"Després de vuit anys d'alcalde". Parlant sobre caritat i justícia. L'Agulla, 116.

Accés directe a la revista L'Agulla, 116.

L'Agulla és una revista digital que porta com a subtítol: "Cristian@s i d'esquerres". Aquí es presenten. I aquest és el meu primer article a la revista, exposant com la tarifació social és un exemple clar de com, des dels ajuntaments, governar amb criteris de justícia social:

Seguint a Alfons Carlos Comín i a Juan García Nieto, així em defineixo a la presentació del meu blog: “Cristià al partit i comunista a l’Església, malgrat l’abisme entre els principis i les pràctiques en tots dos casos”. En la meva responsabilitat com a regidor de la meva ciutat (1991-2011) i com a alcalde de Sant Feliu de Llobregat (2011-2019) he intentat que no hi hagués cap abisme entre el pensament i l’acció, com tampoc entre la meva vida personal i familiar i la meva vida pública. Potser per la meva professió de mestre i la meva vocació de pare (i ara d’avi!) sóc molt conscient del valor enorme de la coherència si es vol establir i mantenir una relació personal i de representació democràtica sòlidament basada en la confiança.

Em vaig presentar per primer cop el 2011 a l’alcaldia amb un programa que resumia en dos compromisos: tot a l’abast de tothom i espai públic de qualitat a tots els barris. Un programa, òbviament més ampli, elaborat per ICV i EUiA amb la voluntat d’implicar a la ciutadania de tots els santfelius de Sant Feliu, en plena crisi econòmica, el sorgiment del 15-M i l’esclat del processisme. Aquell any, com havia passat des de 1979 (amb l’única excepció de les municipals de 2007) vam guanyar a 6 dels 7 districtes de Sant Feliu amb un resultat molt homogeni a tots els col·legis electorals. Vaig presentar-me per a dos mandats i amb un compromís explícit: no presentar-me a la reelecció del 2015 si no aconseguia implantar la tarifació social en els serveis públics municipals.

Per a mi, la tarifació social era la clau de volta del principi que he exposat més amunt (“tot a l’abast de tothom”) i una decisió política fonamental per exemplificar la diferència entre la caritat i la justícia, una opció personal la primera, i una opció i una necessitat política la segona. Sempre he tingut molt present els bisbes centre i sud-americans que han estat coherents amb la seva opció d’una església molt arrelada als seus orígens, de i per als pobres. Un dels meus lemes és aquella cèlebre frase del bisbe brasiler Helder Cámara:

Després de més de trenta anys d’ajuntaments democràtics, havia constatat un cert allunyament dels governs locals de la funció social dels seus equipaments i polítiques. Les evidents polítiques positives de superació de dèficits urbanístics als barris i de reequilibri territorial i de serveis entre barris no havien evitat un fenomen que em preocupava: a les escoles bressol municipals, a les escoles de música municipals, als casals d’estiu i d’hivern, a moltes activitats culturals i esportives de Sant Feliu (i malauradament de molts més municipis) hi havia un gran sector de ciutadania absent: aquell que aspirem a representar! Posar-ho tot a l’abast de la classe treballadora, en un context de precarietat laboral, reducció salarial i retallada de drets, va ser el meu primer objectiu, superant el marc existent fins llavors d’atenció als casos més extrems per mitjà dels serveis socials municipals.

El setembre de 2013 vam implantar a Sant Feliu la tarifació social: una política de preus públics variable i ajustada als ingressos i les realitats familiars. Avui, per posar un exemple, un infant pot assistir a una escola bressol municipal a partir de 15€/mes sense que els seus pares hagin d’anar als serveis socials per justificar la seva situació. Abans de 2013, només hi havia la possibilitat de beques per a les famílies en precarietat més extrema. Qui no era prou “ric” per pagar una escola bressol o prou “pobre” per tenir una beca dels serveis socials, n’estava directament exclòs. Al 2013 vam fer possible el pas de la caritat (un ajut discrecional als pobres) a la justícia (una fiscalitat municipal equitativa per a tothom). La tarifació social continua essent la marca de la nostra gestió local a Sant Feliu i són molts els ajuntaments que ens han pres com a referència.

Per a un alcalde cristià, la caritat, entesa com a l’actitud personal i desinteressada d’ajudar a qui menys té, ha de créixer conceptualment en la solidaritat, que incorpora l’empatia i la identificació personal amb qui menys té o amb qui travessa una situació de gran dificultat, i, sobretot, en la justícia, que reconeix a cada persona la plenitud i igualtat de drets, deures i oportunitats, identificant i combatent les causes de les situacions de desigualtat de què tanta gent és víctima. En el meu cas, el Pare Nostre i les Benaurances fonamenten aquestes opcions, inicialment personals i posteriorment comunitàries per mitjà de les meves responsabilitats al govern de Sant Feliu. Espero, un cop acabada la meva etapa al govern local, que no hi hagi hagut aquell abisme entre els principis i les pràctiques a què feia referència a l’inici d’aquest escrit.

Jordi San José