Etiquetes

El Frente Judaico i el Frente de Liberación de Judea dos mil anys després.

(leer en castellano)

La imatge està bé (jo he encerclat "ni nos escuchan ni se escuchan"), però cap imatge o clip de video sobre les eternes picabaralles internes al sí de l'esquerra superarà aquesta mítica, meravellosa i sempre actual escena de "La vida de Brian":
Sublim... Real como la vida misma.

A partir d'aquí, he volgut fer un escrit en tres parts:
  1. una mica d'història sobre els orígens fa 10 o 12 anys d'una esperança, 
  2. la urgència actual d'una supervivència 
  3. i la necessitat futura d'un projecte polític propi potent, consistent i viable més enllà de la socialdemocràcia. 
Si coneixeu la història entre 2015 i 2025, us podeu saltar el primer punt, el més llarg dels tres.

1/3. Els orígens d'una esperança.
Izquierda Unida es va fundar l'any 1986 com una federació de partits amb el nucli principal del Partit Comunista d'Espanya, que havia concorregut com a tal a totes les eleccions des de 1977. A Catalunya, el PSUC va presentar-se amb les seves sigles històriques fins al febrer de 1987, que es va convertir majoritàriament en Iniciativa per Catalunya, un sector minoritari en EUiA i avui, ens hem tornat a unificar, amb molta altra gent, en els Comuns a Catalunya i Sumar a tot l'Estat.

Podemos va néixer i créixer entorn de la crisi econòmica de 2008 i l'ocupació de les places i carrers de tota Espanya (també a Sant Feliu) entorn de 15-M de 2011 a partir  del rebuig a "la vella política", Izquierda Unida i Iniciativa-EUiA inclosos . Es va presentar per primer cop a les europees de 2014, a les autonòmiques i municipals de 2015 (primera legislatura d'Ada Colau a Barcelona, de Manuela Marchena a Madrid i de tants ajuntaments del canvi) i per primer cop a unes generals el 20 de desembre de 2015. A moltes comunitats de l'Estat, Izquierda Unida i Podemos van anar en llistes separades. A Catalunya (com al País Valencià o a Galícia), afortunadament, vam anar junts en la candidatura En Comú Podem.

Els resultats d'aquelles eleccions generals del 20 de desembre de 15 van ser brutals en tots els àmbits electorals: 
El rei va encarregar a Mariano Rajoy la formació de govern, però conscient que no podia tenir majoria, va declinar la proposta. Com que ningú va poder formar una majoria de govern suficient, es van haver de repetir les eleccions, que van tenir lloc el 26 de juny de 2016. En aquells sis mesos, hi va haver molts moviments i molta pressió perquè Izquierda Unida i Podemos anessin junts a tot l'Estat. Tres alcaldes catalans ens vam adreçar a l'abril a totes dues organitzacions demanant aquesta unitat. Finalment, vam aconseguir anar junts en la coalició Unidos Podemos, que pensàvem que milloraria encara més els resultats. 

Però no va ser aixi i els resultats de les eleccions generals del 26 de juny de 2016 van ser decepcionants:
  • no a Sant Feliu, on vam tornar a guanyar per àmpliament... però van votar unes dues mil persones menys i nosaltres vam perdre uns set-cents vots.
  • a Catalunya
  • Però a Espanya, anant junts no vam poder mantenir el vot. Al desembre del 2015, entre IU i Podemos per separat vam obtenir 6,2 milions de vots, però anant junts sis mesos després vam aconseguir 5,1 milions de vots. Personalment, crec que no vam poder o saber convèncer a més d'un milió de votants que la coalició tenia la suficient consistència i credibilitat. I això que segurament vam captar algun vot del PSOE, que va obtenir el resultat més baix de tota la seva història: només 85 diputats, i nosaltres en vam tenir 71. Hi havia sensació de "sorpasso"... però no va poder ser.
Aquell estiu, el rei va tornar a encarregar a Mariano Rajoy la formació de govern. El PP va arribar a un acord amb Ciutadans i va demanar l'abstenció del PSOE. Tenien 170 vots. Vox, aquell any, no en tenia ni un: 0,20% dels vots. El 27 d'octubre, en primera votació, 170 vots a favor i 180 en contra. Pressió  mediàtica impressionant al PSOE i el seu secretari general, Pedro Sánchez, partidari del "no és no", es veu obligat a dimitir . Dos dies després, en 2a votació, una part del PSOE s'absté i així Mariano Rajoy és escollit president: 170 a favor, 111 en contra i 68 abstencions. 

