Una aproximació a la història de les escoles de Sant Feliu (2a part, des de 1960)
 |
| Fotograma del vídeo de l'Ajuntament "La memòria present" |
Acabava la primera part de la història de les nostres escoles al 1960, quan Espanya començava el camí de la recuperació econòmica després del Plan de Estabilización de 1959. La dictadura franquista continuava, però es van acabar dues llarguíssimes i duríssimes dècades de postguerra amb fam i misèria arreu, també a Sant Feliu. Un Sant Feliu que tenia quatre escoles religioses (Mercedàries, Franceses, Padres i Sant Ferran) i només una escola pública (Lahoz Burgos, actual Escola Nadal).
Amb la primera immigració, hi ha una necessitat creixent de places escolars. A primers dels anys seixanta, es crea el Liceo Llobregat, al carrer Sant Llorenç. En són els impulsors i professors el senyor Ramon Bernaus i la seva filla Remei. Va estar actiu durant poc més de vint anys, i va tancar les portes el curs 1981-82. També al llarg dels inicis i mitjans dels seixanta, es van crear l'Acadèmia Godes, si no tinc mal entès al carrer Falguera, i l'Acadèmia Comercial, a la plaça de la Salut.
En aquell marc de recuperació econòmica i d'una incipient represa cultural, un grup de famílies amb professions liberals i un grup de mestres molt joves i apassionats de la renovació pedagògica va voler buscar una alternativa a l'escola religiosa i a l'escola franquista. Va nèixer així, al 1968, l'Escola Mestral, que es defineix des del principi, com una escola laica i catalana, basada en l'escola activa i constituïda com una cooperativa de pares. Es va ubicar inicialment en una torre a la cantonada de la Rambla amb el carrer Girona, i a primers dels a anys vuitanta es va traslladar a la seva ubicació actual.
Aquell mateix any, el curs 1968-69 es va crear (per primer cop en mig segle!) el segon centre d'ensenyament públic de la nostra ciutat: l'Institut, creat oficialment com a Instituto Nacional de Bachillerato, i que avui coneixem com Institut Olorda. El primer curs va funcionar només amb ensenyament nocturn, i el curs 1969-70 ja va funcionar també amb ensenyament diürn. Molts dels joves treballadors que anaven a nocturn, estaven en contacte amb el naixent moviment sindical a les seves fàbriques. El nocturn de l'Institut va ser un dels grans protagonistes de les mobilitzacions polítiques de Sant Feliu als anys setanta. L’Olorda sempre ha estat ubicat al mateix lloc, i no va tenir una remodelació global de les seves instal·lacions (remodelació llargament reivindicada pel centre i per l'Ajuntament) fins al curs 2008-09.
Tornem a la primària. Tot i aquestes noves escoles i acadèmies, era impossible absorbir, ni de lluny, la quantitat ingent d'infants que arribaven a Sant Feliu a la dècada dels seixanta. La nostra ciutat va doblar la població en 10 anys: de 9.964 habitants a finals de 1960, a 20.596 habitants a finals de 1970. L'escola Lahoz Burgos estava clarament desbordada (a 1966 tenia aules amb seixanta alumnes!) i les escoles privades tampoc podien (en cas que s'hi haguessin ofert) assumir centenars de nous i de noves alumnes. I al curs 1970-71, l'Ajuntament de Sant Feliu decideix encarregar als autobusos Miquel el trasllat diari massiu d'anada i tornada de centenars i centenars de nens i nenes des de la plaça de l'Estació fins a l'escola Isaac Peral, una escola pública a la Zona França de Barcelona, inaugurada aquell mateix 1970. No n'he pogut trobar cap foto, ni cap referència a Internet. Però, insisteixo, crec que entre mil i mil cinc-cents nens i nenes acabats d'arribar a Sant Feliu van anar per primer cop a l'escola… a Barcelona. Aquella escola és avui, per cert. l'Escola Can Clos i ja ha celebrat el seu prfimer mig segle.
Aquesta era la realitat escolar de Sant Feliu a març de 1970, fa poc més de mig segle:
Amb "els nacionals" a petar, amb centenars de nens sense escolaritzar o escolaritzats provisionalment i amb un creixement demogràfic accelerat, amb una pressió social i política al carrer cada cop més i més forta, el franquisme es veu obligat a moure fitxa. I, en la dècada dels setanta, Sant Feliu (i a tota Catalunya, i a tota Espanya) van passar moltes, moltes coses.
