Dret a decidir l'Espanya federal.

Defenso a ultrança el dret d'expressar democràticament qualsevol idea política, per lluny que estigui del que jo cregui. Defenso, per tant, el dret a l'autodeterminació i que, en l'exercici d'aquest dret, hi hagi una part significativa de catalanes i catalans que optin per la independència.

Quan arribi aquest dia, jo vull poder decidir l'Espanya federal. Vull poder decidir la República Federal d'Espanya. No vull una pregunta simplista a una qüestió que, per la seva transcendència, no és simple. No vull respondre sí o no a una pregunta d'enquesta, com han fet a Arenys de Munt. No vull censors de cap mena de cap institució estatal, com han fet a Arenys de Munt. Vull una reflexió profunda sobre el futur del nostre país en el marc de la Unió Europea i una possibilitat real de triar democràticament entre diferents opcions: des de l'estat centralista fins a la secessió, passant per l'Espanya federal que jo propugno. Una República Federal d'Espanya que incorpori de debò el que som i volem ser: en llengua (amb plena i indiscutida oficialitat), en finançament (amb plena capacitat de gestió dels ingressos) i en institucions (amb plena lleialtat a les nostres institucions).

Quan arribi aquest dia, vull un debat polític d'alçada, amb arguments apassionats, però consistents. No vull desqualificacions de millor o pitjor catalanitat. No vull amenaces catastrofistes de cap costat: no hi ha Espanya casposa si ens quedem, no hi ha debacle econòmica si ens n'anem. Vull que es pugui comptar amb totes les veus, que es vinculen legítimament i amb intensitats diferents a una identitat catalana i/o espanyola. També a la immensa majoria social que, com jo, se senten (poc o molt, cadascú sabrà) catalans i espanyols, i que semblen assistir muts a un debat reduccionista davant el qual crec que ja cal prendre la paraula.

Vull un país respectuós amb totes les opcions i identitats de les persones que el formem, però que col·lectivament visqui i s'expressi en català. En aquest horitzó cal situar la impagable tasca de construcció d'un sol poble que va fer el PSUC i la suma de voluntats d'una població majoritàriament d'origen immigrant (com a Sant Feliu) que ha acceptat com a propi, per exemple, un sistema educatiu inequívocament català. Això, ni ho vull perdre ni ho vull ignorar. Vull una Catalunya socialment cohesionada en una Espanya federal i en una Unió Europea, que sigui referent a tot el món de justícia social i de llibertats democràtiques. Una Catalunya que sigui capaç de construir un horitzó comú d'inclusió social, d'igualtat d'oportunitats, de llibertat d'expressió, de qualitat de vida, per a totes les persones que hi vivim, sense exclusions, sense etiquetes. Una Catalunya que, n'estic convençut, és la que s'obre amb l'Estatut que vam aprovar el juny de 2006.
Això és el que, quan arribi el dia, vull poder decidir per a Catalunya. Això és el que, ja ara, dia a dia, vull contribuir a construir per a Sant Feliu.

Comentaris

David Guàrdia ha dit…
Estimat Jordi,
hi ha alguns detalls que et grinyolen en el teu discurs:

En primer lloc, que la "reflexió profunda sobre el futur del nostre país en el marc de la Unió Europea i una possibilitat real de triar democràticament entre diferents opcions" ja hi ha sigut. Aquest país ha viscut dos processos de configuració i debat del marc juridicopolític. El primer en l'etapa 1976-1980 i el segon en l'etapa 2006-2009. Accepto dir que el primer era en un context molt determinat, però el segon no i a més era en les millors condicions possibles (talante zapatero, psoe minoria, govern català i majoria parlamentària espanyola coincidents, etc.). I no només el teu partit era al govern i a la ponència del parlament sinó era l'encarregat de la participació ciutadana en tot el procés (el que la gent recorda per l'autobús, vaja), per tant l'escenari inmillorable. I el procés ha estat frustrat. La primera retallada va suposar no respectar el que va aprovar el 90% del Parlament de Catalunya i aquesta segona el que va aprovar el 73%. En la primera retallada uns quants ja vam dir que era una presa de pel, altres serà en la segona retallada del Tribunal Constitucional que reconeixareu que el procés ha quedat desvirtuat. La meva pregunta és, com caram vols fer un nou procés des de Catalunya a curt termini per avançar cap a un estat diferent, federal i plurinacional si després de 30 anys els astres s'han alienat, l'hem fet i l'estat s'ha enfrontat un cop rere l'altre a la voluntat del poble de Catalunya?

En segon lloc, el debat és polític i també social però és finalment a l'arena política on es configura una opció que es legitimada o no a les urnes pels ciutadans. Així va passar amb la reforma de l'estatut actual (on un llarg text va ser aprovat pel Parlament per al seu referèndum posterior "si o no") i en processos d'independència passa igual. És el parlament (sí, sí, i la societat civil també... ja farem autobusos de la indepència si vols!) el que porta a referèndum la independència i la ciutadania el refrenda. És a dir que per què en el referèndum de l'estatut només hi havia si o no i no defensaves les "múltiples opcions" que incloguessin la independència, entre d'altres, i en canvi quan es fa un referèndum independentista (simbòlic i en un poblet petit!) per què el titlles de simplista???

En tercer lloc, caldrà que em reconeguis que per un projecte d'Espanya Fedral i autodeterminació és un xic complicat. Una Espanya Federal a partir de les vies de reforma del mateix estat només és possible si hi ha majoria social a tot l'estat (al congrés però també al poble en cas que impliqui reformes de la constitució) i per tant no és possible decidir Espanya federal només des de Catalunya. Tenir estat propi si que és possible, però decidir Espanya federal no.

I si preténs convertir els espanyols en demòcrates respectuosos amb la diversitat diversitat lingüística i nacional de l'estat, a banda de ser una tasca molt lloable no conseguida en 300 anys, ja no parlem d'autodeterminació del país.

Per què, ara que no em sent ningú, et confessaré un secret. Jo no sóc independentista, jo el que vull és una espanya federal i plurinacional, però a mesura que em faig gran me n'adono que és una tasca massa díficl, una proposta massa radical. Per això, sóc pragmàtic i aposto per una opció més viable, com és convéncer uns pocs centenars de milers més de persones a Catalunya, que fer-ho amb 45 milions de tot l'estat...

Fins i tot, és més fàcil arribar a la teva esperada Espanya federal un cop obtingut estat propi i després negociant amb Espanya d'estat a estat que pretendre reformar Espanya.

En resum, la "pestanagueta" de l'espanya federal (i, ja que hi som, doncs demanem: república i de caràcter plurinacional) és un miratge que només servei per evitar tenir estat propi plantejant un escenari tant maco com irreal i que la única cosa que fa és legitimar i perpetuar l'espanya monàrquica. monolítica i uniformitzadora.
Manel Martínez ha dit…
Hola David

És un plaer poder-te saludar, encara que només sigui virtualment.

