Més respecte al Parlament i a la ciutadania de Catalunya, si us plau.
1.
Ahir es va fer públic un nou episodi de segrest del Parlament del meu país per part del Govern del meu país: "JxSí i la CUP tomben totes les compareixences i posen fi a la comissió d'investigació pel cas Santi Vidal". Aquesta foto és extreta de la mateixa notícia del diari Ara:
És una foto gairebé rutinària: la reunió d'una comissió parlamentària, creada a petició dels grups de l'oposició per aclarir unes polèmiques declaracions de l'ex-jutge que fins i tot Oriol Junqueras es va veure obligat a desmentir.
Una comissió parlamentària que, com totes, hauria de permetre el joc democràtic de la representació de la totalitat de la ciutadania, majories i minories, explicació del govern i control de l'oposició. Però, sense que en consti cap precedent, el govern i la CUP han decidit obrir-la i tancar-la en una mateixa sessió, sense permetre cap de les compareixences demanades i sense aclarir cap de les qüestions plantejades. En la meva opinió, d'això se'n diu segrest del legislatiu per part de l'executiu: no és precisament una lliçó ni de democràcia ni de revolució de somriures. Amb un govern a l'Estat que constantment ataca a la sobirania del Parlament, em sap molt de greu que aquesta es segresti també des de la majoria que dóna suport al govern de Catalunya. Clar que aquesta majoria del nostre Parlament ho justifica com una maniobra de defensa pròpia contra "l'unionisme", però la veritat és que és una maniobra de les que, amb l'argument que el fi justifica els mitjans, fa sortir els colors "a propios y extraños", que diem en castellà.
El més greu és que, des del meu punt de vista, el despreci a qui no és "dels nostres" no es limita als parlamentaris del Parc de la Ciutadella, sinó a la ciutadania del conjunt del país. Però també sobre el propi procés que volen afavorir: som molts els qui lluitem pel referèndum perquè creiem que és la millor via (no l'única) per resoldre democràticament un conflicte polític de l'envergadura que vivim, però això exigeix teixir lentament complicitats i suports, que decisions com aquesta fan realment cada cop més difícil. Personalment, no m'imagino que el ple de l'Ajuntament ignorés o rebutgés ni una sola de les preguntes o propostes dels regidors i regidores de l'oposició. Aplico la saviesa popular: "el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú". Aquesta notícia em sembla, simplement, inadmissible.
2.
Plou sobre mullat. Aquest segrest del legislatiu per part de l'executiu, del Parlament per part del Govern, es pot considerar anecdòtic per la suspensió dels treballs d'una de tantes comissions. Però és una mostra més del que per a mi és l'autèntic moll de l'os del tarannà d'un govern que, sabedor que no té majoria social consistent darrera, crema etapes a tota velocitat en el seu objectiu de la independència express conscient de la seva limitació de temps, de suports i de recursos. Em refereixo a la "tramitació" de la "llei de transitorietat" en "lectura única", com es proposen el Govern i la CUP.
La llei de transitorietat ha de ser l'eina màgica que permeti la desconnexió de la legalitat espanyola en un sol dia, segons pretenen el Govern i la CUP. Pretén donar seguretat jurídica al procés de ruptura amb Espanya i pretén, un cop consumat el trencament, elaborar una constitució pròpia per sotmetre-la posteriorment a referèndum. Tot això sense saber el text de la llei (un altre cop per defensar-nos tant de l'enemic exterior com de l'enemic interior), que han decidit tenir tancada sota pany i forrellat, i sense voler sotmetre una llei tan transcendent al coneixement i debat de la ciutadania i del conjunt dels seus representants. El fi (la independència per damunt de tot) justifica a Catalunya els mitjans (l'abús de poder i l'ocultisme com a pràctica política)?
Per combatre les nefastes formes polítiques del govern del PP, hauríem de mirar de no jugar en la seva poc honrosa divisió, de no posar-nos al seu mateix nivell. Clar que som moltes les persones i les entitats que volem un referèndum. L'Ajuntament de Sant Feliu va aprovar la seva adhesió al Pacte Nacional per al Referèndum i jo mateix vaig ser dels primers en signar-lo. Un referèndum per triar la nostra relació o no amb la resta de l'Estat, però no per ratificar la decisió d'una minoria minsa i conjuntural de l'actual Parlament. Som molts i moltes les qui, com jo, diem SÍ al referèndum i diem NO a la independència, com a mínim mentre no tinguem una informació clara dels pros i contres de totes les opcions i una deliberació democràtica i en peu d'igualtat de les opcions que puguin estar en joc. Més respecte, per tant, a la ciutadania de Catalunya: a la que legítimament té la utopia de la independència, i a la que legítimament també tenim altres utopies democràtiques al nostre cap i al nostre cor.
i 3.
Les persones passen, i els països i les seves institucions, afortunadament, democràticament, queden. Cadascú pot interpretar personalment i lliurement el valor d'aquest pas per les institucions dels nostres representants, des dels ajuntaments fins al Parlament europeu. Cadascú pot tenir els seus moments, les seves persones, de referència. Però, en democràcia, i per una convicció personal profunda, ningú és més que ningú, ni ningú és menys que ningú. Ni el món comença quan a nosaltres ens agrada o ens convé, ni el que hi ha abans de nosaltres és, per dir-ho, d'alguna manera, "un nyap necessari". L'actual majoria parlamentària no és ni millor ni pitjor que altres majories que ens han representat en altres moments, i no està en cap cas legitimada a passar-se les seves resolucions per l'arc de triomf.
Acabo amb dos precs, com solem fer als plens de l'Ajuntament que tinc l'honor de presidir. El primer, per a tothom: que en tota tasca de representació popular, des d'un simple treball de comissió a la tramitació de tota llei estratègica, passant per la reforma o la supressió de la més fonamental de les nostres lleis, tothom conservi en tot moment el més gran respecte a la ciutadania i a la totalitat de la seva representació, si us plau. El segon, per als grups de Junts pel Sí i la CUP: que les presses per passar a la història amb una majoria qüestionable i puntual, sense prou gent, prou arguments i prou força no els facin passar per alt aquesta tan elemental norma de la nostra simple, recent, però estimada democràcia.
Ahir es va fer públic un nou episodi de segrest del Parlament del meu país per part del Govern del meu país: "JxSí i la CUP tomben totes les compareixences i posen fi a la comissió d'investigació pel cas Santi Vidal". Aquesta foto és extreta de la mateixa notícia del diari Ara:
És una foto gairebé rutinària: la reunió d'una comissió parlamentària, creada a petició dels grups de l'oposició per aclarir unes polèmiques declaracions de l'ex-jutge que fins i tot Oriol Junqueras es va veure obligat a desmentir.
Una comissió parlamentària que, com totes, hauria de permetre el joc democràtic de la representació de la totalitat de la ciutadania, majories i minories, explicació del govern i control de l'oposició. Però, sense que en consti cap precedent, el govern i la CUP han decidit obrir-la i tancar-la en una mateixa sessió, sense permetre cap de les compareixences demanades i sense aclarir cap de les qüestions plantejades. En la meva opinió, d'això se'n diu segrest del legislatiu per part de l'executiu: no és precisament una lliçó ni de democràcia ni de revolució de somriures. Amb un govern a l'Estat que constantment ataca a la sobirania del Parlament, em sap molt de greu que aquesta es segresti també des de la majoria que dóna suport al govern de Catalunya. Clar que aquesta majoria del nostre Parlament ho justifica com una maniobra de defensa pròpia contra "l'unionisme", però la veritat és que és una maniobra de les que, amb l'argument que el fi justifica els mitjans, fa sortir els colors "a propios y extraños", que diem en castellà.
El més greu és que, des del meu punt de vista, el despreci a qui no és "dels nostres" no es limita als parlamentaris del Parc de la Ciutadella, sinó a la ciutadania del conjunt del país. Però també sobre el propi procés que volen afavorir: som molts els qui lluitem pel referèndum perquè creiem que és la millor via (no l'única) per resoldre democràticament un conflicte polític de l'envergadura que vivim, però això exigeix teixir lentament complicitats i suports, que decisions com aquesta fan realment cada cop més difícil. Personalment, no m'imagino que el ple de l'Ajuntament ignorés o rebutgés ni una sola de les preguntes o propostes dels regidors i regidores de l'oposició. Aplico la saviesa popular: "el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú". Aquesta notícia em sembla, simplement, inadmissible.
2.
Plou sobre mullat. Aquest segrest del legislatiu per part de l'executiu, del Parlament per part del Govern, es pot considerar anecdòtic per la suspensió dels treballs d'una de tantes comissions. Però és una mostra més del que per a mi és l'autèntic moll de l'os del tarannà d'un govern que, sabedor que no té majoria social consistent darrera, crema etapes a tota velocitat en el seu objectiu de la independència express conscient de la seva limitació de temps, de suports i de recursos. Em refereixo a la "tramitació" de la "llei de transitorietat" en "lectura única", com es proposen el Govern i la CUP.
