Per un partit de treballadors i treballadores de tota classe.

Mural de Ricard Pujadas, a la seu del sindicat (CCOO, és clar) a Cornellà.

Article llarg, amb dues parts: 1) El preàmbul, i 2) Cinc propostes.

1. EL PREÀMBUL.

La Constitució Espanyola de 1931 afirmava al seu primer article, en el seu original en castellà: "España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia". La frase que he subratllat em sembla una afirmació d'una importància política extraordinària: per la importància concedida al treball i pel reconeixement de la pluralitat de formes de treball.

Amb aquesta rotunditat, la Constitució de la República establia que el treball en totes les seves formes és la base de la ciutadania, que converteix a les persones en iguals per sobre del seu llinatge, la seva fortuna, el seu origen. I reconeix, amb l'expressió "trabajadores de toda clase", que el treball no és només el treball manual industrial, sinó tota activitat humana que té com a objecte la creació d'un producte o la prestació d'un servei vinculats al cobrament d'un salari. La Constitució de la República reconeixia i posava en valor el treball dels obrers i les obreres industrials, dels pagesos i de les pageses, però també dels i de les artistes, dels metges i de les metgesses, dels i de les mestres (els primers ciutadans de la República!), dels i de les periodistes, dels i de les artistes, dels i de les comerciants i dependents, sastres, perruquers, ferrers, fusters, etc etc etc. 

A mi em sembla que el principi recollit en aquest article de la Constitució republicana és clar i plenament vigent avui: els treballadors i les treballadores són totes les persones que viuen de la seva força de treball, sigui la seva habilitat manual, els seus coneixements científics, la seva creativitat artística o el seu talent en la forma que sigui, que presten bé a un empresari privat, bé a una administració pública per un salari pactat personalment però lligat, gràcies a la lluita imprescindible dels sindicats des de la seva creació, a un conveni col·lectiu. No cal dir que també els autònoms i les autònomes, en la mesura que viuen de la seva força de treball i no de les rendes de cap propietat, cartera de valors o herència. És aquesta mateixa concepció la que defensen històricament els sindicats de la classe treballadora: no s'adrecen només als treballadors manuals del camp, la construcció o la indústria, sinó que els sindicats de classe tenen les seves sectorials de Sanitat, d'Ensenyament, de Cultura, del Comerç, de Serveis a la Ciutadania, etc. És sabut que existeixen altres alternatives sindicals (de funcionaris com si no fossin també assalariats; exclusivament de metges, infermeres o mestres posant l'accent més en la pròpia especificitat que en el caràcter comú del treball assalariat, etc), però és el sindicalisme de classe, unitari, representatiu i reivindicatiu el qui millor defensa els interessos del conjunt dels treballadors i de les treballadores d'una societat. En el meu cas, aquest sindicat són les Comissions Obreres. Altres persones tenen altres opcions sindicals, i el que és fonamental és la unitat d'acció entre tots ells.

No és aquí el lloc per fer un resum de la història de les lluites del món del treball en el darrer segle, però sí que és pertinent un resum. més que brevíssim. Conscients que la vida personal i l'organització social va molt enllà del món del treball, els treballadors i les treballadores van constituir i continuen organitzant-se en partits polítics. Fins ben bé l'esclat de la II Guerra Mundial, els partits es definien com a partits dels treballadors (partits socialistes i comunistes, a més dels moviments anarquistes) i partits vinculats als interessos i valors de la propietat o el patrimoni (partits de dretes). Amb la recuperació econòmica posterior als acords socials posteriors a la II Guerra Mundial i que van comportar l'anomenat "Estat del benestar", i el creixement d'un sector de treballadors i treballadores vinculats a professions liberals (metges, advocats,...), directius i administratius d'empreses, sector serveis creixents (mestres, cultura,...) amb una major estabilitat laboral i major salaris, que, conjuntament amb l'aparició de les ràdios i les televisions a la segona meitat del segle XX, van introduir interessadament i van difondre insistentment la idea de "classe mitjana", oposant-la tant als empresaris i rendistes com a la classe treballadora, reduïda en aquesta concepció interessada als obrers industrials; del camp i de la construcció. La classe mitjana apareix posteriorment com a nou subjecte polític, objectiu dels nous partits de centre (és a dir, de dretes però amagant els interessos reals que defensen) i també dels partits socialistes o socialdemòcrates, en un fenomen que va tenir lloc als països anomenats del Primer Món, sobretot a l'Europa Occidental. En aquests països, només els partits comunistes s'autodefinien com a partits de la classe treballadora, representants i dirigents de la immensa majoria social dels treballadors i les treballadores de tota classe. Així va ser, a Catalunya, el PSUC des de la seva fundació fins a la seva crisi i reconversió. També el més gran dels partits comunistes occidentals, el PCI, el Partit Comunista d'Itàlia. La caiguda del mur de Berlín (1989) i l'autodissolució de la URSS (1991) van causar mutacions profundes de la major part dels partits comunistes occidentals, i el rebuig als partits comunistes dels països europeus que havien viscut sota l'estalinisme. La convicció i la voluntat d'Enrico Berlinguer de construir un partit democràtic de la classe treballadora per conquerir el poder per via de les urnes i no de cap moment revolucionari, el conegut com a "Eurocomunisme", no va prosperar en aquell final del segle passat.