Evidentment, la construcció d’un projecte d’Estat Federal, en el que la realitat plurinacional s’expressi a tots els nivells, és una proposta difícil de tirar endavant. Venim d’un model d’Estat fortament centralista, que a partir de la recent democràcia hem anat modificant en la seva estructura, a partir de la implantació del sistema autonòmic.

Coincideixo, també, amb tu que una de les qüestions més complicades és canviar la concepció que molts ciutadans i ciutadanes de la resta d’Espanya tenen sobre el fet espanyol i la plurinacionalitat.

Tot i així crec que a Catalunya hi ha una majoria social que podem coincidir en un punt d’acord, que seria aquest model veritablement fedaral de l’Estat. I és aquest l'acord que veig més realista de concretar a Catalunya i fora de Catalunya.

És per això que discrepo de la teva opinió. Sincerament no crec que sigui més fàcil assolir un estat independent que construir un estat federal. No acabo d’entendre en que et pots basar per fonamentar aquest argument. Fins i tot crec que a Catalunya, almenys per al moment, no hi ha una majoria que pugui avalar l’opció de la independència.

Entenc que la proliferació de consultes pot ser una bona campanya publicitària per a les formacions independentistes. Però em preocupa que la realització d’aquestes sigui un motiu més per a la frustració, la decepció i la desafectació dels ciutadans, fins i tot, respecte de les formacions independentistes. Donat que el resultat d’aquestes consultes no tenen desprès cap efecte pràctic.

Seria acceptable que les consultes es plantegessin com el que són, una campanya política, però per contra s’intenten fer aparèixer com a referèndums vàlids. I a més amb una actitud que pot ser titllada de dirigisme de la societat cívil, a l’intentar fer apareixer aquestes iniciatives com a iniciatives cívils quan el darrera hi ha una actuació política molt clara. Actuació molt legítima, però que s’hauria d’expressar amb major transparència i claretat.

Jo no crec que haguem esgotat el camí, en aquest moments, per poder avançar cap a horitzons més federals (ho dic des d’una visió personal, que de sentiment és independentista).

Tenim un Estatut en el que, malgrat tots els atacs que s’han i s’estan fent des dels sectors més centralistes, situa a Catalunya amb el nivell d’autogovern més alt des del 1714.

Auqest Estatut ha servit per fonamentar l’acord de canvi de model dde finançament. Un model de finançament de concepció federalitzant. Un model que molts han atacat, però al que tots s’apunten.
Per tant, en aquesta “Espanya Centralista”, estem aconseguint canviar moltes coses malgrat els atacs.
Crec que a pesar de les dificultats, hem de continuar treballant en aquesta línia, per què encara hi ha molta feina a poder fer.
David Guàrdia ha dit…
Hola Manel!

Encantat de saludar-te!

Bé, en el que divergim és en que penses que fora de Catalunya el teu model és prou viable.

Un estat que pugui satisfer aquest país implica un estat plurinacional on existeixin almenys 4 entitats polítiques confederades (com bèlgica) coincidents amb les nacions de l'estat. Amb reconeixement internacional (seleccions nacionals, etc.), un estat realment plurilingüe amb totes les llengües en igualtat de condicions, una forma d'estat republicana, etc. i per fer això cal fer un canvi a fons de la constitució espanyola. I aquest escenari és més lluny que acabar de convencer l'aproximadament 10% que manca per arribar a la majoria de catalans que volem estat propi (per què una cosa és la gent que es declara independentista i l'altra la gent que arribaria a votar-hi en cas de referèndum, és a dir la gent que optaria per dir que sí, si només fos prémer un botó...)

Alguns dels motius pels que és més fàcil arribar a tenir estat propi que a una república espanyola confederal i plurinacional ja te'ls he dit. Després del fracàs de l’estut, com arribarem a l’espanya federal? El PP jugarà??? IU treurà majoria absoluta al congrés? No... Ara toca provar la independència. Primer heu jugat els federals (i els independentistes us hem donat suport) i no us n'heu sortit. Ara ens toca a nosaltres.

Sobre qui hi ha darrera d'aquesta onada et penses que hi ha una campanya secreta orquestrada des de fa mesos? El que està passant aquests dies, l'autoorganització espontània d'entitats, plataformes, partits i persones és molt a prop d'un moviment social s'està construïnt sobre la marxa. Els canvis històrics es fan així.

Et preocupa que "la realització d’aquestes sigui un motiu més per a la frustració donat que el resultat d’aquestes consultes no tenen desprès cap efecte pràctic"?
Aquesta sí que es bona!!!!

Quin efecte pràctic va tenir la consulta per l'abolició del deute extern del 2000??? I bé que hi vau donar suport, no?

Té diversos efectes pràctics, que t'enumero:

-Ajuda a deslegitimar el procés estatutari, ja que s'enmarca en el context del final del culebrot de l'estatut. Davant la doble retallada (no vau baixar del tren a la primera, ho fareu per força a la segona, hehe...) el poble reacciona amb consultes per la independència (pq els federalistes que proposareu ara? una nova reforma de l'estatut?).

-Obliga a posicionar-vos els que sou ambigus nacionalment, els que practiqueu l'equidistància dia si dia també. I us posa en contradiccions els independentistes que esteu en formacions autonomistes. I és que ja té guasa que critiqueu Arenys de Munt, quan ha estat impulsat per un alcalde vostre!! http://tiny.cc/5XJxF

-Fa debat independentista. El pitjor que podria passar és que ni hi hagués debat (com li passa a la república federal espanyola, que a Espanya no hi ha debat). El ressò que ha tingut, té i tindrà en tertúlies (de ràdio i de cafè), diaris i televisions ja val la pena per si sol.

-Compta quants independentistes realment hi ha. Justament vetllar per garanties de garanties de vot universal, lliure, igual, directe i secret aconseguim que quan fem aquest recompte, ningú ens tiri en cara mancança. Quin problema hi ha en comptar-nos?? No deies que no sabies si hi havia majoria suficient? De frustració, res... L'autèntica frustració està sent l'estatut i l'espanya de les autonomies. I si no, temps al temps.

-Un procés de convulsió social i de consultes il•legals, alegals o perfectament legals (no hi entro) durant un temps ajuden a legitimar (internament, societat civil, premsa, UE i internacional, etc.) que en la propera fase els representants polítics catalans vulguin obrir el meló d'una vegada per totes. És a dir fa de partit previ.

Si segons vosaltres no van enlloc, per què no ho trobeu bé? no esteu a favor de l'autodeterminació, que és justament preguntar? no esteu a favor de la participació ciutadana? on és el problema, doncs?

Apa, una abraçada.
Manel Martínez ha dit…
Hola David

Crec que m'he explicat molt malament. Per què no m'has entés.

