17/11/17: homenatge al moviment veïnal de Sant Feliu.
A les set del vespre, la sala era gairebé plena. A l'escenari, tots els portaveus dels grups municipals, expressant una voluntat clara de reconeixement unànime a les persones a qui retíem homenatge. També la conductora de l'acte, Conxita Sánchez, presidenta del Centre d'Estudis Comarcals, l'entitat a qui vam encarregar l'exposició d'homenatge al moviment veïnal de la transició a Sant Feliu.
Obre la Conxita i ens recorda Labordeta: "Somos como esos viejos árboles...". Intervenen tots els grups i finalment jo (reprodueixo al final la meva intervenció aproximada). Una ovació llarguíssima precedeix a un documental excepcional: "La memòria present". En molts ulls, el tel d'una llàgrima. En molts cors, el batec d'un record i d'una lluita que va transformar Sant Feliu.
 |
Finalment, en representació de les desenes de persones que van pujar a recollir el seu diploma, van parlar tres ciutadans: Alejandro Huerga, Joana Martínez i Manuel Guerra. Una bona representació de la pluralitat i de la unitat que va canviar Sant Feliu. L'Alejandro, que llavors era del PSUC, remarcant els vincles entre el moviment obrer i el moviment veïnal. La Joana, que llavors era de l'OIC, remarcant els vincles entre el moviment feminista i el moviment veïnal. El Guerra, que llavors era del PSC, remarcant els vincles entre el moviment també incipient de les APA i el moviment veïnal. Una molt bona representació de la unitat de l'esquerra a Sant Feliu en aquells moments, i que tants bons resultats va donar. Al final, foto de família i inauguració de l'exposició.
Vaig sortir de l'acte molt cansat i adolorit, però molt més content. El considero un acte just, convenient, oportú, necessari. Les raons: les que vaig dir en la meva intervenció, que tot seguit reprodueixo de manera aproximada (com sempre, vaig parlar sense papers... però amb un guió clar del que volia dir i del que volia que se m'entengués):
Bona tarda, mestres!
Em sumo a les paraules d'agraïment que acaben de pronunciar els portaveus de tots els partits presents a l'Ajuntament, i faig meva la paraula que Manel Leiva ha fet servir per referir-se a vosaltres: sou els nostres mestres en la lluita per un Sant Feliu millor, en la lluita per la democràcia, en la lluita pels drets dels treballadors i de les treballadores. Mestres: sou els nostres i les nostres mestres!
Deixeu-me que us recordi novament el sentit d'aquest acte d'homenatge. És, com ja s'ha dit, un acte de reconeixement i d'agraïment, però també és un acte contra la invisibilitat i contra l'oblit.
En aquests moments, s'estan remodelant les places de la Salut i de Francesc Macià. No hem volgut, no pot ser, que en les persones que hi passin, que hi passegin, es dilueixi, es perdi, s'ignori, que aquestes dues places són el resultat de la lluita dels veïns i de les veïnes per evitar la densificació dels barris, la pèrdua d'espai públic, per lluitar contra l'especulació que la dictadura protegia i afavoria. Personalment, no vull que s'esborri el record de les Adela Barquin que van aconseguir la plaça de la Salut o dels Ramon Queralt que van aconseguir la plaça de Francesc Macià, que el seu nom caigui en l'oblit, que la seva lluita sigui oblidada, esborrada, desconeguda, invisible.
Aquests actes d'homenatge, d'agraïment, de visibilitat, de memòria, tenen tres moments, tres formats:
- Aquest acte solemne a l’auditori,
- L’exposició que obrirem al públic immediatament després,
- El mural a la plaça de la Salut que recordarà per sempre la vostra incansable, tenaç i meritòria lluita per una vida digna als nostres barris, per una vida digna a la nostra ciutat.
Aquests tres moments o formes d’agraïment tenen darrera els noms i els cognoms de les persones que ho han fet possible i que vull agrair tot seguit.
Però deixeu-me acabar en una clau personal, molt personal. Jo em vaig formar políticament amb tots i totes vosaltres, vaig aprendre molt de tots i totes vosaltres. Per edat i per trajectòria, em considero una part de tots i de totes vosaltres; era a les manifestacions de l’ambulatori, de les escoles, de l’Alumini. Amb tota seguretat, quan deixi de ser alcalde, altres generacions amb altres trajectòries dirigiran la ciutat. I no he volgut que aquestes generacions i persones noves desconeguessin o coneguessin només parcialment les lluites d’ahir que són presents, enormement presents, positivament presents, en el Sant Feliu d’avui. No he volgut que desconeguessin els fets i que oblidessin els noms de les persones. No he volgut que rebessin l’avui i construïssin el demà com si no hi hagués hagut centenars i milers de mans a qui contínuament hem de donar les gràcies, hem de dir-los gràcies.
Després del vídeo direm tots els seus noms, un per un, una per una. Però deixeu-me que, en un sol minut i amb el risc involuntari d’algun error o informació insuficient, resumeixi el meu agraïment, el meu reconeixement i el meu homenatge en les persones que avui, perquè són mortes, no poden acompanyar-nos:
Per a tots ells, per a totes elles, demano, que, dempeus, en comptes d’un minut de silenci, fem una llarga, intensa i merescuda ovació d’homenatge.
- En primer lloc, el Centre d’Estudis Comarcals i l'Arxiu Local i Comarcal, a qui vam encarregar l’exposició i que va compartir amb l’Ajuntament la convicció de la necessitat de l’homenatge i l’entusiasme per donar-li la forma concreta que avui estem veient. Gràcies, Conxita Sánchez, presidenta del Centre d’Estudis, i a les persones que directament han treballat en l’exposició, el vídeo, la guia, etc: Esther Hachuel, Neus Ribas i Bea Jiménez. Gràcies, Mari Luz Retuerta i Josep Maria Campderrós.
- En segon lloc, un agraïment a qui ha creat els suports materials per a aquests materials: el video que veurem tot seguit (Eva Murgui i Oliver Méndez), els diplomes que lliurarem (OPAC), els plafons de l’exposició (Eva Murgui i Carol Rodríguez ) i el llibret de l’exposició (Olga Casado)
- En tercer lloc, un agraïment al personal municipal que ha coordinat, orientat i seguit aquests treballs. En representació seva, deixeu-me esmentar i agrair especialmenta Carles Olona, Conxita Montoro i Clara Bosch pel que fa a l’organització de tots els esdeveniments que conformen aquest homenatge.
Però deixeu-me acabar en una clau personal, molt personal. Jo em vaig formar políticament amb tots i totes vosaltres, vaig aprendre molt de tots i totes vosaltres. Per edat i per trajectòria, em considero una part de tots i de totes vosaltres; era a les manifestacions de l’ambulatori, de les escoles, de l’Alumini. Amb tota seguretat, quan deixi de ser alcalde, altres generacions amb altres trajectòries dirigiran la ciutat. I no he volgut que aquestes generacions i persones noves desconeguessin o coneguessin només parcialment les lluites d’ahir que són presents, enormement presents, positivament presents, en el Sant Feliu d’avui. No he volgut que desconeguessin els fets i que oblidessin els noms de les persones. No he volgut que rebessin l’avui i construïssin el demà com si no hi hagués hagut centenars i milers de mans a qui contínuament hem de donar les gràcies, hem de dir-los gràcies.
Després del vídeo direm tots els seus noms, un per un, una per una. Però deixeu-me que, en un sol minut i amb el risc involuntari d’algun error o informació insuficient, resumeixi el meu agraïment, el meu reconeixement i el meu homenatge en les persones que avui, perquè són mortes, no poden acompanyar-nos:
- Toni Amigó Castells.
- Adela Barquín Cobo, la Pasionaria de la Salut.
- Josep Carbó Colomer,
- Esteban Crespo Mellado
- Quico Daban Jordan
- Rafael de la Haba Acosta
- Antonio de Oses Fuentes
- Antonio de Oses Leiva
- Joan Fernández Jurado,
- Isidoro Garcia Indiano
- Miguel García Rodríguez
- Josep Gimeno León
- Ramon González López
- Gabriel Hita Abad
- Josefa López Alcaide
- Joan Morejón Sánchez,
- Juan José Ortega Perlado, l’estimat Napo,
- Jaime Pereira Sanz
- Manuel Pinilla Corpas
- Fernando Pintado Ruiz
- Manuel Plaza Díaz
- Joaquim Prats Lladó
- Ramón Queralt Segura,
- Joana Raspall Joanola, la nostra estimada Joana
- Bernabé Tolosa Grau
- Juan Sánchez Carreño
- Llorenç Sans Fábregas
Per a tots ells, per a totes elles, demano, que, dempeus, en comptes d’un minut de silenci, fem una llarga, intensa i merescuda ovació d’homenatge.
Comentaris
És francament interessant, emotiu i bonic que s'hagi fet un acte d'homenatge com aquest al moviment veïnal de Sant Feliu de Llobregat.
El moviment veïnal va ser molt important, moltíssim, més que el contemporani 15m. Al barri on jo vaig créixer, al carrer de les Roses, hi havia moltíssimes mancances, de tot tipus. Havíem d'anar al metge al carrer Manso a Barcelona. Biblioteques, zones verdes, i demés equipaments que suposaven salari diferit per a la classe treballadora instal·lada als barris perifèrics de la ciutat, brillaven per la seva absència.
