(1/2). 90 anys de la Guerra Incivil: cal que en parlem encara? què és exactament "passar pàgina"?

 

Mestres: un objectiu prioritari de la barbàrie del franquisme.

Mentre vull escriure amb calma sobre la immensa catàstrofe que va destrossar Espanya fa 90 anys, llegeixo aquest article d'Albert Montagut a "La Vanguardia" sobre Nelson Mandela. Un article que recomano vivament llegir fins a l'última coma i que clava les paraules que jo voldria transmetre amb aquest article: Mandela va entendre que perdonar no significa oblidar, significa impedir que el passat segresti el futur. Una altra convicció de Madiba que recull Albert Montagut: una nació dividida entre vencedors i vençuts està condemnada a prolongar el conflicte. 

Jo considero bastant difícil que, enmig de la Transició espanyola (des de la mort de Franco (1975) fins a l'intent de cop de Tejero (1981) o el primer govern dels socialistes (1982)) es pogués anar gaire més enllà del que es va fer, gaire més enllà de la Llei d'Amnistia d'octubre de 1977. Llegeixo avui moltes crítiques als protagonistes d'aquell moment, però és molt fàcil criticar avui i des del sofà de casa i internet als qui acabaven de sortir en aquell moment de la presó, l'exili i la clandestinitat. Però jo considero molt necessari que les insuficiències i els errors d'aquella llei, que evita investigar com caldria els crims del franquisme, siguin corregides amb tota claredat avui, 90 anys després. En cas contrari, correm el risc no només de "prolongar el conflicte", sinó de tornar a entrar en conflicte, de la mà d'una extrema dreta que ha perdut tot disimul o vergonya. Ho podem veure en les declaracions de dirigents de Vox o partits a la seva dreta defensant un temps en què, diuen, "es contruien pantans, érem la vuitena potència mundial, hi havia casa i treball per a tothom i sempre podies tenir oberta la porta de casa", evitant l'enorme bagatge de mort, por i misèria que va comportar la dictadura.

Estic convençut, per tant, que cal seguir parlant del que va començar fa 90 anys i es va allargar durant 32 llarguíssims mesos, fins al primer dia d'abril de 1939. I que es va perllongar encara 36 anys més, amb situacions i característiques canviants, fins a la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975. I parlar-ne justament per evitar el que deia Mandela pensant en el seu propi país: perquè el desconeixement del passat no ens porti a la seva repetició en el futur!

A mi m'esborronen molts exemples que mostren que no coneixem prou bé el passat: joves que no tenen ni idea de com es vivia a la dictadura i diuen que "enyoren" (???) Franco; dones que fan campanya per partits que volen revisar els drets de les dones, com si al franquisme les dones tinguessin algun dret...; treballadors/es d'aquí que no arriben a final de mes que ataquen no a qui els paga poc, sinó als treballadors/es de fora que fugen de la misèria i intenten guanyar-se la vida; publicacions a xarxes socials exaltant la figura dels dictadors i justificant que "si Yagüe mató en Badajoz fue porque Carrillo mató antes en Paracuellos", sense tenir ni idea de com van ni els calendaris... És clar que cal passar pàgina del franquisme... però després d'haver llegit la pàgina sencera i haver-la comprès en la seva totalitat! Passar pàgina de la Guerra i del franquisme no equival a passar de llarg de la Guerra i del franquisme.