No intentava dir que al derrera de les propostes de consultes hi haguès un interès ocult o una programació. És cert, Arenys ha sorpr`s a tothom: ha estat una proposta de la CUP, primer ningú li ha fet cas, fins i tot la van menysprear, i al veure els focus de les teles, a fer-se la foto i a improvisar la presentació de més propostes. El que dic, precisament, és que intentar capitalitzar-ho políticament, per part d'algun partit, pot tornar-se en contra.
Una altre qüestió amb la que no estic d'acord és que no es presenten les consultes com a una campanya a favor de la indepèndencia (com en el seu cas va ser la consulta contra el deute extern, que es presentava com a tal campanya), sinó com a referèndum d'un procès que porta a la indeppendència. I crec que és això el que pot generar la frustració. No són referèndums el que es proposen sinó accions d'una campanya.
Tampoc estic d'acord en que l'estatut hagi fracasat, hem aconseguit un nou model de finançament i l'estatut ha modificat,també, el nivell d'autogovern.
Respecte a que és més fàcil. Síncerament creus que és suficient convencer a una majoria dels catalans i ja tením la indepèndcia? (ni tan sols crec que hi hagi aquesta majoria) no hi hauria res a parlar amb Espanya per a fer-la efectiva? ens agradi o no hi ha unes quantes coses que caldrà tenir en compte, i no parlo únicament del marc legal, hi relacions econòmiques i de tot tipus que caldria acordar. Jo no m'hi imagino una separació en confrontació amb Espanya, tu si? creus que hi ha una majoria que voldrien el conflicte?.
Ambiguitat, suposo que és parlar clar i proposar coses que ens les puguem creure de veritat. I no crec que puguem dir que la independència sigui una qüestió a assolir en breu, com alguns dirrigents semblen afirmar.
Jo en canvi crec que, malgrat les resistències que hi ha a Espanya, estem impulsant un nou Estatut i un nou finançament, contra els que han batallat una bona part de sectors de la resta d'Espanya. Que un i l'altre tenen una concepció federal, i que el camí continua i podem continuar avançant per ell. Ja sé que és difícil, rebem atacs constants, és més lent del que voldriem (però molt més ràpid i diferent del que voldrien els sectors més centralistes d'Espanya)... però és possible, i no crec que sigui ambigu
Hola, David! Com et va per Sabadell? Sortir de l'estil Vázquez per anar a l'estil Bustos és anar de guatemala a guatepeor?

Bromes a part, sé de sobres que hi ha detalls que grinyolen... en el meu discurs com en tots. La perfecció és com l'infinit, s'hi pot tendir, però mai no s'hi arriba, jejeje (per ser gairebé un quart de dues, com filosofem, eh?)

Tots creiem en algun miratge o altre. Ara que tampoc ens sent ningú, et confessaré que el meu miratge té una bandera roja en comptes d'una estelada. Els miratges que un tria ho fa, sobretot, pel cor. En el meu miratge, vull disminuir les diferències entre classes, no vull incrementar fronteres entre nacions. En el meu miratge, em són més estrangers tots els millets que no els andalusos, equatorians i marroquins que omplen el meu barri.

Tots els miratges que un es proposa són, si no ho fa a cops de garrot, igualment respectables. Si la vida personal és incerta... ja no et dic la col·lectiva! És un llibre obert que s'escriu amb la veu de les majories i amb el respecte a les minories: el futur no està escrit i les nostres utopies (m'agrada més que miratges) volen redactar-lo amb l'esperit que les orienta. No sempre ens en sortim: és clar, però el segle XX trenca absolutament amb el XIX gràcies al moviment obrer, per bé que subsisteixi una societat dividida en classes. Qui diu que la lluita de l'esquerra ha estat, doncs, inútil?

La meva utopia ni tan sols sé si passa per la República Federal d'Espanya, però segur que no passa per la confrontació amb els espanyols.

Fa un temps, David, vaig acompanyar la meva filla (devia tenir 13 o 14 anys) a un concert dels Pets a Barcelona. Tota la jovenalla va començar a saltar el voti, voti, voti espanyol el que no voti, mentre a l'entrada hi havia tota mena de merchandising amb el lema "Espanya ens roba". Per sort, la meva filla no va votar amb aquella collonada, una mala còpia del "feixista qui no voti" que va mantenir en forma els meus músculs de les cames quan era jovenet. Fa només uns mesos, vau treure un cartell que deia "Espanya és crisi" que simplement ofenia la intel·ligència: mira que us va bé la imatge d'una espanya de toreros, guardia civils i folclòriques que no us creieu ni vosaltres...!

En el vostre miratge, és més fàcil la independència que una Espanya federal. Í és possible que tingueu raó!

En el que no us dono la raó i penso que aneu políticament equivocats és en generar un discurs maniqueista on Espanya personifica tots els mals i oprimeix la pobra Catalunya, que és la personificació de tots els béns. Home, una mica més de seriositat aniria bé per enfocar millor la qüestió, no?

I això és el que deia (i vull acabar, que s'acosten les dues i sonarà el despertador a les set...) quan parlava de debat reduccionista (en cap moment, crec, vaig dir que la consulta d'Arenyd fos simplista).

El debat reduccionista (sigui quin sigui) empobreix la democràcia i deixa sense veu a les persones que no es veuen representades en les propostes reduïdes. Per exemple, als socialistes els va mooooolt bé un debat reduccionista fomentant el vot útil perquè ha aconseguit gairebé escanyar a Izquierda Unida: o PSOE o PP, un exemple clar de reduccionisme interessat i fals que empobreix el país, tot i que va bé a tots dos partits. El reduccionisme independència o espanya opressora i casposa és un altre reduccionisme fals i interessat (va bé a la CUP, a CiU, a vosaltres...)que empobreix, i que deixa molta gent sense veu: per exemple, a mi. I això mai de la vida, company!

Bé, que és tard i vol ploure.

Segur que el meu comentari, tot i que sé que no ens sent ningú, pot provocar polèmica... De fet, a tu i a mi ja ens agrada!

Bona nit, David.
David Guàrdia ha dit…
Bé, no crec que ens llegeixi ningú més que tu, jo i el Manel, però com que som tots plegats una mica massoquistes... torno a contestar!

Per Sabadell bé. És guatepeor, però hi ha certa resposta ciutadana i cívica (a banda dels partits). Per posar-te un exemple, aquest famós vídeo que fa uns anys es va fer i la cançó s'ha convertit en himne popular a Sabadell.

Bé, anem al tema!! Fracciono en 2 missatges que veig que no m’hi cap:

-De la mateixa manera que "el boti boti feixista qui no voti" de la teva època no t'ha evitat tenir la "bandera roja" per referent, no pretenguis que el "boti boti espanyol el que no boti" impedeixi a la teva filla ser independentista ni tu embrutar l'independententisme d'esquerres amb mostres de garrulisme. L'únic que simplifica ets tu quan equipares el dret a la nació catalana a participar en igualtat de condicions d'un món just i solidari amb mostres de confrontació, eslogans buits de contingut i nens de 15 anys saltant en un concert. Tot això es clar, davant l'extrema pulcritud, intel•lectualitat, tolerància, diàleg i respecte que els espanyols partidaris de l'espanya unitària han mostrat al llarg de la seva història... es clar, es clar...

-I és que té gràcia que et queixis del cartell "Espanya és crisi" que equipara romandre a Espanya amb toreros, bisbes i guardies civils quan tu equipares l'independentisme a salts de jovenalla de 14 anys en un concert dels pets. Per què no l'equipares amb la tradició il•lustrada, netament d'esquerres, però combativa a la vegada, de Narcís Roca i Farreras, Almirall, Rovira i Virgili o Lluís Companys?
Quan el catalanisme d'esquerres ha governat el país ha treballat per les classes populars i per l'emancipació nacional sense mostres de garrulisme. Quan l'espanyolisme ha governat l'estat ha mostrat garrulisme dia sí, dia també. Per tant, Jordi, amb tot el carinyo, prou de criminalitzar l'independentisme, que si algú no passaria la prova del cotó de la democràcia i traspua un rancisme caspós són els partidaris de l'espanya unitària. I això és que deia (demagògicament, es clar) el famós cartell. I si a tu et feia mal no era pel fet que deia que l'espanyolisme és caspós (que ho és) sinó per que ofenia la teva pàtria estimada.
David Guàrdia ha dit…
-Sembla que vulguis restar enmig dels suposats cafres que volen que el seu estat sigui Espanya i els altres cafres que volen que el seu estat siguin els Països Catalans o Catalunya. Com si vulguessis preservar certa ambiguïtat en aquest tema... però articules el teu discurs per acabar concloent que vols que el teu estat sigui espanya!! (amb ceuta i melilla i les canàries!! olè, en ple continent africà. Voldràs també Gibraltar??), per tant sí que prens partit per un dels dos bàndols cafres. I és que en una consulta on es digui: "quin vols que sigui el teu estat?" amb dues opcions (catalunya o espanya) realment votaries en blanc? no, oi? doncs no cal que ens n'amaguem...


-L'Espanya Federal no només és una entelèquia als anys 80' i 90' sinó que cada cop ho és més en aquest tombant de segle. Per què? per què la gent que abans propugnava una Catalunya germana amb dels altres pobles d'espanya o de la península ibèrica, com a marc de relació superior, (Esquerra mateix a la república) directament ara propugnem una catalunya germana amb els altres pobles d'europa i del món. Al cap i a la fi, els principals conflictes (polítics però també bèlics) són fruit de la no-acceptació del dret a l'autodeterminació dels pobles per part dels vells estats i imperis.

-Company, els vells estats han passat a la història... Per què vols que Espanya mantingui fronteres o l'exèrcit? Això està passat de moda... Estem a Europa!!
I ara sí que et faig una pregunta concreta: quines competències creus que ha de tenir Espanya que no creguis que ni ha de traspassar a Brusel•les ni a Catalunya???

Jo ho tinc clar: els grans temes (política exterior, forces armades, moneda, política fronterera, legislació en determinats temes, etc.) a Brusel•les i la política de proximitat (educació, sanitat, treball, habitatge...) a Catalunya.

El meu escenari el tinc: Una Europa més forta, unes Països Catalans més còmodes dins Europa i, per fi, una Espanya més relaxada i que pugui ocupar-se dels seus problemes (com tots els països del món) i no dedicar la meitat dels seus esforços a polèmiques territorials estèrils i d'encaix nacional que li fan perdre el temps i amagar les vergonyes dins d'aquesta Espanya unitària que té els dies comptats...

Amb tot l'afecte, una forta abraçada!
Manel Martínez ha dit…
Hola David i Jordi

Aquí el tercer en el debat.

Em sembla que s’ha anat obrint un debat que te dues potes: l’exercici d’autodeterminació/les consultes/la manera d’avançar a partir del context actual i, d’altre banda el model d’estat.
Sobre el primer aspecte ja he manifestat la meva opinió: jo no veig que la via estatutària hagi fracassat, crec que aquestes consultes de les que parlem aquests dies no tenen res a veure amb l’exercici del dret d’autodeterminació, per a mi són instruments d’una campanya política absolutament legítima per la independència, tot i que penso que no sempre es presenta així i, fins i tot, no tinc clar si alguna de les forces que està presentant mocions sobre aquest aspecte de veritat de veritat vulgui realitzar les consultes arreu.
Sobre el model d’estat, crec que a vegades simplifiquem massa qüestions molt complexes i amb moltes variables. També crec que sovint partim d’imatges (tots ho fem a vegades) molt caricaturitzades de la realitat, i això impedeix fer una valoració rigorosa de les propostes.
És veritat que des de la resta de l’Estat sovint es tendeix (aquí també a vegades) a criminalitzar o ridiculitzar les opcions independentistes o, fins i tot, qualsevol tipus de reclamació de drets que es faci des de Catalunya.
Però, també, des de Catalunya sovint menyspreem i dibuixem una caricatura massa simple del que és la resta de l’Estat.
(no voldria amb això situar-me per sobre del bé i del mal)
D’altra banda, crec que una cosa és el sentiment de pertinença, una altra els drets i una altra els instruments (les institucions, el govern...).
Jo em sento únicament català, crec que Catalunya té dret al reconeixement dels seus drets, fins i tot el de la lliure autodeterminació. Però, en aquest moment històric crec que el que més ens interessa i el que, malgrat tot és més possible, és continuar avançant en l’autogovern des d’una perspectiva federal.
Per què, torno a repetir:
- no tinc tant clar com tu que una majoria a favor de la independència estigui tant a tocar, i que només es tracti de convèncer a un 10 % més. (crec que això és un miratge).
- Tampoc crec que sigui realista dir que com que és molt difícil convencer a la resta d’Espanya, ens convencem nosaltres, decidim ser independents i ja està, no cal parlar res més a Espanya. Caldria també en aquest cas acordar-ho amb Espanya i si ja és difícil fer avançar la idea del federalisme, la de la independència...
D’altra banda:
- És veritat que és manté un desequilibri fiscal que perjudica a Catalunya. Però també trobo sovint ridícul quan neguem que una part de la nostra economia es basa en les relacions amb la resta d’Espanya. No podem girar l’esquena a aquests interessos, que són nostres, del país, no només de la burgesia. Una ruptura traumàtica amb Espanya no seria innòcua econòmicament per al país.
- Per frenar pors, es diu que volem estar a Europa com un estat més i que per tant no ha de passar res greu amb la nostra inserció en aquest espai (suposo que es parla de la UE). Però la veritat, no crec que ens estiguin esperant amb els braços oberts i menys sí la nostra separació es fes de manera traumàtica. (si ha costat el suport a Kosovo, i això que els Servis eren els dolents de la pel•lícula).
David Guàrdia ha dit…
Bé, Manel!
Doncs tornem-hi!
(a veure si aconsegueix-ho fer-ho més curt)

