"La paradoja de la frontera: Jesús en Ceuta y la fe olvidada"

 

Tristíssima imatge treta d'aquesta notícia de La Sexta.

Tot el que està passant a Ceuta des de l'entrada de 80.000 persones enganyades el passat 30 de juliol, té una importància extraordinària i un abast que trigarem a veure. 

Des de la geopolítica impulsada pels Estats Units per afeblir Europa amb els seus aliats d'extrema dreta, fins a la difícil recuperació de la confiança entre comunitats a la ciutat de Ceuta (aproximadament meitat cristiana de renda més alta al centre, aproximadament meitat musulmana de renda més baixa als barris, més dues minories rellevants hindú i jueva), passant per 150 persones mortes i que no es poden ignorar ni oblidar, passant per la incomprensible lentitud de reflexos del govern de Pedro Sánchez, passant per l'oportunisme obscè del PP i Vox, negant-se a acollir 500 nenes i adolescents i promovent, amb major o menor intensitat, imatges com la que encapçala aquest article o manifestacions dimecres que ve en suport d'una Ceuta a la qual han tancat totes les portes. 

L'extrema dreta americana, europea i espanyola volen treure profit d'una situació que necessita amb urgència unitat i decisió, claredat en les actuacions i recursos, però no més llenya al foc. La visita d'Aznar a Ceuta és tot el contrari: una demagògia enorme, és apagar foc amb gasolina, és provocar, és prevaricar quan demana expulsions que sap que no s'ajusten a la legislació ni espanyola ni europea. Aznar mostra a les clares l'estratègia de tensió que necessita l'extrema dreta. Cal amb urgència la recuperació d'una estratègia de resolució democràtica i colaborativa de la situació.

Però, més enllà de l'anàlisi política a les diferents escales que cal fer-la, a mi m'han impressionat i molt negativament les imatges de la crema de les misèrrimes cabanes dels nois que encara dormen a les platges i les imatges dels manifestants impedint a la Creu Roja que els reparteixi aliments i objectes d'higiene, acusant a més a la Creu Roja de "màfia". Les imatges d'espanyols a Ceuta que són calcades de les imatges dels israelians bloquejant ajuda a Gaza trenquen el cor, i no tenen justificació possible. Però he trobat, en premsa i xarxes, la veu de centenars de persones que increïblement les justifiquen. També de Sant Feliu, també de persones que es diuen cristianes. Sempre la contradicció, des dels mateixos inicis de l'Església, entre el Déu que és Amor i els conflictes i les guerres promogudes en nom d'aquest mateix Déu, en el fals nom de Déu.

He trobat en el mur de Pelegrí Gargallo, amic de Facebook amb qui tinc moltíssimes coincidències, aquest text, que reprodueixo íntegrament. Les frases en negreta les he seleccionat jo:

En el corazón de Ceuta, donde el mar y las vallas dibujan la frontera entre la desesperación y la esperanza, se libra hoy una batalla que va mucho más allá de la política o el control migratorio. Es una crisis estrictamente humana y, para quienes profesan una fe, una profunda encrucijada espiritual. 

Lo que está ocurriendo en las calles y escolleras ceutíes —el rechazo frontal a los más vulnerables, a los niños y niñas que llegan exhaustos, y el señalamiento a organizaciones humanitarias como la Cruz Roja— no es solo una muestra de crueldad social; es la negación absoluta del mensaje evangélico por parte de quienes dicen defenderlo.

La historia del cristianismo es la historia de una paradoja constante: la de usar el nombre de Dios para justificar el desprecio al prójimo. Hoy, quienes se proclaman custodios de los valores occidentales y cristianos son, a menudo, los primeros en levantar la voz y el puño contra los que no tienen nada. Se ataca la solidaridad, se criminaliza la ayuda y se mira con sospecha la labor de quienes tienden la mano al que sufre. 

Se olvida, de manera deliberada, que el núcleo del mensaje de Jesús de Nazaret jamás estuvo en los templos de piedra ni en los discursos de poder, sino en las periferias del sufrimiento.Si intentamos hacer el ejercicio teológico de situar a Jesús en el siglo XXI, el escenario no admite dudas. Jesús no estaría compartiendo el banquete de los que legislan el rechazo ni se alinearía con quienes jalean el miedo al extranjero. Jesús estaría hoy en Ceuta, mojado, exhausto y al límite de sus fuerzas, al pie de la valla. Sería uno de esos niños que miran con terror un futuro incierto. O estaría, sin la menor duda, al lado de los voluntarios de la Cruz Roja, sanando heridas, repartiendo mantas y ofreciendo esa dignidad que el mundo les niega. 

Para el Evangelio, el rostro de Dios no se esconde en los símbolos patrióticos, sino en el rostro del migrante: "Fui forastero y me hospedasteis" (Mateo 25:35). El verdadero drama de Ceuta es que desborda la hipocresía de una sociedad que se dice creyente pero actúa desde el egoísmo. Quemar las pertenencias de un migrante, insultar al que ayuda o exigir la expulsión desalmada de un menor de edad no es defender ninguna fe; es crucificar de nuevo el espíritu de compasión que sostiene a la humanidad. Cuando la religión se vacía de misericordia, se convierte en un arma arrojadiza, en una ideología del desprecio. 

Ceuta nos interpela a todos. Nos obliga a mirarnos al espejo y decidir si el miedo al otro es más fuerte que nuestra capacidad de amar y acoger. Mientras se siga persiguiendo al vulnerable y hostigando al que socorre, la historia volverá a juzgarnos de la misma manera: como aquellos que, viendo el sufrimiento en su propia puerta, prefirieron mirar hacia otro lado y lavarse las manos.

I acabo amb l'enyorat Perich: esperant que la violència no generi cap mort (com ho desitjaria l'extrema dreta, que ha tancat sota pany i forrellat els seus morts al Tarajal quan Rajoy era president, i dels quals la "Justícia" tampoc ha sabut trobar cap responsable) i que aquest "no maten más por Dios" sigui entès amb l'amplitud que requereix el respecte que mereix tota persona humana: