Etiquetes

Cuanto peor, peor: ni independència exprés, ni garrote y tentetieso.

En contra dels objectius i l'estratègia de Sánchez i Cuixart. En contra del seu empresonament.
En contra del "cuanto peor, mejor"

Mai he estat d’acord amb la idea de “xoc de trens” per referir-se al conflicte entre la legalitat constitucional i estatutària vigent i aprovada en referèndum, respectivament, el 1978 i el 2006, i “la legalitat” aprovada per la meitat del Parlament els dies 6 i 7 del mes passat. No és un abstracte xoc de trens, és un evident, concret i duríssim xoc de legalitats, en què la legalitat "de 2017" es vol imposar a la legalitat "de 1978" a partir de les raons i els recursos que assisteixen als diversos actors de l'actual escena política, i sobre els quals tot seguit parlo.

1) Les lleis aprovades per mig Parlament al setembre de 2017.
De la banda de la legalitat aprovada aquells dos dies de setembre exclusivament per Junts pel Sí i la CUP, l’únic argument és el mal govern del PP i l'únic “roc a la faixa” clarament existent és la seva provada capacitat de convocatòria de mig país molt mobilitzat. Una llarga i admirable capacitat des que CDC, al 2012, va decidir (ara no entraré en els motius) fer el pas de la paciència a la independència. Cap altre suport, cap altre aval: per començar, ni un projecte polític clar per a l’endemà (marxem!... on? per fer què?). ni la majoria social necessària per un trencament d’aquesta envergadura, ni el debat polític imprescindible (en termes de pros, contres, incerteses, costos i calendaris) per tenir i consolidar un suport majoritari per fer-lo. Per acabar-ho d’adobar, ni el dret internacional, ni les institucions europees, ni els agents econòmics i socials més rellevants del país, no abonen cap procés unilateral de ruptura. Més enllà de la condemna unànime a la repressió indiscriminada de l’Estat des del 6 i 7 de setembre i del comportament de govern piròman del PP des de la nefasta sentència del TC sobre l’Estatut, cap institució democràtica a Europa o al món “compra” la idea d’una democràcia bananera a Espanya. Si no hi hagués hagut la injustificable repressió del PP amb les detencions del 20-S i les càrregues de l'1-O, quins altres arguments justificarien avui la urgència d'una DUI??? Personalment, tampoc no estic d’acord en l’anàlisi oficial que justifica el salt en el buit d’aquests dos fatídics dies de setembre, segons la qual és impossible un referèndum pactat algun dia amb l’Estat, i que en canvi, afirma que no és impossible aconseguir de manera unilateral la independència de Catalunya. No hi haurà cap procés low cost organitzat des del Govern i els mitjans públics de comunicació, no hi haurà independència exprés amb una base social i argumental tan poc consistents. Hi haurà, de fet ja hi ha, un xoc de legalitats amb un munt de conseqüències que ningú públicament ha calibrat i/o ha explicat amb l’honestedat que seria d’esperar. Per tot això, rebutjo personalment la DUI.