-Parlem de la manera d'avançar, el punt 1 que comentes. Vinga, siguem clars: un procés d'independència evidentment serà rupturista i evidentment serà amb confrontació amb Espanya. Però confrontació no serà bèlica. Vaja, o això espero, en plena Europa i en ple SXX se li veuria massa el llautó a Espanya. Que faran? treure els tancs? res... molta amenaça, però tot de boca. Però tensió sí, com l'existent entre Sèrbia i Kosovo just abans de la independència i just després. I els diferents actors internacionals hi juguen molt aquí (la UE va sentar precedent en demanar un % de participació i de vots afirmatius determinat a Montenegro per legitimar el procés). Per tant, caldrà que la voluntat del Parlament, quan hi sigui, es plesbisciti socialment amb una majoria suficient. I un referèndum no és reduccionista, ni totes aquestes coses, és el menys dolent mecanisme democràtic, sistemàtic que garanteixi una persona un vot que permet ratificar una determinada opció política. Qui tingui un altre invent al barret, que el tregui.

-Per tant, no estic d'acord, Manel, en el tema que calgui negociar amb Espanya la independència. Amb Europa i amb altres potències mundials potser caldrà validar el procés, però negociar amb Espanya no... En això consisteix justament el dret d'autodeterminació, en el dret inalienable a decidir lliurement, tal com feu kosovo en aquesta declaració, i aquí no ha passat res.

-Per tant, hi ha quelcom de contradicció en el que dius. Si un partit creu que canviar l'estatuts jurídic d'una nació envers la resta no el pot decidir lliurement i per tant ha de negociar la independència, és que no respecta el dret a l'autodeterminació dels pobles. Cal diferenciar entre el model d'estat que un vol i estar d'acord amb el principi d'autodeterminació. És a dir entenc el militant d'ICV que no és independentista i votaria no en un referèndum però que com a demòcrata i partidari de l'autodeterminació, si els independentistes guanyem entendrà un procés d'independència. Però és que el cas del Manel és al revés: ets independentista però no partidari del dret a l'autodeterminació i per tant creus que caldrà negociar la independència amb Espanya!!! És a dir votaries que sí en un referèndum, però senzillament no creus que la via sigui fer un referèndum. Doncs com carambes s'exerceix l'autodeterminació???? T'haig de confessar que no m'havia trobar ningú amb aquests paràmetres (ho dic sincerament) i ho trobo realment curiós...

-Pel que fa a la caricatura de la resta de l'estat... A veure, a mi m'és igual com sigui la resta de l'estat. Com a principi general, penso que totes les nacions del món tenen els mateixos drets. I més igual com de poc o molt democràtics siguin els estats que les engloben transitòriament. És que tant és!!

Si és fa això, és per què en aquests últims anys hi ha un gruix de federals que s'han incorporat a la causa independentista per pragmatisme, d'acord amb l'estratègia aquesta de pensar que un país socialment avançat i democràtic és més fàcil amb estat propi que dins d'Espanya. I és el que està de moda explotar ara, i funciona. La gent s'incorpora al costat del sí per diversos motius. Però jo no sóc d'aquests, jo sóc previ, dels convençuts (encara que l'altre dia et fes ironia amb allò de l'estat plurinacional), jo ho sóc per pensament, per política racional, per sentiment igualitari entre nacions, cultures i llengües, per ser pacifista (la igualtat política entre pobles és un escenari de prevenció de conflictes) i per creure que un món de pobles lliures, iguals i en pau és possible.
Manel Martínez ha dit…
Hola David un altre cop

Per anar al grà dels temes en els que ens estem centrant i fer-ho el més cirt possible:

- les "consultes" de les que estem parlant aquets dies no són Referendums d'autodeterminació.

- l'exercici del dret d'autodeterminació, que en aquets moments el poble de Catalunya no tenim reconegut, en algun moment s'haurà de fer a través d'un referèndum amb totes les garanties, amb tota la informació i ambla possibilitat que les diferents opcions s'expressin, facint campanya, i controlin el desenvolupament.

-Per suposat, jo ja descarto qualsevol confrontació bèlica. Quan parlo de confrontació és de caràcter econòmic, polític i diplomàtic. per començar.

- Sincerament crec que no som Kosovo. No crec que la UE s'ho prengui amb el mateix ànim. Sobre tot si els estats espanyol i frances si oposen.

- per tant si que tenim alguna coseta a parlar i pactar.però a més tenim, malgrat ens pesi o no, moltes coses compartides amb Esapanya. Sobre tot en el terreny econòmic (i no parlo de fiscalitat), d'això haurem de parlar i negociar? el nostre teixit econòmic i els treballadors i treballadores catalanes compartiran la idea de tirar pel dret passi el que passi?

- insisteixo, crec que continues simplificant i que molts supòsits els baseu en situacions ideals que no crec que recullin el que és la realitat. No defensem millor els nostres interesso com a poble quedant-nos en la proclama, sinó fent política amb rigor i mesuran els pros i els contres de cada situació.

- A més, el nostre país és un país molt plural en la seva composició, en el que, fins i tot, hi ha sentiments de pertinença molt diferents. Per no parlar de la resta dels Paissos Catalans, amb un PP omnipresent, i el conservadorisme de la Catalunya Nord.

- sincerament, com a català crec que ara no ens interessa la independència. Malgrat que hi ha molts drets que necara notenim reconeguts (començant per la possibilitat de tenir seleccions) i patim injusticies (Fiscalitat). Crec que la opció de creació d'un Estat independent és de difícil realització, i empitjoraria la nostra situació en el context europeu i mundial actual.
David Guàrdia ha dit…
Jo també aniré al gra responent-te els temes que em dius!

- les "consultes" de les que estem parlant aquets dies no són Referendums d'autodeterminació.
--Bé, tot són lectures! És obvi que no és un referèndum d'autodeterminació (algú ho ha dit?) són consultes per la independència que pretenen posar aquest tema al centre del debat polític. Això no treu que davant un estatut que quedarà deslegitimat després del TC (que passarà quan l'estatut vigent no l'hagi aprovat ni el parlament, ni el poble ni hi donin suport la majoria de partits?) una consulta amb procediment de sufragi clàssic suposa un pols polític i ajuda a evidenciar un xoc de legitimitats (el que aprova el poble de catalunya envers el que diu l'estat)


- l'exercici del dret d'autodeterminació, que en aquets moments el poble de Catalunya no tenim reconegut, en algun moment s'haurà de fer a través d'un referèndum amb totes les garanties, amb tota la informació i ambla possibilitat que les diferents opcions s'expressin, facint campanya, i controlin el desenvolupament.
--Es clar, és que jo i tothom que promou aquestes consultes si pogués fer un referèndum per via legal com el que es va fer el quèbec no utilitzarien aquest pla B!!!

