"Quan els punts de sutura ja no són necessaris". Cèlia Cano, 25 d'abril de 2013.


Des de fa anys, cada ple de l'Ajuntament comença amb una condemna de la violència masclista i una mostra de solidaritat amb les seves víctimes. Per ordre alfabètic, tots els regidors i regidores parlem en nom de tot el consistori. En el ple del mes passat, em va tocar a mi. I vaig llegir aquest escrit, que va redactar la meva dona pensant en una amiga nostra. Avui he vist al facebook aquesta imatge i he cregut oportú reproduir el text complet de la Cèlia. Gràcies, amor meu! I que, a còpia d'educació i lluita per la igualtat, cada cop menys dones siguin víctimes del masclisme, amaguin els seus ulls a la viruta, necessitin punts de sutura...

Quan una dona maltractada ha donat, per fi, el pas de denunciar al seu agressor físic, al seu dictador emocional, al seu assassí de futur,  ja ha donat un grandíssim pas. No només intenta alliberar-se de l’infern on ha viscut fins aquell moment, no, també ha posat punt i final al que va començar com a una història  d’amor. Cap dona no escull un maltractador perquè formi part de la seva vida, el maltractador es forma amb el temps, va guanyant terreny poc a poc, es desfà de la màscara d’enamorat per posar-se la màscara del terror. No comença amb cops el primer dia que s’ha posat la màscara, és més subtil, comença amb el maltractament psicològic cap a la dona, la seva dona. Ha d’aconseguir neutralitzar-la, rebaixar-la, desmotivar-la, acabar amb la seva autoestima i reconvertir-la en una dona emocionalment, anímicament i econòmicament, dependent de ell, del seu agressor.

Quan una dona maltractada s’allibera dels cops, de les ferides, les fractures..., intenta començar una nova vida. Rep moltes ajudes, encara que en caldrien moltes més: la societat, les institucions són cada vegada mes necessàries per donar el suport i l’empenta que calen per  començar una nova vida.

Però una dona maltractada normalment no va sola, segur que hi ha uns nens que han viscut els maltractaments, una família que ha  viscut la impotència davant de la situació, una societat incapaç de suprimir la violència de gènere.

Quan els punts de sutura ja no són necessaris, queda una ferida invisible a simple vista que triga molt mes a curar-se. Ha de recuperar la seva  autoestima, s’ha de tornar a estimar ella mateixa, ha de deixar de mirar enrere amb la por a la mirada, ha de aconseguir no saltar cada vegada que soni el telèfon o s’obri la porta. Una dona maltractada ha de tornar a aprendre a confiar en els demés, no sobreprotegir als seus fills. Una dona maltractada ha de deixar que la llum del dia entri per la seva finestra, no pot viure en la foscor dels records. Una dona maltractada ha d’aprendre a tornar a estimar i deixar que l’estimin, ha de trobar consol i plaer en una carícia, ha de confiar en una mirada, ha d’entendre que no tots els homes són bèsties reprimides i mentalment desequilibrades, afamades de poder i dominació sobre un altre ésser humà. Té l’obligació i el dret de viure intensament, amb el cap alt i la il·lusió pintada de mil colors, en la cara. Té el dret i l’obligació, si vol, d’ enamorar-se de nou.

Una dona maltractada, quan no necessita ja els punts de sutura, necessita la comprensió, l’amor i l’amistat de tot el seu entorn. Que després de tenir els punts tancats, tingui tota la vida oberta.

Que sapiguem acompanyar-la primer en el seu patiment i després, sobretot, en el seu coratge.

Comentaris