En primer lloc, a meitat del primer trimestre del curs 1972-73, es va inaugurar el llavors batejat com a Colegio Modelo, la segona escola pública de primària (llavors EGB!) de la nostra ciutat. Inicialment concebuda com una escola àmplia amb espais molt oberts, va arribar un moment que va arribar a tenir un miler d'alumnes, en espais més compartimentats. A causa de l'evolució demogràfica dels noranta, l'alumnat va disminuir notablement. L'ajuntament va rebutjar totalment qualsevol temptativa de la Generalitat de tancament (llavors jo era regidor d'Ensenyament) i, per contra, va plantejar una alternativa de reconversió de l'edifici de l'escola per ubicar-hi el Martí Dot i de construcció d'un nou centre, per a la ja rebatejada com a Escola Falguera. Mai em cansaré d'agrair la receptivitat al llavors delegat d'Ensenyament, Emili Pons. Lluny de resignar-se al tancament d'una escola, l'Ajuntament va finançar la construcció de la nova escola Falguera i de les obres provisionals a l'Ateneu per a l'alumnat del Martí Dot mentre duressin les obres. Al curs 1999-2000, van entrar en funcionament els dos centres. Quan vaig plegar d'alcalde, vaig fer aquest escrit recordant aquell llarg procés de negociació i el seu molt bon resultat: amb el temps tot es dilueix, però jo sé que aquells dos centres són un altre dels bons llegats de les idees clares i la voluntat d'acord.
A les ciutats i àrees metropolitanes de l'Espanya industrialitzada, a primers dels setanta, es produeix la triple conjunció d'explosió demogràfica (la generació del bany boom), creixement econòmic i paper cada cop més important dels moviments sindical i veïnal i l'oposició democràtica, com deia abans. Mobilitzacions múltiples i cada vegada més generalitzades a tot l'Estat van aconseguir que el Ministerio de Educación aprovés el Plan de Urgencias de 1974, desplegant la Ley General de Educación de 1970. En un any i mig, es van construir 738 escoles i es van escolaritzar 376.000 nens i nenes de 4 a 14 anys. A Sant Feliu, el setembre de 1974, se'n van inaugurar quatre: Arquitecte Gaudí i Josep Monmany, avui en ple funcionament i que aviat faran mig segle, i Almirante Carrero Blanco i Jaume Balmes, ja tancats i reconvertits en serveis municipals.
L'Escola Arquitecte Gaudí va començar a funcionar, per tant, el curs 1974-75. En els seus anys inicials, era una escola de doble línia recollint els centenars de nens i nenes de la Salut i Can Maginàs que anaven a l'Isaac Peral. Dos barris que llavors eren de població molt jove i famílies molt grans. Això va canviar amb els anys, i la reducció de la natalitat i l'estancament demogràfic dels noranta la va deixar en una línia. Va tenir unes importants obres municipals de millora fa cinc cursos. Permeteu-me una nota personal: quan em vaig jubilar i encara no hi havia pandèmia, hi vaig fer de voluntari de reforç, ja que va ser la primera escola on vaig treballar, on vaig ser professor de català durant cinc anys quan ningú hi parlava català i tenia un racó molt important al meu cor. I vaig comprovar la feina enorme que fan totes les escoles Gaudí de Catalunya per construir una escola catalana de qualitat per a tothom!
L'Escola Josep Monmany també va començar a funcionar el curs 1974-75. Inicialment va ser de dues línies, i amb la reducció de natalitat dels noranta, va quedar amb una sola línia, i va recuperant la segona segons la natalitat de cada curs. Va tenir una remodelació completa el curs 2011-12. A la planta baixa, durant uns anys va acollir l'Escola de Persones Adultes. Avui, acull diversos serveis educatius de la Generalitat. La tinc molt al cor: hi vaig treballar quatre anys, com a mestre tutor de 1r i 2n d'EGB.
A la part alta de la carretera de la Sànson, aquell 1974 es van crear també les escoles Almirante Carrero Blanco (que al 1979 es va convertir en Mestre Esteve) i Jaime Balmes. Al seu inici, van tenir molts problemes de funcionament, que van provocar nombroses mobilitzacions, liderades per unes APA acabades de crear. Aquí en recordo una del segon dia del curs 1975-76. La frenada demogràfica dels noranta les va afectar de ple, i van acabar la seva tasca el curs 1993-94, després de vint anys de docència. Avui, l'antic Carrero/Mestre Esteve és la seu dels Serveis municipals de Manteniment i Medi Ambient, i l'antic Jaume Balmes és la seu d'Aula Sant Feliu i del Centre de Formació de Persones Adultes "Mestre Esteve". Però no ens avancem: estem a 1974 i aquell any Sant Feliu va acabar amb 26.141 habitants, mil cinc-cents més que l'any anterior.