2017 i 2018 van ser anys de molta turbulència política: sobretot, pel procés independentista i les investigacions judicials contra el PP. En aquell context, Pedro Sánchez fa una campanya extraordinària recorrent tota Espanya i recupera la secretaria general del PSOE al juny de 2017, imposant-se a l'oficialista Susana Díaz. El govern del PP fa la salvatjada de la repressió de l'independentisme i l'empresonament dels seus líders, segurament també per passar de puntetes sobre la investigació judicial de la seva pròpia corrupció. Allò va alimentar també Vox. I va arribar el 25 de maig de 2018, en què l'Audiència Nacional va dictar sentència sobre el cas Gürtel i, textualment, va establir que el Partit Popular es va beneficiar d'una trama de corrupció, ja que les persones condemnades i vinculades al PP  “produjeron beneficios económicos cuantificables al Partido Popular, consistentes en la financiación ilegal de actividades y diversos actos políticos realizados en campañas y precampañas electorales para sus candidatos, que de otra manera hubieran tenido que ser sufragados directamente con recursos económicos propios del partido político en cuestión”. La seqüència dels fets després d'aquell dia va ser vertiginosa:
  • 25 de maig de 2018: el PP és condemnat com a partit beneficiari de la corrupció.
  • 26 de maig de 2018: el PSOE presenta una moció de censura i proposa a Pedro Sánchez com a president del Govern.
  • 27 de maig de 2018: la presidenta del Congrés, Ana Pastor (PP) convoca el debat i la votació de la moció en el mínim temps legal possible, per no donar temps a lligar tots els acords: 3 dies. 
  • 31 de maig de 2018: Comença el debat de la moció. El PNB confirma que donarà suport a la moció de censura.
  • 1 de juny de 2018: Acaba el debat i se sotmet a votació. La moció de censura s'aprova (180 a favor, 169 en contra, 1 abstenciño) i Pedro Sánchez és proclamat president de govern.
Sense majoria estable suficient i sense poder aprovar el pressupost de 2019, Pedro Sánchez va convocar eleccions el 28 d'abril de 2019. També hi vam anar com a coalició: Unidas Podemos. El PSOE va pujar fins a 7,5 milions de vots (123 diputats) i nosaltres vam baixar fins a 3,8 milions de vots (42 diputats). Com que en aquell moment el PSOE no va poder formar cap acord de govern, Pedro Sánchez va convocar una repetició de les eleccions el 10 de novembre de 2019. La participació va baixar molt en aquells cinc mesos: del 72% del 28 d'abril al 66% del 10 de novembre. El PSOE va perdre 700.000 vots (120 diputats), nosaltres en vam perdre 600.000 (35 diputats), el PP va pujar (89 diputats), Vox va irrompre amb força (52 diputats) i Ciutadans es va enfonsar (10 diputats). Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van llegir amb rapidesa els resultats i només dos dies després, el 12 de novembre de 2019, van anunciar el primer govern de coalició d'esquerres des de la victòria del Frente Popular a les eleccions generals de febrer de 1936. Aquesta foto va ser mítica i va generar una enorme esperança:

Aquest acord va ser ratificat en el Congrés dels Diputats el dia 7 de gener de 2020 amb un resultat ajustadíssim: 167 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions. Després, ja és sabut: en el context de la pandèmia (març de 2020), l'erupció del volcà de la Palma (setembre de 2021) i la invasió russa d'Ucraïna (febrer de 2022) vam tirar endavant moltes, moltíssimes decisions de govern beneficioses per a la classe treballadora del nostre país i per a l'enfortiment de la nostra democràcia. Pablo Iglesias va dimitir el maig de 2021 per presentar-se a les eleccions de la Comunitat de Madrid, i Yolanda Díaz en va prendre el relleu. I així vam arribar a les eleccions generals del 23 de juliol de 2023, poques setmanes després dels pèssims resultats per a l'esquerra de les autonòmiques i les municipals de fa 3 anys. Un resum dels resultats de les darreres eleccions generals espanyoles:
  • va guanyar les eleccions el PP, amb 8,2 milions de vots (137 diputats)
  • el PSOE va quedar segon, amb 7,8 milions de vots (121 diputats)
  • Vox va quedar tercer, amb 3,1 milions de vots (33 diputats). Ciutadans ja no es va presentar. La suma de PP i Vox fa 170 diputats en un Congrés amb 350 escons. Els n'hi falten 6 per a la majoria absoluta)
  • Nosaltres, amb el nom de Unidas Podemos, vam obtenir 3 milions de vots i 31 diputats. Un conjunt de males relacions personals i de pèssimes decisions porten al trencament d'Unidas Podemos al desembre de 2023. Els cinc diputats de Podemos passen al grup mixt i nosaltres, Sumar i totes les confluències, ens quedem amb 26 diputats.
  • Els partits sobiranistes de dretes (PNB, Junts) i esquerres (ERC, Bildu, BNG) sumen 26 vots.
En un primer intent d'investidura el 27 i el 29 de setembre, Alberto Núñez Feijóo no aconsegueix la majoria absoluta: 172 vots a favor i 178 vots en contra. Pedro Sánchez es va presentar en una segona votació d'investidura el 16 de novembre de 2023, i sí que va obtenir la majoria absoluta: 179 vots a favor i 171 vots en contra. Per a la dreta i la ultradreta, cada cop amb discursos més similars, Pedro Sánchez és l'okupa de la Moncloa. I no han estat capaços de generar un mínim de discurs polític que no giri entorn de la desqualificació i l'insult permanent al president i el seu entorn. En aquesta estratègia de desgast permanent, Alberto Núñez Feijóo va ordenar un degoteig d'eleccions autonòmiques per castigar, una elecció rere una altra, als socialistes i a la seva esquerra, per visibilitzar la debacle dels dos i presentar-se com a única opció de govern a les generals de 2027, que és el que realment importa a PP i a Vox. I així passo al segon punt.

2/3. La urgència de la supervivència.
En el marc d'aquesta estratègia permanent de PP i també de Vox d'atacs indiscriminats contra el Govern i el President al Congrés i al Senat, d'instrumentalització d'un sector de la justícia i de màquina del fang als seus "mitjans de comunicació" afins, el PP va optar per continuar "matant a pessigades" al PSOE i al conjunt de l'esquerra amb la convocatòria avançada d'eleccions autonòmiques. Recordem-ho:  a Extremadura (21/12/25), a l'Aragó (08/02/26) i a Castella i Lleó (15/03/26), just abans de les que ja tocaven a Andalusia, el proper 17 de maig. Les tres eleccions ja fetes les ha guanyades el PP, però no li ha servit de gaire: depèn encara més de Vox i els socialistes han resistit millor del que ells mateixos preveien. I nosaltres......... doncs........ ehem.....

A Extremadura vam fer bé el que havíem de fer: una única candidatura de tota l'esquerra "a l'esquerra del PSOE", amb una candidata coneguda i reconeguda a Extremadura i un molt bon programa concret i arrelat al la regió. El resultat va ser positiu: en un parlament regional de 65 escons, vam passar de tenir 4 parlamentaris a tenir-ne 7, amb un 10,3% dels vots.

Amb aquest bon precedent, semblava que la lliçó d'una unitat mínimament sòlida s'hauria hagut d'aprendre... Però ni així: a l'Aragó, IU i Podemos separats i llista de la Chunta Aragonesista. Resultat: IU es queda pels pèls el diputat que tenia Podemos i la CHA dobla resultats. I a Castella i Lleó encara pitjor: Podemos té un 0,8% de vots i perd el representant que tenia, IU té un 2,2% de vot i també es menja un torrat. "¡Ni nos escuchan, ni se escuchan!"

Per pura supervivència i a l'últim moment, agafant-se al moviment de Gabriel Rufián per intentar aglutinar el vot de l'esquerra més enllà de la socialdemocràcia, Podemos accepta anar amb IU i altres forces i accepta Antonio Maíllo de candidat al president de la Junta. Però gairebé immediatament fa un comunicat gairebé disculpant-se....... Increïble... Com si no sabessin ni matemàtiques no geografia... I això que només estem parlant d'una coalició electoral!

Perquè anar junts i en coalició és una condició necessària però no suficient si es vol anar més enllà de la mera supervivència i si es vol respondre honestament la gran qüestió: per fer què, per construir què, començant avui i pensant en demà?

I així passo al tercer i darrer punt.

3/3. La necessitat d'un projecte polític consistent i viable més enllà de la socialdemocràcia.
Encara no he pogut veure la pel·lícula "La gran ambición"



Enviar missatge per correu electrònic
Labels:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada