A propòsit de l'article "Enfocar el referèndum, conjurar el procés", de Quim Brugué, a Treball. 28/12/2016.

Enllaç a l'article complet de la nostra revista, Treball.

Quim Brugué és catedràtic de Ciència Política de la UAB. És un expert reconegut en l'anàlisi i l'aprofundiment de la democràcia, i com a tal va ser Director General de Participació Ciutadana amb el Govern d'Esquerres de la Generalitat. Va ser proposat per ICV-EUiA a la comissió de garanties que havia de vetllar per la qualitat de la consulta que després es va convertir en el 9-N, i a la qual no es va incorporar perquè no s'hi veia fent un paper que no desitjava. Ell mateix ho explica en l'article que enllaço: "allò que s’ esperava de mi no era que contribuís a garantir el rigor democràtic d’una consulta sinó que ajudés a fer veure que es celebraria una consulta que, ja unes setmanes abans, els seus promotors sabien que no es faria i que s’acabaria transformant en allò que –incorrectament des del meu punt de vista- es va batejar com un procés participatiu. Immediatament vaig dimitir o, per ser més precisos, vaig refusar participar en la constitució de la comissió."

Coneix molt bé Sant Feliu: a finals de novembre va dirigir una interessantíssima sessió de treball adreçada als 21 regidors i regidores del consistori prèvia i preparatòria dels treballs de la ponéncia que haurà d'elaborar el nou Reglament de Participació Ciutadana (RPC) . De fet, li he consultat directament diverses vegades per valorar la possibilitat d'incorporar al proper RPC de Sant Feliu la convocatòria de consultes ciutadanes seguint el model suís, tema en què tinc un gran interès. És coautor d'un llibre que recomano i que es pot llegir directament: "Democràcia local en temps d'incertesa", en què desenvolupa les tres perspectives que hauria de tenir sempre la democràcia, resumides en tres qualificatius: representativa (persones electes), deliberativa (entitats, consells, plataformes,...) i directa (tota la ciutadania).

Transcric alguns paràgrafs amb qué coincideixo del tot, i que el propi autor situa en dues expressions pròpies dels impulsors del procés: 1) el full de ruta, i 2) la democràcia. I també, com ja vaig fer en aquest article, alguna conclusió personal.

1. Un full de ruta que ens permet passar pantalles:
...
De fet, els especialistes en planificació ja fa anys van descartat la utilitat dels fulls de ruta, especialment si aquests s’entenen com una successió ordenada i cronològica de passos (pantalles) que ens condueixen inevitablement a la fita programada. Aquesta mirada és eminentment racional, però per poder desplegar-se requereix d’un context estable i conegut. Un context que de cap manera és el nostre. La planificació en el segle XXI, en canvi, ens diran els experts, ha d’assumir que opera en un entorn semblant al de les aigües turbulentes d’un mar en plena tempesta. Una situació on les pantalles no s’ordenen racionalment sinó on es prenen decisions conjunturals i flexibles; decisions que han de partir simultàniament de tenir molt clar quin és el port on volem arribar i de reconèixer que algunes
vegades tindrem la proa en el rumb adequat i d’altres no. En aquestes aigües tan mogudes, per tant, és bàsic saber on anem; però també reconèixer que el camí serà llarg i ple d’aventures –com ja explicava el viatge a Ítaca de Lluís Llach.
...
És fàcil objectar que sense etapes concretes i dates específiques, tot procés pot convertir-se en un somni de futur incert, en una voluntat etèria destinada a anar difuminant-se amb el temps. Hi ha part de raó en aquest argument, però per conjurar-lo cal intensificar la claredat de l’objectiu compartit i no caure en la trampa del full de ruta inviable. En un context tant complex com el nostre, és més important saber on es vol anar que detallar l’itinerari per arribar-hi. Mentre els detalls poden separar-nos i debilitar-nos, l’objectiu ens uneix i ens fa capaços de superar les situacions més complicades. Els detalls, enmig de la tempesta, poden distreure’ns de l’objectiu i, ara sí, fer-lo inassolible.