-Per suposat, jo ja descarto qualsevol confrontació bèlica. Quan parlo de confrontació és de caràcter econòmic, polític i diplomàtic. per començar.
--D'acord. Justament per això tranquilitzava el Jordi dient que confrontació sí, però a les alçades que estem és confrontació política.

- Sincerament crec que no som Kosovo. No crec que la UE s'ho prengui amb el mateix ànim. Sobre tot si els estats espanyol i frances si oposen.
--Aquí crec que tenim tots certa barrera mental. Però tart o d'hora algú la trencarà. De les nacions europees candidates a ampliació europea, la que té més números és Escòcia. Ja en parlarem com va aquest cas!

- per tant si que tenim alguna coseta a parlar i pactar.però a més tenim, malgrat ens pesi o no, moltes coses compartides amb Esapanya. Sobre tot en el terreny econòmic (i no parlo de fiscalitat), d'això haurem de parlar i negociar? el nostre teixit econòmic i els treballadors i treballadores catalanes compartiran la idea de tirar pel dret passi el que passi?
--Les coses compartides les podem seguir tenint. O és que Nokia no exporta per tot Europa? Si vols dir que el mercat espanyol se'n pot ressentir... Bé, no seré jo qui alimenti escenaris de boicot. En qualsevol cas, el govern on participeu està fent un gran esforç per internacionalitzar l'empresa catalana i diversificar mercats, justament per evitar això.

- insisteixo, crec que continues simplificant i que molts supòsits els baseu en situacions ideals que no crec que recullin el que és la realitat. No defensem millor els nostres interesso com a poble quedant-nos en la proclama, sinó fent política amb rigor i mesuran els pros i els contres de cada situació.
--De proclama res. Jo sóc pràctic, entenc per formació política que l'estat és un mecanisme de redistribució de riquesa i de garantia de drets socials. I com vull ser l'holanda del mediterrani, crec que ens cal estat. Per tenir un bon estat del benestar ens cal estat... Ho crec fermament, amb tot el rigor, la complexitat i els debats que facin falta.
David Guàrdia ha dit…
- A més, el nostre país és un país molt plural en la seva composició, en el que, fins i tot, hi ha sentiments de pertinença molt diferents. Per no parlar de la resta dels Paissos Catalans, amb un PP omnipresent, i el conservadorisme de la Catalunya Nord.
--Sobre majories dir-te que és absurd renunciar a objectius polítics per què encara no ets majoria. Sóc demòcrata i per tant no aspiro a tenir estat mentre democràticament no ho triem, com espero que els del no no espirin a altra cosa que a tenir estat quan majoritàriament ho vulguem. El que és partidari de legalitzar drogues toves ho serà encara que sigui un 5% de la població. Quan siguem 55% ja les legalitzarem, i si no hi arribem, no ho farem mai i cap problema. Però tenir una opinió personal diferent en funció de majories és una mica estrany!
I sobre els sentiments de pertanença, estem barrejant coses. Voler estat propi és independent de temes identitaris i de pertanença. Que això no són nacionalisme romàntics del segle XIX!! Al 2009 els països occidentals que tenen estat tenen ciutadans amb identitats diferents. L'estat ha de ser és un espai de cohesió social, de garantia de drets i deures i de respecte cap a les identitats individuals (i més amb un món amb fortes migracions). Jo vull el català llengua comuna i d'acollida, però de gent amb origens ben diferents. Això no és problema. Si no ho és finlàndia o els estats units, per què ho ha de ser per Catalunya?? No pot ser que el que sigui vàlid per als que volem estat no ho sigui per als estats ja existents...
Sentiment i autodterminació van separats. Jo vull que el sàhara, galícia, el kurdistan i Escòcia tinguin estat propi i no em sento d'aquests països ni tant sols els he trepitjat mai.

- sincerament, com a català crec que ara no ens interessa la independència. Malgrat que hi ha molts drets que necara notenim reconeguts (començant per la possibilitat de tenir seleccions) i patim injusticies (Fiscalitat). Crec que la opció de creació d'un Estat independent és de difícil realització, i empitjoraria la nostra situació en el context europeu i mundial actual.
--Bé, l'espanya de les autonomies no satisfà, tenir estat propi no ho sabem... Cal provar-ho!

Bé, no sé si tot plegat dóna gaire més de si!!!

Vinga, fins aviat!
Manel Martínez ha dit…
Hola David

crec que ara ja donariem moltes voltes als mateixos arguments. només tres coses:

- les consultes no són referendums, són una campanya amb la que es vol fer visible el suport ciutadà a la independència. Cap problema, li correspon imposar-les a aquells subjectes polítics i socials que estan a favor de la independència, si ho considerent escaient.

- estic d'acord en que no és imprescindible tenir la majoria per defensar una proposta (bé, si no ho creies així no podria estar a ICV). Només feia referència a les majories en base a que un dels arguments que defensaves era que la majoria que pot decantar-se per l'opció d'un estat independent estava a tocar (fins i tot que únicament faltava un 10%), i jo no crec que sigui així.

- finalment, estem d'acord que una cosa és el sentiment d'independencia i altre el model d'estat que puguis preferir, en funció del context. Efectivament, aquest és el meu posicionament.

- ah! una cosa més: Escocia. no crec que sigui un dels nous estats d'una futura UE. Fins i tot, en base a aquestes variables que comentavem, podem veure com els mateixos escocesos que voten un partit independentista a les eleccions "autonòmiques" o europees, canvien i voten un partit estatat a les del Parlament de Londres (segurament induits per la diferència entre sistemes electorals i la possibilitat d'afavorir majories amb les que puguis estar més d'acord. Però amb una dosí de pragmatisme evident. per tant, el que dius, ja en parlarem).

Salut amic
Manel Martínez ha dit…
correccció important.

a banda d'altres errors de picatge, un que cal aclarir i que canvía el sentit de la frase:

quan parlo de les consultes volia dir que correspon IMPULSAR-LES a qui està afavor de l'opció, no "imposar-les".
David Guàrdia ha dit…
Bé, almenys ja anem reduïnt "temari":

-Les consultes són més que una campanya (és el meu parer i, no sér per què, el de l'estat. Si només fos una campanya com qui enganxa cartells no hi hagués hagut l'oposició frontal). Si en un poble la consulta té un % de participació similar a altres eleccions, el sí és majoritari la consulta té legitimitat i hi ha les màximes garanties possibles reflecteix la voluntat popular de manera molt fidedigne. I si s'acaben fent en una part significativa del país t'asseguro que tindrà més legitimitat que un estatut que no haurà votat ningú ni haurà aprovat cap parlament.

-Tenim una diferència envers el suport que tindria la independència. Per això són les consultes, per comprovar-ho. Jo crec, com ja he dit, que no és el mateix un indepedentista convençut que la gent que si fos cosa d'introduir un paperet en una urna diria que sí. A Arenys de Munt ha votat més gent de la que seria de suposar analitzant pel seu vot a partits sobiranistes en altres eleccions.

