Plena accessibilitat de tots els espais, plena autonomia de totes les persones.

Servei de Premsa de l'ÀMB: amb Jaume Collboni, vicepresident de Desenvolupament Social i Econòmic de l'Àrea Metropolitana, i amb Pilar Díaz, presidenta de COCEMFE. 

Les persones amb una discapacitat reconeguda representen el 8% de la població de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. A Sant Feliu, un dels 36 municipis que formem l'Àrea, vol dir que entorn de 3.600 persones tenen algun tipus de discapacitat reconeguda, ja sigui física, psíquica, cognitiva o sensorial. Fer una ciutat per a tothom, absolutament per a tothom, vol dir fer una ciutat que tingui present i incorpori a totes i cadascuna d'aquestes 3.600 persones que són, en la legislació, iguals en drets, deures i oportunitats a qualsevol altra persona però que, en la pràctica, veuen permanentment limitats els seus drets de ciutadania.

El dimecres 6 de juny va tenir lloc a Sant Feliu una jornada metropolitana que tractava justament d'això: l'accessibilitat de totes les persones al món del comerç, la restauració i, en general, les activitats econòmiques privades. L'objectiu de la jornada era acabar de completar una guia de recomanacions que, elaborada per les entitats que agrupen les persones amb discapacitat, vol orientar als establiments comercials sobre els aspectes a incorporar per garantir-ne la plena accessibilitat. Aquesta guia, elaborada amb el suport de l'ÀMB,  es lliurarà a comerços, empreses, agrupacions professionals, entitats, ajuntaments i altres sectors implicats al llarg de la propera tardor.

En la meva benvinguda a les persones assistents i presentació de la jornada, vaig insistir en una idea que considero fonamental en qualsevol programa i acció de govern: garantir la plena accessibilitat de tots els espais públics, i facilitar la plena autonomia de totes les persones. Vaig posar com a exemple el fet que, a nivell local, tots els espais públics de Sant Feliu són plenament accessibles a persones amb mobilitat reduïda i el fet que, a nivell metropolità, s'està fent un esforç enorme en la plena accessibilitat dels transports públics, amb un nivell d'accessibilitat en metro, trens i autobusos molt superiors a moltes de les grans ciutats del nostre entorn.

Aquesta idea va ser recollida i desenvolupada per Jaume Collboni, vicepresident de Desenvolupament Social i Econòmic de l'Àrea Metropolitana, i amb el qual hi compartim les responsabilitats de govern. En Jaume Collboni va detallar la relació intrínseca que hi ha d'haver entre desenvolupament econòmic i reducció de les desigualtats socials, especialment de les persones inicialment en situació més desafavorida. En aquest sentit, va remarcar la importància que la lluita per la cohesió social i pels drets de ciutadania no hauria d'implicar només les institucions públiques, sinó incorporar activament al sector privat. D'aquí la raó de ser de la jornada organitzada conjuntament per l'Àrea i per COCEMFE, d'aquí la importància de la guia de recomanacions elaborada.

Justament, la presidenta de COCEMFE, Pilar Díaz López, va agrair aquesta voluntat de fer el possible perquè el sector privat assoleixi progressivament l'accessibilitat de l'espai públic, i va reivindicar la importància de dos factors: a) es tracta de justícia social i de drets de ciutadania, i b) qualsevol avanç s'ha de fer incorporant a les entitats que agrupen les persones amb discapacitat. Va insistir en una idea fonamental per a aquest col·lectiu: "nada para nosotros sin nosotros". Justament a l'endemà, el dijous 7 de juny, Pilar Díaz va ser nomenada Secretaria d'Estat de Serveis Socials, on serà la mà dreta de la nova ministra de Sanitat, Carme Montón, provinent de la Generalitat Valenciana i clara defensora de la sanitat pública i de la universalitat dels drets de les persones. Pilar Díaz és la primera secretària d'Estat (segon nivell de govern, per sota de les i dels ministres) amb discapacitat, i és també una especialista reconeguda en la plena universalitat de drets de les persones. Considero que és una notícia òptima, i és un senyal positiu (potser no tan destacat com altres, però enormement important) de com estan canviant les coses al Govern de l'Estat en els darrers dies.

Vull acabar amb la idea que vaig dir a la meva benvinguda i amb què he titulat aquest escrit: plena accessibilitat dels espais, plena autonomia de les persones. A Sant Feliu, aquesta ha estat una constant en els governs d'Iniciativa i Esquerra Unida, primer amb CiU i després amb el PSC. Un compromís polític clar d'Iniciativa i personal meu, des que el 1999, amb l'Eni Novell com a regidora, vam aprovar el primer Pla d'Accessibilitat de Sant Feliu. Sobre accessibilitat he escrit sovint al meu blog:

• Més sobre cruïlles, escales, pujades i voreres.
• Ella diu: "corre!", i ell respon: "no puc!". Hem d'evitar-ho!
• Prioritat política: Sant Feliu pràcticament 100% accessible abans que acabi 2018.
• Sant Feliu: Mobilitat 2020.
• Obres d'estiu 2017: a un pas de la plena accessibilitat de les nostres places i carrers!, article que no va de criteris (com els quatre anteriors), sinó de les obres concretes en què s'han aplicat aquests criteris en les obres d'estiu de 2017... i dels cinc anys anteriors.

Ens queda, com a ciutat, el repte de l'accessibilitat als habitatges (un tema en què l'Àrea Metropolitana i la Generalitat, a través del Consorci Metropolità de l'Habitatge, tenen un important programa d'ajudes a les comunitats de veïns) i el repte de l'accessibilitat als establiments privats, justament l'objectiu en què s'emmarca la jornada que va tenir lloc a Sant Feliu a primers de juny.

I no abaixar mai la guàrdia en els temes d'accessibilitat en l'espai públic, han de permetre l'autonomia de totes les persones que, en peu d'igualtat, vivim a Sant Feliu. Com he dit, estem completant els aspectes més fonamentals de l'accessibilitat (supressió de barreres arquitectòniques en cruïlles i passos zebra, garantir pas lliure de 120 cm en voreres, bancs davant de tots els equipaments públics i parades de transport públic, rampes complementàries en escales d'alt ús veïnal, etc.). De fet, em sembla que aquesta cruïlla, al carrer Josep Ricart, és la darrera sense adaptar que queda a la ciutat (excloent polígons industrials):

Però caldrà continuar amatents a continuar en aquesta línia. I no només en les grans obres, sinó també en les petites reformes del dia a dia. Em refereixo, per exemple, a:

• completar el desplegament de bancs en trams de 50 metres en carrers en pujades,
• desplegar progressivament els encaminaments per a persones cegues i resoldre, amb les seves entitats, els problemes de seguretat en els carrers amb plataforma única,
• facilitar l'orientació i la seguretat a les persones que comencen a tenir problemes a causa de la pèrdua de la seva capacitat cognitiva (inicis d'Alzheimer, etc
• facilitar als homes més grans informació sobre urinaris al seu abast, donat com afecta aquest factor a la seva lliure mobilitat
• i tots aquells aspectes que permetin avançar contínuament en el dret a la mobilitat, i que es vagin plantejant en el treball conjunt amb les entitats que els agrupen.

Sempre amb aquest principi indefugible, irrenunciable: plena accessibilitat dels espais, plena autonomia de les persones. De tots els espais. De totes les persones.