2. Això va de democràcia:
Un dels aspectes més delicats del procés és aquell que fa referència a la distinció entre objectius finalistes i objectius instrumentals. Certament, tal com ho subratllaven anteriorment, volem atracar en el port del referèndum; i aquest és l’objectiu instrumental que ha de permetre assolir l’objectiu finalista de revisar la relació entre Catalunya i Espanya. L’objectiu instrumental es concreta, doncs, en l’ús d’un instrument democràtic, mentre que l’objectiu finalista té a veure amb el futur estatus jurídic i polític de Catalunya. És important, per tant, separar ambdós debats i, sobretot, evitar-ne confusions interessades.
...
En definitiva, si el debat, tal com jo l’interpreto, és sobre la relació entre Catalunya i Espanya, cal que ho discutim obertament, sense referències creuades als dèficits democràtics dels uns o dels altres. De fet, sovint sembla que ens sentim més còmodes parlant de l’objectiu instrumental (el referèndum) que de l’objectiu finalista (redefinir la relació entre Catalunya i Espanya). El primer ens permet situar-nos en el terreny del blanc o del negre, on hi ha bons i dolents; mentre que el segon ens obliga a usar una amplia paleta de colors, on es dilueix la distinció entre bons i dolents. La primera opció és temptadora per la seva simplicitat, però la segona és realista en assumir la complexitat.

i 3: La meva conclusió personal: referèndum? tranquil·lament i democràticament Sí; per poder votar també tranquil·lament i democràticament No.
Agafo, per acabar, un fragment d'una altra entrevista recent, en aquest cas al cantant Sisa, i publicada al diari El País, feta per qui va ser dels primers directors de Ràdio Sant Feliu, Luis Hidalgo:
"... La independència, per exemple, ningú diu el que ens costarà i a sobre ningú ho pregunta. Els polítics ja són com nosaltres, els cantautors, prometen l'Arcàdia somiada, però sense detallar el preu del bitllet. Els catalans sabem que tot té un preu. Cap català s'embarcaria individualment en un viatge sense preguntar quan arribarà, i si l'esmorzar hi està inclòs i el taxi pagat… i en aquest viatge de la independència ningú sap el preu. És molt curiosa aquesta dicotomia entre el català pragmàtic i el superego social català independentista propi de la frase “ho volem tot”."

Tinc la confiança (i espero de tot cor no equivocar-me) que la reunió del dia 23 de desembre al Parlament serveixi per aprendre dels errors de la convocatòria del 9-N i permeti posar les bases d'un referèndum amb rigor i garanties democràtiques. Per saber, "el preu del bitllet". És a dir, amb rigor en la informació de les opcions contraposades, amb neutralitat dels mitjans, amb debats públics entorn les implicacions de les opcions en diferents àmbits interns del país i també sobre les implicacions en relació a Espanya i a la Unió Europea, sense desqualificacions personals dels qui no compartim el projecte independentista, sense maniqueïsmes de bons i dolents, sense obsessió en les dates, els censos, els procediments, etc. Un referèndum que vulgui ser de debò, que vulgui implicar a tots els demòcrates, no només "als del sí", que vulgui buscar el reconeixement internacional, que vulgui resoldre respectuosament l'evident conflicte polític existent entre Catalunya i la resta de l'Estat (causat, d'altra banda, per la miopia profunda del PP (que fins i tot ara alguns sectors reconeixen...) i la tossuneria tan pròpia del "sostenella y no enmendalla" dels qui saben que van perdre el plebiscit del 27-S i actuen fent veure que el van guanyar).

Tinc la confiança (i espero de tot cor no equivocar-me) que la reunió del dia 23 de desembre al Parlament no fos simplement una "encerrona" o una ensarronada al nostre espai polític (Comuns, Podem, ICV, EUiA, Equo,...) per justificar, davant la previsible resistència del Govern de l'Estat, una escalada inacabable i em temo que inservible de tensió i confrontació de la qual, i això cal reconèixer-ho i agrair-ho, només en parla obertament la CUP.

En definitiva, vull tenir la confiança (i persones com en Jaume Bosch, que formarà part de la comissió que va sorgir de la reunió del 23/12 me la consoliden) que hi podrà haver un debat polític d'alçada en què cada ciutadà i ciutadana pugui treure lliurement les seves conclusions sobre el destí que vol per a Catalunya i el preu que està disposat a assumir per arribar-hi. Perquè cada ciutadà i cada ciutadana pugui optar, amb la mateixa i bona informació i la mateixa i plena llibertat, tant pel sí, com pel no.