Sentir com a propis els diversos santfelius de Sant Feliu.

Dissabte 21 de maig, vaig ser a un acte a les festes de Can Maginàs. Després, al sopar del quarantè aniversari de l'Esplai Sant Llorenç. Abans d'anar-hi, vaig passar un moment pel carrer de Baix. La plaça de Can Maginàs i el carrer de Baix (oficialment, de Joan Maragall) em suggereixen dues imatges de dos dels possibles santfelius de Sant Feliu: els carrers centenaris i històrics del centre, els barris que tenen, com a molt, entre quaranta i cinquanta anys a l'entorn del centre històric.

La reflexió sobre l'existència de diversos santfelius a Sant Feliu m'ha vingut al cap després de llegir l'article "Les ciutats invisibles de la Catalunya metropolitana", aparegut dos dies abans, el 19 de maig, a la revista Crític, de la mà del periodista Marc Andreu. Vaig compartir l'article al meu mur de Facebook i hi va haver un debat molt interessant que afecta de ple a la nostra ciutat: podríem considerar Sant Feliu com una d'aquestes ciutats invisibles? Més encara: hi ha a Sant Feliu barris invisibles, o barris menys visibles que altres? i col·lectius de persones? i persones?

Recupero aquí el que vaig dir al meu mur en aquell debat: crec que Sant Feliu té uns nivells de cohesió social i territorial força acceptables, que no s'adiuen globalment amb la idea desplegada a l'article d'invisibilitat d'alguns barris i ciutats. Dues coses hi ajuden. Una, de configuració física: podem anar a peu de Falguera a Mas Lluí o del roserar de la Torreblanca al Dot-Camprubí amb un continu urbà de qualitat urbana equiparable i sense cap altra barrera que la via del tren. A Sant Feliu no hi ha segregació urbana, en el sentit de barris gairebé sencers que concentren tipologies excloents d'habitatges, associats a la renda disponible de famílies: barris molt més rics que una mitjana global, barris molt més pobres que aquesta mitjana. Una altra, d'hegemonia política dels darrers cinquanta anys, etapa en què reivindico la capacitat i la voluntat dels comunistes (i dels socialistes molt més endavant) de fer de Sant Feliu un sol poble i que es tradueix encara avui en uns resultats enormement homogenis d'ICV a tots els barris i en totes (menys una) les eleccions municipals, una homogeneïtat que es va tornar a evidenciar el maig passat. Una voluntat política molt orientada a combatre la segregació urbana, com he explicat abans, o la segregació escolar, amb un esforç molt important en les polítiques educatives de tots els consistoris des de la recuperació de la democràcia.

Però hi ha una cosa que ens mostra que també hi ha diversos santfelius a Sant Feliu: tot i que hi ha molta activitat (i activisme!) cultural, no hi ha el nivell que jo voldria de cohesió i de permeabilitat cultural. Sabeu quin és el percentatge d'infants de Falguera, la Salut o Can Calders a l'Escola Municipal de Música? Us en faríeu creus de tan baix com és... Ja no hi ha gairebé ningú que reclami parlar en castellà en un acte i les queixes perquè el Butlletí sigui en català són irrellevants, però alguns partits només ocasionalment trepitgen la Salut, sento molt poc català en els magnífics concerts del Dia d'Andalusia, molta gent del centre no té ni idea de què es cou i on és la plaça de les Roses i, per posar un altre exemple, quan arriba la Festa de Tardor no hi ha encara la necessària permeabilitat o barreja entre qui la viu a les atraccions del carrer Mataró i qui la viu a la plaça Lluís Companys. Aquesta barreja es dóna molt més, per sort, en el món de l'esport, com es pot constatar al camp de futbol de les Grases.

En els darrers quinze anys, han arribat nous santfeliuencs que s'expressen en llengües que van des del guaraní fins a l'ucranià, des de l'àrab fins al xinès, i ja representen un 11% de santfeliuenques i santfeliuencs nascuts fora d'Espanya. La seva presència en les dinàmiques associatives, culturals o polítiques de la nostra ciutat no arriba, ni de lluny, a aquest discret percentatge. Només nosaltres, un cop més, teníem dues candidates santfeliuenques d'origen estranger a les nostres llistes, que va tornar a ser la llista més plutal i representativa de tots els barris i de totes les edats. Constato una certa invisibilitat de la població d'origen àrab, sudamericà o de l'est europeu a l'espai públic i a la vida local que crec que ens hem de qüestionar, de reconèixer i de corregir.

Personalment, sento tots els santfelius de Sant Feliu com a propis, com a meus. Res m'és aliè i no em sento fora de lloc enlloc. A Iniciativa i Esquerra Unida, i també els companys de Podem, tenim companyes i companys de tots els barris, fem actes públics i electorals des de sempre a tots els barris. Però hi ha partits que no trepitgen ciutat més enllà dels seus feus electorals: a les festes de Can Maginàs, per exemple, hi he anat en diversos moments i només hi he vist regidors nostres, socialistes i de Ciutadans. Per contra, només nosaltres, a més d'ERC i CDC, fem actes regularment al centre de la ciutat. M'estranya, perquè només formant part realment de tots els santfelius de Sant Feliu, perquè només sentint com a pròpies tant les joanes raspall com les adelas barquín es pot aspirar a representar democràticament a la majoria de la ciutadania de Sant Feliu!

He proposat als amics i amigues de Fet a Sant Feliu i de la USLA que fem algun tipus de trobada a Sant Feliu sobre aquest tema apassionant del nostre present i estratègicament clau per al nostre futur. El nostre conciutadà Sergi Picazo, periodista i soci fundador de Crític, ja s'hi ha ofert. Ara passem les eleccions generals, analitzem-ne bé els resultats (també com s'hi reflecteixen els diversos santfelius de Sant Feliu) i després, amb sinceritat, amb profunditat, amb amor infinit per a cada barri, cada carrer i cada persona de la nostra ciutat, perquè ningú se'n senti aliè o s'hi senti invisible... parlem-ne!