Sobre el referèndum: dos articles de Joan Saura i Jaume Bosch a la revista d'ICV, "Treball", i una conclusió personal.

Foto extreta d'aquesta entrevista a El Llobregat.

Coincideixo amb en Joan Saura a la Comissió Executiva d'Iniciativa. La seva veu té tota l'autoritat de qui ha estat president d'ICV entre 2000 i 2013. Ell forma part dels federalistes dins d'ICV. Fa dos mesos, a l'octubre, va fer aquest escrit, titulat: "Quin referèndum?", del que transcric alguns fragments. Els textos remarcats són meus, i hi coincideixo plenament:

La sentència del Tribunal Constitucional (TC ) sobre l´Estatut d´Autonomia de Catalunya significà un xoc entre dues legitimitats, la del TC i la del vot democràtic de la ciutadania. Empat de legitimitats. Empat que només el pot desfer la voluntat de la ciutadania expressada en un referèndum. La negativa del govern del PP a regular i autoritzar el referèndum es contestà, a Catalunya, amb la celebració d´una consulta el 9-N, mobilització que va ser tan important socialment com ineficaç en la dinàmica política.

El president de la Generalitat, aleshores Artur Mas, va avançar les eleccions catalanes al 27 de setembre, qualificant-les de plebiscitàries, amb l´objectiu que els partits independentistes aconseguissin la majoria absoluta de vots i que els resultats d´aquestes eleccions legitimessin endegar un procés independentista.

Els resultats del 27-S, però, no van donar majoria de vots als partits que defensaven la independència, tot i que després d´aplicar la Llei d´Hondt els seus diputats/es són majoria en el Parlament.

Doncs bé, malgrat no aconseguir la majoria de vots, JxSí va construir la fal·làcia que el poble de Catalunya havia expressat un mandat democràtic d´orientar Catalunya cap a la independència i, en coherència amb aquesta fraudulenta interpretació, va construir un full de ruta independentista evidentment unilateral. El dret a decidir no el tenia la ciutadania, sinó que se´l quedaven JxSí i la CUP.

La creació de la Comissió del Procés Constituent (CPC), a l´inici de legislatura, fou el instrument que JxSí utilitzà per legitimar parlamentàriament el seu full de ruta independentista. És en aquest punt on ens apareix un primer interrogant: hem de contribuir a legitimar un full de ruta que es fonamenta en una tergiversació greu de la voluntat de la ciutadania expressada el 27-S? Un govern o una majoria parlamentària pot decidir sense majoria social iniciar una aventura d´aquestes característiques? En els espais o iniciatives unilaterals creades a la llum del full de ruta independentista, hi hem de participar?

La meva resposta es NO. Ja que estem davant, a parer meu, d´una greu tergiversació i vulneració de la voluntat fins ara expressada pel poble de Catalunya.

Amb tot, ICV en prova de bona voluntat i de consens, va participar en els treballs de la CPC.

La finalització brusca de la CPC, decidida per JxSí i la CUP sense haver acabat ni els treballs ni les compareixences previstes, així com les conclusions conjuntes de JxSí i la CUP, palesen un cop més dues qüestions : 1.- La pura instrumentalització de la Comissió. 2.- La negativa de JxSí i la CUP d´acceptar diàleg sobre plantejaments que no siguin la independència .

(...)

Carles Puigdemont va anunciar que al juliol s´estarà en condicions de fer la desconnexió, ja que s´hauran aprovat tant les lleis de desconnexió com les de transició jurídica i les estructures d´Estat, i el mes de setembre es produiria el referèndum de ratificació de la desconnexió, és a dir, ratificació de la declaració unilateral de independència.

(...)

Per tot això, entenc que cal denunciar aquest referèndum com una peça més del conjunt de peces d´un procés cap a la independència unilateral, i com he dit més amunt, sense mandat democràtic, que en lloc de possibilitar a la ciutadania el coneixement i les decisions sobre les diverses opcions possibles, de forma igualitària, el redueix a la proposta independentista.

Dit d´una altra manera: no estem davant d´un referèndum on la ciutadania decideix quin camí triar, sinó un referèndum on l´actual govern demana ratificar el camí que ells han decidit i emprès. Un camí que no té el suport de la majoria de la població catalana.

Un acord sobre el referèndum, al meu entendre, sols pot passar per retornar a la idea primigènia. Un referèndum on el poble de Catalunya decideix el seu horitzó. Mentrestant, i en coherència, cal una aturada de totes les iniciatives que donen per decidit que l´únic horitzó és la independència, fins que la voluntat de la ciutadania s´expressi en quin sentit vol avançar.

Més enllà de la nostra proposta de referèndum, cal que ICV, partint de tot el que hem anat elaborant, formuli el seu propi full de ruta. Obert al diàleg de tots els partits i moviments socials que aspiren a una Catalunya més sobirana, més justa i més igualitària.

(...)

Un mes abans, al setembre, el nostre conciutadà Jaume Bosch, amb qui també coincideixo a l'Executiva del partit, que va ser diputat al Parlament entre 2003 i 2015 i que és un dels destacats independentistes d'ICV, havia fet també a Treball un article titulat: "El referèndum ha tornat", de qui he extret alguns paràgrafs i he remarcat allò que vull destacar:

Foto també d'una entrevista, a la revista mallorquina "L'altra mirada".

(...)

A Catalunya, semblava que després de les eleccions del 27 de setembre alguns consideraven superada la idea del referèndum. Segons l’independentisme oficial, les eleccions havien estat plebiscitàries i havia guanyat el sí a la independència. Havien estat “les eleccions de la nostra vida” i afegien “ja hem votat i hem guanyat” i “el dret a decidir està superat”. El full de ruta pactat per Junts pel Sí, la CUP, l’ANC i Òmnium no parlava de referèndum sobre la independència, sinó d’unes eleccions constituents i un referèndum posterior per votar la Constitució d’una Catalunya ja independent. Els que gosaven discrepar d’aquest plantejament eren considerats directament botiflers i linxats a les xarxes socials.

Però la realitat és tossuda: aquest Onze de Setembre ha tornat a fer-se present un actor principal del procés sobiranista, el referèndum, que durant la Diada de l’any passat havia estat injustament bandejat; després, la idea que el 27-S el poble català havia votat majoritàriament la independència exigia fer el curiós exercici intel·lectual de considerar els vots a Catalunya Sí que es Pot com a vots en blanc, cosa impresentable davant la comunitat internacional. I si bé és cert que les forces independentistes havien guanyat de forma indiscutible les eleccions amb 72 escons, més que suficients, per exemple, per aprovar uns pressupostos, no és menys cert que la darrera vegada que el poble català va votar en referèndum, l’any 2006, va decidir que per modificar el marc jurídic i polític definit a l’Estatut calia una majoria qualificada de 90 escons.

(...)

I varen arribar les eleccions generals espanyoles, dues a falta d’una, i va passar una cosa que l’independentisme oficial no havia previst: una força política, En Comú Podem, que portava en el seu programa electoral la proposta de tornar a plantejar un referèndum sobre la independència, pactat amb l’Estat, va guanyar amb claredat les dues conteses electorals. Es van disparar totes les alarmes. Es va constatar que s’havia comés el greu error de renunciar al referèndum, quan aquesta proposta, segons les enquestes, pot aglutinar aproximadament el vuitanta per cent del poble català. És cert que els resultats electorals no el fan viable de moment, però el suport d’Unidos Podemos li atorga una força de la que no havia disposat fins ara, i la inestabilitat de la situació política espanyola el manté de permanent actualitat, ja que condiciona fins i tot futurs pactes de govern. Per això, alguns sectors de l’independentisme han entès que calia modificar un full de ruta que ens havien venut com a intocable i tornar a recuperar la idea del referèndum. És reconèixer una obvietat: que abans de les eleccions constituents cal saber sense cap mena de dubte si la majoria del poble català vol la independència o no. I en Francesc Homs i en Joan Tardà, que ens havien explicat que anaven a Madrid exclusivament a exigir la independència que el poble ja havia votat, ara tornen a plantejar la necessitat del referèndum.

(...)

Si volem que un possible referèndum sigui acceptat per la comunitat internacional, caldrà que compleixi alguns requisits. M’atreveixo a recordar-ne alguns:

1. Una pregunta clara sobre si es vol o no la independència.
2. Un resultat també clar i indiscutible. I això ens porta al tema del percentatge de participació. No podem caure en la mostra de feblesa i d’inseguretat que ha fet evident el president de l’ANC afirmant que no caldria un mínim de participació. Ha posat com a exemple el referèndum del Regne Unit sobre la sortida de la UE, on no s’exigia un participació mínima. S’ha oblidat d’afegir que va votar el 72’2 per cent dels electors. Si no s’hagués arribat al 50 per cent, el moviment per celebrar un segon referèndum, que ja s’ha produït, hagués estat imparable.

Si el referèndum fos pactat, un dels punts d’un hipotètic acord (introduït en una possible reforma de la Llei Orgànica 2/1980 de les diferents modalitats de referèndum o a través d’algun altre instrument) seria previsiblement la participació exigida i el nivell de suport requerit, per tal que els resultats, encara que no podrien tenir efectes jurídics immediats, fossin políticament vinculants. Suposo que el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, anava per aquí durant les poques hores en què va proposar la fórmula canadenca de la Llei de la Claredat, abans que els capitans i el PSOE li cridessin l’atenció.

No cal dir que si el referèndum no fos pactat i es pogués celebrar de forma unilateral, cosa que planteja uns problemes polítics i tècnics gairebé insuperables, hauríem de respectar regles de joc com les que va dictar la Unió Europea en el cas de Montenegro l’any 2006: 50 per cent de participació i 55 per cent de vots afirmatius. Alguns descarten la via escocesa i volen explorar altres vies, però sense aplicar els requisits que la comunitat internacional ha exigit en casos de conflicte. ¿Algú s’imagina la resposta de la Unió Europea després d’un referèndum a Catalunya amb un 35 o un 40 per cent de participació? Un referèndum unilateral, en el cas hipotètic que pogués tenir lloc, atorgaria als contraris a la independència una arma molt poderosa: l’abstenció. I només hi hauria un antídot: demostrar una majoria indiscutible.

1. Un control democràtic del procés i dels resultats. Si el referèndum fos pactat, caldria assegurar la neutralitat de l’administració electoral: quina llàstima no haver estat capaços d’aconseguir els 90 vots necessaris per a què el Parlament aprovés una Llei electoral catalana! Si la consulta no fos pactada, el grau de complexitat s’incrementaria. (...). Caldria assegurar la neutralitat i la presència de totes les famílies polítiques europees i de juristes de reconegut prestigi, defensors i detractors de la independència.
2. Un paper neutral dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. TV3 i Catalunya Ràdio no han d’impulsar la idea de la independència; la seva missió és explicar el procés, interpretar-lo. Sovint fa la impressió que alguns professionals se senten més còmodes com a activistes que com a periodistes. Però si els mitjans públics perden credibilitat, en lloc d’ajudar, perjudiquen. No sumen, resten. Reforçar els mecanismes de garantia de la pluralitat hauria de permetre que els mitjans de la Corporació apliquessin unes regles de joc acceptades per tothom.

(...)

Mentrestant, el President convoca el 23-D  Què crec que hem de fer?

En primer lloc, crec que hi hem d'anar. Tot i que algú interpreti que anem a fer el joc a JxS i la CUP, és evident que vam defensar la idea del referèndum quan ens deien que era "pantalla passada", i ara que el President convoca, ni podem ni volem mirar a un altre costat. Sé que la convocatòria és, com a mínim, lletja: feta a correcuita a a l'endemà de la primera estada de la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría a la Delegació del Govern, és l'enèssima mostra de la tendència de CDC+ERC+CUP de marcar paquet davant l'opinió pública, de voler fer veure que hi ha proposta pròpia i resposta ràpida, que no de voler fer les coses amb temps suficients i acords amplis. Però crec que hi hem d'anar.

En segon lloc, hi hem d'anar amb l'actitud que Joan Saura i Jaume Bosch exposen de manera compartida en els seus dos articles. Proposant amb claredat els mecanismes que no ens portin a una repetició innecessària de la consulta del 9-N de 2014, sinó a una jornada que tingui totes les garanties de reconeixement internacional, preveient -com crec que cal preveure- que no hi haurà acord amb el Govern de l'Estat i que cal arribar a un escenari d'acord per a la no interferència, evitant els recursos posteriors que han portat de manera injusta i injustificada a les querelles contra Mas, Ortega i Rigau. En aquest sentit, és absolutament imprescindible la clarificació sobre el cens, els percentatges de participació i d'aprovació, els marcs d'informació i de deliberació dels qui estan legítimament a favor de la independència i dels qui, com ho, hi estem també legítimament en contra, etc. És a dir, reivindicar la doble idea de control democràtic homologat i de neutralitat dels mitjans públics de comunicació de Catalunya. Parlant d'això, no té sentit que a TV3 siguin impossibles debats absolutament imprescindibles com el que van protagonitzar Oriol Junqueras i Josep Borrell a 8TV.

Finalment, en tercer lloc. hi hauríem d'anar amb una proposta clara de Catalunya Sí que es Pot, el grup parlamentari de què formem part, i també d'En Comú Podem, la candidatura amb què ens hem presentat a les generals de 2015 i de 2016 i que, amb la incorporació dels Comuns, és l'escenari de confluència amb què aspirem a construir hegemonia social i electoral a Catalunya. Una proposta que, pel seu caràcter estratègic i el seu contingut fonamental, ha de ser ben coneguda i debatuda en el sí de cada organització i en el treball conjunt de totes elles, abans que la cerca d'un tuit brillant o un titular espatarrant. El funcionament intern de cada organització política s'ha de respectar i ningú s'ha de sentir ignorat o apartat d'un debat d'aquesta transcendència.

Finalment...
Jo mai he cregut en la tesi absolutament suïcida de "com pitjor, millor", Així que espero que s'eviti el que es reflecteix en aquesta imatge d'un excel·lent article del santfeliuenc d'adopció i director de continguts de l'edició digital de La Vanguardia, Jordi Juan, publicat fa sis dies, el 5 de desembre:

Per tant, diàleg per construir conjuntament solucions (i no per imposar les que cadascú concep com a innegociables prèviament), i acord entre iguals per aplicar-les (i no la temptació omnipresent a tots els racons de la península d'acabar cada batalla amb l'exaltació dels guanyadors i la humiliació dels perdedors).