-Si estem d'acord en separar identitat amb model d'estat em dones la raó que les múltiples identitats d'origen no són teòricament cap impediment cap a tenir estat propi. Si jo anés a viure al Kurdistan em podria sentir català però seria partidari de la independència kurda des del primer moment.

Vinga va, fins aviat companys!!!
Manel Martínez ha dit…
hola David

no em reisteixo a insistir en un tema. la resta els dono per suficientment debatuts.

- en cap cas cap tipus de consulta promoguda per entitats o formacions polítiques pot tenir més validesa que un Referèndum convocat per les institucions del país: amb un cens contrastat, amb informació i campanya en la que es defensen les diferents opcions de vot davant del Referèndum, amb interventors/es que fiscalitzen el resultat de les votacions...

- per a mí una consulta com les que estem parlant, té el mateix valor que una recollida de signatures: legítima, sensibilitzadora, mesuradora de suports... però no és pot considerar com a validadora de majories i minories.

- a més el vot en contra o a favor no té cap efecte pràctic.

- per tant continuem tenint com a darrera vegada que els catalans i catalanes hem manifestat la nostra opinió sobre normes que afecten a la nostra governació el referèndum de l'Estatut, aprovat al Parlament de Catalunya. En aquest cas el resultat va ser contundent, almenys pel que fa a l'opció de vot que va defensar ERC.

Salut, un altre cop. Això no tè fí, semble lo de cobard l'ùltim
David,
novament aquí i, ja aviso: last time!
Uns quants missatges més amunt has utilitzat un to que, home, de bon rotllo, em sembla que no toca... Jo, quan em referia al boti boti (i amb faltes d'ortografia que ho vaig escriure, tu!) no limitava l'independentisme a això (faltaria més!), sinó que ironitzava (potser no em vaig explicar bé i puc estar equivocat, David) sobre una forma que alguns? molts? tenen de defensar l'opció independentista. No com tu (molt bé, per cert, amb referents històrics i esbossant un marc de relacions que tenen la seva lògica), sinó en base a dos elements que són els que a mi em preocupen:
a) el reduccionisme del debat,
b) l'actitud despectiva envers tot "l'espanyol", una mena de sentiment latent de superioritat (no de diferència...) que trobo èticament discutible i políticament perillós.
Crec que seria bo, com tu has exposat, argumentar més en clau pro-Europa que no anti-Espanya... No creus?
I, per acabar aquest missatge i aquesta llarga sèrie que el precedeixen (ja n'hi van 16, veig!), hi ha un tema que, per a mi és fonamental: és sobre la prioritat o no de debatre sobre la independència i, sobre tot, independència per a què.
I et posaré un exemple molt senzill. A mi un tema que em preocupa molt més que tot aquest epistolari que ens ocupa al Manel, a tu i a mi, és el funcionament clarament deficient del nostre sistema educatiu. Més d'un 30% de joves de 16 anys no aproven 4t d'ESO i això genera pèssimes perspectives per a la construcció d'un model econòmic sostenible i basat en la cohesió social que acabi amb l'economia del totxo i ens deslliuri de futures taxes de prop del 20% d'atur.
Ens cal la independència per resoldre això?
Ho responc, per problemes de longitud de comentari, en un segon (i darrer!) escrit.
Hola, David (i tothom que ens segueixi. Salut!)
De qui és "la culpa" que el nostre sistema educatiu tingui uns resultats tan poc satisfactoris i tan generadors d'una economia poc qualificada? Convindràs amb mi que, en aquest tema tan fonamental, no podem dir que Espanya, Madrid, el PP, el PSOE o el sumsum corda...
Tota la responsabilitat la tenim en la pèssima gestió en relació a l'educació pública dels governs de CiU. Però el pitjor, molt pitjor, és que amb el tripartit hem consolidat un sistema educatiu que amb diners públics paga una doble xarxa educativa (amb centres públics i concertats) i no els exigeix el mateix. Aquest curs entra en vigor la Llei d'Educació de Catalunya i vosaltres, David, la vau aprovar en tots els seus termes, juntament amb CiU i PSC. Una llei que fa impossible, per exemple, que els ajuntaments (com a administració pública del país!) vetlli per l'escolarització equilibrada de tota la població escolar en els diferents centres que es financen amb els impostos de tots. La llei farà possible, per exemple, escoles de primera (on van les classes alta i mitjana-alta, on aprova el 80% de l'alumnat) i escoles de segona (on va les classes mitjana i baixa, on només aprova el 60% de l'alumnat). Algú ens impedeix tenir una llei pròpia, estrictament catalana, d'educació? No, ni de lluny!
I què hem fet amb aquesta capacitat evident d'autogovern: simplement desaprofitar-la, prioritzar els suposats drets d'alguns centres privats que volen mantenir el seu estatus per davant de la construcció d'una bona escola pública catalana.
A mi, perdona David, la franquesa, em fa molta gràcia quan des d'ERC preveieu una futura confrontació politica amb Espanya, quan no heu estat capaços d'aguantar un actual i petit pols amb les escoles d'èlit de l'OPUS.
Al capdavall, jo crec que es tracta d'un establiment personal i col·lectiu de prioritats. I, tal com està el pati, el debat que proposeu no sé què ens aporta. Pel que fa a mi, com a militant hereu del PSUC, el que prioritzo és la construcció d'un sol poble, lliure i respectuós amb totes les opcions personals, que s'expressi col·lectivament en català, una societat i una economia que generi cohesió social, i d'uns serveis públics que en siguin plena garantia.
I en això estic, company!
Fins una altra!!!
David Guàrdia ha dit…
Eps Jordi!

Si hi ha res que t'hagi semblat excessivament dur, disculpa'm!! No era tampoc la meva intenció! Però no entenia com per defensar un model d'estat o un altre equiparaves independentisme amb salts de 15 anys en un concert o parlaves de "debats reduccionistes"! M'ha semblat, segurament erròniament, un intent de fer veure l'independentisme com quelcom buit de contingut i, t'ho reconec, m'ha tret una mica de polleguera!!

És a dir que per justificar la teva opció no-independentista, tal com reconeixes "ironitzaves sobre una forma que alguns? molts? tenen de defensar l'opció independentista".

Doncs senzillament jo deia que si et queixaves que alguns justificaven el seu independentisme a partir de l'Espanya rància, tu no podies justificar el teu no-independentisme a còpia d'ironitzar amb la forma que tenen alguns de ser independentistes.
Doblement disculpes si he estat massa directe, però crec que se m'entèn el sentit del que dic, no?

-Sobre el "sentiment latent de superioritat" que et preocupa tant: El dia que Catalunya tingui estat també tindrà una ultradreta xenòfoba catalana! o algú es pensava que seriem el primer país del món en no tenir Le Pens, Haiders i Anglades?
Però de la mateixa manera que l'existència de l'extrema dreta xenòfoba espanyola no invalida a molts per apostar per un estat espanyol (federal però espanyol), a mi tampoc m'invalida voler tenir estat propi. Per això la formació de la que formo part també concep l'actual tripartit com una aposta estratègica: que 21 diputats independentistes facin president un tio nascut a Iznajar és posicionament claríssim d'un sol poble i de no recels a altres pobles propers geogràficaments (una altra cosa és el recel a l'estat, com podem tenir recel al Banc Mundial o a l'Administració Bush) . Ara bé, el catalanisme d'esquerres no podrem evitar que existeixi catalanisme de dretes! (a ciu, a Reagrupament o on sigui) que existeix abans, durant i després de la independència.
Per tant, amt tot el carinyo del món, tornes a caure al mateix parany: no t'agrada l'equiparació d'Espanya amb nació superior i xenòfoba que alguns d'esquerres deunciem constantment però denuncies tics de nació dominant i xenòfoba de l'independentisme català (que justament aquests mateixos d'esquerres no tenim i rebutgem constantment!!)

CONTINUA...
David Guàrdia ha dit…
CONTINUACIÓ...

-Sobre anti-Espanya o pro-Europa... Bé, és el mateix. Jo crec que Espanya és un llast per ser més europeus. Si vull igualtat de condicions entre tots els pobles del món i no superioritats, haig de denunciar qui posa traves a la relació directa, igual i lliure entre aquests pobles.

Sobre la prioritat de la independència i quan dius que si ens cal la independència per resoldre el fracàs escolar, a veure... no són temes incompatibles. Ens cal garantir els drets socials per protegir les aus rapinyaires?? No cal anteposar conceptes, tot és possible!!

A més que en cas de la independència sí que hi ha certa relació. Com he repetit abans, no és possible tenir serveis públics forts i un estat del benestar si no hi ha un estat fort. Sense estructura i recursos no pots garantir serveis. Pregunta-li a l'Hugo Chávez si podria fer les transformacions que està fent si no tingués un estat propi per fer política pública!

A més a més, tenir estat propi resol molts problemes d'identitat, culturals i lingüístics de cop (seleccions nacionals, el català a les institucions de l'estat i comunitàries, representació exterior...) que treuen temps i esforços. Resolent aquest tema d'encaix nacional (que per algú no deu ser important però a molts catalans els causa incomoditat) podrem dedicar-nos a altres temes realment prioritaris (com tots els estats del món). No tenint estat propi no eliminarem aquesta mala maror constant ni evitaràs que els debats identitatris o nacionals estiguin constantment presents enlloc de parlar d'altres temes, per desesperació teva... i, encara que no t'ho creguis, desesperaicó meva.

I encara hi ha un quart element, que és la crisi de legitimitat. Per fer una política educativa cal que el poder públic sigui legítim. Amb el culebrot de l'estatut s'han creat molts nous independentises (mira estudis del CEO) fruït que l'estat espanyol perd legitimitat. La cirereta serà la sentència del TC. La gent no entèn com l'estat espanyol preveu i fa un referèndum legal al poble després d'un llarg procés i ara no es respectarà. Aquestes coses no són ja qüestions de tipus nacionalitari, sinó qüestions de qualitat democràtica, que toquen el moll de l'òs de l'arquitectura institucional de que formem part. És per això que el debat nacional pren aquesta dimensió més enllà de si es parlarà català al Parlament Europeu.

Sobre la LEC, et preguntaria que hi fa ICV en un govern en que no pot condicionar ni un mílimetre la seva acció política en allò que troba important o et demanaria que d'on treus algunes de les coses que dius, que la LEC no recull i que he tingut la sort de llegir-me, entre molts altres temes (on segurament en alguns podrem coincidir-hi i tot!).

Però en tot cas no ho farem ara!! Després d'aquest serial amb el debat Catalunya-Espanya estic una mica exhaust i si et sembla ho deixarem per un altre fil del teu bloc, que segueixo regularment, o en viu i en directe fent una cervesa...

Vinga, fins aviat!
Jaume Solé ha dit…
Enhorabona als contertulians. Nois quina lliçó de debat polític.

Bé, amb un debat tan extens i un alt nivell de discussió, no m’atreveixo a opinar. Crec que heu tocat tots els temes que afecten a les consultes que aquest dies aniran sortint com bolets per pobles, ciutats i indrets del país.

Jo només vull apuntar, que tot i estar d’acord amb que la ciutadania opinem, hi ha d’haver unes regles de joc. Un marc que ha de garantir els drets i els deures democràtics. No si val dipositar un paper i amagar la mà. Estic segur que segurament el sí guanyaria en moltes ciutats catalanes, però que diferent seria el resultat si les persones que van votar a Arenys estiguessin convençudes que la seva decisió és REAL i enteneu real per vinculant. No penseu que alguns sí haguessin estat un potser (vot en blanc) o que els nos és mobilitzarien amb més contundència?

Ho consultarem tot? Estan els representats polítics disposats a adoptar les decisions de la majoria? O només consultem a la ciutadania sobre segur. Estan disposats ERC i CIU a proclamar-se partits independentistes si guanya el SI o a renunciar a la independència si guanya el NO?

Tot plegat em sembla que confon als ciutadans i ciutadanes. El procés de consultes s’ha escapat de les mans. ERC i CIU s’han vist aclaparades per la repercussió mediàtica. Molta por tenen a perdre el tren o a la bandera, com ho vulgueu veure, de la independència en favor d’altres partits, CUP, etc.. i no ajudarà a un procés polític que ens porti a cadascú de nosaltres al model d’estat que més ens agradi.

De veritat, felicitats pel debat.
David Guàrdia ha dit…
I jo que em pensava que ja erem al final! Bé, et responc 3 coses ràpides.

-Hi ha d'haver unes regles del joc, però aquestes regles han d'estar legitimades. I de la mateixa manera que el poble basc no va legitimar la constitució, ara serà el primer cop que el nostre marc jurídic no estarà legitimat. Tindrem un estatut que no es correspon ni amb el que es va aprovar al parlament ni el que va aprovar el poble. Per tant, si ells trenquen la baralla nous catalans també voldran trencar-la.

-Si el referèndum no pot ser legal no és per què no ho volguem els independentistes. Ja m'agradaria a mi equiparar-me, en aquest tema, al Quebec.

-Caus també en el parany dels teus companys de confondre independència amb autodeterminació i democràcia. No ser majoritari no vol dir renunciar als teus objectius. Pe què si la independència no guanya hem de renunciar a la independència? Hi seguirem treballant per guanyar la majoria, com fan totes les opcions polítiques del món. Nosaltres ja acatem el resultat (no sent independents) mentre no siguem majoria. El tema és a qui li fa por la consulta, que potser és per què no està disposat a acatar la majoria. Jo jugo a acceptar la decisió del poble i ICV hi juga?

Vinga, fins aviat!