02/09/12: Antonio de Oses ens deixa prematurament, però la seva obra queda per sempre.

Antonio de Oses amb la seva dona, Marisa. Les fotos en color me les ha facilitat la seva germana Montse. L'Antonio ha tingut, en tot moment, tota la seva família al seu costat.

Aquesta foto pertany al programa electoral del PSUC a les eleccions de 1979. Avui, al funeral, tant l'Alejandro com en Cesc han estat també al costat de l'Antonio i de tota la seva família.

"Si hubiera un paraíso para los no creyentes, seguro que ahí estarías tú, jugando con la hoz y el martillo, jugando con todos los que hubieran luchado por la justicia y por la igualdad". A la cerimònia de comiat que avui ha tingut lloc al tanatori de les Corts, aquestes paraules pronunciades per la seva dona, Marisa, són el resum de la trajectòria vital d'Antonio de Oses Leiva.

Ha mort massa jove, als 57 anys, i després d'una llarguíssima malaltia que el va apartar ja fa gairebé quinze anys de la vida política i de la seva activitat social. Una intensa i profitosa activitat política i social, que el va portar de tenir responsabilitats a la junta directiva de l'Associació de Veïns Roses-Castellbell (vivia als edificis de la Cooperativa Sant Jordi, on la señora Ana i el señor Antonio, els seus pares, tenien un petit colmado) fins a la primera candidatura del PSUC, a les eleccions de 1979, amb només 23 anys.

I amb aquella edat, va ser el primer regidor d'Ensenyament de la democràcia recuperada. Una responsabilitat enorme pels dèficits que el franquisme havia deixat en educació i per les expectatives que la recuperació de la democràcia comportava, en un context econòmic, a més, també molt difícil. I l'Antonio, i tot aquell equip del PSUC (el de Cesc Baltasar, Felip Alcántara, Maria Comellas, Jaume Bosch, Juan Sánchez, Vicenç París, Alejandro Huerga, Paco Romero, Mercè Fernández, Salvador Bertran,...) se'n van sortir. I tant que se'n van sortir!

L'Antonio de Oses és el regidor d'Ensenyament que va ser al capdavant de les primeres mobilitzacions per aconseguir els mestres que ens faltaven (aquell curs 1979-80 va ser quan el vaig conèixer, quan jo era professor de català a l'Escola Gaudí), era el regidor que va negociar i aconseguir la construcció de les escoles Salvador Espriu, Pau Vila i Gegant del Pi, formava part de l'equip de govern que va crear el primer Equip d'Assessorament Psicopedagògic, les primeres comissions d'escolarització, que va impulsar el treball amb les APA o els primers materials escolars locals (com ara "El meu llibre de Sant Feliu" o tots els materials sobre la recuperació de les festes, al costat de l'Àngel Merino, llavors regidor de Cultura), la creació de l'Escola de Persones Adultes o la contractació de professorat d'educació física,... I tantes altres coses més.

Sant Feliu té molt a agrair i reconèixer a l'Antonio de Oses i a centenars de persones com ell. Malauradament, prematurament, injustament, l'Antonio ens ha deixat. Però la seva obra queda per sempre.