Habitatges públics de lloguer: una necessitat de Sant Feliu, una prioritat del govern de l'Àrea Metropolitana.

No fa massa, escrivia que l'absència d'una política pública d'habitatge de lloguer assequible havia estat la mancança més important dels diversos governs d'Iniciativa i Esquerra Unida a Sant Feliu. En els diversos moments de creixement de la ciutat, el sòl que els propietaris havien de lliurar a l'ajuntament en aplicació del planejament urbanístic, s'ha destinat només a l'habitatge de propietat, i no al lloguer: a Mas Lluí, a Falguera II, a les Grases, a Can Bertrand, a Hoechst,... Ha passat a Sant Feliu i ha passat a molts ajuntaments, però el cert és que la manca de visió de futur en aquest tema ara ens està passant factura: el dret a l'habitatge no és un dret a l'abast de tothom. Accedir a un crèdit per a la compra no està a l'abast de tothom (ni tan sols tenint treball fix...), i la manca d'oferta de pisos de lloguer n'està disparant els preus.

Fer front a aquesta realitat i treballar per al dret a l'habitatge no és una política que els ajuntaments poguem dur a terme de manera individual i aïllada. Necessitem legislació i instruments de gestió que ens permetin fer polítiques reals i sostenibles econòmicament d'habitatge públic de lloguer, que després cada ajuntament pugui planificar al seu municipi.

Pel que fa a la legislació, Catalunya, no vam disposar d'una llei impulsora del dret a l'habitatge fins als Governs d'Esquerres de Pasqual Maragall i José Montilla. Encara avui les lleis que van impulsar els consellers d'ICV Salvador Milà i Francesc Baltasar són la referència que reivindiquem per tirar endavant les polítiques públiques que Catalunya necessita. Les diverses cimeres sobre l'habitatge que el Govern i els agents socials estan treballant per resoldre, entre d'altres problemes, l'emergència habitacional s'emmarquen en les lleis del tripartit. Lleis que, en el context actual, caldria actualitzar i aprofundir, per més que la tasca legislativa del Parlament de Catalunya estigui sota mínims. En aquest aprofundiment es troben mesures com l’expropiació de l’ús, que no de la propietat, dels propietaris d’habitatges buits quan aquests disposin de més de 2 habitatges desocupats en àrees de forta demanda residencial. Crec que també és necessari, com proposa l’Ajuntament de Barcelona, la fixació d’uns preus màxims de lloguer per evitar la nova bombolla immobiliària que s’està creant.

Pel que fa a la gestió, és molt difícil per als ajuntaments petits i mitjans com el de Sant Feliu crear i, sobretot, sostenir amb equilibri financer empreses municipals d'habitatge públic de lloguer. És imprescindible tenir i compartir un instrument comú i una política comuna, en el marc de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Aquesta és una prioritat clara del Govern de l'AMB i, molt en concret, de la seva presidenta, la companya Ada Colau. Una prioritat que ben aviat es concretarà, en el ple metropolità, en la definició d'objectius polítics i d'un operador metropolità d'habitatge que permetin la creació progressiva d'un patrimoni metropolità d'habitatges públics de lloguer, avui pràcticament inexistent més enllà de l'experiència del Patronat d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona.

Pel que fa a la planificació, crec que és evident que que s'ha de coordinar a nivell metropolità i en una doble perspectiva: un nou planejament urbanístic metropolità i un conjunt de plans locals d’habitatge que formin part de la política metropolitana comuna i la concretin a cada municipi de l’AMB.

Pel que fa al nou planejament metropolità, crec que toca revisar totalment el Pla General Metropolità (PGM) de 1976, quaranta anys després de la seva aprovació. Estic convençut que el PGM-76 va ser el Pla del creixement ordenat i la dotació d'infraestructures, amb la voluntat clara de posar ordre al desgavell urbanístic i els dèficits de tota mena que va provocar el franquisme. Però ara, aquella etapa està llargament superada. Ens cal  incorporar les eines d'actuació urbanística necessàries per afrontar els reptes del nostre temps, especialment el dret a l’habitatge i la sostenibilitat ambiental (qualitat de l’aire, transport públic, eficiència energètica, etc). Ens cal un nou PGM que sigui el pla de la rehabilitació integral dels barris i els habitatges assequibles par a tothom, del dret a la ciutat saludable i sostenible, dels espais del treball per a una economia justa i sostenible, tot aprofitant els recursos i les possibilitats d’un territori metropolità extens i plural.

Pel que fa a una planificació local amb perspectiva i coherència metropolitana, el ple del mes d'octubre aprovarà inicialment el Pla Local de l'Habitatge 2017-2023, el guió del qual ha estat lliurat ja als grups municipals de l'oposició. Aquest Pla té tres grans apartats, com totes les previsions a mig termini:

• 1) l'anàlisi del parc d'habitatges, de la població i dels sòls privats i públics existents a data d'avui a Sant Feliu, 
• 2) les necessitats d'habitatge a les quals cal donar resposta, tenint en compte les característiques diverses de la població i 
• 3) les actuacions municipals per donar-hi resposta, dins de les competències i les capacitats de l'Ajuntament i l'AMB. 

Un exemple del que ens plantegem fer el tenim al solar propietat de l'Ajuntament que, finalment, es va requalificar d'hoteler a habitatge públic a primers d'any. Un solar darrera l'escola Salvador Espriu i que actualment s'utilitza com a aparcament provisional:

El primer que farem és cedir-lo sense cost a l'Àrea Metropolitana de Barcelona i l'inclourem en el patrimoni de sòls i habitatges públics de lloguer. En el moment que ho pressupostem a l'AMB. se'n farà el projecte d'obres, que haurà d'aprovar també l'Ajuntament, projecte que preveurà entre cinquanta i seixanta habitatges. El pressupost de construcció sortirà de l'AMB, i el pressupost de subvenció als lloguers sortirà de l'Ajuntament de Sant Feliu i, en general, de cadascun dels pressupostos municipals que impulsin habitatge públic de lloguer. Estem parlant d'una nova despesa a consolidar de manera estructural en el pressupost. i s'ha de fer tenint en compte l'equilibri financer de les pròpies promocions i la voluntat de fer-les créixer amb el temps. Amb aquesta finalitat la idea de fons és repartir aproximadament en tres terços el nombre total de pisos de cada edifici: 1) un terç per a la venda, sempre amb dret de retracte (no es podrà vendre a un altre particular, sinó a l'administració pública), 2) un terç per al lloguer assequible (per sota de preus de mercat, cobrint la despesa de construcció) i 3) un terç per al lloguer social, adjudicat segons necessitats valorades pels Serveis Socials i subvencionat pel pressupost municipal, de manera que la família pagui fins a un màxim del 30% dels seus ingressos.

Per acabar: el pla d'habitatge ha de fer front a la necessitat d'habitatge públic de lloguer, però també a la necessitat d'habitatge assistit o tutelat, especialment per a la gent gran amb autonomia personal i per a les persones amb alguna discapacitat. Aquests són els grans reptes que aprovarem inicialment al proper ple d'octubre i que seran, per a Iniciativa i Esquerra Unida, una prioritat clara en el govern de la ciutat.