Jordi, quin va ser el ple més... ?

Foto ACBL50-1-N-3537 de l'Arxiu Comarcal.
Lliurament del Premi Martí Dot 1976 a David Jou.

En el meu cas, temps de Covid-19 és temps de llegir i d'escriure. I també d'explorar arxius per Internet, com el nostre Arxiu Comarcal al Mas Lluí. Hi buscava si hi havia alguna foto de la primera vegada que vaig trepitjar la Sala de Plens de l'Ajuntament. Em vaig presentar a la quarta edició del Premi Martí Dot (1978), una edició que va guanyar Vicenç Villatoro. Jo vaig quedar segon i em van donar un accèssit. Desitjava trobar la foto en què el darrer alcalde franquista, Manuel Díaz Dieste, em va donar la plaça corresponent... però no hi és. Sí que hi ha a l'Arxiu una foto molt similar, de dos anys enrere, amb el guanyador de la segona edició, David Jou. Tot això per explicar que al maig de 1978 va ser la primera vegada que vaig entrar a la Sala de Plens del nostre Ajuntament.

Tretze anys després, vaig prendre possessió per primer cop com a regidor. I quaranta-un anys després, vaig presidir el meu darrer ple com a alcalde. Entremig, moltíssims actes a la Sala de Plens, moltíssimes classes de democràcia i, en aquests vint-i-vuit anys, 378 plens.

Gairebé quatre centenars de plens donen per molts moments, molts records i molt diversos. M'autoentrevisto per destacar els més rellevants.

Jordi, comencem. Quin creus que va ser el ple més rellevant, un cop passats aquests 28 anys?

Crec que va ser el ple de juliol de 1993, en el meu primer mandat, dos anys després d'entrar com a regidor, quan encara em pensava que el meu pas per l'Ajuntament seria breu i tan sols per donar suport públic al projecte polític del PSUC i d'Iniciativa. En aquell ple vam aprovar la municipalització de les tres escoles bressol cooperatives de la ciutat que estaven en una crisi profunda i irreversible (Patufet, Fàbregas i Tambor). Va ser un acord que va permetre mantenir un servei educatiu i social estratègic i molt important, conservant tots els llocs de treball, resolent tots els deutes acumulats, amb un diàleg no sempre fàcil amb les pròpies treballadores, amb els partits polítics locals i amb els serveis jurídics i econòmics de l'Ajuntament. En Cesc llavors no em coneixia gaire, però després em va seguir de més aprop. I després de les eleccions de 1995, em ve demanar que deixés l’Institut i agafés la dedicació completa amb les regidories d'Hisenda, Interior i Educació. I després més i més... com ja saps. Crec que tot es va desencadenar aquell juliol.

I el més emocionant? Vull dir, el ple en què més et vas emocionar...

Sens dubte, el ple extraordinari de juny de 2011 en què vaig ser nomenat alcalde per primer cop. Se'm va fer un us a la gola recordant el meu pare: com m'hauria agradat que m'hagués acompanyat en aquell moment! Tenia tota la meva família al meu costat, tenia tota la gent d'Iniciativa al meu costat... Havíem recuperat l'alcaldia d'una manera que considero exemplar: amb propostes clares, amb molta presència tots els barris, amb molt de respecte als rivals. Com sempre deia, amb claredat i contundència en el fons, amb respecte exquisit en les formes. Aquell dia va ser inoblidable!

Canviem de registre: quin va ser el ple més difícil dels set mandats que has viscut?

Te'n podria dir alguns, però a una pregunta en singular una resposta en singular: el ple de novembre de 2002. Llavors teníem un govern d'Iniciativa, PSC i Esquerra i l’alcalde era l'Àngel Merino. El motiu? L'acord de compra de la fàbrica de les Tovalloles  Feia prop de quinze anys que l'Ajuntament l'havia expropiat i estàvem en litigi permanent amb els hereus de la propietat pel preu. Com vaig explicar aquí, al final vam arribar a un acord avantatjós amb els hereus, que havia de ratificar el ple, perquè hi va haver informe contrari de qui llavors era l'interventor municipal. L'interventor no només va informar en contra, sinó que no va fer cap dels tràmits administratius per portar el punt al ple. Fins al punt que jo mateix vaig redactar els acords corresponents, amb l'assessorament de l'interventor de Mataró, Pep Canals, company d'ICV. En un ple molt tens, al final vam aprovar la compra de la fàbrica de les Tovalloles amb deu vots a favor (els deu que teníem llavors ICV) i nou en contra (PSC i ERC en el govern, i PP i CiU en l'oposició). Jo ho vaig considerar una deslleialtat enorme de PSC i ERC, que van votar en contra estant al govern, i vaig proposar a l'Àngel el trencament del govern i governar en solitari fins a les eleccions de 2003. També obrir un expedient a l'interventor. L'Àngel no va voler trencar el pacte de govern a set mesos de les eleccions... i al final, PSC i ERC, uns mesos després van fer un nou pacte, diguem-ne, alternatiu.

