Habitatge: cal que la Sareb canviï de política, cal que l'Estat tingui una política.

Ahir dissabte, 24 de febrer, vaig anar a l'inici de la manifestació convocada pels veïns i veïnes del blog de l'Avinguda Barcelona, 113, de Sant Joan Despí, molt a prop de l'Hospital Moisès Broggi. No vaig poder fer més que uns quants metres, amb tanta gent i amb la crossa, donat encara el meu estat. Però no vaig voler perdre una ocasió de manifestar el rebuig a les decisions de la Sareb (més tenint en compte que la Sareb té un edifici a Sant Feliu, sobre el Mercadona de General Manso) i l'exigència als governs de l'Estat i de la Generalitat d'una política pública decidida, duradora i clara en favor de l'habitatge de lloguer assequible. Els ajuntaments ja fem el que podem fer... però és insuficient, ja que només podem disposar del sòl que es deriva del planejament urbanístic, absolutament insuficient, reitero, per garantir el dret a l'habitatge.

El cas de Sant Joan Despí és especialment sagnant, i una mostra clara del sistema que cal rebutjar i canviar: la Sareb es queda edificis provinents de la reestructuració bancària (finançada, per cert, amb els impostos de tots els contribuents) i, en comptes de destinar-los a habitatge públic (com reclamem reiteradament des de Unidos Podemos a l'Estat i Catalunya en Comú Podem des de Catalunya!!!)... els acaba venent a algun fons d'inversió, més coneguts popularment com "fondos buitre" o "fons voltor". En el cas de Sant Joan, l'edifici de la primera foto havia de ser tot de venda, però, en vistes que no es venia gairebé cap pis i les obres estaven acabades, va destinar l'edifici al lloguer: hi viuen prop de 150 famílies. Incapaç de poder pagar les obres de construcció, l'edifici va acabar en mans de la Sareb... que l'ha venut a un fons d'inversió amb participació de la banca nordamericana Goldman Sachs, tristament coneguda per l'esclat de la bombolla immobiliària l'any 2008. Ara aquest fons d'inversió vol apujar els lloguers una mitjana del 60%, cosa que expulsaria immediatament a la major part de les famílies que hi viuen. Això ha provocat, com a resposta absolutament justa i necessària, l'oposició frontal i gairebé unànime (amb l'excepció de Ciutadans) de l'Ajuntament de Sant Joan Despí i la mobilització d'ahir.

El cas de Sant Feliu no és ben bé així... però la venda de l'edifici de Sant Joan Despí a un fons d'inversió és un precedent que, no puc amagar-ho, em preocupa molt. L'edifici que hi ha damunt del Mercadona de General Manso (de 56 habitatges) era de promoció privada, i el propietari finançava la construcció amb una hipoteca a Caja Granada. Amb la fallida d'aquesta caixa, el propietari en conserva la propietat... però la hipoteca ara és en mans de la Sareb. Des de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (ÀMB, on tinc responsabilitats en temes d'habitatge que explicaré aviat en un altre escrit), hem estat negociant amb la Sareb en un paquet d'edificis que incloïa aquest. La intenció era (i és!!!!) arribar a un acord Sareb/propietari/ÀMB per dedicar aquest edifici, en el percentatge més alt possible, a habitatge protegit de venda i, sobretot, de lloguer assequible. Les negociacions amb la Sareb i amb la propietat fa mesos que estan en marxa, però la Sareb no acaba de signar els acords a què ja vam arribar abans de l'estiu. Pitjor encara, quan estàvem a punt de tancar l'adquisició de l'edifici per part de l'ÀMB per 2 milions d'euros, en va reclamar 4M€, cosa que va comportar l'aprovació per unanimitat d'una moció al ple de juliol de 2017 per reclamar la gestió municipal de l'edifici de la Sareb i evitar l'especulació immobiliària. En aquests moments, estem negociant des de l'ÀMB per tornar a situar el preu de compra (al qual caldria afegir el preu de l'acabament de la construcció) en una xifra que permetés, com a mínim, una part d'habitatge de lloguer assequible. El ple de l'Àrea Metropolitana es va pronunciar, en el mateix sentit, tres mesos després.. És imprescindible que els edificis actualment gestionats per la Sareb formin part d'una política pública, d'abast de tot l'Estat, al servei del dret a l'habitatge.  Tenint en compte que, a més, el problema no són només els habitatges buits en mans de la Sareb, sinó també les que gestiona Anticipa (Blackstone), habitatges del BBVA, Santander, Bankia, La Caixa, Abanca, Ibercaja, etc., com ha denunciat repetidament la PAH.

I els governs de l'Estat i de la Generalitat han de prioritzar i impulsar polítiques públiques d'habitatge de lloguer assequible. En dos fronts, bàsicament: la construcció de pisos públics per al lloguer assequible i social, i les garanties de drets per als llogaters de pisos en el mercat privat.

Per a la construcció d'habitatges públics protegits en règim de lloguer, l'Estat hauria d'impulsar un Pla Estatal d'Habitatge, de llarga durada en el temps i amb recursos adequats, amb l'objectiu de passar de l'1,5% d'habitatge públic de lloguer a un 10%, que és la mitjana europea. En països tan poc sospitosos de "comunistes" com Holanda o Àustria, polítiques públiques d'habitatge de lloguer han fet que entre el 30% i el 50% dels habitatges siguin públics i de lloguer assequible. És imprescindible que Estat i governs autonòmics en tant que Estat, prioritzin i programin inversions en habitatge per assolir aquest objectiu: 10% d'habitatge públic de lloguer assequible en 15 o 20 anys, mitjançant la programació de sòls i els programes de rehabilitació. És imprescindible, per tal d'aconseguir-ho, votar a aquells programes electorals que es plantegin seriosament aquest objectiu.

Pel que fa als drets del llogaters en el mercat privat, són imprescindibles mesures legals que els protegeixin. Des de la reforma de la Llei d'Arrendaments Urbans (la famosa LAU) per retornar als cinc anys com a durada mínima dels contractes de lloguer en comptes dels tres actuals, fins a l'establiment per llei de preus màxims per al lloguer, de manera que no es pugui especular de manera il·limitada amb un dret bàsic com és el de tenir un sostre digne per a tota la ciutadania. Una mesura, per cert, proposada al Parlament per Catalunya Si que es Pot i rebutjada per Junts pel Sí i el PP. És fonamental, insisteixo, que per garantir el dret a l'habitatge votem a partits que prioritzen el dret a l'habitatge.

A l'Estat, l'absència d'un pla d'habitatge és una conseqüència lògica de les polítiques econòmiques del PP: menys Estat, més mercat. És a dir, per al PP, és l'oferta privada la que ha de cobrir la demanda de l'habitatge segons la llei de l'oferta i de la demanda. A Catalunya, tampoc tenim un bon pla de govern pel que fa a l'habitatge: ho remarcava fa poc la mateixa Ada Colau al ple de l'Ajuntament de Barcelona.  Un pla d'habitatge que, d'altra banda, només ha estat una prioritat per als enyorats governs d'esquerres, amb els presidents Maragall i Montilla i els consellers de Medi Ambient i Habitatge, tots dos d'ICV, Salvador Milà i Francesc Baltasar. Seria de desitjar que, ara que cal configurar Govern i programa de govern, un pla nacional d'habitatge sigui una prioritat explícita i amb recursos. El món local per si sol, per més que s'agrupi en l'imminent operador metropolità d'habitatge, no pot abordar en exclusiva la demanda d'habitatge assequible, la cobertura del dret a l'habitatge.