"Un sol poble?". Marc Andreu, 15/10/17. Crític.
 |
| Foto de Jordi Borràs, de l'article d'en Marc Andreu al gran diari digital Crític. |
Encara que de vegades no ho sembli, és evident que els temps han canviat. De fet, ja fa temps que els temps estan canviant. Per regla d’Heràclit i per lletra de Bob Dylan. Per això es fa més necessari que mai analitzar i contextualitzar amb precisió, pensar històricament com faria Pierre Vilar, aquesta simbòlica expressió que defineix Catalunya com un sol poble. I, de passada, intentar fer cas de Salvador Espriu quan a “Assaig de càntic en el temple” apel·la a viure per salvar els mots i retornar el nom de cada cosa. En aquest cas, es tracta de retornar el nom a l’expressió “un sol poble”, ara ressignificada o descoberta per alguns però amb més de mig segle de recorregut i un origen coetani al poemari escrit per Espriu el 1954 i endreçat pel mateix poeta el 1965 per a la veu i la música de Raimon.
“La idea de Catalunya com un sol poble es forja els anys cinquanta i seixanta. El pare del concepte va ser Josep Benet”
Efectivament, la idea de Catalunya com un sol poble es forja en el període clau dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Són les dècades en les quals es gesta el triomf del catalanisme popular i d’esquerres, que tindrà en aquesta expressió una idea nuclear, estretament vinculada a la batalla per l’hegemonia cultural i ideològica del moment, en plena dictadura franquista. Com en tantes altres coses del catalanisme i de l’antifranquisme, el pare de la criatura va ser l’historiador, advocat i activista polític Josep Benet. Ho recull amb precisió Jordi Amat en l’extraordinària biografia ‘Com una pàtria’ (Edicions 62), on fixa el 24 de març de 1968 com la data en què Benet va encunyar públicament, per primer cop, l’expressió “un sol poble”. Va ser a Badalona, durant un acte d’homenatge al centenari de Pompeu Fabra on Benet va compartir taula de ponents amb Manuel Sacristán i Joaquim Molas i on es van llegir poemes enviats expressament per Coloma Lleal, Màrius Sampere, Pere Quart i, de Salvador Espriu, el manuscrit que acabaria titulant-se ‘El meu poble i jo’. Vet aquí el que va dir Benet: “En aquest treball —en aquest combat, diria— ens hi trobem tots els ciutadans d’aquest país nostre que volem viure en democràcia i llibertat. […] Tots reclamant que l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble”.
Com apunta Amat, no és casualitat que l’objectiu de fer de Catalunya un sol poble fos explicitat per Benet just després de la polèmica intel·lectual mantinguda setmanes i mesos anteriors amb Jordi Solé Tura arran del seu assaig ‘Catalanisme i revolució burgesa’, en realitat un estudi crític sobre el líder de la Lliga Regionalista i president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. Publicat per Edicions 62 i votat el 1967 com a llibre de l’any i de la Crítica de Serra d’Or per jurats com Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Manuel de Pedrolo, Baltasar Porcel, Joan Triadú, Francesc Vallverdú, Joan Fuster i Joaquim Molas, l’obra de Solé Tura va indignar, en canvi, Benet. Per superficial, històricament poc documentada, menystenidora del catalanisme burgès i portadora del perillós mal d’un “confusionisme” que, segons ell, podia obrir les portes al lerrouxisme i alhora instal·lar en l’imaginari col·lectiu que el catalanisme popular i d’esquerres era una quimera. Amat relata molt bé aquesta polèmica, clau per entendre el catalanisme contemporani. No és objecte d’aquest text, però convindria repassar-la per entendre amb tota la seva complexitat l’acusació de soleturisme que, de manera massa simplista, periòdicament llancen sectors de l’independentisme contra l’esquerra hereva d’aquella que, justament, va barrar el pas al lerrouxisme amb el seu catalanisme popular. Fins al punt d’aconseguir als anys seixanta i setanta, per primera i única vegada fins ara, la fita històrica d’arrabassar l’hegemonia cultural al catalanisme conservador arrelat en Prat de la Riba.
