1968.

Era la nit del divendres o dissabte després de la invasió de Txecoslovàquia. Jo tenia onze anys acabats de fer. Eren vacances i podíem veure una pel·lícula. Després, les notícies. Tothom al llit i el meu pare es quedava a veure què havia passat a Praga. Jo li vaig dir que si em podia quedar amb ell, i vam veure junts les notícies a una mitjanit d'agost. Era a Villalba Sasserra, el poblet on passàvem les vacances des que jo tenia sis anys, el meu paradís de la infància.

Recordo la importància que el meu pare va donar a aquella notícia. Al diumenge següent, vaig llegir amb ell La Vanguardia i vaig llegir per primer cop el nom d'Alexander Dubcek, vaig tenir les meves primeres converses amb el meu pare sobre política, sobre el que era just i el que era injust. I la idea que calia treballar pel que considerem just, pel que considerem necessari per a tothom. A la fresca de la casa on estiuejàvem, la meva àvia li deia que no em parlés així, que no em parlés de política: el pes de l'espès silenci de les persones que havien viscut la guerra. Però a mi m'apassionaven les dues coses: aquelles xerrades a soles amb el meu pare, aquella idea que la política era l'eina imprescindible per aconseguir el que és just.

A Villalba (ara es diu Vilalba, però llavors tots ho dèiem amb "ll", o bé n'hi dèiem Trentapasses, de tan petit que era), aquell any em van marcar altres converses. Amb tres o quatre nens i nenes més que hi passàvem l'estiu, anàvem a fer classes de francès a una casa que s'hi havia acabat de fer, i on hi passava també l'estiu un jove capellà, que li dèiem Mossèn Sabé (pel nom del pare de família, tot i que després vaig saber que es deia Mossèn Josep Gonzalvo). Ell ens va parlar del que havia passat a París tan sols uns mesos abans, i parlava de la llibertat i de la justícia amb una brillantor als ulls que s'encomanava. Només tenia onze anys, però vaig entendre la grandesa d'aquestes paraules: llibertat i justícia. De la mà d'un capellà, home culte i que estimava la literatura i la música (amb ell, vaig sentir per primera vegada discos de Paco Ibáñez, de Joan Manuel Serrat, de Lluís Llach, etc), aquestes paraules, al costat d'altres com fe i compromís, per exemple, van tenir en mi un ressò que m'ha perdurat per sempre. Altres capellans, en aquesta mateixa línia, m'han marcat també per sempre.

Aquell any intensíssim les converses amb el meu pare i la lectura àvida i continuada dels diaris van ser contínues. A més de la Primavera de Praga i del Maig del 68, dos fets van marcar aquell any i també la meva memòria: l'assassinat de Martin Luther King i les contínues notícies sobre la guerra de Vietnam. Tot ho he recollit en les quatre portades amb què il·lustro aquest article.

La vida també transcorria per altres viaranys menys èpics: els Jocs Olímpics de Mèxic, Massiel guanyant el Festival d'Eurovisió... I les tardes a Vilalba eren magnífiques amb aquell tocadiscos a piles que la més gran de la colla, la Rosa Mari. sempre portava a la pineda que hi havia davant la masia de ca la Pepa i escoltàvem música i ballàvem una bona colla de nens i nenes d'entre 8 i 12 anys...

1968 va ser un any extraordinari i, segurament com tots, amb un balanç contradictori. La lluita pels drets civils i pel pacifisme va ser imparable i va acabar amb la segregació racial als Estats Units i, finalment, amb la rendició a Vietnam. Però els somnis de llibertat i justícia dels carrers i les places de París i de Praga encara són lluny de convertir-se en realitat, tot i que continuen movent els cors de milions d'homes i de dones d'arreu del món.

En tot cas, 1968 em va marcar a mi com va marcar decisivament a molta gent per damunt dels seixanta. Amb aquest primer escrit de 2018, mig segle després, he volgut recordar l'enorme importància d'aquell any, retre homenatge a tots els anònims alexandres dubcek que continuen lluitant per un socialisme de rostre humà, per un socialisme de justícia i de llibertat, i a tots els anònims martins luther king que continuen lluitant per la plena igualtat de tots els homes i totes les dones del planeta, sigui quin sigui el seu color, el seu gènere, la seva nacionalitat o les seves característiques o opcions personals.

Que aquest 2018 que comença i tots els que vinguin darrera, sapiguem fer les coses a la manera que Alexander Dubcek, aquell idealista comunista de fa mig segle, ho volia fer, i que un altre txec, el poeta i primer president després del comunisme, Vaclac Havel, li va dedicar: actuar sense cap petita mentida en nom de la veritat, sense cap petita injustícia en nom de la justícia, sense cap petita immoralitat en nom de la moral.