2) La Constitució i l’Estatut, des de la perspectiva de la intransigència.
D’altra banda, la defensa de la legalitat de la Constitució (1978) i l’Estatut (2006) des de la intransigència. En aquesta posició trobem al PP i a Ciutadans, bàsicament, i potser l’ànima més centralista del PSOE. Negant l’existència del conflicte polític provocat per ells mateixos (cepillado de Alfonso Guerra i, sobretot, recollida vergonyant de firmes contra (l’Estatut de) Catalunya al 2004) i ignorant de manera despectiva la veu dels centenars de milers de persones que no volen ser espanyols/es a la força, no han fet més que proveir de raons a la més aviat escassa bossa d’arguments objectius a favor de la independència. Cada garrotada per defensar Espanya, l’han convertit en una garrotada per trencar Espanya. Cada porta tancada, és una nova raó que apressa a marxar. Cada detenció injustificada, és una empenta més del camí que ens porta ningú no sap a on. Fa uns mesos, vaig llegir a l’Ara un article en què l’autor acabava desitjant “tancs constitucionalistes per la Diagonal”... a falta d’arguments millors. Detencions com les d’ahir, actituds com les que té el PP sempre, no fan sinó agreujar la situació i dificultar el clam que, vestit de blanc, va omplir les places de tota Espanya amb el clam “Parlem! Hablemos!”. Tot el rigor de la llei a Sànchez i Cuixart... i tota la màniga ampla de la llei als Ratos, Urdangarins i corruptes mil? I ens demanen que hi confiem? Em sap greu per la coincidència amb el drama dels incendis a Astúries, Galícia i Portugal, però no em puc estar de dir que tenim, a l’Estat, un Govern de piròmans, d’incendiaris, d’irresponsables. La política de garrote y tentetieso via fiscalia i policia és una barbaritat, i més aviat que tard els sectors lúcids del PP i de Ciutadans i alguns barons del PSOE hauran d’acceptar que Espanya no pot ser un projecte estable i volgut de futur basat en l’exercici de la repressió i de la força. Per tot això, rebutjo personalment el 155.

3) La Constitució i l’Estatut, des de la perspectiva de la negociació i la construcció de nous acords.
Però és possible una defensa dels valors constitucionals i estatutaris des d’una perspectiva oberta, tan oberta que proposa la seva actualització per facilitar una solució dialogada i capaç de generar un nou i ampli consens. Una actualització que, pel que fa al contingut, primer hauria de permetre construir (sí, els acords no es troben: es construeixen) acords sòlids sobre, pel cap baix!, llengua, finançament i lleialtat institucional i després, un referèndum pactat amb l’Estat i homologable internacionalment per decidir la relació entre Catalunya i (la resta d’)Espanya. Per dir-ho d’alguna manera, desbordar la Constitució des de la pròpia Constitució. En aquesta posició, i en la meva opinió, trobem als Comuns (que no vam votar a favor de cap de les dues lleis aprovades al Parlament el 6 i 7 de setembre), a Unidos Podemos i, n’estic convençut, a la immensa majoria del PSC i a una majoria important del PSOE. Aquest és, sens cap mena de dubte, el meu posicionament. Aquesta és, espero fermament, la posició que s’acabarà imposant quan, passat el moment de mostrar duresa, tant el sector de la independència exprés com el del garrote y tentetieso, ambdós assumeixin el que ja saben que han d’assumir (país dividit, deteriorament de l’economia, Europa contra la independència i contra la brutalitat policial, etc) i es decideixin a escoltar més enllà dels entorns dels seus propis partits.

Sóc conscient que aquesta tercera perspectiva, en el millor dels casos, provoca avui somriures sorneguers entre els partidaris de la primera i indignació indissimulada entre els partidaris de la segona. Els primers diran que un referèndum pactat és impossible (com si la independència exprés no ho fos amb l’únic roc a la faixa de la meitat de la societat catalana), i els segons diran que la Constitució és immutable (com si les constitucions de tants i tants països no s’haguessin canviat per ajustar-les a les necessitats del moment i les característiques de societats plurals i canviants). Però davant de les dues estratègies tan oposades i tan coincidents del “cuanto peor, mejor”, no hi ha cap altra sortida, i la comunitat internacional no acceptarà cap altra sortida, que construir, primer ponts, i després acords. Amb interlocutors nous i millors, amb voluntat i capacitat de reconèixer tant els punts de vista dels altres com les pròpies limitacions. Construir, sempre construir! I per a tothom i amb tothom, no només per a la meitat i amb la meitat!


Annex: he escrit sovint sobre l'imprescindible respecte a Catalunya i els acords sobre llengua, finançament i lleialtat institucional que se n'haurien de derivar. Aquests són els articles principals en què he anat desenvolupant, des de fa anys, aquesta idea:
Enviar missatge per correu electrònic
Labels:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada