L'amor no fa mal. I si fa mal, no és amor.

Fa uns mesos, vaig llegir una entrevista al diari amb la filòsofa i escriptora Montse Barderi que començava justament així: “l’amor no fa mal, i si fa mal, no és amor”.

I em va agradar la definició d’amor amb què comença, fent referència a Aristòtil: “l’amor és la trobada de dues persones nobles que es fan mútuament el bé”.

Trobada. És clar que hi ha un primer moment, potser provocat per l'atzar, en què hi ha vides que es troben, i hi ha l'espurna d'un sentiment. Però recordo dels meus temps d'estudiant d'aquesta fantàstica matèria que és la filosofia, interessants debats sobre els sentiments i les opcions, les emocions i la voluntat. Interpreto que Aristòtil és refereix a l'amor com una trobada volguda, desitjada, permanent, associada a la voluntat, necessàriament lliure, d'estar amb l'altre/a.

De dues persones. En molts dies, en molts moments, hem reivindicat en aquesta sala el dret a estimar lliurement. Dues persones nobles poden ser dos homes que es miren a cada moment als ulls, dues dones que es somriuen cada matí de les seves vides, una dona i un home que han trobat la seva única, intensa i llarga manera de viure junts per viure més vida.

Nobles. Preparant aquest escrit he llegit alguns textos sobre Aristòtil, en concret sobre un text incomplet titulat justament "Sobre la noblesa", en què es refereix a aquesta qualitat humana com el fet de viure "en veritat amb un mateix i en generositat amb els altres". Trobo aquesta expressió bellíssima, que interpreto com que tota persona ha de sentir-se completa per ella mateixa i generosa per compartir i ampliar aquesta plenitud amb la persona estimada.

Que es fan el bé. "Fer el bé" és una  bellíssima expressió que deixo a cadascuna de les persones que em van sentir al ple o em llegeixen al blog concretin en els mil exemples que es poden viure dia a dia.

Mútuament. Aquesta és, sens dubte, la clau d'una relació personal que valgui la pena. Allò que vull per a mi, ho vull primer per a tu. Vull sentir-me escoltat, doncs t'escolto a tu primer. Vull sentir-me abraçat, doncs t'abraço jo primer. Vull fer això o anar allà, i vull saber primer què vols fer tu o on voldries anar. Posar-se en la pell de l'altre/a, caminar amb les seves sabates, compartir les seves motxilles. Tu, primer, perquè sé que també jo sóc primer per a tu.

Aquesta relació mútua és sempre una relació d'igualtat, de confiança. I exclou rotundament qualsevol forma de mal, des del silenci glaçat que desconcerta, fins al control injustificat que humilia, fins a l'insult que anul·la i trenca per dins, fins a l'agressió que ho trenca definitivament per tot. Qualsevol forma de mal, per petita i imperceptible que sigui, és incompatible amb l'amor, i no és mai mostra d'amor.

En síntesi: és rotundament fals que qui bé t'estima, et farà plorar. L'amor és la trobada de dues persones nobles que es fan mútuament el bé. Si fa mal, no és amor. I si no és amor, no val la pena alguna cosa que simplement et pot arribar a fer pena. En aquest cas, decididament, talla-ho!

Aquesta va ser la meva tercera intervenció al ple contra la violència masclista. Enllaço aquí les altres dues:

• 27 de març de 2015: Tolerància zero amb el masclisme de baixa intensitat.
• 9 de maig de 2013: "Quan els punts de sutura ja no són necessaris", un text preciós escrit per la meva dona, Cèlia Cano.