No va ser més tens el ple de nomenament de Vázquez? Si no és el cas, quin és el ple més tens que has viscut?

Jordi, m'has preguntat el més difícil, no el més tens. La compra de les Tovalloles va ser molt laboriosa i amb l'enemic a dintre: molta feina i amb moltes dificultats. I sí, va ser tens entre els tres partits que formàvemm el govern. Però, sens dubte, el ple més tens va ser el de juny de 2012. Vam debatre un expedient disciplinari que afectava a un delegat sindical de la UGT. A la sala de plens hi havia molta gent del sindicat cridant, demanant-me la dimissió, no deixant parlar. El PSC els va donar suport i es va generar molta tensió tant a la sala com a les bancades dels regidors  Com recordes, vaig haver de suspendre el ple i desallotjar la sala, per reprendre’s al cap de mitja hora, a porta tancada. Molta tensió que, a menor escala, només havia viscut en alguns (pocs) moments anteriors.

Insisteixo: no va ser més tens el ple de votació de JuanAntonio Vázquez com a alcalde?

Per a mi, aquell ple de juny de 2003 no va ser el més tens, va ser el més trist. Segurament perquè havia estat en tot el procés de negociació en aquelles tres setmanes des de les eleccions municipals del maig anterioritat i qui més qui menys a última hora no va fer el que va dir que faria. Segurament perquè culminava un període de molts mesos en què, compartint govern gairebé no ens parlàvem. Segurament perquè l'acord de govern no es basava en un millor programa per a la ciutat, sinó en l'interès partidista de PSC i ERC d'acabar amb un feu d'Iniciativa amb la pretensió de repartir-se'n l'electorat. Segurament perquè sabia que es justificarien amb mentides, com la del famós forat econòmic de més de 2 milions d'euros... que vaig demostrar que no existia i me'n volien fer responsable com a regidor d'Hisenda... Per a molta gent segur que va ser molt tens, però per a mi personalment va ser molt trist. El més trist.

Va, canviem de rotllo. I el més divertit, si és que un ple pot ser divertit?

Ple divertit com a tal, de principi a final, comprendràs que és impossible. Però hi ha hagut, en general i durant l'alcaldia d'en Cesc, molt bon rotllo i molts moments de bon humor. Quan va plegar i l'alcalde va ser l'Àngel, tot va canviar: volien aprofitar el canvi d'alcalde per fer-nos fora de l'Ajuntament i el tarannà de PSC i ERC amb l'Àngel estava a anys llum del que havien tingut amb en Cesc. Però tornem a l'etapa de bon rotllo. Si vols et dic el dia que més he rigut en un ple, que tots vam riure més en un ple. Era el ple de novembre de 1998 i debatíem una moció de CiU en què proposava l'aprovació d'un himne oficial per a Sant Feliu. A nosaltres ens semblava innecessari, però volíem escoltar la proposta... i l'himne. El llavors portaveu de CiU, Salvador Obiols, ens en va donar una partitura a cadascun. Vam llegir la lletra, però d'aquí a poder valorar l'himne... Vinga demanar-li al Salvador que cantés, vinga donar voltes a la lletra, a l'oportunitat que sonés un himne local a cada acte oficial, etc. En un moment donat, es va produir un silenci incomodíssim. De cop, va sonar un telèfon mòbil entre el públic, amb el to de ......... la banda sonora de “La muerte tenía un precio". Els 21 regidors i regidores vam esclatar a riure a cor que vols... I del tema de l'himne, ni gall ni gallina.

Parlant de cor... En algun ple has votat alguna cosa a contracor?

