Ara farà un any, uns resultats electorals difícils per al processisme: les municipals a l'Àrea Metropolitana.
Fa gairebé cinc anys, poc després de ser nomenat portaveu del Grup metrpolità dels Comuns a l'Àrea Metrpolitana, vaig escriure un primer article explicatiu sobre el paper, la importància i les competències de l'ÀMB. Aquell 2015, es va configurar un ple metropolità significativament diferent als plenaris anteriors, principalment per la irrupció de la CUP i de Ciutadans. Les municipals de 2015 van estar molt marcades per la consulta del 9-N en un dels "moments històrics" del processisme. Les municipals de maig de l'any passat van tenir lloc després de l'1 d'octubre de 2017, la DUI del 27 d'octubre, la immediata suspensió de l'autonomia i convocatòria d'eleccions el 21-D, els empresonaments dels líders processistes, el nomenament de Quim Torra com a president i les primeres generals d'abril de 2019. Però els resultats de les municipals de maig de 2019 no van ser bons per als independentistes. Vegem-ho.
Comencem amb un repàs als 36 municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i al nombre de membres que cada ajuntament aporta al Consell Metropolità o plenari de l'ÀMB:
Ès evident que les dades són canviants: per començar, a Badalona hi ha un alcalde del PP des de fa una setmana. D'altra banda, els acords dels plens municipals poden preveure canvis al llarg del mandat, sovint lligats als canvis a les alcaldies. Però, per a les comparacions, ens fixem en la composició inicial del plenari de l'ÀMB.
Els 90 representants dels 36 municipis s'organitzen en grups metropolitans, equivalents als grups municipals de cada ajuntament. La distribució inicial dels grups metropolitans a l'inici d'aquesta legislatura (juliol 2019) és la següent:
El que considero rellevant és veure l'evolució del Consell metropolità (és a dir, del vot a les municipals de prop del 43% de la població de Catalunya) en la passada dècada, clau per als partidaris d'un full de ruta unilateral cap a la independència (altrament dit “processisme”):
Les dades objectives són aquestes, i no admeten discusió: són les que són. Sí que admeten, òbviament, multitud d'anàlisis i de conclusions. Aquí van les meves:
Comencem amb un repàs als 36 municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i al nombre de membres que cada ajuntament aporta al Consell Metropolità o plenari de l'ÀMB:
Ès evident que les dades són canviants: per començar, a Badalona hi ha un alcalde del PP des de fa una setmana. D'altra banda, els acords dels plens municipals poden preveure canvis al llarg del mandat, sovint lligats als canvis a les alcaldies. Però, per a les comparacions, ens fixem en la composició inicial del plenari de l'ÀMB.
Els 90 representants dels 36 municipis s'organitzen en grups metropolitans, equivalents als grups municipals de cada ajuntament. La distribució inicial dels grups metropolitans a l'inici d'aquesta legislatura (juliol 2019) és la següent:
El que considero rellevant és veure l'evolució del Consell metropolità (és a dir, del vot a les municipals de prop del 43% de la població de Catalunya) en la passada dècada, clau per als partidaris d'un full de ruta unilateral cap a la independència (altrament dit “processisme”):
Les dades objectives són aquestes, i no admeten discusió: són les que són. Sí que admeten, òbviament, multitud d'anàlisis i de conclusions. Aquí van les meves:
- El declivi de CiU/PDeCat/JxCat a favor d'ERC en aquestes tres eleccions és absolutament espectacular, tant en nombre d'alcaldies, com de representants al Consell Metropolità.
- Tot i això, la suma dels dos es manté molt similar: entre 7 i 9 alcaldies, entre 23 i 24 representants.
- El creixement del vot processista en el seu moment més àlgid, se l'emporta la CUP: al 2015 irromp per primer cop a l'ÀMB amb 7 representants i 3 alcaldies (Badalona, Ripollet i Cerdanyola)
- El declivi del PP encara és més espectacular que el dels exconvergents. Al 2015, en aquest escenari de màxima polarització, aquest declivi el recull Ciutadans, que també irromp per primera vegada a l'Àrea amb 5 representants.
- Els canvis abruptes del 2015 responen a la polarització de l'electorat en aquells moments, una polarització que no tenia causes locals, sinó una clau catalana en termes de procés. En la meva opinió, la polarització (aquí i on sigui) respon a un comportament electoral molt més en clau d'estat d'ànim que de projecte polític.
