50 ANYS DE L'ESCOLA MONMANY: UNA VISIÓ PERSONAL I UN AGRAÏMENT INFINIT!!!
 |
| Pancarta que dóna la benvinguda a l'escola i anuncia la celebració! |
 |
| Curs 1985-86. Comiat de la Verònica Lucas, que va anar a viure a l'Hospitalet. |
Com he explicat en el meu homenatge particular als 50 anys del Gaudí, a l'estiu de 1981 em vaig presentar a oposicions de Mestre d’EGB, armat amb la meva llicenciatura en Químiques i el meu diploma de Mestre de Català. El curs 1981-82 va ser el meu últim any de “profe de cata” com a interí al llavors Colegio Modelo, avui Escola Falguera, i el curs 1982-83 em van destinar com propietar provisional d’una plaça a l'Escola Pau Vila, on vaig ser tutor, per primera vegada, de 1r d’EGB (aquell any hi havia quatre primers…!). Va ser un curs ple de novetats per a mi, que recordo amb molt de carinyo, i on vaig aprendre molt, moltíssim. Finalment, a juny de 1983 em van donar la meva plaça definitiva a l'Escola Josep Monmany. Casualment, a qui llavors era professor provisional al Monmany, el company Emili Roura, li van donar plaça definitiva al Pau Vila. L'Emili i jo, que volíem continuar als nostres centres respectius, vam plantejar als respectius directors que tramitessin una permuta de places. Per part del director del Monmany, el recordat i estimat Julio Herrero, no hi va haver cap problema i va tramitar de seguida la petició de permuta a Inspecció d’Ensenyament. Però per part del director del Pau Vila, C. del C., hi va posar problemes perquè jo havia estat un professor “conflictiu" i havia de plantejar al claustre si tramitava la petició de permuta o no. El tema va arribar a un claustre on es va debatre exclusivament sobre mi davant meu, ja que jo em vaig negar a abandonar la sala. Va ser molt tens i desagradable, i finalment el claustre va votar per un sol vot de diferència que el director no tramités la permuta i que, per tant, me n'anés el curs següent i definitivament al Monmany. I així, al setembre de 1983, em vaig convertir en el tutor d'un dels tres primers d'EGB de l'Escola Monmany. Cal entendre el context del moment: molts i moltes mestres més grans i més conservadors tenien els seus dubtes sobre la gestió del professorat en el nou marc del Govern de la Generalitat, i van plantejar mobilitzacions, assemblees, protestes amb el lema "¡Autonomía sí, traspaso de funcionarios no!". Uns quants mestres més joves i progressistes hi replicàvem frontalment, en les mateixes assemblees, als claustres, als mitjans de comunicació locals... Jo mateix vaig escriure a "La Vinya del Puntaire", l'article "Volem escoles catalanes i democràtiques" que no era precisament per fer amics... El cert és que hi va haver moltes transicions a la Transició... El temps, que no ho cura tot però sí moltes coses, va fer que alguns dels mestres llavors antagonistes frontals ens convertíssim en bons amics i riguéssim d'aquelles i altres batalletes sopant a casa seva o a casa nostra.
El setembre de 1983 vaig començar com a tutor de la classe de 1r A d'EGB. L'any de l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura i de la numeració fins a 100, l'any de nens i nenes plens de curiositat i ganes d'aprendre, amb 42 alumnes a l'aula. Teníem un llibre de lectura que era preciós: "Pan con chocolate", de editorial Teide, però ens basàvem en textos lliures a partir de les vivències dels nens i nenes durant el cap de setmana. Amb aquell primer grup vaig fer 2n d'EGB. I vaig tornar a fer 1r i 2n els cursos 85-86 i 86-87 respectivament. Van ser quatre anys molt intensos, plens de bones experiències i molts aprenentatges. Entre d'altres coses que recordo vivament, hi havia les tardes de dimecres en tallers (impressió, dansa, costura, hort escolar,...) en què es barrejaven tots els nens i nenes del Cicle Inicial i hi participaven força mares i alguns pares, i les primeres colònies del Cicle Inicial, les primeres de les quals al Mas Banyeres, a Centelles, el maig de 1984. He d'agrair infinitament al director Julio Herrero i al conjunt de companys i companyes del claustre la llibertat que vaig tenir en tot moment per plantejar i aplicar les propostes educatives que els vaig exposar en aquells anys.
Vaig marxar del Monmany al juny de 1987. Uns mesos abans, l'Àngel Merino em va explicar que Ajuntament i Generalitat volien crear el Centre de Normalització Lingüística i em va proposar que en fos el director. Ho vaig dubtar, perquè justament el curs 1987-88 es va preparar a tota Catalunya la introducció al curs següent de la immersió lingüística a P4, i la informació corresponent a les famílies en el període de preinscripció de febrer de 1988. En aquell context, jo vaig participar en una massiva reunió informativa en aquelles dates a la biblioteca del Monmany, en què vaig exposar la meva convicció que la immersió no pretén fer canviar de llengua, sinó afegir una llengua. La reunió va ser difícil a l'inici però molt cordial i plena de bon ambient al final. Però finalment vaig deixar l'ensenyament primari i vaig anar com a director al CNL Roses. Vaig tornar després a la docència (curs 1993-94), però ja havia fet oposicions a Secundària i vaig anar a l'IFP Esteve Terradas, a Cornellá.
Quatre anys després que em fitxés per al CNL, el mateix Àngel Merino em va proposar ser candidat d'Iniciativa per Catalunya a les eleccions municipals de 1991, i aquí va començar la meva segona etapa de relació amb el Monmany, etapa en què vaig tenir la inesperada i millor sorpresa de la meva vida. Llegiu, llegiu...
En els meus primers anys de regidor d'Educació, es va implantar progressivament la Llei d'Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE), aprovada el 1990. Així, el curs 1992-93 es van implantar les aules de P3, al juny del curs 1995-96 van marxar els darrers nois i noies de 8è d'EGB i els nois i noies que acabaven 6è van marxar també de l'escola per fer 1r d'ESO. L'Escola Monmany, i totes, van arribar al setembre de 1996 a la seva configuració actual: de P3 a 6è de Primària. Fins avui, 22 anys d'escola d'EGB i 28 anys d'escola de Primària. A aquests dos canvis generals, l'Escola Monmany n'hi va afegir un de particular: al setembre de 1995 s'hi va ubicar l'Escola d'Adults, el Centre de Formació de Persones Adultes Mestre Esteve.
L'Escola de Persones Adultes s'havia creat el 1980, tot just recuperats els ajuntaments democràtics, però no havia tingut un espai propi i amb serveis suficients, aspecte llargament reivindicat per la pròpia Escola d'Adults i per l'Ajuntament a la Generalitat. Després de moltes negociacions, finalment la Generalitat va fer obres al que havia estat l'aparcament de l'Escola Monmany, i el 26 d'octubre de 1995 el conseller Antoni Comas i l'alcalde Francesc Baltasar van inaugurar oficialment el CFPA Mestre Esteve, essent-ne directora Àngels Almendros. Era una bona ubicació, que tenia l'acord del claustre de les escoles Monmany i de Persones Adultes, de la Generalitat i de l'Ajuntament. Un acord que, amb govern del PSC i CiU i amb l'alcalde Juan Antonio Vázquez, es va trencar traslladant l'Escola de Persones Adultes contra l'opinió del claustre i de l'alumnat del CFPA a la seva ubicació actual, a Aula Sant Feliu, a l'antiga escola Jaume Balmes, quinze anys després, al setembre de 2010.
Torno a la meva vinculació al Monmany. Quan vaig entrar a l'Ajuntament com a regidor, l'Àngel Merino em va donar tot de bons consells. Un d'ells era que visités un cop al trimestre als equips directius i a les juntes de les Associacions de pares i mares de les escoles públiques, per tenir una informació permanent i de primera mà tant dels centres com de l'estat de l'educació i de la ciutat. Ho vaig fer tan regularment com vaig poder, com a mínim a inicis i a final de curs. A l'Escola Monmany, al curs 1998-99 la directora era l'Àngels Boza i a l'AMPA la presidenta era l'estimada i enyorada Rosaura Figueras i la secretària era Cèlia Cano. A les reunions trimestrals amb l'AMPA, els temes habituals (pintura del centre, necessitats de renovació o reforma, etc) s'abordaven amb calma per la Rosaura i si jo deia que tal cosa o tal altra no es podien fer d'immediat o ja ho parlaríem amb Delegació, sempre intervenia la Cèlia amb més intensitat i vehemència: xocàvem sovint, he de confessar. Feien un molt, molt bon equip. Al març de 1999, a Iniciativa vam fer una festa al Casino per celebrar els 20 anys d'alcaldia. Hi vam convidar totes les entitats, i va tenir una gran assistència. Per l'AMPA del Monmany van venir cinc o sis mares, entre les quals la Cèlia. Ella diu que no sap ni com ni per què, però em va dir que si volia ballar. Estava guapíssima, irresistible... i no em vaig resistir. Fa vint-i-cinc anys i mig d'aquell ball... i el Monmany en va donar la dona de la meva vida. Com no puc estar personalment infinitament agraït a l'Escola Monmany?
Quatre anys després, a la tardor de 2003, Catalunya va iniciar un camí de set anys en què, en la meva opinió, vam tenir els dos governs millors del país: els governs tripartits d'esquerres, primer amb Pasqual Maragall, després amb José Montilla. El balanç al Baix Llobregat i a Sant Feliu va ser espectacular. De negociar amb comptagotes les inversions en educació en 23 anys de pujolisme (de fet, per salvar l'Escola Falguera la va construir l'Ajuntament!), vam passar a governs que creien i apostaven fermament per l'Escola pública. Entre 2003 i 2010, la Generalitat va construir una escola nova (Martí i Pol, al Mas Lluí, 2004), va refer completament de nou dues escoles (Nadal, 2006, i Pau Vila, 2010) i va remodelar totalment l'Escola Monmany, en unes obres que van començar a finals de 2008, van acabar al gener de 2010 i que han deixat la configuració actual del centre. Recordem-ho: a la planta baixa, Serveis Educatius de la Generalitat, incloent el Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius (CREDA), amb caràcter comarcal, i els dos pisos superiors per a l'alumnat d'Infantil-3 fins a 6è de Primària, amb cursos amb 1 o 2 línies, segons la matriculació de cada any.
Cinquanta anys de l'Escola Monmany a Sant Feliu: desenes de professors i professores que han donat el millor de sí per educar a centenars, potser alguns milers, de nens i nenes en algun moment, de ciutadans i de ciutadanes en tot moment, molts pares i mares que des de l'associació de famílies han ajudat que el Monmany sigui una gran escola, conserges i personal administratiu i de serveis sense els quals el Monmany no podria tenir el seu alt nivell de qualitat. Jo hi vaig aprendre molt, vaig gaudir l'Escola intensament, i voldria transmetre el meu agraïment als companys i companyes amb qui vaig treballar fa quaranta anys, i a tot el professorat que ha continuat fent gran l'escola. Com que m'és impossible fer-ho individualment, vull explicitar el meu agraïment i homenatge als directors i directores de l'Escola, en representació de tot el professorat i les persones vinculades a l'Escola Monmany:
- Julio Herrero, de 1974 a 1996,
- Àngels Boza, de 1996 a 2000,
- M. Teresa Naval, de 2000 a 2008,
- Sònia Blanco, de 2008 a 2020,
- Maribel Castelló, des de 2020 i en l'actualitat.
Professorat de tots els cursos i àrees, pares i mares de les juntes de les AFA, conserges, personal administratiu, treballadors i treballadores de la neteja i del manteniment... per 50 anys de bona feina,
i a tot l'alumnat que vaig tenir, per tot el que vaig aprendre amb elles i ells
GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES!!!
Comentaris