Doncs mira, només una vegada. Va ser en el ple de novembre de 2014, tres setmanes després de la consulta del 9-N. Llavors compartíem govern amb CiU, i ens van proposar una moció de reprovació de la portaveu del PP, Elisabet Ortega, pel seu paper obstruccionista de la consulta. Evidentment, el paper de l'Eli no em va agradar gens ni mica. Però era una actuació de militant del PP i seguint consigna general del partit, no una mala actuació d'una regidora en relació a la nostra ciutat. Vaig defensar que calia una reprovació política en el marc de la política catalana, no una reprovaciò en el ple municipal. Vaig quedar en minoria i, per acord del grup municipal, vam donar suport a la moció de CiU. És l'única vegada que he votat una cosa amb la qual no estava d'acord.

I alguna vegada has anat a un ple sense preparar-lo bé?
Que jo recordi, només en una ocasió. De fet, preparar bé els plens és una obligació democràtica fonamental: es prenen decisions que afecten a tothom, hi sol haver gent a la sala, el debat ha de tenir el màxim nivell possible... Quan era regidor a palo seco, em preparava molt bé cada punt en què havia d'intervenir... menys en un ple, que em va agafar en una situació personal delicada, tant a casa com a una crisi interna que vam viure al grup municipal. Va ser el ple de novembre de 1997, i jo havia de presentar el pressupost de 1998. Va ser una presentació fluixíssima, inconnexa, mal estructurada. Vaig demanar disculpes al Cesc l'endemà mateix. Quan vaig ser alcalde, i tal com vaig aprendre especialment de l'Àngel, revisàvem al detall cada punt del ple, fèiem que intervinguessin tots els regidors i regidores, i jo mateix m'assegurava en la Junta de Portaveus que tots els grups tinguessin tota la informació amb el temps suficient per formar el seu criteri i el seu vot.

Recordes algun ple especialment polèmic?
Més que un ple polèmic, crec que hi va haver un tema polèmic: la incineració de residus a la Sànson, sempre amb el control de la Generalitat. En vam parlar a diferents plens, però el moment més àlgid va ser en el ple de febrer de 2008. La Plataforma Aire Net i diverses entitats municipals van mobilitzar-se per impedir-ho. Aquell dia hi va haver una gran manifestació a Sant Feliu, i molts militants i simpatitzants nostres defensaven que ens hi adheríssim i que ens posicionéssim en contra del govern municipal, llavors format per PSC, CiU i ERC. Per contra, vam donar en tot moment suport al govern de Vázquez, Burgui i Soriano. Com que és el que hauríem fet en el govern, és el que vam defensar en l'oposició. Sovint deia (i dic!) que en l'oposició s'ha d'actuar com si estiguéssim al govern (per responsabilitat) i el en el govern s'ha d'actuar com si estiguéssim a l'oposició (per evitar acomodar-se i actuar amb prepotència). Doncs així ho vam fer... i vam rebre moltes més crítiques que suports, però continuo creient que vam fer el que havíem de fer.

Jordi, per acabar: hi ha algun ple que mai hauries volgut "celebrar"?

Sí. Sens dubte mai mai mai hauria volgut convocar i presidir el ple extraordinari del 14 d'abril de 2016. Un ple extraordinari de rebuig a l'assassinat de la nostra veïna Cristina Gálvez a mans de qui deia que l'havia estimat. Aquell assassinat masclista ens va trasbalsar i la condema de la ciutadania va ser rotunda i unànime. Aquell ple no l'hauria volgut "celebrar" mai.

Jordi, ara sí. Han estat 28 amys i 378 plens. Ara que pots fer de "capità A Posteriori"... han valgut la pena?
Quina pregunta...! Doncs mira: políticament, crec que sí perquè crec que he format part d'un projecte polític que ha transformat la nostra ciutat i en el que he pogut tirar endavant totes les meves propostes, especialment en el camp educatiu, social, econòmic i urbanístic. Des d'aquesta perspectiva col·lectiva, han valgut totalment la pena. Però des d'un punt de vista personal i familiar... sincerament, no.

??????
Buff! L'article ha sortit molt llarg i parlàvem de plens. D'altres coses, parlarem en altres dies!



He començat recordant la primera vegada que, al maig de 1978, vaig trepitjar la Sala de Plens, i acabo recordant la darrera vegada que vaig trepitjar-la. Va ser unes setmanes abans del confinament, el 20 de febrer de 2020, en la visita del 3r de Primària de l'Escola Gaudí a l'Ajuntament.