El segle XXI ha tingut, en el seu primer quart de vida, dos moments enormes i globals de crisi: la crisi financera de 2008 i la pandèmia de 2020. S'han sobreposat i unit a l'evident i gravíssima emergència climàtica provocada per la sobreexplotació dels recursos naturals i de l'abús sense control dels combustibles fòssils. La gestió d'aquestes tres crisis ha deixat un món més polaritzat: rics cada cop més super-rics i amb més poder, empobriment de la "classe mitjana", treballadores i treballadors precaris cada cop més pobres i creixement de la desigualtat i de la frustració social. En la meva opinió personal, un paper similar al de la televisió a la segona meitat del segle passat per introduir i consolidar el concepte de classe mitjana i de centre polític, el juguen avui dia les xarxes socials per introduir i consolidar una anàlisi interessada i distorsionada (la política i la immigració com a causants d'aquesta situació) i una solució enverinada i suïcida: les opcions d'extrema dreta.

En conjunt, les forces d'esquerres després de la desaparició del contrapès al capitalisme salvatge que representava la URSS, no hem sabut construir i compartir una proposta política viable de superació de les desigualtats i de combat a l'emergència climàtica. En absència d'aquesta proposta estratègica d'un camí a llarg termini que anem recorrent etapa a etapa, ens presentem a cada elecció o enfoquem cada conflicte amb mirades immediatistes i en competició o amb bronca entre nosaltres mateixos. Sí que hi ha moments esperançadors, com la participació d'Unidas Podemos al primer govern de coalició d'esquerres a Espanya, però malauradament no som capaços de consolidar l'esperança.

Però, tanmateix, és plenament vigent la necessitat de construir un projecte polític viable i social i electoralment majoritari per avançar en termes de justícia social i de sostenibilitat climàtica. Un projecte polític així no s'aborda només amb inversió pública i política fiscal progressiva, com proposen els i les socialistes, sinó que requereix nous models i noves regles per definir i construir, per fi, la democràcia econòmica. 

I "tenim alguns vímets per fer aquesta cistella": de manera destacada, les lluites del sindicalisme de classe en defensa dels drets dels treballadors i les treballadores (com recentment les cambreres d'hotel o les treballadores de la llar), i la capacitat de consolidar aquests drets en lleis que afavoreixin als treballadors i treballadores de tota classe, des dels increments de salari mínim i pensions, fins a la reducció de la temporalitat dels contractes laborals o la jornada. I ho hem fet estant al govern, ho hem fet amb Yolanda Díaz al davant del Ministeri, ho hem fet posant el treball, el treball de tota classe, al bell mig de la nostra proposta política.

He fet tot aquest llarg preàmbul per donar context i argument a les propostes que plantejo de cara a la propera assemblea de Catalunya en Comú i a la seva vinculació amb Sumar.

2. CINC PROPOSTES.

1. Crec que Catalunya en Comú (i Sumar) s'haurien de definir com organitzacions que aspiren a representar els treballadors i treballadores de tota classe i a lluitar pel govern i pels interessos  de la classe treballadora, entesa com la immensa majoria d'homes i dones que viuen o aspiren a viure del seu treball, ja sigui manual, intel·lectual o artístic, i no de les seves propietats, herències o carteres de valors. En aquest sentit valdria fer pedagogia, "construir relat", com ja fan els sindicats, que la classe mitjana és classe treballadora, de quin és el seu lloc en el marc de les relacions i els conflictes entre el capital i el treball.
2. Crec que aquesta definició s''hauria de fonamentar en una anàlisi de la realitat social basada en el conflicte d'interessos entre el capital i el treball, entre la immensa minoria de propietaris/àries dels recursos naturals, les empreses, els bancs, les grans corporacions, etc i la immensa majoria de persones que viuen del seu treball. El conflicte capital/treball explica tant la política internacional (propietat dels recursos naturals, etc), com la política nacional (intents de la patronal per desmuntar el sistema impositiu espanyol, resistències a una política pública d'habitatge,...) i la local (planejament urbanístic, control de pisos turístics, etc). En aquest conflicte, Catalunya en Comú (i Sumar) aspiren a ser una força imprescindible i determinant de lluita i de govern a favor dels treballadors i treballadores de tota classe.
3. Crec que Catalunya en Comú ( i Sumar) s'haurien de proposar, com a objectiu polític fonamental, una organització de la societat basada en la democràcia econòmica, en la gestió democràtica de l'economia al servei de la classe treballadora, per aconseguir la justícia social i la sostenibilitat ambiental. Això va més enllà de la visió socialdemòcrata que, posant l'accent en la mal anomenada classe mitjana i el centre polític, es limita bàsicament a una intervenció merament reguladora en el sector privat i una política fiscal progressiva. Catalunya en Comú (i Sumar) es proposen la transformació del model econòmic, basant-se en la propietat pública dels recursos naturals estratègics, el control i la regulació dels beneficis de les grans corporacions, la titularitat i gestió pública dels serveis bàsics (ensenyament, sanitat, dependència,...), etc. Això implica no mirar al centre (ja hi ha una part de l'esquerra que hi mira), sinó elaborar, saber explicar i liderar propostes clarament de classe treballadora en una estratègia de justícia social i sostenibilitat ambiental. L'esquerra transformadora ha de ser, anant més enllà dels lemes, capaç d'explicar la transformació social que proposa. En aquest sentit, caldrien aportacions teòriques i propostes viables del concepte "democràcia econòmica" per part d'economistes, politòlegs, dirigents ecologistes, socials i sindicals, etc. La idea central és que la democràcia ha d'arribar a l'economia, que hi pot haver economia de mercat, però que cal una gestió democràtica de l'economia que barri el pas a una "societat de mercat".
4. Crec que Catalunya en Comú (i Sumar) s'han de fonamentar amb claredat en la seva proposta política estratègica de democràcia econòmica, molt més que en hiperlideratges puntuals, per més rellevants que siguin. I per això és imprescindible fer i tenir organització, consolidar-la més enllà de persones i de resultats electorals. Idees i organització, nous horitzons i persones que els defensin i comparteixin allà on visquin i treballin. Organització amb discurs i proposta global i local, amb visió a curt i també a llarg termini, creïble i reconeixible tant al govern com a l'oposició, amb un mateix nom, amb un mateix projecte.
5. I final. Estic convençut que Catalunya en Comú (i Sumar) han d'intentar fins a l'extenuació la recuperació de la unitat de l'esquerra que mira a l'esquerra, deixant de banda retrets i matisos que en res ajuden a la construcció d'un projecte polític imprescindible. Per raons immediates (ens hi va la continuïtat del Govern de coalició) i per raons de futur (ens hi va la viabilitat i la rellevància de les idees i els valors que defensem, del llegat històric que assumim). 

Hi ha més coses que han d'acabar de definir el nostre projecte i organització (feminisme, qüestió nacional, etc). Però "lo primero es antes", cal començar amb "la p amb la a", i se'ns ha d'entendre tot i a la primera: centralitat del treball, reivindicació d'una concepció àmplia de classe treballadora, democràcia econòmica per avançar en justícia social i climàtica, més organització i estratègia que líders i tàctiques i deixar ja d'una vegada de putejar-nos entre nosaltres.