2017: o revolta dels somriures o xoc de trens.
Aquest final de desembre serà fonamental per entendre el que passarà a Catalunya els propers mesos, i perquè cada força política i cada persona prengui posició davant el que ha de venir. En una setmana, del 23 al 30 de desembre, han passat coses que resituen l'escenari polític català i ens aboquen a un 2017 en què ja no caben més declaracions grandiloqüents i en què els fets succeiran a les paraules. He de confessar que sé de les paraules grandiloqüents que venim, però no tinc ni idea del'evolució dels fets que vindra. Quan els convergents i els seus mitjans parlaven del Dragon Khan del tripartit, ni intuïen que ens portarien a un punt en què allò sembla avui un joc de nens. Però aquest és, al meu parer, el destí d'aquest 2017: o tot o res, o revolta de somriures o xoc de trens. CDC+ERC+CUP no es poden permetre eternitzar això:
1. Resumeixo el que veig i analitzo avui dissabte. Com sempre, és la meva valoració personal:
- Carles Puigdemont té una necessitat ineludible: aprovar el pressupost de 2017 aquest febrer, amb els vots imprescindibles de la CUP, que té la capacitat de condicionar-ho tot. És absolutament ineludible: si no s'aprova el pressupost del 17, es veurà obligat a convocar eleccions. Escenari de pànic per a CDC: difícil reedició de Junts pel Sí, no està clar que Puigdemont fos candidat, ERC clara guanyadora, etc. El President ha de fer tot el que li demani la CUP i més per aprovar el pressupost.
- Perquè la CUP li aprovi el pressupost, el president fixa el 2017 com a data definitiva d'un referèndum del que tothom desconeix les condicions:
- Per convertir en "indefectible" el referèndum el 2017, un dia abans del discurs del president, els tres partits independentistes anuncien la llei de transitorietat. I més: proclamen que en nom de la República, ells decidiran què és sa i raonable per a Catalunya, mentre amaguen el text als catalans i catalanes... perquè no el pugui veure "l'estat espanyol". Em surt la responsabilitat d'alcalde i estalvio comentaris. Em pregunto què pensaran els analistes i responsables polítics des de l'estranger...
- Però sis dies abans... convoquen una cimera, a la qual assisteix l'organització a què actualment pertanyo, amb la intenció expressada de tornar a un referèndum amb el màxim acord possible a Catalunya i amb capacitat de ser reconegut internacionalment, preveient un més que difícil acord amb el govern actual de l'Estat. En aquest escrit, jo defensava l'assistència a aquella reunió. Una dels requeriments dels Comuns, expressat per Ada Colau, era establir un seguit d'acords clars i claus sobre el referèndum sense posar la data com a condicionant previ. El 23 semblava que hi havia acord sobre aquest tema... que el 29 va saltar pels aires. En la meva opinió, la reunió del 23 tenia la intenció oculta de tornar a visibilitzar el rebuig ja conegut del PP i, el més important, arrossegar-nos després a la seva tesi de la unilateralitat el 2017 i tot el que comporta: escalada de tensió, polarització de la societat catalana, etc. Vist només una setmana després, més que una cimera per a un acord, ara veig que aquest acord és una quimera...
2. I què s'hauria hagut de fer, també en la meva esricta opinió personal, per arribar a un acord real sobre el referèndum? Ho expressava en aquesta llarga i plural entrada al meu mur de facebook, d'ahir mateix abans de la declaració del president:
Reprodueixo el que hi deia, tot i que sóc conscient que, només unes hores després, ja no té cap valor:
- D'entrada, evitar el "sostenella y no enmendalla" de la unilateralitat i deixar de banda la línia vermella de fer el referèndum el 2017.
- Partint de la previsible negativa del diàleg per part del govern del PP, la taula constituïda el 23 de desembre hauria d'acordar un marc per al referèndum que sigui reconeixible per la legalitat internacional. No cal ni que doni palmes amb les orelles, però lluny de la broma de comptar els que hi vagin i la meitat més un, com va dir Puigdemont a una ràdio francesa. Aquest marc reconeixible internacionalment (per exemple, la UE si no recordo malament d'un post meu anterior va establir a Kosovo una participació del 55% amb un mínim de Sí del 55%) s'hauria d'acordar abans del proper 11 de Setembre.
- Convocar la manifestació del proper 11 de Setembre no per la independència, SINÓ PEL REFERÈNDUM. Una convocatòria així tindria més base social i més valor democràtic i crec que sí que obligaria a tots els actors (estatals i internacionals) a prendre en consideració seriosament el tema. Una gran mobilització no per defensar una posició, sinó per exigir poder votar.
- Establertes les condicions per a una consulta amb reconeixement internacional, caldria no acordar cap data, però sí acordar els mecanismes d'informació i de debat públic per a la defensa del sí i del no en els mitjans de comunicació i en debats presencials arreu del país, com si la data ja estigués acordada.
- Sense l'aval del govern de l'Estat però en un marc reconeixible internacionalment i amb garanties de defensa de totes les opcions, caldria cercar la tutela d'un organisme internacional (reconec que no tinc prou coneixements per avançar quin) i fixar una data de convocatòria de referèndum, forçosament unilateral perquè l'Estat no l'autoritzarà, però amb acord suficient de la majoria de forces polítiques catalanes, amb efectes que internacionalment siguin reconeguts i davant dels quals el Govern hauria de moure fitxa ineludiblement.
- Finalment, i tornant al primer punt. Si sense voluntat d'acord a curt termini (punt 1) en dades de participació i de criteris de recompte, amb mitjans públics que ho són tot menys neutrals, sense debats reals sobre què passa a l'endemà, sense informació suficient i contrastada "del preu del bitllet", en un clima en què fins i tot gent com jo hi ha qui ens diu "traïdors unionistes" (pocs en veu alta, més en veu baixa), sense saber si això va de revolta de somriures o de setmanes de confrontació,... si sense tot això, CDC+ERC+CUP continuen en el messetari sostenella y no enmendalla de referèndum al 2017, crec que l'espai polític en què milito (tant ICV com el projecte d'Un País en Comú) s'ha de desmarcar amb claredat i urgència del procés unilateral de tres partits que diuen actuar en nom de tot el país. Si no ho fes, la meva sensació d'anar amb el lliri a la mà dins mateix de casa meva m'obligaria a repensar si realment sóc al lloc on vull ser.
I 3. I tot això, en què afecta a l'Ajuntament de Sant Feliu? Tenint en compte que el ple que presideixo pugui prendre col·lectivament altres acords, el que hi defensaré és:
- Tornar a reclamar a la Generalitat, com ja vaig fer el passat 11 de novembre, orientacions clares sobre el que haurem de fer els ajuntaments el proper estiu davant les altres dues lleis de desconnexió, les que estableixen la hisenda pròpia i la seguretat social pròpia.
- Demanar criteris clars d'actuació quan hi hagi xoc entre les legalitats catalana i estatal. Previsiblement, totes dues lleis toparan amb informes negatius dels secretaris i interventors municipals.
- Tenint en compte que l'Estat finança 8,3M€ dels 37,8M€ del pressupost ordinari de l'Ajuntament, demanar garanties a la Generalitat que el finançament de l'Ajuntament es mantindrà mentre hi hagi la previsible retenció de fons per part de l'Estat mentre no es resolgui el xoc entre les dues legalitats.
- En qualsevol cas, garantir en tot moment el finançament dels serveis que l'Ajuntament presta a la ciutadania i les nòmines de tots els treballadors i treballadores.
- I sempre, sempre, sempre, amb la perspectiva irrenunciable de "Sant Feliu, un sol poble", de "Catalunya, un sol poble!"
Bé, aquí acabo el darrer article que escric al meu blog aquest any que acaba. No ho amago, amb més neguit que altres anys davant el nou any que comença, en què entreveig més xoc de trens que revolta de somriures.
En qualsevol cas, a totes les persones que heu arribat fins aquí, us desitjo que tingueu un gran any 2017 i que els vostres somnis personals, familiars i col·lectius puguin acomplir-se!!!