Amb tot el respecte, tota la discrepància. I posant en valor el que tenim en comú.
El diumenge 3 de desembre, últim abans de l'inici de la campanya electoral, Jordi Évole va convocar a "Salvados" a dues serioses aspirants a la presidència de la Generalitat: Inés Arrimadas i Marta Rovira. En vaig treure una impressió més aviat discreta, molt poca capacitat de debat més enllà de la defensa o rebuig a ultrança de la independència. És revelador que cap d'elles conegués dades sobre l'atur a Catalunya. Clar que pot ser una impressió condicionada pel fet que ni l'una ni l'altra són santes de la meva devoció. Però no és del programa ni d'elles del que vull parlar, sinó del que de debò em va amoïnar veient el programa: dues persones representant a dos móns que, com a molt, se suporten. I la necessitat, la imperiosa necessitat, de trencar la dinàmica de dos móns que simplement se suporten.
Vull parlar de la necessitat de superar aquesta dinàmica de dos móns confrontats, amb ple respecte a les persones que viuen plenament en cadascun dels dos móns... però mostrant-hi la meva total i democràtica discrepància, des de la voluntat de no formar part de cap dels dos i, alhora, de voler comptar amb tots dos.
El món representat per Marta Rovira no és el meu món. El respecto molt: molta família sí que s'hi sent representada. Però la independència de Catalunya no ha estat mai un projecte polític que m'interessi el més mínim. Ni tan sols des de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Ni tan sols des de la pèssima estratègia de negociació d'Artur Mas sobre el pacte fiscal al 2012. Ho explicava amb detall en aquest escrit de finals de juny, a favor del referèndum i en contra de la independència. En la meva anàlisi de les causes que limiten les aspiracions i les condicions de vida dels treballadors i treballadores de totes les classes (que és la raó de ser de la meva activitat i les meves opcions en política), no hi caben les anàlisis que rebo d'aquest món. I les estratègies que utilitza aquest món em són encara més alienes. No crec en la unilateralitat en res, i em desagrada profundament plantejar objectius en cap àmbit de la vida sense valorar-ne els pros i els contres, els riscos i els costos, els calendaris i els suports. No formo part del món de la DUI, però viu amb nosaltres i el respecto i m'interessa.
El món representant per Inés Arrimadas no és el meu món. El respecto també molt: a Sant Feliu hem tingut, des de la Luisa fins a l'Eli passant pel Sergi, molt bons regidors del PP. Però la idea d'una Espanya uniforme, centralista i unida a la força a imatge i semblança d'una idea nostàlgica i inexistent d'una Castella imperial no ha estat mai un projecte polític que m'interessi el més mínim. Em subleva profundament el despreci d'aquest món cap a les llengües que, sense ser la castellana, també haurien de considerar com a espanyoles i com a pròpies. Em repel·leix instintivament el tuf autoritari, tancat i endogàmic amb què moltes persones d’aquest món governen i es relacionen, i la fredor amb què justifiquen l'injustificable, com vam veure i viure el darrer 1 d'octubre. Però en la meva anàlisi de les desigualtats socials i de la pobresa creixent, no hi caben tampoc les anàlisis que rebo d'aquest món. I els seus arguments em són encara més aliens. De debò que poden afirmar sense morir de vergonya que tot neix en l'adoctrinament del infants en l'escola catalana? De debò creuen que només amb una visió restrictiva de la legalitat i un ús intolerable de les forces de seguretat poden fer front al problema que ells mateixos van crear quan recollien signatures contra (l'Estatut de) Catalunya? No formo part del món del 155, però viu amb nosaltres i el respecto i m'interessa.
Els móns representats per Inés Arrimadas i per Marta Rovira són, cada cop, més impermeables l'un a l'altre. Tot i conviure, el respecte i interès mutu no hi abunden. En els seus respectius projectes de futur per a Catalunya, tots dos els veuen o els volen malgrat o contra l'altre... i en cap cas comptant amb o al costat de l'altre. Tots dos móns s'ignoren si no s'acusen mútuament, gairebé no s'escolten, s'exclouen ostensiblement (que tristes les sessions del 6 i 7 de setembre al Parlament...) i ni tan sols manifesten interès, com van confessar elles mateixes, per fer un simple cafè. Cal dir també que els dos móns no són igualment responsables de la situació que vivim: molt pitjor i molt abans, els dirigents del Partit Popular . Però el cert és que els dos móns existeixen, i és políticament imprescindible i èticament just comptar amb tots dos per construir de debò una societat mínimament cohesionada. Amb tots els respectes, amb totes les discrepàncies. Desbloquejant els blocs, recuperant unes regles de joc que tothom pugui compartir per recuperar un marc de diàleg en què tothom se senti progressivament reconegut. Posant en valor el que ara costa tant de dir, però tot el que tenim en comú.
El meu món, doncs, és un altre. Posa molt en valor i busca el que tenim en comú, vol tenir portes obertes i ser permeable a banda i banda (a totes les persones que voten a banda i banda, no als partits que, com PP i C´s, s'entesten a enquistar el conflicte): reconeix la pluralitat d'aquells primers dies d'octubre Vol comptar amb tothom per millorar les condicions laborals i de vida de la classe treballadora, suma les mans de tothom per denunciar els abusos del poder econòmic o la corrupció d'un sector de la classe política, lluita en diferents llengües i a una sola veu per l'escola pública, per la sanitat pública, per les pensions, pel medi ambient, pel dret a l'habitatge, contra la precarietat, contra els desnonaments. El meu món mira tant TV3 com la Sexta i, si mirem Sant Feliu, sent tan pròpia la plaça de la Vila com la plaça de la Salut, viu tots els santfelius de Sant Feliu El meu món rebutja que calgui posar etiquetes per viure i compartir el dia a dia amb tothom, passa amb un somriure de ser titllat d'equidistant. El meu món s'arrela tant en les lluites dels barris com en el Congrés de Cultura Catalana i es composa de totes les joanes raspall i totes les adelas barquin, de tots els josés cano. El meu món no comparteix ni la DUI ni el 155. Majoritàriament, el meu món rebutja aquest govern que avui té Espanya o com funciona Europa, però vol continuar intentant construir una altra Espanya, una altra Europa.
Mirant les eleccions del proper 21 de desembre, cadascun d'aquests móns és, al seu torn, plural i amb visions i prioritats diferents: no és el mateix la candidatura dels convergents que la d'ERC, com també són diferents C's del PP. El meu món també és divers, però en la meva opinió, qui millor el representa és Catalunya en Comú Podem, que encapçala Xavier Domènech i de la qual formem part Iniciativa i Esquerra Unida.
Voldria acabar explicant per què votaré aquesta gent, la gent comuna, la meva gent. En deu frases, en deu raons. Però ja ho vaig fer fa dos anys, i avui continuo pensant el mateix: a què diré SÍ el proper 21 de desembre, com ja vaig fer aquell increïblement llunyà 27 de setembre.
