A Àngel Merino, cor, cervell i motor de les nostres Festes de Tardor!
Ahir vaig presidir l'únic acte a què podré assistir en totes les Festes de Tardor: el merescudíssim lliurament del Mocador d'Honor a Joan González.
Tot i que puc posar el peu a terra amb càrrega parcial i ja puc fer un recorregut d'uns dos-cents metres al voltant de casa, m'és impossible caminar més, i menys encara estar dempeus gaire estona. Així que, en comptes de gaudir de la Diada Castellera d'aquest matí, he volgut participar de les Festes recordant-ne l'origen de la seva configuració actual i retent homenatge a qui tothom reconeix i considera com "el pare de la criatura": Àngel Merino i Benito, regidor de Cultura del nostre Ajuntament entre 1983 i 1991. Justament, gens casualment, quan va començar tot!
L'Agustí Vilar em va presentar l'Àngel Merino en un concert d'en Quico Pi de la Serra al vell Casino Santfeliuenc a la tardor de 1977. Era el màxim dirigent a Sant Feliu de la OICE (Organización de Izquierda Comunista de España), que mesos després s'uniria al MCC (Moviment Comunista de Catalunya), canviaria el nom a OEC i aniria a les primeres eleccions municipals de 1979 amb el nom conjunt de MCC-OEC. Jo estudiava Químiques a la Diagonal i era professor de català a l'Escola Gaudí, i ell era professor d'institut a l'Hospitalet. L'Àngel tenia una personalitat magnètica i em va atrapar. En l'única ocasió en què vaig haver de triar entre els meus estimats i admirats Cesc Baltasar i Àngel Merino (abril de 1979), em vaig decantar per l'Àngel: vaig donar suport i vaig votar a la candidatura del Moviment Comunista a la nostra ciutat. Mesos abans, vaig donar suport i vaig participar activament en la campanya del MCC-OEC per l'abstenció al referèndum de la Constitució, aquell desembre de 1978, amb la bandera tricolor i el lema "Per la República, abstenció!".
A les segones eleccions municipals, les de 1983, ja no hi va haver necessitat d'optar: l'Àngel Merino formava part de les llistes del PSUC!!! Va ser una decisió intel·ligent de l'Àngel i la seva companya de l'anima, la Maria Jesús Bono. Després de la victòria del PSOE al 82 i del tsunami Felipe González i després de la trencadissa del 5è Congrés del PSUC i la presentació de la candidatura del PCC a la nostra ciutat, hi havia incertesa sobre què passaria al maig de 1983... i van decidir sumar-se al projecte comunista més important de la nostra ciutat. I els resultats van ser extraordinaris: amb una candidatura molt bona i un programa impressionant, vam passar de 9 regidors el 79 a 15 regidors el 83! I a primers de juny de 1983, l'Àngel va ser nomenat regidor de Cultura de Sant Feliu. Vist amb perspectiva, estic convençut que la visió i la generositat d'en Cesc van ser extraordinaris.
Però tornem a les festes. Jo vaig néixer a 1957, i ja no vaig viure les festes de la mateixa manera que la meva mare, nascuda a Sant Feliu el 1936. Ella em parlava d'una Festa Major per Sant Llorenç que s'esperaven tot l'any, de balls a l'envelat que s'esperaven tot l'any, de moments de trobada festiva enmig de la misèria de la postguerra, l'únic dia de l'any (juntament amb Nadal) en què es podia menjar pollastre en temps de raccionament, que no es va aixecar fins a 1953. Eren altres temps: els meus pares es van casar tres anys després i van anar de viatge de nuvis... dos dies a Barcelona! Ma mare em parla de la Festa Major Petita el 12 d'octubre, però ni de lluny amb l'entusiasme de la Festa Major de la seva joventut.
Jo, del Sant Llorenç de la meva primera infantesa, en recordo les casetes de tir i les tómboles entre la plaça de la Vila i la casa on vaig néixer, davant del Coro. I els gegants Llorenç i Mercè, i els vermuts que només fèiem en Festes, i els dinars de família a casa, i els campionats d'escacs on jugava el meu pare. I després, des que vaig tenir set anys, els meus estius inoblidables, el meu paradís de la infantesa, a Vilalba Sasserra. No tinc, doncs, vivències intenses de la Festa Major de Sant Llorenç. Tampoc no recordo res especial de la Festa Major Petita.
Als anys setanta, amb una desconeguda recuperació econòmica i l'esclat del turisme, apareixen els anys dels estius buits a Sant Feliu i decandeixen tant la Festa Major de Sant Llorenç com la Festa Major Petita. Amb la transició, grans festes populars reivindicatives avancen que, amb la democràcia que ja avançava imparable per la lluita de la classe treballadora, això també hauria de canviar.