L’aliança entre reivindicació social i nacional protagonitzada a la Catalunya del final del franquisme i de la Transició per una classe obrera i sectors populars en gran mesura d’orígens no catalans sota el lideratge del PSUC, de CCOO, del moviment veïnal, de l’Església més compromesa, de la intel·lectualitat progressista i de tot el que va saber aplegar i representar l’Assemblea de Catalunya no està deslligada de la idea d’un sol poble. Un lema que, recordem-ho, va marcar ara fa 40 anys la gran manifestació de la Diada de 1977: “Més que mai un sol poble”. Benet, un democratacristià d’esquerres, defensor del dret a l’autodeterminació i escollit el 15 de juny de 1977 per l’Entesa dels Catalans com el senador més votat d’Espanya (1,3 milions de vots, al costat de Paco Candel i Alexandre Cirici), encarnava aleshores com ningú (i molt més que Lluís Maria Xirinacs, igualment senador però amb menys de la meitat de vots) la política unitària del catalanisme i l’esperit de la ruptura catalana… fins que va quedar encasellat com a company de viatge del PSUC per maniobres i interessos encreuats de Jordi Pujol, de Josep Tarradellas, d’Adolfo Suárez, de l’anticomunisme d’ERC i del mal càlcul estratègic del PSC.
Derrotat el 1980 en les primeres eleccions catalanes com a independent al capdavant de les llistes del PSUC i, dos anys després, en la primera moció de censura presentada contra Pujol (la segona va ser de Pasqual Maragall, el 2001), l’eclipsi de Benet i l’ensulsiada del PSUC marquen també el declivi de l’hegemonia d’un catalanisme popular que el PSC, vist amb perspectiva, no va saber defensar. El pujolisme va canalitzar bé i hàbilment el sentiment d’un sol poble en la institucionalització de la nova Generalitat i en la construcció de les estructures i de l’imaginari de l’autonomia. Però ho va fer més en la línia del “Som 6 milions” i via TV3 que no pas a peu de carrer, de barri i de fàbrica com requeria la vella divisa pujolista —però d’esperit candelià, amb molta connotació de classe i sostinguda, en la pràctica, per CCOO— que deia: “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Efectivament, sense el doble vector social i nacional —se n’hi podria afegir un tercer: el democràtic—, el concepte d’”un sol poble” queda coix i esdevé un significant mig buit fàcilment manipulable en clau exclusivament nacionalista o populista i poc útil per a un dels seus objectius essencials: fomentar la cohesió social.
De fet, i anteriorment a la seva formulació explícita, en Benet la idea de Catalunya, un sol poble és evolutiva però mai deixa de banda l’objectiu de la cohesió social. Neix, just acabada la Guerra Civil, de la convicció que calia superar la divisió entre vencedors i vençuts. I creix, a partir dels anys cinquanta, amb el transcendent doble repte d’aconseguir la cohesió i el progrés socials i fer que la immigració col·labori en la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals. Aquí, el principal aliat de Benet va ser Candel i els seus altres catalans, batejats el 1958 en un reportatge de la revista ‘La Jirafa’ però popularitzats en llibre el 1964. Compatible amb la intenció dels factòtums d’Edicions 62 (entre els quals, Benet) de fer d’‘Els altres catalans’ una fita de la reconstrucció nacional, el cert és que Candel va escriure el llibre en castellà i més aviat pensant en clau de classe. Ho certifiquen els seus dietaris recentment publicats i així li ho va dir a Josep Maria Huertas el 1964 en una entrevista a la revista ‘Signo’: “Ante todo, es una defensa a ultranza del inmigrante pobre, inmerso en el proletariado”. Era, de fet, la mateixa defensa que havia fet Benet a ‘Serra d’Or’ quan, després de les riuades del Vallès del 1962, havia alertat la burgesia i les classes mitjanes catalanes que les víctimes eren de “condició econòmica modestíssima” i “llur immensa majoria eren immigrats, eren aquests altres catalans dels quals ens parlava un dia Francesc Candel”.
“L’adscripció de classe sempre ha prevalgut sobre la nacional (com també ha succeït amb la burgesia)”
Tot plegat evidencia que l’esperit de la divisa “un sol poble”, tan benetiana com candeliana, està indissociablement vinculat en el seu context històric a la presa de consciència nacional i de classe. Un binomi que, en canvi, en l’actualitat no sempre es correspon amb el significat que es dóna a l’expressió “un sol poble”. De fet, tampoc és un binomi certificat amb ponderació al llarg dels dos segles d’història del catalanisme. Al llibre ‘Clase antes que nación’ (El Viejo Topo), una dotzena d’historiadors coordinats per José Luis Oyón i Juanjo Romero analitzen les relacions entre els treballadors, el moviment obrer i la qüestió nacional a Catalunya entre el 1840 i el 2017 i conclouen el que sosté el títol: l’adscripció de classe sempre ha prevalgut sobre la nacional (com, d’altra banda, ha succeït amb la burgesia). Només apunten, amb importància per destacar-ho a la introducció i a la contraportada del llibre, una excepció de sincronització efectiva de les qüestions social i nacional: “La militancia bañada en claros elementos nacionalizadores del PSUC de mediados de los sesenta”. Al seu assaig ‘El llarg procés’ (Tusquets), Jordi Amat coincideix en l’anàlisi quan qualifica de “fita històrica”, assolida pel sòlid aliatge del PSUC i de CCOO, el fet “que un sector majoritari del moviment obrer explotat que procedia de la immigració espanyola naturalitzés en la seva protesta la reivindicació nacional”.
