A José Cano (1935-2016), exemple i referent del que som molts de nosaltres, del que jo sóc i vull ser.

Aquesta és la darrera vegada que vaig estar parlant amb el José Cano. Va ser el darrer 23 de desembre, quan inauguràvem la darrera exposició de pessebres, acompanyant al Juanjo Quílez, pessebrista i marit de la seva neboda, Paquita Cano. A la foto, el Cano va amb jersei vermell. Al meu costat, un altre militant comunista que admiro, el Benito Quero, de Sant Feliu. Les seves dones, Josefa i Antonia, completen la foto: lluitadors i lluitadores comunistes que han deixat la seva pell perquè la més petita de la foto, la meva néta Ane, nasqués en un món a anys llum d'aquell en què elles i ells van néixer. Encara vam parlar del meu pare, de com li hauria agradat conèixer la seva besnéta, i de com a ell mateix li agradaria poder tornar-hi a parlar.

Vaig conèixer personalment al José Cano en els tres anys que vaig treballar a la Matacàs (1974, 75 i 76). Però el seu nom era conegut i admirat per molts i respectat per tothom des de feia anys i ho seria ja per sempre. Només cal que llegiu aquí la seva biografia, al web de la Memòria antifranquista del Baix Llobregat, escrita per ell mateix. Estic convençut que ben aviat en Jordi Saborit l'afegirà ben aviat al blog "Les hores i els dies" que està elaborant per treure de tot oblit als companys i companyes del PSUC que ens han precedit.

Segons explica el mateix Cano, va entrar a la Matacàs el 1958 i en va plegar trenta anys després, quan feia només quatre o cinc anys que Matacàs havia tancat les portes i el seu personal s'havia traslladat a Pegaso Zona Franca. Tots aquests anys, hi havia treballat també el meu pare, que hi va entrar a primers dels cinquanta i en va plegar quan el Parkinson ja l'havia afectat molt, l'any 1982, quan només tenia cinquanta-un anys. El meu pare era ajudant d'enginyer i cap de planificació de la fàbrica. Jo no recordo exactament a quina secció treballava el Cano, que era membre del jurat d'empresa des de mitjans dels seixanta, i el líder obrer indiscutible de la fàbrica. Militant del  PSUC i fundador de CCOO, impressionava sentir-lo parlar, saber que havia patit presó i tortura per la democràcia, pel sindicalisme de classe, pel socialisme, pels drets i les condicions de vida de la classe treballadora, i que res ni ningú havia torçat les seves idees. Tenia i tothom ho sabia una gran capacitat per crear acords i per mantenir-los: poca broma amb el Cano. Era una mena de referent indiscutible. El meu pare el respectava molt. I després, amb els anys, el mateix Cano em va dir que el respecte i l'admiració eren mutus.

Al desembre de 1974 jo estudiava Químiques de 4 a 9 del vespre i treballava a les oficines de Matacàs de 8 a 3 del matí. Dinar d'una esgarrapada i el meu pare em portava en cotxe a la Diagonal i tornava a la fàbrica. A la universitat, col·laborava amb la "Comissió Cultural (...ehem...) de Químiques" i, a Sant Feliu, amb l'Assemblea Democràtica i amb la Joventut Comunista de Catalunya. Una matinada van tornar a detenir el Cano a casa seva, a Cornellà. A les vuit, el meu pare em va demanar si us plau "que no fes res".  A les vuit, els companys de Comissions havien convocat assemblea i aturada a la fàbrica a les dotze.  Amb altres companys d'oficines (també hi treballaven, entre d'altres, en Pep i en Joan Prats, en Joan Salvat i el Leopold Codorniu), a les dotze vam "convidar" als companys i companyes d'oficines a parar, i ens vam afegir a l'assemblea i a l'aturada al taller. Ho recordo perquè és l'única vegada que el meu pare i jo ens vam enfrontar durament i a crits, per no haver-li fet cas i per haver-lo posat en evidència davant l'equip de direcció de la fàbrica. Uns dies després, em va dir que havia fet el que s'havia de fer, que havia estat on havia d'estar, i em va tornar a parlar bé del Cano: és dels que sap que per exigir s'ha de complir, i ell sempre ho fa. Així era i així era vist i respectat el company José Cano García.

A l'XI Assemblea d'ICV, ens vam assabentar de la seva mort. Ell no hi militava, formava part del PSUC Viu, però l'assemblea en peus li va dedicar una llarga ovació i li va retre homenatge. Jo seia al costat d'en Cesc Baltasar, i em va explicar una altra anècdota que desconeixia, de fins a quin punt el seu lideratge era reconegut i indiscutible. Fa quaranta anys, l'alcalde de Sant Feliu era en Joaquim Armengol. Ja havia mort el dictador i la transició bullia. Els comunistes lideràvem l'oposició municipal democràtica, i ja hi havia mobilitzacions tan massives com les de l'ambulatori. L'alcalde Armengol va decidir demanar al govern de Madrid una reunió urgent per donar sortida a una necessitat tan evident de la nostra ciutat. I va demanar a dos ciutadans que l'acompanyessin a fer força: el mateix Francesc Baltasar... i al sindicalista José Cano.

Ahir no vaig ser a la cloenda de l'XI Assemblea: vaig voler tornar a ser on havia de ser, al funeral de José Cano. Trigaré temps a oblidar, millor dit, no oblidaré, la seva cerimònia de comiat al tanatori de Cornellà. El seu taüt, cobert amb una bandera roja amb les sigles de CCOO, amb la bandera tricolor de la República i amb un enorme ram de roses roges. La cerimònia religiosa va començar amb la cançó "Mediterráneo", d'en Serrat. La prèdica, molt correcta i adequada al Cano, el comparava amb el gra de terra que cau i terra i germina. Després, "Rien de rien", d'Edith Piaf i "Te recuerdo,Amanda", de Víctor Jara. Després de la cançó del cantant xilè, van començar les intervencions del sindicat i de la família, amb la companyia respectuosa del capellà. Per part de CCOO, el company Juan Capilla li va dedicar un homenatge ciutadà, polític i sindical impressionant. Per part de la família, el seu gendre i el seu nét, en van fer la ressenya més personal, emotiva i íntima, amb grandíssimes mostres de veneració i amor. Quan els treballadors van retirar el taüt, amb el puny orgullosament en alt, tothom vam cantar "La Internacional" a ple pulmó.

Jo sé com qui vull ser, jo sé quins són els meus referents, jo sé el món que vull. La família va agrair molt que jo hi fos. I el company Capilla em va dir, abans de començar la cerimònia, que el mateix Cano li havia insistit que m'avisessin i que voldria que jo anés a la cerimònia, en reconeixement tant a mi com al meu pare. I ahir, mentre sentia parlar de José Cano, em vaig voler imaginar que tots dos  es retrobarien allà on sé que van les persones bones. Hasta siempre y millones de gracias, camarada!

Amb José Cano, el 4 d'octubre de 2013, a l'acte d'homenatge a la primera direcció legal del PSUC, la de 1977. .