Però només quatre anys després, al començar 1979, Sant Feliu ja té 31.995 habitants: 1.500 nous conciutadans cada any, molts d'ells nens. Quan, el 19 d'abril de 1979, se celebren les primeres eleccions municipals des de la República, la manca de places escolars (i de clavegueram, i de places, i d'asfaltat, i d'enllumenat, i d'ambulatoris, i de transport, i de tot) és un tema central de la campanya. I és una de les prioritats de Francesc Baltasar, del PSUC, primer alcalde escollit democràticament després de 38 anys de dictadura.
A l'inici del curs 1979-80, a Sant Feliu encara falten 700 places escolars a preescolar i EGB. Al setembre de 1979, encapçalades per l'Ajuntament, es van produir manifestacions massives de dia i de nit (com a la foto que obre aquest article). Però l'Ajuntament no es va limitar a la lluita al carrer, sinó que va iniciar un acció de govern en defensa de l'ensenyament públic a la nostra ciutat, i aquell mateix setembre, va crear aules provisionals llogant l'antiga fábrica Samaranch, espais a les Franceses i al propi Can Ricart. A més, crea la primera Escola d'Adults de Sant Feliu, en un espai provisional al Lahoz Burgos. Al gener de 1980, a més, es van transferir les competències de l'Estat a la Generalitat i hi va haver un impàs que es va resoldre molt positivament gràcies al nostre Ajuntament. El mateix any 1980, l'Ajuntament construeix en temps rècord (deu setmanes a l'estiu de 1980!) l'Escola Pau Vila i l'aulari Gegant del Pi, amb els P4 i P5 de les dues escoles públiques de Can Calders. Ambdós centres entren en funcionament el curs 1980-81. Construïts per l'Ajuntament i cedits a la Generalitat, que hi assigna el professorat. Poca broma: amb la democràcia local acabada d'"inaugurar", l'Ajuntament assumeix amb el seu pressupost (i sense tenir-ne competències!) el lloguer d'aules provisionals i la construcció d'escoles "definitives". Chapeau!!!
El Gegant del Pi va patir un incendi a la primavera de 1989. Ho recordo bé perquè la meva germana Montse n'era directora. Va ser acollit al Pau Vila pel que quedava de curs. Va estar en funcionament deu cursos, fins al 1991-92. El curs 1992-93 van passar quatre coses: el Gegant del Pi es va convertir en l'Escola Bressol Patufet, les mestres del Gegant es van incorporar al Pau Vila; i amb un caràcter més general, les aules de P3 van arribar a totes les escoles i, per evitar la fallida de les escoles bressol i la pèrdua d'un servei bàsic a les famílies, l'Ajuntament les va municipalitzar. L'Escola Pau Vila va celebrar recentment els seus primers quaranta anys. L'edifici inicial es va enderrocar i es va construir l'edifici actual, inaugurat al curs 2008-09.
La pressió demogràfica a primers dels vuitanta no afluixava. La Generalitat, al moment d'inaugurar el Pau Vila, es va comprometre a construir una altra nova escola a la zona de l'Escorxador, que hauria d'acollir els nens i nenes escolaritzats a la fàbrica Samaranch. Al mateix temps, amb caràcter provisional, va instal·lar les popularment conegudes com a "caracolas" a l'Escola Can Fargas, que es va crear el curs 1983-84 i va tancar el curs 1992-93.
L'escola promesa per la Generalitat no arribava, i això va encendre els ànims de les famílies i el professorat que feia classes en una fàbrica, precisament no condicionada per fer-hi classes, amb sis anys de fred, humitat i sorolls. El malestar va esclatar en diverses mobilitzacions, que van culminar en una tancada a l'Ajuntament al març de 1984. Finalment, la Generalitat (amb el projecte fet per l'Ajuntament, que també va pagar 1/3 de l'escola) va construir l'Escola Salvador Espriu, que va començar a funcionar el setembre de 1985. Sant Feliu tenia aquell 31 de desembre 37.576 habitants. Llavors ningú ho sabia, però començaven quinze anys d'estancament demogràfic.
Comentaris