No és el mateix un estat d'ànim que un projecte polític.

Quan era jove, a finals dels setanta, en una llarga conversa amb qui llavors era rector a Molins de Rei, Mn. Josep Maria Fisa (actual rector de la parròquia del Carme a Sant Joan) li vaig reconèixer que tenia dubtes en el sentiment de la fe. Ell em va respondre, i no ho he oblidat mai més, que "la fe no és un sentiment, és una opció".  I vam conversar llargament sobre les característiques dels sentiments i les emocions, i sobre les de les opcions i els compromisos. Crec que aquella conversa em va ajudar a definir molt les meves opcions i compromisos, tant des d'una perspectiva individual (la meva fe cristiana) com des d'una perspectiva social (el meu compromís polític comunista).

Més recentment, arran de l'anterior crisi del 2008, al 2010 es va fer molt famós un petit llibre d'Stephan Hessel, veterà membre del maquis francès i llavors un dels redactors encara supervivents de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), que es deia "Indigneu-vos!". D'aquí, el nom del moviment dels indignats, que aquí va esclatar el 2011 amb el moviment del 15-M. La indignació és un sentiment, emoció o estat d'ànim molt potent, molt motivador... però que pot ser molt volàtil, molt poc estable i estructurat en el temps. El mateix Hessel es va adonar que, en el mateix to pedagògic i vivencial, calia mostrar que la indignació no és suficient, que cal anar més enllà. Per això, l'any següent, amb 94 anys!, va publicar "Comprometeu-vos!". El compromís ja no és un estat d'ànim més o menys durador i intens, ja és una opció raonada, una decisió conscient, que requereix una organització col·lectiva, una reflexió, acció i revisió en comú, que va molt més enllà de la indignació. Aquesta és la reflexió que, segurament, va portar una part d’aquells indignats del 15-M a crear el 2014, abans de les europees d'aquell any, un nou subjecte polític: Podemos.

Un estat d'ànim, tal com jo ho entenc, reflecteix les emocions a flor de pell dominants en un moment donat personalment i fins i tot col·lectivament. Emocions que poden ser positives (la il·lusió, la gratitud, l'optimisme,...) o negatives (la indignació, la tristor, el pessimisme,...). Les emocions suporten malament les contradiccions, els límits, els fracassos... Per contra, un compromís, tal com jo ho entenc,  és una decisió conscient, voluntària, estable i compartida per assolir conjuntament uns objectius o un projecte definits racionalment amb una organització democràtica. Els compromisos superen els cops durs, les contradiccions, s'ajusten a les limitacions, als contextos de cada moment,...

El compromís neix d'un estat d'ànim (militar en un partit comunista, en el meu cas, neix de la indignació per la pobresa i l'explotació social), però el transcendeix llargament, li dóna forma i força, li dóna persistència en el temps i li afegeix cors, caps i mans. Un estat d'ànim motiva molt quan parteix d'una emoció negativa (Indigneu-vos!), però un compromís socialment majoritari i consolidat en el temps (Comprometeu-vos!) s’ha de formular, explicar i compartir en positiu. La indignació es pot explicar "en contra de", però el compromís s'ha de construir "a favor de".

Un projecte polític costa molt d'anar-se definint en un món en canvi continu i accelerat com el nostre.  Modestament, he fet algunes aportacions per ajudar a definir per on ha d'anar un projecte de democràcia econòmica i justícia social als documents congressuals del meu partit. No n'hi ha prou de fer servir grans paraules sense definir-ne ni els continguts ni els mitjans per arribar-hi. I molt més en dirigents amb responsabilitat, cal que ens plantegem i debatem honestament i suficientment sobre els costos i les conseqüències, i sobre les complicitats imprescindibles per fer viable qualsevol projecte col·lectiu, des de tirar endavant un projecte professional o associatiu fins a un projecte polític. La dificultat de construir un projecte polític capaç de ser majoritari socialment i políticament de manera continuada i al servei de qui viu o voldria viure del seu treball no treu de l'obligació política de construir-lo. Aquest és el repte global de les esquerres que, més enllà de noms i sigles, es fa especialment necessari en aquest assaig imprevist de fragilitat i en previsió de la fragilitat definitiva.

Malauradament, però, el moment polític català i espanyol té massa de crida en negatiu a la indignació per provocar rebuig i massa poc de crida en positiu a la construcció d'un projecte per compartir futurs. Les dues notícies que il·lustrem aquest escrit ho mostren clarament. 

Un sector del processisme atia el rebuig a tot allò que identifiquen despectivament amb Ñ, Nyòrdia o Españistán, però és absolutament incapaç de definir en positiu el seu projecte de país, absolutament incapaç d'arribar més enllà de la part de la societat que li té fe cega i acrítica, absolutament incapaç d'arribar a acords amb altres sectors independentistes a qui ràpidament acusa de botiflers o traïdors. Que el president de la Cambra de Comerç (poca broma) despreciï així a Espanya i la Generalitat vulgui fer una campanya de captació del turisme espanyol per salvar la campanya hotelera d'aquest estiu és una mostra clara de l'esquizofrènia (perdoneu l'ús del mot qui visqui de prop la malaltia) i la irresponsabilitat que caracteritzen aquest sector de l'unilateralisme.

D'altra banda, el PP i Vox atien el rebuig a tot allò que identifiquen despectivament amb "gobierno social-comunista", Chávez o fins i tot una ETA finiquitada fa anys, el que ells consideren "enemigos de España", però és igualment absolutament incapaç de definir en positiu el seu projecte d'una Espanya inclusiva i plural i que no sigui només messetària a garrotades. No només això: si no han estat ni capaços de proposar una alternativa consistent a l'estat d'alarma que estan votant en contra!
PP i Vox han decidit tirar merda com sigui contra el govern del PSOE i Unidas Podemos i estan convertint la política espanyola en un fangar, enyorant potser un "caudillo" en una impossible "liberación". Que no saben que un altre 18 de juliol avui ni tan sols és una hipòtesi remotíssima? De Vox era d'esperar, del PP, francament, no. Què hauria passat si fos Soraya Sàez i no Pablo Casado qui portés el timó d'un partit que a Europa té referents clarament democràtics?

Per sort, els ministres i el President del Govern no "entran al trapo", com es diu en castellà, d'aquesta politiqueria de baixa estofa. Quan passi la pandèmia serà el moment de no deixar-ne passar ni una, però coincideixo que la feina d'un govern, en moments tan greus com aquest, és alçar la mirada i construir col·lectivament futurs, i no rebaixar-se al nivell dels qui viuen en el fang.

Acabo. El que m’amoïna a mi si continuem vivint un present amb més indignació que compromís són dues coses. En primer lloc i sobretot, la incapacitat de construir un futur on la immensa majoria se senti reflectit i implicat. En segon lloc, que etiquetats tots negativament per algú altre, siguem incapaços d'un mínim de lleialtat i confiança i arribem simplement a suportar a qui pensi lliurement en presents i futurs diferents al nostre. Temo l'empantament i la "conllevancia". Conjurem-nos, comprometem-nos, perquè ni l'una ni l'altra ens condicionin la Vida!