Construir i ratificar un acord en base al reconeixement, la llengua, el finançament i el respecte mutu.

No ens enganyem més, no ens enganyem novament.  Que no ens enganyin més, que no ens enganyin novament. Per més raó que tothom cregui tenir, per més greuges que tothom pugui acumular, per més errors que uns i altres es puguin retreure, no hi ha ni la correlació de forces ni el context polític internacional que permeti "implementar la república" ni hi ha la possibilitat d'imposar simplement per la repressió ni per mil sentències judicials "la indisoluble unidad del Estado". Ni el país (sigui Catalunya o Espanya) pot ni vol malviure eternament en un tens empat, empantanament, infinit. No ho volem. No ho necessitem. No ens ho mereixem. Aquest atzucac, aquest dia de la marmota, aquest laberint en algun moment haurà de trobar algun tipus de sortida.

En la meva opinió, hi haurà d'haver un requeriment previ: les persones avui empresonades no poden continuar a la presó. Per tornar a casa, però no a les institucions. No hi ha d'haver, per part d'un Estat amb voluntat de reconduir un evident conflicte polític, voluntat de venjança. Però tampoc no hi pot haver, per part de l'unilateralisme, voluntat d'impunitat quan s'aboleix a la brava la Constitució que van votar més del 90% dels catalans i de les catalanes. Amb la sentència damunt la taula i immediatament després que es configuri nou govern, estic convençut que s'haurà de trobar el mecanisme polític per buidar les presons i per possibilitar els retorns.

Sense presoners, es podran començar a fer passes. Siguem sincers: no per arribar a solucions definitives després d'interminables negociacions davant una ciutadania a voltes desconcertada i a voltes emprenyada, sinó per construir un acord de mínims que no deixi a ningú completament satisfet, però que posi les bases per reprendre un camí de certa normalitat política i institucional a curt i mig termini sense que ningú es vegi obligat a renunciar als seus projectes a llarg termini. Un acord de mínims que, en la meva opinió, hauria de limitar-se a quatre punts i una conclusió final:

1. El reconeixement de Catalunya com a realitat nacional,
2. La normalització del català a l'Estat, del qual és una llengua que no es pot posar contínuament en qüestió.
3. El finançament, que hauria de ser equivalent al dels estats federals de la Unió Europea.
4. El respecte i la lleialtat mútues entre els governs de la Generalitat i de l'Estat.
5. Finalment, com a conclusió, una consulta a la ciutadania per ratificar els acords en els quatre punts anteriors.

1. El reconeixement.
Els partits de dretes que manipulen interessadament la Constitució amaguen que, ja en el seu article 2n, la CE1978 afirma que "Espanya està constituïda per nacionalitats i regions". Ês evident que aquesta afirmació clara no es va desenvolupar després, però també és evident que la pròpia CE1978 té clarament oberta una porta al reconeixement de Catalunya com a nació i al reconeixement d'Espanya com a estat plurinacional. En la meva humil opinió, cal aprofitar, en aquesta perspectiva d'acord de mínims que proposo, aquesta porta oberta de l'article 2 de la Constitució.

2. La llengua.
Cal que el català deixi de tenir la consideració de llengua de segona, gra al cul, llast inevitable o motiu uns dies de resignació i uns altres de controvèrsia amb què massa actors de la política espanyola encara el consideren. El catalã ha de ser concebut per aquests sectors com a llengua d'Espanya, ni més ni menys que de la quarta part de la població d'Espanya. Per tant, han d'acabar els atacs a l'escola catalana, als mitjans de comunicació catalans (deixant de banda el replantejament profund que necessita TV3, que continua ignorant que el castellà ês la primera llengua de la major part de la ciutadania ) i a la difusió de la producció cultural en català. No més Werts si us plau.....!

3. El finançament.
És ineludible fer front a un sistema de finançament acordat, efectiu i estable en el temps i que garanteixi la possibilitat del govern de la Generalitat de tirar endavant les polítiques que han de respondre a les necessitats de la ciutadania. En la meva opinió, hauria de tenir tres elements claus fàcilment comprensibles per la ciutadania: a) el principi d'ordinalitat com a límit de la solidaritat: és a dir, clar que hi ha d'haver compensacions interterritorials entre les comunitats que més recapten i les que menys recapten, però després d'aquestes compensacions no hauria de passar que les regions "més riques" quedessin per sota de les "més pobres", b) la capacitat de gestionar els ingressos, no només les despeses. És lògic que hi hagi legislació fiscal bàsica per al conjunt de l'Estat, però la gestió dels tributs hauria de ser de Catalunya, com ho és, per exemple, a la República Federal Alemanya, que crec que és el model que ens hauria de servir de referència, i c) l'objectivitat, claredat i transparència del sistema, de manera que hi hagi uns paràmetres objectius clars i coneguts per a totes les comunitats (nombre d'habitants, territori i distribució de població rural i urbana, recaptació global, dades de renda familiar disponible o qualsevols altres que es puguin acordar de manera clara i coneguda) i s'eviti la penosa imatge del mercadeig i el peix al cove que tant hem criticat.

4. El respecte mutu.
Ja n'hi ha prou de l'escatologia d'Ecspanya i de Cacaluña. Ja n'hi ha prou de mofes creuades i estèrils, ja n'hi ha prou de recursos gratuïts d'inconstitucionalitat en un sentit i en l'altre,ja n'hi ha prou de recurs als mitjans de comunicació afins per atiar l'aversió cap a l'altre. Ja n'hi ha prou de "a por ellos". Ja n'hi ha prou d'assenyalar "ñordos" i traïdors. A Catalunya hi hem de caber tots. A Espanya ens hi hem de trobar bé tots. La Generalitat és la representació de l'Estat a Catalunya, el seu president és el màxim representant de l'Estat a Catalunya. El reconeixement a què feia referència al primer punt s'ha de veure traslladat en un respecte institucional mutu i en un respecte rigorós a l'activitat legislativa i de govern de l'Estat cap al Parlament i la Generalitat i viceversa. S'han d'acabar les proclames des del govern català a la desobediència, s'han d'acabar les temptacions autoritàries del govern espanyol recorrent a les policies i/o als tribunals.

5. La consulta. 

Desconec la forma legal que han d'acabar prenent els acords de mínims que he proposat en els quatre punts anteriors. No sé si han de tenir un articulat nou o modificat a la Constitució o a l'Estatut, ni com ha de ser aquest articulat. Per a mi, tot i la importància d'aquesta formalitat legal, el que és fonamental és que la forma legal en què es concretin acords sobre reconeixement, llengua, finançament i respecte mutu sigui coneguda per la ciutadania, debatuda i valorada per la ciutadania, i ratificada en consulta per la ciutadania. Que els polítics que representen a la ciutadania catalana i a la del conjunt de l'Estat construeixin una sortida mínimament viable al laberint, i que els juristes encaixin després jurídicament quin lloc i quin text ha de tenir aquesta sortida.

Personalment, sempre he estat defensor d'aquesta via d'acord de mínims en els temes fonamentals: ho explicava el mateix dia de l'injust i injustificable empresonament de Jordi Sánchez i de Jordi Cuixart. Crec sincerament que no hi ha cap altra via, que no són possibles els miratges que tenen al cap els que somien una Espanya centralista i a francesa a base d'hòsties i els que somien una Catalunya que no somien més de la meitat dels catalans a base d'enganys. I és en aquesta via en què crec en la que continuaré incansablement treballant!