Es tracta d'afegir una llengua, no de fer canviar de llengua.
Aviat farà 35 anys: el 19 de juny de 1987 es va inaugurar el Centre de Normalització Lingüística Roses. A l'acte d'inauguració (dramàticament enterbolit per l'atemptat d'Hipercor aquell mateix dia) hi va intervenir Aina Moll, llavors directora general de Política Lingüística. Feia només quatre anys que al Parlament s'havia aprovat la Llei de Normalització Lingüística (1983), que es va aprovar pràcticament per unanimitat: cap vot en contra, una sola abstenció. L'esperit tenaç i amable, dialogant i didàctic de la directora general va ajudar a construir el gran acord: "aspiro a que, per raons de llengua, no hi hagi més rivalitat que per raons de futbol", "es tracta d'afegir una llengua, no de fer canviar de llengua". A la tardor de 1983, va començar també a emetre TV3. Feia només cinc anys que el català s'havia reintroduït oficialment a totes les escoles catalanes, amb la recuperació de la Generalitat provisional i la immediata creació del Servei d'Ensenyament del Català (SEDEC) a l'any 1978. El clima social i polític d'aquells moments constituents de la democràcia era absolutament favorable a la recuperació i normalització del català, també a municipis i comarques com la nostra, de gran majoria de població immigrant de parla castellana.
No era perquè si. Durant la lluita contra la dictadura del criminal Franco, els partits d'esquerres (sobretot el PSUC, enormement hegemònic a Sant Feliu i al Baix, i molt hegemònic a tota Catalunya) havien unit la recuperació del català i de l'autonomia a la lluita per l'emancipació de la classe obrera, que necessitava (en la perspectiva i la terminologia de llavors) una etapa de democràcia en la transició cap al socialisme. En els moments finals del franquisme, aquest era un tema clau de l'Assemblea de Catalunya (creada el 1971). Després de la mort del criminal, la celebració del Congrés de Cultura Catalana, CCC (tardor de 1975 a primavera de 1976) va visibilitzar aquell treball de socialistes i comunistes de lligar totes les lluites (a les fàbriques, als barris, a les esglésies, a les associacions, a les escoles,...) en la gran lluita per la recuperació de la democràcia. I del català! Una de les conclusions del CCC a Sant Feliu va ser la reivindicació d'ensenyar català a les escoles públiques. El darrer ajuntament franquista hi va accedir, i el català va arribar a 3r i 4t de totes les escoles públiques de Sant Feliu el setembre de 1976, amb tres professors contractats per l'Ajuntament: el ja difunt Jordi Giol, l'amic Agustí Vilar i jo mateix. Fins llavors, només l'estimada Joana Raspall havia fet algunes classes voluntàries de català a les Mercedàries i també a casa seva.
El terreny per al salt definitiu a una escola catalana de llengua i de continguts i que garantís un domini bo i equiparable de català i de castellà estava preparat, en plena dictadura, en la lluita d'un sol poble i dues llengües que es va deixar la pell unitàriament per la democràcia. El paper determinant del PSUC ha estat unànimement reconegut per tots els historiadors i estudiosos d'aquell moment constituent: la unitat social pel català i per l'escola catalana es va gestar, en català i en castellà, en la lluita contra la dictadura. Feijóo ho hauria de saber. Tots els feijóos ho haurien de saber. I no es va fer contra el castellà, la llengua de molts dels lluitadors i les lluitadores per la democràcia, no la de cap absurda "metròpoli colonial". Rahola ho hauria de saber. Totes les raholes ho haurien de saber.
Aquell clima social unitari i positiu va fer possible un enorme salt endavant en la construcció de l'escola catalana: els cursos de "Reciclatge de Català", impulsats també pel SEDEC i organitzats pels Instituts de Ciències de l'Educació de totes les universitats catalanes. A Sant Feliu, jo mateix vaig ser el responsable de l'organització dels cursos de Reciclatge des de l'inici (curs 1979-80) fins, si no recordo malament, al curs 1986-87. Hi vaig fer classes, a més, de català per a no-catalanoparlants i de Didàctica del català per a no-catalanoparlants. En menys de deu anys, tot el professorat de Catalunya parlava català.
A 1987, quan es va crear el CNL, es donaven ja les condicions per avançar en l'escola en català. Facilitar aquest procés era un encàrrec explícit de l'Ajuntament ( alcalde Baltasar i regidor Merino) i de la Generalitat (president Pujol i directora general Aina Moll). En els cursos 1987-88 i 1988-89, hi va haver un treball intens de formació del Centre de Recursos Pedagògics (CRP), creat si no recordo malament també al setembre de 1987. Va haver-hi també un important esforç informatiu amb les APA i les famílies: jo recordo haver participat en tres assemblees massives de pares a les escoles Gaudí, Monmany i Balmes per informar de què era i per què defensàvem l'ensenyament en català com a via perquè tots els nens i nenes dominessin per igual el català i el castellà: "se trata que sus hijos e hijas hablen también en catalán, no que dejen de hablar en castellano: la inmersión es un método pedagógico que tiene por objetivo añadir una lengua, no hacer cambiar de lengua", repetia jo fent meves les paraules d'Aina Moll. I defensant, en tot moment, una única xarxa educativa, i no una doble xarxa escolar en català i en castellà com, poer exemple, al País Basc. En un clima de gran unitat, tots els consells escolars i el Consell Escolar Municipal van aprovar l'inici de l'escola en català a la nostra ciutat: la immersió en català va començar a tots els P4 de Sant Feliu al setembre de 1989, i es va anar consolidant amb un nou curs cada any. Cal recordar que els P3 no es van generalitzar a Sant Feliu fins al setembre de 1992.
Portem, per tant, 33 anys d'escola en català a Sant Feliu. Què en queda, del consens polític i social d'aquella dècada que va de la creació del SEDEC el 1978 a l'inici de la immersió al 1989? Crec sincerament que es manté molt majoritàriament el consens pedagògic i el consens social, i que els feijóos i les raholes han trencat el consens polític.
Pel costat de la dreta espanyola, l'aparició de Ciutadans, posteriorment de Vox i el condicionament que tots dos han fet sobre el PP els està portant a prendre posicionaments que freguen l'anticonstitucionalitat: la concepció d'una Espanya exclusivament castellana que ja planteja sense complexos la supressió de les autonomies (quina barbaritat!) i la laminació permanent de les llengües espanyoles no castellanes, incomplint ostensiblement l'article 2 de la Constitució que diuen defensar. Sembla que a la dreta espanyola li fan nosa el català, el gallec i el basc. El PP va trencar el pacte constitucional de 1978 amb la seva campanya de recollida de signatures "contra Cataluña" de l'any 2006, i va alimentar extraordinàriament l'independentisme, que era residual en els moments constituents a què faig referència en aquest article. Volen una Espanya impossible: exclusivament messetària i pepera, hereva dels que van guanyar la guerra i van perdre la pau, on tothom que no pensi com ells és digne d'un vergonyós "a por ellos".
Pel costat de l'independentisme que no toca de peus a terra, el relat absurd d'una Catalunya en lluita heroica de 300 anys contra la metròpoli colonial (quanta literatura indepe reivindicativa del 1714 i que poca literatura indepe sobre 1939, quan molts dels seus avis eren del bàndol que havia guanyat la guerra, amb anbundant diner franquista... que parlava català) porta a una obsessió malaltissa que el reconeixement del castellà com a llengua vehicular d'alguna assignatura (cosa que moltes escoles i instituts ja fan quan la realitat així els ho aconsella) és una amenaça mortal al català. Clar que ens cal una escola catalana i en català, però també ens cal una escola que reconegui i utilitzi el castellà com a la llengua d'una gran part de l'alumnat, com a llengua internacional de relació i com a llengua que cal que l'alumnat domini en àmbits formals i no només col·loquials. En aquest sentit, subscric plenament aquest article: "Impulsar el català, reconèixer el castellà, per fer possible un nou consens sobre la llengua" i m'agrada l'acord de Junts, ERC, PSC i Comuns que situa en l'àmbit pedagògic les decisions sobre els usos de català i castellà en cada centre. Quin problema hi ha en això? Ah sí, que els trenca el relat del castellà com a llengua que cal bandejar perquè és "la llengua de l'enemic", per a continuació dir que cal distingir "entre catalans i espanyols residents a Catalunya". Au va, aprofitant que encara hi és, que vagin a cagar a la via....
Resumeixo i acabo:
- cal celebrar l'acord sobre les llengües a l'escola que ha incorporat a ERC, exconvergents, PSC i Comuns,
- cal mantenir el model actual d'escola en català, sense cap mania absurda de menysteniment del castellà,
- cal abordar de veritat els prohlemes urgents del sistema educatiu català (que no són els que creen els feijóos i les raholes): segregació escolar, nivell d'abandonament, doble xarxa escolar amb funcionament diferent, oferta insuficient de formació professional, relació amb el professorat, etc.
- calen menys feijóos, calen menys raholes, calen més aines molls.
Comentaris