Depassada aquesta fita històrica i perduda, ja en democràcia, l’hegemonia del catalanisme popular en benefici de nou del catalanisme conservador, els vectors social i nacional que vertebraven la idea originària d’un sol poble van entrar progressivament en crisi o asincronia. Hi tenen molta responsabilitat el pujolisme i un sistema democràtic espanyol centralista i de baixa intensitat, però no és tot culpa seva. De fet, els estàndards mínims d’Estat de benestar i l’estructuració del règim autonòmic teòricament havien de reforçar el concepte d’un sol poble. Però, en paral·lel, primer la crisi econòmica dels anys vuitanta i després la irrupció del neoliberalisme i de la globalització van minar la consciència i les organitzacions de classe i van sacsejar la mateixa idea de nació, al mateix temps que la nova immigració, a partir dels anys noranta, despertava tantes solidaritats com recels. Ja en ple segle XXI, la tempesta perfecta en forma de gran crisi econòmica i social, democràtica i d’encaix territorial va agafar el país sense haver actualitzat el ‘hardware’ que li havia permès sortir de la dictadura. El Govern d’Entesa o tripartit d’esquerres va fer feina però no se’n va sortir a l’hora de recuperar l’hegemonia per a un catalanisme popular que necessàriament calia posar al dia. Com demostra la tortuosa història del nou Estatut, ni alguns partits d’esquerres, ni l’oposició de CiU, ni els mitjans de comunicació ni, per descomptat, el Govern espanyol i els principals partits i poders fàctics de l’Estat ho van facilitar.
“El país està partit més o menys per la meitat sobre la independència i té grans desequilibris socioeconòmics”
Caiguda en letargia o simplement retòrica des de feia temps, la idea d’un sol poble el 2010 fins i tot va ser impugnada implícitament per Artur Mas durant l’acte més multitudinari de la campanya electoral que va ensorrar el tripartit. L’hereu de Pujol va arribar a proclamar que volia “un poble poble i no una Catalunya multicultural”. Per contra, cinc anys després, el missatge institucional del president Mas per la Diada del 2015, just abans de les eleccions pretesament plebiscitàries del 27-S, sí va apel·lar de nou al vell concepte: “Sigui quina sigui la decisió, la concòrdia i la voluntat inequívoca de ser un sol poble han de seguir sent el nord que guiï el nostre futur”. Però aleshores aquest futur ja no era el catalanisme popular de Benet i l’Assemblea de Catalunya i ni tan sols el catalanisme burgès de tota la vida, sinó un nou sobiranisme transversal que posa la independència com a única utopia disponible (Marina Subirats ‘dixit’) per a àmplies classes mitjanes i per a un amplíssim moviment social que amenaça l’’statu quo’ constitucional del 1978. Però que alhora serveix també, la independència, com a bandera (per uns) o espantall (per altres) per tapar corrupcions i retallades austericides i per combatre o reconduir el risc d’esclat social o canvi polític revolucionari expressat a les places del 15-M.
Paradoxalment, la Catalunya on s’ha tornat a apel·lar a la idea d’un sol poble ja no ho és tant, almenys si ho llegim en clau de cohesió social i política. De plural, ho ha estat sempre. No és que ho certifiqui la gran manifestació espanyolista del 8 d’octubre a Barcelona, per primer cop capaç de donar rèplica a les grans marxes sobiranistes des del 2012. Ho demostren els números de les eleccions del 27-S i de les consultes del 9-N i l’1-O: el país està partit més o menys per la meitat sobre la independència i té grans desequilibris socioeconòmics i territorials agreujats per la crisi. Va per barris, però només cal voler veure la complexa realitat metropolitana de les ciutats invisibles. A tall d’exemple, es poden comparar en nivells de participació en el referèndum de l’1-O (un 43% de mitjana al conjunt de Catalunya) i en renda familiar disponible per habitant (16.500 euros de mitjana, segons l’Idescat) dues poblacions del Vallès Occidental separades amb prou feines per 10 quilòmetres però que reflecteixen la dualitat del país: Badia (un 19,4% de votants l’1-O i 13.900 euros de renda per habitant) i Matadepera (66,6% de votants i 19.900 euros). I no és qüestió del cinturó metropolità de Barcelona: trobaríem exemples similars entre Girona i Salt, entre Tarragona i els seus barris de Ponent o entre Igualada i diferents localitats de la Conca d’Òdena.
