Això va de... la Salut! #LidiaMuñozAlcaldessa
Poc després d'entrar de regidor al juny de 1991, es va inaugurar la plaça de la Vinya del Puntaire: eren les Festes de Tardor d'aquell any. "La Vinya del Puntaire" va ser el nom d'una revista del barri creada per l'AVV a finals dels anys setanta. "La vinya del Puntaire" era efectivament una vinya, que pertanyia a la masia de Can Llobera. Els masovers vivien al Mas de Cal Puntaire, un mas avui inexistent que estava a la carretera més o menys a l'alçada del carrer d'en Serra. L'any 1927, els masovers van comprar una finca que llavors estava delimitada per la riera de la Salut i la via del tren, muntanya amunt. A primers dels anys 50, aquells pagesos van vendre la vinya a una immobiliària. A finals de l'any 1956, es van obrir els carrers de Lluís Rius i de Sagrament. A partir de 1965, es van fer els pisos que tothom identificava com "la ONU" (edificis París, Roma, Londres,...) i milers de persones d'arreu d'Espanya hi van anar a viure gairebé d'un dia per l'altre: sense carrers asfaltats, amb voreres i enllumentats insuficients i deficients, sense espais lliures, sense escoles, sense equipaments... L'any 1968 es va acabar la carretera de la Sànson, límit actual del barri, per la qual van circular camions fins l'obertura del carrer Comerç, 30 anys després. El barri de la Salut va ser un gran escenari de la lluita del moviment obrer pels drets de la classe treballadora a les fàbriques, de la lluita del moviment veïnal per aconseguir barris dignes amb espais públics i equipaments, de la lluita del moviment de les AMPA per aconseguir escoles públiques de qualitat. Molts homes i dones del barri van crear l'AVV la Salut, alhora que impulsaven els sindicats a les fàbriques o creaven les AMPA de les escoles Gaudí, Balmes i Carrero Blanco, creades el 1974. El moment que més veïns i veïnes del barri recorden és la lluita que, al 1977, va evitar la construcció d'un nou bloc de pisos i una gasolinera al que avui és la plaça de la Salut: un mural homenatja i immortalitza aquella lluita del barri. Una plaça que va tenir una primera remodelació en el primer mandat democràtic, polèmica pel cobrament de contribucions especials en un ajuntament que no tenia recursos, i una remodelació definitiva, després d'un procés de converses amb l'Associació de Veïns i amb el veïnat del barri, que es va inaugurar al gener de l'any passat.
Avui, el barri de la Salut és un barri on han anat quedant aquells joves que hi van arribar i que avui ja són grans, del qual han marxat una part important dels seus fills, i al qual continuen arribant gent que immigra de llocs cada vegada més llunyans i diversos. És un barri viu, cohesionat... però en què ha tret la poteta el vot de l'extrema dreta en les eleccions de fa quinze dies. És un barri que ha guanyat equipaments, amb el Centre Cívic les Tovalloles, l'escola bressol Fàbregas, l'escola Gaudí (la primera escola on vaig treballar... i en la qual faré voluntariat educatiu a partir d'aquest setembre), amb equipaments i serveis compartits amb el barri veí de les Grases, com ara el Roserar Dot-Camprubí, el parc esportiu de les Grases o l'aparcament que hi ha enmig de tots dos, i que asfaltarem i millorarem aquesta tardor.
És un barri que tindrà la seva transformació definitiva amb el soterrament de les vies, quan la barrera que la separa de Can Maginàs desaparegui de manera definitiva, i per anar a l'Escola Gaudí ja no s'hagi de passar sota cap pont d'alçada imponent. Quan una parada del tramvia arribi al cor del barri, més o menys on ara hi ha el pont verd. És un barri que, de la mà de lluitadors inoblidables com l'Adela Barquín o en Juan Sánchez, s'ha guanyat lluita a lluita tot el que avuí té i és: un barri imprescindible per conèixer, entendre i representar bé al conjunt de la nostra ciutat.
Amb aquest escrit, acabo un recorregut pels diversos barris de la nostra ciutat. Un recorregut divers: per la seva història, pel seu present, pels canvis que viuran en els propers anys. L'acabo amb dues imatges de la plaça, de dos moments de la seva història, de dos moments de la meva pròpia història. La primera, de 2018, amb un Jordi alcalde, en la inauguració del mural de la plaça de la Salut. La segona, de 1980, amb un Jordi mestre de l'escola Gaudí, actuant a les Festes de Tardor abans de la remodelació de la plaça, davant de la paret on ara hi ha el mural. La transformació d'aquest mural entre 1980 i 2018 és, d'alguna manera, el símbol i la síntesi de la transformació de la nostra ciutat. Una transformació protagonitzada pel moviment veïnal i que els homes i dones de tradició comunista (PSUC, PTE, OIC,...) vam liderar als anys setanta i vuitanta i vam incorporar a l'acció de govern des de 1979, i que avui compartim amb una representació política i veïnal més àmplia. Per a la gent de Sant Feliu en Comú Podem és tot un símbol, tota una referència, en el nostre objectiu de fer de Sant Feliu un sol poble... i aquest és el compromís permanent amb què continuarem treballant!
En entrades anteriors....
Comentaris