Val a dir, però, que molts d'aquests equipaments, malgrat haver experimentat un impuls molt important degut la lluita veïnal, s'han acabat instal·lant a tot arreu i no necessàriament derivats de cap lluita, sinó d'un procés de «modernització» i vés a saber si fins i tot de conveniència per part dels poders públics i contractistes privats que han demostrat que, en aquest país, no es dona puntada sense fil i que tot s'aprofita per a l'enriquiment privat.
Però la idea principal que vull transmetre és que la lluita va catalitzar i empènyer certes reformes, però que el seu potencial transformador era molt més gran del que es va permetre o del que es va voler aprofitar per part dels nous poders.
Concretament, em referiré a un dels casos que millor conec, doncs tot i que jo era petit, per a mi va representar una escola, tant de lluita com de prevenció davant qui les capitalitza.
Conec molt directament la lluita per convertir en parc un terreny que volien urbanitzar. On hi ha l'actual «plaça» Francesc Macià. Recordo les manifestacions, les aturades de les obres, amb totes les veïnes baixant amb la bata (doncs els dies laborables els homes treballaven) i els nanos a plantar-se davant les excavadores. La guàrdia civil i els «grises», venint a dissoldre, a empènyer, a discutir, però amb la clara ordre de no intervenir amb massa violència, doncs un nou ordre havia d'arribar i no podia néixer tocat i tacat abans d'hora. Reunions, plantades, festes populars al recinte, recollida de signatures, música, pallassos, pintada col·lectiva d'un mural reivindicatiu...es va fer de tot amb un objectiu radical: volíem un parc, una zona verda, pel barri.
Doncs hi ha haver un abans i un després de la lluita, un cop el PSUC va guanyar l'ajuntament a les primeres eleccions post-franquistes. El PSUC estava molt ficat dintre les associacions de veïns i a més, va encetar una estratègia (llavors novedosa, avui més vista i gastada que el TBO, però que encara funciona, vist el que ha passat també amb el 15m i el seu nou psuc, PODEMOS) de cooptació de líders per al partit. Desballestament de reivindicacions i moviments de barri per a nodrir i bastir estructures de partit.
De «el parque es de todos» y del «no queremos pisos en el parque», vam passar a «tenemos que comprender que la propiedad privada es sagrada, lo dice en la constitución, y bla, bla, bla...»
Avui he somiat amb el meu pare, Ramon Queralt Segura, qui va morir ja fa més de dos anys. Al meu somni li comentava l'article i les meves impressions, i s'indignava molt. No amb l'article, sí amb el balanç que no es fa o no s'ha fet encara avui dia de l'anomenada «transició». Òbviament, no tinc la certesa de què opinaria el meu pare al respecte, però pel que el conec, crec que hi estaria d'acord amb el que exposo...
(continua)
La plaça que diuen que va ser mèrit dels veïns i veïnes, entre elles el meu pare, la meva mare, i tantes mares i pares més, és avui una insignificància de placeta dura rodejada de pisos alts, i a la pràctica suposa poc més que un pati interior privat dels mateixos. La manca de zones verdes a Sant Feliu és la mateixa que llavors, o pitjor, diria jo, atès que el paisatge de la meva infància, al carrer de les Roses, s'acabava Sant Feliu urbanitzat i començava «la muntanya», com en dèiem la quitxalla que anàvem allà a jugar, sense cotxes, sense normes, sense control dels adults... Avui tot això és cobert de ciment, asfalt i pisos més o menys pretenciosos...
L'article està ben fet, eh? i és realment emocionant. La llista de noms de gent que ja ha mort és lamentablement llarga, però verídica. Ens fem grans i la vida és així. Recordo tanta gent d'aquella època, en que jo era un nen petit, doncs va començar el sarao quan jo tenia 7 anys, i es va allargar fins als onze, tot i que els nens del barri, (els més perjudicats per l'infame acord de l'ajuntament i la promotora urbanística), vam seguir lluitant de forma naïf però intuïtiva durant més temps. Sabotejàvem les obres com podíem i sabíem, trencàvem totxos per la nit, tallàvem cordills de les persianes que s'hi instal·laven, fèiem malbé tot el que podíem i trobàvem...😇
Però el record i la nostàlgia, més el just reconeixement, no ens han de fer caure en l'autocomplaença... i és certament autocomplaent fer una lectura exempta de crítica o autocrítica d'aquell temps, sobretot perquè avui dia hi ha tants o més fronts oberts que es poden emmirallar en aquelles formes i mètodes de lluita que potser mereixen la nostra atenció actual i activa.
Està bé aturar-se un moment per mirar enrere, però hauria de ser per fer balanç per tal d'avançar. Fer-ho perquè sí o perquè és més fàcil posicionar-se de forma genèrica sobre coses passades, és una altra cosa. Correm el risc de convertir-nos en estàtues de sal. I no és això el que volem, oi?
Una abraçada fraternal.
Francesc Queralt Blanco