2019! (1/3)

Aquesta foto és de fa justament 40 anys: dos dels meus grans referents en la política, en Cesc Baltasar i l'Àngel Merino, en plena campanya electoral de les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura franquista. Era l'abril de 1979. En vaig parlar, fa justament deu anys, en aquest article.

Aquest any commemorarem els 40 anys d'ajuntaments democràtics, que coincidiran amb les onzenes eleccions per triar el govern municipal. En les deu que hem fet fins ara, els homes i dones que recollim el bagatge polític d'en Cesc i l'Àngel, hem guanyat en nou eleccions, i només vam perdre les de 2007. Aquest 2019, 40 anys després, les idees d'aquells homes i dones del PSUC i de l'OEC tindran continuïtat en la candidatura de Sant Feliu en Comú i en la persona de la Lídia Muñoz.

També farà 80 anys del final de la Guerra Incivil. Sant Feliu va caure en mans dels franquistes el 25 de gener de 1939, i la Guerra va acabar tan sols tres mesos després, l'1 d'abril, amb aquell fatidic "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo...."

Dues efemèrides també es commemoraran enguany. Una, tindrà molt ressò mediàtic, la que es celebrarà el 20 de juliol: 50 anys de l'arribada de l'home a la Lluna, una arribada amb múltiples lectures, des del desenvolupament de la ciència i la tècnica, fins al pols dels Estats Units amb la Unió Soviètica per a l'hegemonia científica, cultural i política. Se'n parlarà i molt, durant aquest 2019.

I l'altra, que tindrà poc ressò mediàtic, però que encara és un referent ideològic i emotiu per a molta gent de la meva generacìó: el triomf de la Revolució Cubana, de la qual es commemora el 60è aniversari. Que bonica és aquesta cançó de Carlos Puebla, rememorant aquells moments:


Sis dècades després, en un món que té poc a veure amb la revolució cubana del 1959 o la revolució espartaquista alemanya de 1919, continua sent imprescindible la formulació d'una alternativa política i també essencialment econòmica que situï el desenvolupament digne del 100% de la humanitat (i no l'enriquiment il·limitat i obscè d'un exclusiu i excloent 1%) com a motor i raó de funcionament del sistema. Jo ja no crec en fidels ni insurreccions armades, però sí en la necessitat de construir una alternativa econòmica i política que respongui a criteris de llibertat, igualtat i fraternitat en un món globalitzat i en ple segle XXI. No sé ni el nom d'aquesta alternativa i tan sols entreveig les mans que han de construir-la (a Catalunya, els Comuns: per això en formo part), però estic convençut que és imprescindible construir-la. No crec que això sigui demanar... la Lluna!