“La CUP i grups trotskistes, més enllà de les proclames, han avalat el full de ruta conservador de JxSí”
A tot això, els espais de transversalitat i unió efectiva en clau nacional catalana són objecte de pressió i d’alta tensió interna i externa. Per part de tothom: si l’expresident popular José María Aznar va profetitzar el 2012 que “antes de romperse España se romperá Cataluña”, la diputada cupaire Mireia Boya retreia el 29 de setembre passat als comuns que “Roma no paga traïdors”. Desballestat i nacionalment desorientat el PSC, dissolta Unió i refundada CDC com a PDECat independentista, la pressió final cau sobre l’espai en construcció de Catalunya en Comú, sobre els hereus directes del PSUC que són ICV i EUiA i sobre el sindicalisme de classe i nacional que singularment representa CCOO. En aquest context, es pot apel·lar encara, o de nou, a un sol poble? Sembla difícil quan, ara per ara, és història passada l’hegemonia de l’esquerra que va fer possible el catalanisme popular i la simultània presa de consciència social i nacional. El relat que ha imposat l’anomenat ‘processisme’ en els darrers anys és que primer calia guanyar la independència i després ja es parlaria del model de país i de tota la resta. Fins i tot la CUP i grups trotskistes, més enllà de proclames anticapitalistes, han avalat aquest full de ruta conservador. Pot ser revolucionari perquè ha posat en crisi l’’statu quo’ de l’Estat espanyol. Però no ho és gens en l’aspecte social perquè ha legitimat polítiques de dretes a Catalunya i perquè tampoc s’ha demostrat que hagi aconseguit ampliar prou la base social independentista entre determinats barris i sectors socials populars. De fet, i nacionalment parlant, l’estratègia processista del “tenim pressa” i del “com pitjor, millor” afavoreix, sense haver calibrat bé la correlació de forces, la involució associada a la suspensió de l’autogovern i a la fractura social i emocional del país. Tenint clar, naturalment, que el responsable primer de tot plegat és l’hostilitat de l’Estat (no pas tot el poble) espanyol.
“L’ANC ha tractat d’emular l’Assemblea de Catalunya, i Òmnium fa memòria de lluites compartides encara que no les protagonitzés”
A l’octubre del 2013, en un article a la revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol, l’historiador Andreu Mayayo deia: “La història ens alliçona que qualsevol projecte del catalanisme polític no es pot fer sense Europa, contra Espanya i, sobretot, fracturant la societat catalana”. Aquest 10 d’octubre de 2017, el mateix Mayayo escrivia a ‘Treball’: “Hem passat d’un projecte polític inclusiu i àmpliament majoritari a un projecte polític sectari, polaritzador i, al cap i la fi, estèril, de fractura interna i de confrontació externa. Davant la divisió entre vencedors i vençuts pregonada pel franquisme, la profunda divisió social i la divisió cultural i lingüística, l’antifranquisme va saber articular un projecte polític democràtic i nacional per a tothom (un sol poble), amb la creació d’organitzacions sindicals i veïnals i amb un suport electoral, en les primeres eleccions del 15 de juny, que aplegava el 80% dels votants (ara també hi ha un 80% que vol un referèndum però pactat amb l’Estat, no unilateral, i amb garanties democràtiques)”. La pugna per recuperar aquest actiu històric és el que porta dirigents sobiranistes de tota mena a invocar l’un sol poble, que l’ANC hagi tractat d’emular l’Assemblea de Catalunya i que Òmnium fes memòria de moltes lluites compartides encara que l’entitat no les protagonitzés.
Aquesta estratègia sobiranista d’apropiació, ressignificació i apel·lació als sentiments nacionals ha estat intel·ligent i efectiva per a la mobilització social però, a la vegada, irresponsable i també espúria socialment. El cas és que bona part de l’esquerra l’ha facilitat en no saber defensar ni actualitzar el llegat del catalanisme popular, que no exclou, sinó tot al contrari, la reivindicació i l’exercici del dret a l’autodeterminació i a decidir-ho tot. Ara potser és tard per tornar a fer de Catalunya un sol poble. Però més val tard que mai si es tracta de salvar els mots i de retornar el nom de cada cosa.
Marc Andreu és periodista i historiador. És autor dels llibres ‘Barris, veïns i democràcia’ i ‘Les ciutats invisibles’, editats per Els Llibres de L’Avenç.
Comentaris