De qui és i qui ha de decidir sobre l'aigua que bevem?
Entre el que cal reivindicar dels governs d'esquerres, hi ha la "nova cultura de l'aigua" de la qual ja només ICV-EUiA en parla. |
La distribució d'aigua potable als domicilis és competència dels ajuntaments. N'hi ha que tenen empresa municipal d'aigües, i n'hi ha, com la majoria de ciutats metropolitanes, que la tenim mancomunada i concedida a tercers. En el nostre cas, Aigües de Barcelona (Agbar) per concessió de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).
Ara vagi també per endavant una mica d'història. Hauria de consultar la història concreta de la distribució d'aigua a Sant Feliu (agrairé si algú em pot ajudar en aquest tema), però suposo que devia ser mitjançant pous fins a mitjans dels anys cinquanta, quan es crea la potabilitzadora de Sant Joan Despí (1954). A partir d'aleshores, el creixement desbordat de la població i de la indústria a l'àrea metropolitana de BCN requereix molta més aigua, per la qual cosa el 1967 es construeix una canalització de les aigües superficials del riu Ter fins a Barcelona i la seva corresponent planta de tractament, ubicada a Cardedeu (Agbar). Des d'aleshores, l'aigua que bevem prové majoritàriament del riu Ter. En concret, al 2011, a Sant Feliu i a l'àrea metropolitana, de cada 100 l d'aigua que consumim, 69l vénen del Ter, 23l vénen del Llobregat i 8l de les dessalinitzadores del Prat i Tordera (Memòria 2011 ATLL, pàg 102).
L'any 1982, la Generalitat es fa càrrec de les competències en la gestió de l'aigua, i crea inicialment dues juntes: la d'Aigua (per a la distribució anomenada "en alta" fins als dipòsits municipals, a partir del qual correspon als ajuntaments o a les mancomunitats que puguin crear (com l'AMB)) i la de Sanejament (per a la depuració d'aigües residuals, molt limitada fins llavors). Al 2000, s'unifiquen totes dues juntes per crear l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). Més concretament, i pel que fa a la distribució d'aigua a la regió barcelonina, uns anys abans s'havia creat el Consorci Aigües Ter-Llobregat (ATLL).
Situo tota aquesta història per arribar a aquestes conclusions, que ara es troben clarament en perill:
- la titularitat i la competència de les fonts d'abastament d'aigua i de les instal·lacions de subministrament "en alta" i de sanejament és pública.
- el subministrament "en baixa" o domiciliari està majoritàriament gestionat de manera indirecta, a través d'Aigües de Barcelona.
- les decisions sobre els recursos hídrics del país responen a una política pública d'aigües, decidida pel Govern i executada, segons els àmbits, per ATLL o per l'ACA.
ICV-EUiA estem en contra d'aquest procés de privatització i hem presentat cinc al·legacions al ple de l'AMB contra aquest acord de CiU i PSC.
- L'AMB no pot disposar de competències i drets de la Generalitat i els municipis.
- El concepte de "cicle integral de l'aigua" no justifica el canvi de model cap a un únic operador, i més si aquest és majoritàriament privat.
- No s'acredita el caràcter de concessionària de servei públic de l'SGAB.
- Improcedència de l'adjudicació sense procés públic de licitació de la part privada majoritària en la nova societat de capital mixt.
- Rebuig a l'injustificable repartiment econòmic-financer entre capital públic i privat.
I poso dos exemples clars de confrontació entre l'interès públic i el privat: la gestió de les sequeres i el cabal ecològic dels nostres rius.
Amb una visió pública de la politica d'aigua, la de la "nova cultura de l'aigua" (estalvi, reutilització, fre als transvassaments (ni Ebre ni molt menys Roïna), cabals mínims i equilibris de conca,...) els governs d'esquerres van crear les dessalinitzadores del Prat i de Tordera per fer front als períodes de sequera (com els que es va trobar el nostre company Cesc Baltasar al 2008) i garantir el subministrament d'aigua per a tothom. Tot i que tenim la capacitat tècnica per dessalar aigua i tractar-la en potabilitzadora per tal que sigui apta per al consum humà (nota al marge: en un procés certament més car que els trasvassaments i que hauria de provocar una certa reflexió sobre el preu que costa produir aigua i el cost que ha de repercutir sobre els usuaris), en l'actual procés de privatització es considera que el recurs a dessalinitzadora només podrà ser utilitzat en situacions d'emergència. A més, en situacions de sequera, la Generalitat "compensarà" al concessionari per "l'esforç addicional" en la garantia del subministrament, ja sigui directament o ja sigui permetent un increment de tarifes. I per això es van construir dues instal·lacions, finançades en un 80% per la Unió Europea, i que permeten fer front sense repercutir a la ciutadania a qualsevol situació de necessitat d'increment d'aigua?
També amb una visió ecològicament sostenible del conjunt dels recursos hidràulics, les dessalinitzadores del Prat i de Tordera havien de reduir el recurs a l'aigua del Ter i, així, facilitar el cabal hidrològic i la vida entorn del principal riu gironí. Un riu que, a més, està patint clarament els efectes del canvi climàtic: la manca de neu ha provocat una disminució molt important de cabal. Si temps enrera la campanya "Lo riu és vida" alertava del perill d'assecament de l'Ebre, volem que aquesta sigui la situació que espera al Ter? Qui ha de decidir sobre els nostres rius: Agbar (i els seus socis principals, "la Caixa" i la societat d'aigües francesa) o el govern del nostre país?
I, finalment, quin serà l'increment que, amb tots aquests elements, ens espera als futurs rebuts de l'aigua?
En l'aprovació inicial de tot aquest procés que he exposat (que va tenir lloc al plenari de l'Àrea Metropolitana del passat 24 de juliol), només ICV-EUiA hi va votar en contra. PSC i CiU hi van votar a favor i ERC i PP s'hi van abstenir.
Quan ICV-EUiA insistim en situar de manera molt clara els grans debats politics del moment en l'eix dreta-esquerra, ho fem conscientment perquè situem de manera molt clara la prevalença de l'interès públic per damunt del privat, tot i la seva legitimitat. Perquè, ara que tenim tan recent l'11 de Setembre... n'hi ha prou amb reclamar sobirania nacional sense definir un model de país que sigui sobretot sobirà respecte a la lògica del lucre i els criteris i prioritats dels mercats?
Comentaris
Com a ciutadà de Sant Feliu, vull fer palès el meu desencís cap a l'entrega, de forma literal, del seu govern cap a la formació de CiU. Si els ciutadans de Sant Feliu haguéssim volgut que s'apliquessin polítiques de dretes i s'omplís el Consistori d'alts càrrecs neoliberals, haguéssim votat a CiU o al PPC, no a ICV-EiUA-Independents per Sant Feliu. La decepció és gran degut a què molts del meu entorn creiem en vostè com a una persona amb experiència i amb un intelecte privilegiat. LLàstima que qui faci d'alcaldesa sigui la cap de llista de CiU. No si val tot per mantenir l'alcalde. Ja sabem a qui no votarem a les properes municipals. Moltes gràcies per la possibilitat d'escriure-li. Rebi una cordial salutació.
2) De res.