- Per això, el vot vinculat a la polarització és molt volàtil: una lliçó difícil de pair per al processisme. La CUP ja no té grup metropolità (tot i que s'hi vinculen dos representants de Badalona i Ripollet) i Ciutadans només té dos representants, ja que el grup de Barcelona pel Canvi té funcionament separat.
- Els Comuns ens mantenim molt estables en les nostres alcaldies i el nostre nombre de representants, amb un lideratge clau i indiscutit de Barcelona en Comú.
- El PSC es recupera notablement entre 2015 i 2019. Amb 43 representants de 90, frega la majoria absoluta.
- El salt endavant d'ERC a costa del món convergent es visualitza amb claredat a Sant Cugat, fins ara etern feu convergent i que ara governen ERC, PSC i CUP.
- El salt endavant del PSC recuperant vot perdut al 2015 es visualitza amb claredat a Sant Vicenç dels Horts, municipi d'on va ser alcalde Oriol Junqueras, i que ara governen PSC i Ciutadans.
- Un mes abans, a les generals del 28 d’abril de 2019, hi va haver un resultat similar a la província de Barcelona. Dels seus 32 representants, el PSC va guanyar amb 9 diputats/des, ERC en va tenir 8 i nosaltres en vam tenir 6. Els altres 9 es van repartir entre Ciutadans, JxCat, PP i Vox. A les generals ja es va produir el traspàs de vot dels convergents a Esquerra i la creixent irrellevància del partit de Puigdemont i Torra a la província més poblada i més important econòmicament de Catalunya.
- Aquest resultat de les generals d'abril i de les municipals de maig de 2019 ha de ser tingut en compte per llegir el moment actual de la política catalana. No es pot considerar independent, deslligat o aliè a les eleccions catalanes que, un cop passada la pandèmia, caldrà dur a terme més aviat que tard.
Acabo. De la constatació dels mals resultats electorals per al processisme d'abril i maig de 2019, matisats lleugerament a la repetició de les generals el 10-N, el món processista n'ha fet una lectura diferent des d'ERC i des de JxCat i CUP. En la meva opinió i mirant des de fora, ERC ha llegit el missatge del retrocès del vot a candidatures independentistes en el global de l'Àrea Metropolitana (insisteixo: 43% de la població de Catalunya) i intenta reajustar la seva estratègia a aquesta constatació. Ho resumia molt bé Gabriel Rufián a propòsit de l'aplec exconvergent a Perpinyà: "Està bé que t'aplaudeixin a Perpinyà però el repte és que ho facin a Cornellà". La seva aposta des del principi per la mesa de diàleg amb el govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias i per donar estabilitat (ni que sigui transitòria) a aquest govern és coherent amb el propòsit d'eixamplar la base del projecte polític que defensa i fer-la majoritària en un futur referèndum homologable com a tal. (Obro parèntesi: ho podien haver pensat el dia de les 155 monedes de plata. Tanco parèntesi). Per contra, hi ha un sector processista que ignora i bandeja els resultats electorals de fa un any i aposta amb claredat pel xoc frontal i la tensió permanent, desprestigiant dia sí i dia també la gestió del govern de l'Estat en relació al Covid19 per aguditzar el conflicte i defensar que “després de la pandèmia, la ruptura serà l'única oportunitat de l'independentisme". Una estratègia de Torra i Puigdemont defensada per un univers hiperventilat que enfanga les xarxes socials i que, en la meva opinió, cal combatre frontalment.
El 25 de maig farà un any de les municipals, i el 25 de juliol es va constituir el plenari i el govern de l'Àrea Metropolitana. Amb la Covid-19, sembla que ha passat una eternitat. Però així que passi aquest malson, haurem de reprendre el repte de construir un país millor a partir de la realitat tal com és (i no com cadascú la somiï) i amb tota la ciutadania tal com és (i no segons les etiquetes que cadascú somiï).
El 25 de maig farà un any de les municipals, i el 25 de juliol es va constituir el plenari i el govern de l'Àrea Metropolitana. Amb la Covid-19, sembla que ha passat una eternitat. Però així que passi aquest malson, haurem de reprendre el repte de construir un país millor a partir de la realitat tal com és (i no com cadascú la somiï) i amb tota la ciutadania tal com és (i no segons les etiquetes que cadascú somiï).