Escola Gaudí, promoció de 1967: gràcies!

Era el setembre de 1976. Jo tenia 19 anys acabats de fer. Estava a punt de començar 3r de Químiques, a la Diagonal. Els dos anys anteriors havia treballat d'administratiu a la Matacàs: a la fàbrica de 8 a 3, i a la Uni de 4 a 9. Els meus pares volien que jo només estudiés... però jo no volia "viure dels papes" i volia treballar com a fill de classe obrera que era... Quins temps... Encara tenia temps per a la política i per al Cau.. però anava una mica de bòlit. 

A l'abril de 1976, després del Congrés de Cultura Catalana, una de les reivindicacions va ser la de "Català a l'Escola!". I vam aconseguir que el darrer ajuntament de la dictadura franquista destinés una partida per fer classes en alguns cursos d'escoles públiques. I així va ser com, al setembre de 1976, Agustí Vilar, Jordi Giol i jo mateix vam ser els primers professors de català a les escoles públiques de Sant Feliu. De moment, només a 3r i 4t d'EGB. I així, jo vaig ser el primer "profe de cata" de les escoles Nadal i Gaudí. 

El 15 de setembre de 1976 vaig entrar per primer cop en una aula. Havia de ser una cosa provisional, mentre acabava la carrera. La primera tarda que vaig entrar a l'escola Gaudí, uns nens de set o vuit anys jugaven a la porta. Vaig tocar el cap d'un i li vaig dir: "Hola, maco!"... i ell em va respondre "moco lo será tu padre!". Bufff, Jordi, estàs segur que això és "lo teu"?

Aquests "cincuentañer@s" de les fotos feien, a setembre de 1976, 4t d'EGB. Van ser dels meus primers alumnes, de les meves primeres alumnes. Era el tercer curs que feien a una escola que es va inaugurar tot just al setembre de 1974. Van fer pàrvuls (els que el van fer...!) i 1r d'EGB en una escola de la Zona Franca, que es deia Isaac Peral, on anaven en autobusos que sortien cada matí de la plaça de l'Estació des de 1969. Recordo que de les quatre aules on vaig començar a fer classes, amb més de cent trenta nens i nenes, només n'hi havia un que parlés en català a casa seva. De manera voluntària, a més, em quedava al Gaudí a fer classes gratuïtes i voluntàries de català als nois i noies de 7è i 8è d'EGB, amb una important assistència. I a més, feia classes de català al Centre Parroquial i a la capella Sagrament per acord amb les respectives associacions de veïns.

Eren els temps del Castell d'Iràs i no Tornaràs, de l'Espardenyeta, d'en Pere sense Por, de jocs i cançons, de teatre i de guitarra per entrar en contacte amb una llengua aliena a la immensa majoria de les cases. Aliena també a uns barris (la Salut i Can Maginàs) que lluitaven en castellà pels carrers asfaltats, per les clavegueres, per l'ambulatori, per les escoles, que lluitaven en castellà per una Catalunya millor. Temps de lluites en dues llengües però amb una sola veu. Vaig tenir la sort i l'orgull de ser-ne protagonista al costat de molts altre homes i dones, la majoria comunistes. Em revolta que, avui, un sector de la gent tregui importància a les lluites enormement transformadores que van conviure aquells dies i van portar la democràcia a tot l'Estat i l'autonomia a Catalunya.

Torno als homes i dones de la foto de dalt, que són els nens i les nenes de la foto de baix. Vaig ser el seu professor de català fins 8è d'EGB. Amb ells, vaig anar enamorant-me de la meva feina de professor, vaig descobrir la connexió tan especial que hi ha entre professor i alumne quan s'entenen i avancen en la mateixa direcció, vaig anar creixent en seguretat i recursos a l'aula, vaig anar reorientant la meva vida de la meva intenció inicial de la indústria química a la meva passió posterior de l'ensenyament públic. I el que havia de ser una ocupació provisional mentre acabava la carrera, es va convertir en una de les meves dues passions vitals compartides: l'ensenyament i la política.  Personalment, li dec molt a aquells anys de l'Escola Gaudí, li dec molt a aquells nens i nenes de la foto de baix, nascuts al 1967 i que van fer una festa conjunta el 4 de novembre, a la qual em van voler convidar, i als altres alumnes d'aquells cinc anys que hi vaig passar.  Ells/es van créixer i evolucionar dels 9 als 14 anys, i jo ho vaig fer dels 19 als 24 anys.

Però a aquest grup en concret, a la promoció de 1967, hi ha un motiu especial que em va arribar tan tan endins, que mai em puc estar d'agrair-los-el. L'any que jo vaig marxar del Gaudí (vaig anar a la llavors Escola Modelo, avui Escola Falguera, al setembre de 1981) era l'any que també ells deixaven l'escola. Llavors era costum fer el viatge de final de curs de 8è a Mallorca, i els vaig acompanyar, amb dos professors més (Pablo Garrido, també a la foto on tallàvem el pastís d'aniversari i Angela Esteban, que no va poder venir). Va ser un viatge molt bo, que recordo de manera molt entranyable. Jo m'ho vaig passar molt bé, i recordo una anècdota que vull compartir. Un matí que vam anar a la platja, em vaig deixar el rellotge a la tovallola, i algú me'l va robar. Quan ho van saber, aquells nois i noies de 14-15 anys van fer una recol·lecta sense que jo notés res de res, i quan tornàvem a Sant Feliu... em van regalar un rellotge nou, que encara conservo. No us podeu imaginar com em va emocionar aquell regal, de valor infinit! Com em va refermar en la meva decisió professional i vital de dedicar-me a l'ensenyament!!!

Gràcies, promoció del Gaudí de 1967!

Gràcies, alumnes amb qui he treballat, après i gaudit a les altres promocions del Gaudí!

I del Falguera, Nadal, Pau Vila i especialment, molt especialment, als de 1r i 2n d'EGB del Monmany!

Gràcies al professorat amb qui he compartit tants i tants bons moments en aquestes escoles!

Gràcies a tot el professorat, a totes les AMPA, a tot el personal auxiliar, a totes les famílies!

Gràcies, gràcies, gràcies!!!

Ah! I gràcies, cincuentañer@s, pel vostre agraïment: