(2/2). 90 anys de la fundació del PSUC. I si...?

(leer en castellano)

 Aquell 18 de juliol de 1936, el cop d'estat d'una part de l'exèrcit espanyol va precipitar dos fenòmens simultanis, un a cadascuna de les zones controlades per cada part de l'exèrcit. Les explico com annex al final de l'article. Em vull quedar ara amb el recordatori dels 90 anys de la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a Barcelona, cinc dies després d'aquell 18 de juliol. 

Tinc pendent escriure sobre el PSUC i fer-li un sentit i merescut homenatge en aquest blog. Va ser la meva escola política, com ho va ser de milers i milers de persones nascuts abans de 1970. Tot i que formalment no s'ha disolt, l'any 1987 es va transformar en Iniciativa per Catalunya, posteriorment Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). Finalment, ens vam dissoldre l'any 2019 a causa dels deutes que ICV havia acumulat, i com a condició prèvia per a la seva integració en els Comuns, on avui milita la immensa majoria de les persones que van militar al PSUC. A Sant Feliu, ens vam presentar com a PSUC a les municipals de 1979 i 1983, com a IC a les municipals de 1987, com a ICV-EUiA a les de 1991, 1995, 1999, 2003, 2007, 2011 i 2015, i com a Comuns a les de 2019, 2023 i a les properes de 2027. En els 47 anys de democràcia local, hem tingut l'alcaldia 35 anys (21 Cesc Baltasar, 8 Jordi San José, 3 Àngel Merino i 3 Lídia Muñoz).

Però, més enllà de l'annex, no vull parlar d'història, sinó reflexionar sobre el futur. I si fos necessari, i si fos possible, un partit al segle XXI amb el lema del PSUC en la Transició: Socialisme en llibertat?

1) Necessari?

Avanço la meva convicció personal: jo crec rotundament que sí. Crec que cal un partit que es defineixi de la classe treballadora i aspiri a una transformació real de l'economia des del capitalisme actual (a favor d'una petita oligarquia que acumula cada cop més poder i riquesa, i s'expressa políticament en la dreta i l'extrema dreta) cap al socialisme, una economia a favor de la immensa majoria de la població, constituïda pels treballadors i les treballadores de tota classe. 

Això implica, en la meva perspectiva, la necessitat d'una doble definició, amb arrels al marxisme del segle XIX, l'experiència històrica del segle XX i amb les condicions materials del segle XXI:

• l'horitzó, la utopia, el final del camí: què definim com a socialisme en temps d'enorme creixement de la desigualtat entre països i dins dels països, dels enormes moviments de població que provoca, de l'emergència climàtica que posa en risc la vida humana a la Terra, de la intel·ligència artificial, de concentració del poder en els tecnooligarques que la controlen, del replantejament dels treballs i el món del treball, de la globalització de l'economia, del resorgiment aparentment imparable de l'extrema dreta com a resposta equivocada als problemes de funcionament de la democràcia, d'una política internacional basada en el poder militar dels Estats Units, Rússia i, en menor mesura, Xina, etc.
• el llarg camí per arribar-hi: com proposem construir el socialisme, superat, en la meva opinió, el vell dilema entre "armes o urnes" que va enfrontar al segle passat els diferents corrents de pensament que volien el canvi social. Com construir "la gran ambició" de què parlava Enrico Berlinguer, el gran dirigent comunista italià? Per a mi, només amb una majoria social i electoral consolidada en el temps a favor del socialisme que, conscient de les dificultats, tingui la voluntat decidida de controlar primer l'actual model econòmic i de canviar-lo després, en la perspectiva de reducció màxima de les desigualtats i de la sostenibilitat de la vida humana al Planeta.

Aquest repte històric que lliga la lluita contra les desigualtats amb la lluita a favor de la sostenibilitat de la vida pot i ha de tenir diferents anàlisis de les causes i diferents propostes de futur, i també diferents ritmes per arribar a aquest futur. Però ens haurem d'entendre: haurà de ser el compromís històric del segle XXI. Hi haurà qui, com els actuals companys i companyes del PSC i del PSOE que, més que canviar el sistema econòmic capitalista, el voldran corregir amb més regulació de la llibertat de mercat i una política fiscal més exigent, en aplicació del programa polític de la socialdemocràcia. Doncs ens hi haurem d'entendre. Hi haurà qui considerarà que la política institucional és massa lenta i que només la pressió del carrer i la mobilització social permanent assegura canvis irreversibles en el sistema. Doncs també ens hi haurem d'entendre. No era també un dels lemes del PSUC ser "un partit de lluita i de govern"?

Jo aspiro a una esquerra que, més que per noms sense massa contingut com "esquerra a l'esquerra dels socialistes", "esquerra alternativa" o "esquerra transformadora", es defineixi com "l'esquerra del control democràtic de l'economia" o "l'esquerra del socialisme del segle XXI". M`´es igual si el nom és una mica més llarg... però el que voldria és que tingui molt més de contingut!

Però sobretot aspiro a dirigents i militants que tinguin la capacitat i la voluntat de definir i d'explicar quin és el socialisme, farcit de justícia social i climàtica, que proposem per al segle XXI !!!

i 2) Possible?

Avanço també la meva convicció personal: jo crec sincerament que no ho sé. És evident que hauria de ser possible, partint de la premissa que jo no dec ser l'únic que ho considero necessari, i que centenars de milers de persones entenem que la socialdemocràcia es queda curta i aspirem a organitzacions polítiques i, sobretot a programes polítics, que qüestionin i vulguin transformar el model actual d'economia capitalista. Però he de confessar el meu escepticisme: molt em temo que estem encallats en les picabaralles del Frente Judaico de Liberación i el Frente de Liberación de Judea dos mil anys després...

I és aquí on veig la dificultat, si més no a curt termini, de dirigents que tinguin la capacitat i la voluntat de treballar junts per sobre de matisos menors, de col·laborar amb lleialtat per sobre de personalismes i diferències passades, de no donar-se més cops de colze, de no ficar-se més el dit a l'ull, de no tirar-se més trets al peu, per definir, explicar i construir el socialisme, farcit de justícia social i climàtica, que jo crec que necessitem per al segle XXI !!!

En tot cas, com enyoro un projecte polític de socialisme en llibertat per al segle XXI, com enyoro un PSUC i a un munt d'Enricos Berlinguer per al segle XXI !

Annex: context de la fundació del PSUC el 23 de juliol de 1936.

Com deia a l'inici, el cop d'estat del 18 de juliol va provocar dues profundes transformacions en les dues zones en què va quedar dividida Espanya:

• en la zona de l'exèrcit colpista, on el cop va triomfar pràcticament sense resistència, es va desencadenar immediatament una enorme i brutal repressió, els exemples més clars de la qual són la matança de Badajoz i la desbandá de Málaga. Una repressió que es va allargar "en temps de pau" amb la presó i l'assassinat de milers de persones sospitoses de "auxilio a la rebelión", i l'exili de centenars de milers de persones. A destacar l'assassinat de centenars de mestres (memorables "La lengua de las mariposas" i "El mestre que va prometre el mar") i la depuració de milers de docents, entre els quals l'estimat Mestre Esteve de l'Ateneu Santfeliuenc. Una violència brutal i sistemàtica, emparada, promoguda i dirigida des del govern rebel, i executada pel mateix exèrcit i per les milícies falangistes. Una violència des del govern que es va prolongar durant dècades.
• en la zona que es va mantenir fidel a la legalitat republicana, el cop d'estat va ser frenat en moltes ciutats pels treballadors que havien estat armats. Allò va provocar que, especialment els sindicats a la CNT i dirigits per la FAI, i amb les armes a la mà, impulsessin la revolució social a la zona republicana, amb la convicció que es podien guanyar alhora la guerra i la revolució. Quina paradoxa: Franco va provocar la revolució que deia que volia evitar... En aquelles circumstàncies van passar dues coses més: una, la reorganització de les organitzacions polítiques, que a Catalunya va comportar la fundació del PSUC el 23 de juliol de 1936, i la pèrdua del poder efectiu de la Generalitat en mans dels Comitès de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Els primers mesos de la revolució van comportar l'assassinat de milers de persones considerades contrarevolucionàries: grans i petits propietaris i capellans i monges, acusats de ser còmplices del cop d'estat per l'adhesió ràpida i amb molt poques excepcions de la jerarquia catòlica espanyola al sector rebel de l'exèrcit i la seva posterior qualificació de "creuada". A Sant Feliu, van ser assassinades a sang freda 14 persones la nit del 22 al 23 d'agost. A Catalunya, la Generalitat no va recuperar el poder efectiu fins als malaurats Fets de Maig de 1937, que va posar fi a la violència de les milícies bàsicament anarquistes. Un exemple clar van ser els Fets de la Fatarella, a gener de 1937, en què les milícies obreres van afusellar a 34 pagesos petits propietaris que s'oposaven a la col·lectivització de les terres. El llibre "El secret del brigadista", d'Andreu Claret es basa en aquell horror. Però, a diferència del terror franquista, aquesta violència es feia al marge i en contra del govern democràtic, i va tenir una durada de deu mesos. Excessiva i injustificable, òbviament, però de durada, abast i responsabilitats molt diferents i inferiors al terror franquista. De fet, el pare de l'escriptor, de nom també Andreu Claret, va ser nomenat pel president Companys per aclarir els fets de la Fatarella i per recuperar-hi les institucions democràtiques i la convivència social. Una voluntat política de recuperació de la normalitat democràtica clarament diferent de la voluntat política d'exterminació dels adversaris que va ordenar el govern franquista.