Nous interlocutors per a temps (esperem-ho) també nous.

Imatge extreta de l'article "12 semblances i diferències dels governs Torra i Sánchez"

El 17 d'octubre de l'any passat, escrivia: "davant les dues estratègies tan oposades i tan coincidents del “cuanto peor, mejor” (em referia a les de Rajoy i Puigdemont), no hi ha cap altra sortida, i la comunitat internacional no acceptarà cap altra sortida, que construir, primer ponts, i després acords. Amb interlocutors nous i millors, amb voluntat i capacitat de reconèixer tant els punts de vista dels altres com les pròpies limitacions".

Ho escrivia deu dies abans del 27 d'octubre, aquell dia que a la matinada semblava que el president Puigdemont convocaria eleccions, que al migdia va convocar a la premsa per anunciar-ho, el migdia de les 155 enverinades monedes de plata, de la declaració d'independència a la tarda, de la immediata suspensió del Parlament, l'anunci del 155 i la convocatòria d'eleccions del 21-D. Ho escrivia molts mesos abans de la constitució del govern presidit per JoaquimTorra i molts mesos abans del gir inesperat i radical de la política espanyola arran de la sentència del cas Gürtel i la posterior moció de censura presentada pel PSOE, avalada per la majoria del Congrés dels Diputats i que ha conclòs amb la presidència de Pedro Sánchez.

Són imprescindibles interlocutors nous i millors, deia farà aviat vuit mesos. Ara ja els tenim. I, personalment, em provoca una doble alegria, una sensació doblement positiva.

En primer lloc, una enorme alegria pel canvi al Govern d'Espanya. Com tothom, sóc molt conscient de les immenses dificultats del nou govern i de l'assetjament a què serà sotmès per part del PP, els mitjans de comunicació que li són afins i les pròpies tensions internes i amb els aliats que li han donat suport. Van ser 180 vots no a favor de Pedro Sánchez, sinó 180 vots contra Mariano Rajoy. Però és evident que hem girat pàgina de la corrupció institucionalitzada, de l'autoritarisme com a forma de govern, de la concepció d'arrel franquista de l'Estat, de governar contra Catalunya. Els primers gestos són esperançadors: majoria abrumadora de dones, voluntat clarament europeïsta, actitud clarament de diàleg i de distensió. Se li poden buscar mil pèls a la sopa al primer govern de Pedro Sánchez, però el que compta és la visió de conjunt del que és i el que vol fer en aquest precís moment i del que apunta i orienta en el futur. Des d'aquesta perspectiva, Unidos Podemos i Catalunya en Comú Podem hem de saber trobar el punt de la cooperació des de la diferència, i ajudar al bon funcionament d'un govern que, per bé que no el compartim en tots els seus noms i en tots els seus actes, hem ajudat a constituir i hem d'ajudar a estabilitzar.

En segon lloc, una enorme alegria per la recuperació de la normalitat al Govern de la Generalitat i la desaparició del 155. Alegria entelada -encara...-  pel fet que continua havent-hi persones injustament preses i a l'estranger, persones que volem a casa i per a les quals exigim, com a mínim, un acostament immediat. Però ja tenim govern, ha decaigut el 155 i, el que és més important, cada cop és més clar i cada cop per a més gent que la unilateralitat ha portat al cul de sac d'aquell 27 d'octubre, i que repetir aquell camí ens portarà indefectiblement al mateix lloc: a enlloc. Cal, en la meva opinió, ajudar també al nou Govern de la Generalitat -i exigir-li alhora!- a governar, valgui la redundància, per prioritzar i per millorar les condicions de vida de la ciutatania, per atendre prioritàriament l'agenda social i ambiental, alhora que (re)estableix un clima de distensió amb el Govern d'Espanya. De la mateixa manera que a Madrid ja no es podrà governar contra Catalunya, a Barcelona és també impossible governar contra Espanya. Aquesta constatació, que per a mi és evident, ho serà progressivament per al govern del president Torra i fins i tot per al mateix president Torra, un independentista indiscutit pels seus, i que té l'autoritat necessària entre els seus per replantejar el camí de la unilateralitat.

Dos nous interlocutors amb autoritat davant els seus governs i el seu electorat, amb plena consciència que no es pot seguir pel camí de la bronca i amb plena consciència també que això és el que els exigeixen la immensa majoria de la ciutadania de banda i banda de l'Ebre. Digueu-me, si voleu, il·lús i exageradament optimista, però avui es donen circumstàncies noves i infinitament millors que aquells horribles setembre i octubre. I per això estic, i ho explico, doblement content!