acte, en la meva opinió, molt ben concebut i molt ben dirigit per la Gemma Nierga. Un acte auster en el millor sentit de la paraula i emotiu, molt emotiu. Havia de ser sense banderes, sense pancartes, sense crits, sense discursos. Ho va ser molt majoritàriament, però hi va haver moments i formes impresentables i de vergonya aliena: una pancarta injustificable contra el rei presidint la plaça, quatre bojos cridant com energumens viva el rey,... Però, al final, amb un ai al cor fins al darrer moment, es va imposar un capteniment general de silenci, solidaritat i respecte.
Silenci, solidaritat i respecte que es van poder viure i sentir quan vuit persones van llegir aquest bell poema, escrit el 1654, en les vuit llengües en què parlaven les setze persones assassinades per uns joves catalans que en algun moment, per alguna raó que hauríem d'anar analitzant i coneixent, van torçar la seva vida:
Comentaris