La llei de transitorietat ha de ser l'eina màgica que permeti la desconnexió de la legalitat espanyola en un sol dia, segons pretenen el Govern i la CUP. Pretén donar seguretat jurídica al procés de ruptura amb Espanya i pretén, un cop consumat el trencament, elaborar una constitució pròpia per sotmetre-la posteriorment a referèndum. Tot això sense saber el text de la llei (un altre cop per defensar-nos tant de l'enemic exterior com de l'enemic interior), que han decidit tenir tancada sota pany i forrellat, i sense voler sotmetre una llei tan transcendent al coneixement i debat de la ciutadania i del conjunt dels seus representants. El fi (la independència per damunt de tot) justifica a Catalunya els mitjans (l'abús de poder i l'ocultisme com a pràctica política)?
Per combatre les nefastes formes polítiques del govern del PP, hauríem de mirar de no jugar en la seva poc honrosa divisió, de no posar-nos al seu mateix nivell. Clar que som moltes les persones i les entitats que volem un referèndum. L'Ajuntament de Sant Feliu va aprovar la seva adhesió al Pacte Nacional per al Referèndum i jo mateix vaig ser dels primers en signar-lo. Un referèndum per triar la nostra relació o no amb la resta de l'Estat, però no per ratificar la decisió d'una minoria minsa i conjuntural de l'actual Parlament. Som molts i moltes les qui, com jo, diem SÍ al referèndum i diem NO a la independència, com a mínim mentre no tinguem una informació clara dels pros i contres de totes les opcions i una deliberació democràtica i en peu d'igualtat de les opcions que puguin estar en joc. Més respecte, per tant, a la ciutadania de Catalunya: a la que legítimament té la utopia de la independència, i a la que legítimament també tenim altres utopies democràtiques al nostre cap i al nostre cor.
i 3.
Les persones passen, i els països i les seves institucions, afortunadament, democràticament, queden. Cadascú pot interpretar personalment i lliurement el valor d'aquest pas per les institucions dels nostres representants, des dels ajuntaments fins al Parlament europeu. Cadascú pot tenir els seus moments, les seves persones, de referència. Però, en democràcia, i per una convicció personal profunda, ningú és més que ningú, ni ningú és menys que ningú. Ni el món comença quan a nosaltres ens agrada o ens convé, ni el que hi ha abans de nosaltres és, per dir-ho, d'alguna manera, "un nyap necessari". L'actual majoria parlamentària no és ni millor ni pitjor que altres majories que ens han representat en altres moments, i no està en cap cas legitimada a passar-se les seves resolucions per l'arc de triomf.
Aprofito d'aquest article prescindible de Toni Soler aquesta imatge, presa el 30 de setembre de 2005:
Aquell dia, el Parlament va aprovar el text que, qüestionat al debat al Congrés però tancat amb un sorprenent cop d'efecte final d'Artur Mas, va ser ratificat pel poble de Catalunya el 18 de juny de 2006. Amb el vot en contra del PP tant al Parlament com al Congrés i el Senat, el PP presenta un recurs al Tribunal Constitucional, que finalment dicta sentència al juliol de 2010 carregant-se parts significatives de l'Estatut, en un precedent inadmissible de revisió en els tribunals del que han votat el poble en referèndum i els seus representants en seu parlamentària. I des de 2010 ençà... bé, ja ho sabeu. En set anys hem acabat actuant com he exposat als dos punts anteriors.
Aquesta foto del Parlament pot semblar prehistòrica, tot i tenir només dotze anys. Però aquell Parlament va aprovar un Estatut que va ratificar en referèndum el poble de Catalunya i que és vigent: amb la Constitució de 1978, l'Estatut de 2006 és la nostra legalitat catalana. Amb la llei de transitorietat, els antics i reconvertits convergents (si el meu pare alcés el cap...), la gent d'Esquerra i la CUP no només es volen desconnectar de la legalitat espanyola, sinó que volen desconnectar a la brava de la pròpia legalitat catalana. No em valen arguments al marge de la llei: que ja se'l va "cepillar" el Guerra, que està superada per la història, que és un instrument de submissió que atempta a la nostra dignitat i totes les martingales que es vulguin. L'Estatut que va votar la ciutadania de Catalunya estableix que, per a la seva reforma, calen 2/3 dels membres del Parlament:
Acabo amb dos precs, com solem fer als plens de l'Ajuntament que tinc l'honor de presidir. El primer, per a tothom: que en tota tasca de representació popular, des d'un simple treball de comissió a la tramitació de tota llei estratègica, passant per la reforma o la supressió de la més fonamental de les nostres lleis, tothom conservi en tot moment el més gran respecte a la ciutadania i a la totalitat de la seva representació, si us plau. El segon, per als grups de Junts pel Sí i la CUP: que les presses per passar a la història amb una majoria qüestionable i puntual, sense prou gent, prou arguments i prou força no els facin passar per alt aquesta tan elemental norma de la nostra simple, recent, però estimada democràcia.