I en aquestes, arriba l'Àngel. Nascut a Navarra, i amb la tradició festiva i cultural de las peñas del seu poble, Armañantzas. Bon coneixedor de Sant Feliu, amb un lideratge molt potent a la Salut i Can Calders, on va formar part del nucli fundador de l'Associació de Veïns, impulsor de la revista Vinya del Puntaire, alternativa per l'esquerra a la revista local Va-i-Ve. I arriba amb un compromís i una idea molt clara, que compartia amb en Cesc i la gent del PSUC, que encara manté: la necessitat de construir un Sant Feliu del que formin part activa i volguda els diversos santfelius d'una ciutat que havia multiplicat per quatre la seva població entre 1960 i 1980.
I amb aquesta premissa al cor i al cap, l'Àngel Merino posa en marxa objectius i mitjans, polítiques i instruments. Pel que fa a aquests, la posada en marxa del Patronat Municipal de Cultura el mateix 1983, amb dos col·laboradors que van ser essencials: Jaume García i Manel Macià. Pel que fa a les polítiques culturals, dos grans vessants: els equipaments i serveis, i les festes populars. El desplegament de serveis en aquells vuit anys és impressionant: creació de l'Escola de Persones Adultes, creació de l'Escola Municipal de Música, creació del Centre de Normalització Lingüística, creació de la Biblioteca Montserrat Roig (tot i que es va inaugurar dos anys després que l'Àngel plegués), etc. No m'estendré en aquest camp, ni en molts altres que tenen encara l'empremta original de l'Àngel, i que ja vaig explicar fa deu anys en aquest escrit del meu blog.
Em vull referir aquí a la seva visió de les festes populars, i especialment de la Festa de Tardor, com a motors de triple construcció: de cultura, d'associacionisme i de sentit de ciutat. I va començar així un llarg seguit d'elements que van donar la volta completament a la nostra tradició festiva, la van enriquir decisivament i són, encara avui, el nucli de les Festes que estem vivint aquests dies. N'esmento alguns:
- la creació, des de les Festes de Tardor de 1983, del mocador al coll com a element visible de complicitat ciutadana, d'implicació en la festiva mobilització ciutadana, d'identitat de Sant Feliu. Una decisió que completaria l'any 2000, primer com a alcalde, amb la creació del Mocador d'Honor, com a reconeixement de l'estructura festiva a qui les protagonitzen i les lideren,
- la primera gran figura festiva de la nostra ciutat: la Garsa, presentada a l'octubre de 1984, i que és el símbol indubtable de les nostres Festes de Tardor i fins i tot de la nostra ciutat,
- els gegants Guillem i Violant de Bar, i la llegenda del Cavaller Guillem, i la dansa representada any rere any a la plaça de la Vila, explicada en titelles any rere any des de 1985,
- el primer correfoc, que va travessar (que valenta és de vegades la inconsciència) el pas a nivell a les Festes de Tardor de 1986, i que des de llavors no ha parat de créixer,
- la creació de totes les colles que d'uns anys ençà estan celebrant o celebraran els seus trenta anys d'activitat a la nostra ciutat (Garsa, 1984; Trabucaires, 1986; completar), i la llavor posada per a la creació de colles que es van anar creant al llarg dels anys noranta (Cremats, 1992; completar), i que són les protagonistes indiscutibles de les Festes de Tardor i de la cultura popular,
- la incorporació al programa de les Festes de les entitats existents, des de l'ACF del Centre Parroquial, fins al Centre Cultural Recreatiu Joan de Batlle passant per les associacions de veïns, entitats esportives, esplais, peñas andaluses, etc.
- la consolidació, ampliació i diversificació alhora de l'oferta musical, per a totes les edats i a tots els barris
Aquest gran llegat de l'Àngel Merino es pot resumir en aquest magnífic resum creat i il·lustrat per Josep Muñoz per a "El meu llibre de Sant Feliu", publicat també mentre l`Àngel Merino era regidor de Cultura:
I acabo també amb una menció personal d'agraïment de la influència de l'Àngel en la meva trajectòria professional i política. Primer, en el camp professional: el setembre de 1987, vaig deixar l'ensenyament públic i em vaig incorporar a la direcció del CNL Roses... a proposta de l'Àngel Merino. Segon, en el camp polític: el març de 1991, va ser ell també qui em va proposar, personalment, la meva incorporació com a candidat a les llistes d'ICV... i aquí segueixo fins al maig de 2019. Referent personal i polític per a mi i per a molta altra gent de Sant Feliu i molt més enllà de la nostra ciutat, només vull afegir i dir ben alt: GRÀCIES, ÀNGEL!